dissabte, 28 de novembre de 2009

crema de carbassa i gambes

Mentre aprenc a controlar la vitroceràmica, practico amb plats senzills que no corrin perill d'espatllar-se per un excés o falta d'escalfor puntual, per exemple. Per això aquesta setmana he recuperat aquesta crema de carbassa i gambes que vaig fer temps enrere. M'hi va fer pensar la Mireia Carbó parlant dissabte a la ràdio, quan va proposar una crema de gambes en tres textures per les festes de Nadal, que suposo que també ens explicarà en la propera classe.
Per fer la meva crema o sopa de carbassa, trec el cap a les gambes i els sofregeixo en una olla amb oli, després hi poso un porro, una ceba i una patata, i força carbassa, tot tallat petit, ho deixo sofregir i ho cobreixo amb aigua. Aleshores, cal deixar que bulli fins que les verdures estiguin toves, escumant de tant en tant, i després es tritura tot plegat. Per si ha quedat algun trosset sencer, cal passar la crema per un colador ben fi.
Segons la quantitat d'aigua que hi posem, quedarà més o menys espessa. Si queda massa líquida, s'hi pot posar farina d'arròs per espessir-la. Assaonem amb sal i pebre blanc al gust i la mantenim calenta mentre en una paella saltem uns segons les cues de les gambes pelades. Les posem al fons del plat, salem amb sal gruixuda per sobre i una mica de julivert o porradell picat i servim. A taula, aboquem la crema ben calenta per sobre les gambes, que s'acabaran de coure amb l'escalfor del líquid.
La crema millora si es fa el dia abans, o al matí, per exemple, i abans de servir-la només cal escalfar-la mentre es passen les cues i es presenta el plat.
La recepta que us deia de la Mireia Carbó se centra en les tres textures que dóna a les gambes, ja que d'una banda fa una crema de gambes, amb menys carbassa que aquesta meva, i amb altres ingredients, com pastanaga, tomàquets, all i ametlles per fer una picada. Al plat hi posa un carpaccio de gambes al fons, unes gambes fregides a sobre i finalment la crema.

dimecres, 25 de novembre de 2009

cuina nova, vida nova


Fa uns quants dies que vaig estrenar cuina nova, que en aquest cas és sinònim de vida nova, tal i com us vaig explicar en el darrer post. Com sol passar, s'ha retardat tot força, perquè abans de poder entrar a viure en un pis nou, s'han de fer mil i un tràmits per tenir aigua, gas, llum, etc. Per no parlar de la feinada que suposa muntar mobles, penjar làmpades, netejar i fer el mínim imprescindible per entrar a viure en un lloc nou amb l'esperança que quan hi siguis ja et vagarà d'acabar les coses que falten. I en això estic, acabant tot el que no he pogut fer abans de venir.
En tot cas, el fet d'haver encetat ja aquesta nova etapa de la meva vida suposo que em permetrà començar-me a dedicar al bloc i a seguir els amics que també teniu la vostra pàgina i als quals per desgràcia no he pogut atendre com mereix el vostre treball.
El ritme de publicació en aquest bloc no serà, almenys de moment, el que havia tingut temps enrere, bàsicament per dues raons. La primera és que, tot i que almenys fins ara tinc gairebé cada dia algun dels meus fills a casa, no és el mateix cuinar per quatre un o dos cops al dia que fer-ho per una o dues persones un cop al dia. I segon, que la nova cuina venia equipada ja amb una placa vitroceràmica i jo sempre havia cuinat amb foc, un sistema que prefereixo, però de moment m'hauré de conformar amb el que hi ha. I no és fàcil, perquè les plaques vitroceràmiques, com he pogut comprovar força vegades, tenen el seu què; de fet, el primer àpat que vaig fer aquí, a correcuita, consistia en una senzilla truita francesa, però em va ser impossible fer-la bé, se'm va cremar i em va quedar més semblant a uns ous remenats. Després ja he anat amb més compte, però encara em costa preveure abaixar els focs abans d'hora perquè l'escalfor residual no em jugui una mala passada, i totes aquestes coses que ja sabeu els que teniu o heu tingut vitroceràmica.
El pis que he comprat no és gaire gran, però està molt ben situat, just al centre del poble, és un àtic totalment exterior que dóna a la plaça major i a la part sud del poble, sense cap edifici més alt que em tapi el sol ni la vista, que és el millor que té.
La cuina és molt senzilla, però més gran que la que tenia, té una finestra i un balconet, i tot i que no l'he pogut distribuir al meu gust, em sembla que m'hi adaptaré bé; hi he pogut posat un frigorífic combi gran, de dos metres, i té força armaris, un per fer servir com a rebost a costat de la nevera. Al costat de la porta de la cuina hi he instal·lat la llibreria dedicada a la cuina i la gastronomia, però el celler, de moment ínfim, l'he hagut d'instal·lar al traster del soterrani.
Com que no deixa de ser un tema relacionat amb la matèria d'aquest bloc, us poso també una foto del mercat dels dissabte a la plaça, just a sota casa. Hauré de canviar el dia de sortida amb la penya ciclista i passar-lo al diumenge per poder baixar a fer la compra com cal.

dimecres, 4 de novembre de 2009

una disculpa i una explicació

Abans de res deixeu-me demanar disculpes per aquest llarg silenci de gairebé tres setmanes sense publicar res en el bloc, després de més d'un any i mig de tenir-hi presència com a mínim un parell de cops a la setmana. Moltes gràcies als que ho heu notat i us heu interessat per si em passava res. La culpa és meva per no haver penjat abans una nota com aquesta per avisar que estaria uns dies sense publicar.
És evident que hi ha un motiu, sempre hi és, però no és una excusa. Simplement, no deia res perquè tenia ganes de seguir explicant coses però m'ha estat materialment impossible, ha anat passant el temps i això ja és impresentable.
El motiu, que repeteixo que no és excusa, és que la meva vida està fent un tomb molt important, que dura ja uns mesos, però que aquestes darreres setmanes s'ha accelerat. Abans de l'estiu amb la meva dona vam decidir separar-nos, i vaig haver de començar la recerca d'un lloc on anar a viure, recerca que d'altra banda no va durar gaire perquè de seguida vaig trobar un àtic molt cèntric, a Castellterçol mateix, i a un peu assequible. L'única dificultat ha estat trobar un banc que em deixés els diners, cosa relativament senzilla, però que a més me'ls deixés en unes condicions assumibles, cosa que ja ha estat més complicada.
Finalment, dimecres passat vaig firmar la hipoteca i la compra del pis, i la cursa per adequar-lo i poder-hi anar a viure s'ha convertit en una cosa frenètica. L'àtic no ha estat habitat mai i per tant no tenia ni aigua, ni llum, ni gas, ni res més que el mobiliari de la cuina i els sanitaris del bany, de manera que aquests dies els dedico a empaitar les companyies de serveis, a presentar arreu els mateixos papers, i quan em queda una estona, a muntar mobles (això de l'Ikea és un gran invent, però porta molta feina!) amb l'ajuda a vegades dels meus fills i el meu pare. Alhora toca anar fent el trasllat i preparar-ho tot per anar-hi a viure ben aviat, suposo que la setmana vinent.
Per això, quan surto de la feina el vespre, cada dia em proposo asseure'm com he fet avui i redactar una nota, però sempre ha quedat pendent alguna cosa durant el dia que em distreu.
Perdoneu, doncs, tants dies sense de silenci, i gràcies per la vostra fidelitat. Espero que aviat podré reprendre l'activitat amb normalitat, no sé si amb el mateix nom o no, perquè la filosofia que va inspirar aquest bloc, que cuinar és un acte que es fa principalment per als altres, deixarà de tenir sentit la major part dels dies perquè ho faré per a mi sol. Però ja trobarem la manera de reconduir el bloc i prometo ensenyar-vos abans que res la nova cuina, a la qual espero treure tant profit com a la que aviat hauré de deixar.

P.S.: us deixo una foto dels panellets que vam fer dissabte amb la Lara, perquè ja n'estic tip de veure cada dia els peus de porc de l'últim post!


LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...