dijous, 20 de maig de 2010

patata, patata patatera, patata... (7)


patates amb pell per acompanyar qualsevol cosa

Les patates amb pell, com n'hem dit sempre a casa, són patates bullides amb pell, no pas que s'hagin de menjar amb pell com algun despistat m'ha dit algun dia, i el fet de coure-les dins de la seva 'closca' els dóna un sabor ben diferent que si les coem pelades. Proveu-ho, per exemple, per fer-ne puré, o per afegir a la clàssica 'ensaladilla russa', les trobareu molt més gustoses.
Quan les fem coure, no passa res si n'hi posem més del compte, perquè es guarden bé a la nevera, i les podem fer servir en diverses preparacions, com aquesta típica a casa meva, o aquesta més innovadora que vaig publicar fa pocs dies, en el darrer post.
La proposta d'avui permet utilitzar les patates amb pell com a acompanyament de molts plats, tant de carn com de peix, o amb uns ous ferrats com a la foto, i fins i tot, menjar-te-les soles o com unes patates braves diferents.
Les patates s'han de rentar i posar a bullir, ben cobertes d'aigua, amb sal abundant, fins que punxant-les amb un escuradents o una broqueta fina veiem que han quedat cuites. Les escorrem i deixem refredar abans de donar-los l'ús que vulguem.
Per fer-les servir per acompanyar, les tallarem a rodanxes gruixudetes, de mig centímetre, i les posem en una paella antiadherent amb una mica d'oli, fins que estan daurades pels dos costats. Les traiem i les amanim amb sal gruixuda, julivert i romaní secs i un raig d'oli.
Per fer una versió diferent de les patates braves, hi posem només una mica de sal gruixuda i les acompanyem amb la salsa que més ens agradi.

dimarts, 11 de maig de 2010

cuina per a 'intolerants' (1)


'montaditos' de llom de salmó fumat sense pa

Tinc una amiga celíaca que és conscient de la seva malaltia des de fa molts anys, i sempre que ve a menjar a casa, m'adono com n'és de complciat elaborar un menú que no contingui gluten ni que sigui per contacte amb altres elaboracions. Darrerament, menjo sovint amb una altra amiga a qui han detectat fa poc una intolerància al blat i comprovo cada vegada com n'és de difícil fer un àpat fora de casa que no contingui el que probablement és el principal aliment del nostre món: entrepans, pasta, pizzes, 'montaditos', arrebossats, beixamels, pastes, pastissos i tantes altres preparacions que ingerim diàriament tenen, en poca o molta quantitat, el blat entre els seus ingredients. Fins i tot si vas a menjar sushi en un restaurant japonès has de vigilar, perquè la salsa de soja també porta blat; sort que n'hi ha un tipus, la tamari, que és soja fermentada sense cap additiu i, per tant, apta per a intolerants al blat.
Dissabte li vaig fer per sopar un menú sense blat, lògicament, i com que tenia salmó, vaig buscar la manera de fer els clàssics canapès que preparo habitualment, però sense base farinosa, i em va complaure que el resultat li agradés.
Cal dir que, en aquest cas, el salmó era especialment bo, no era el salmó fumat en llesques fines que faig servir habitualment, sinó un llom sencer, de la marca Skandia; amb aquesta presentació, el salmó queda molt més melós i amb un gust de fumat més suau, i per fer aquesta preparació queda fantàstic.
Per fer la base del canapès vaig fer servir patates, el que anomenem patates amb pell perquè es bullen amb la seva pell en aigua amb sal abundant fins que estan al punt, es deixen refredar, es pelen i i es talen a làmines prou gruixudes perquè no es trenquin, però no massa perquè no dominin.
A sobre les làmines de patata hi vaig posar una salsa tàrtara com la faig habitualment: ceba tendra, tàperes, cogombrets en vinagre i julivert, tot ben picat i barrejat amb una salsa maionesa suau. També s'hi pot posar mostassa i, si es vol, ou dur picat, però en aquest cas no n'hi vaig posar.
Un cop muntades les capes de patata, salsa i salmó, per trencar la uniformitat del color rosat del peix es pot guarnir amb una mica de caviar o succedani, una rodanxeta de cogombret o una mica de ceba tendra picada.
Amb una bona patata, aquesta salsa i un salmó de qualitat, surt un mos per quedar realment bé, fins i tot amb els més 'intolerants".

dijous, 6 de maig de 2010

fideus a la cassola de plat únic

Viure sol, pel que fa a la feina a la cuina, té molts 'avantatges' respecte a viure amb una família de tres o quatre membres, perquè difícilment t'has de trencar les banyes per acontentar tothom amb els tres àpats que com a mínim estem acostumats a fer. Quan cuines només per a tu, si et ve de gust i tens temps, t'hi recrees; sinó, passes amb qualsevol cosa, i fas via perquè saps que qualsevol cosa que tinguis a la nevera t'agradarà (ho compres tu per a tu!), i si convé, amb un bon pa amb oli i una copa de vi pots fer un àpat de primera... que no podries pas donar als teus fills.
Ara bé, si tens un bloc de cuina, aquest aparent 'avantatge' es converteix en un inconvenient perquè difícilment el menjar que et fas per sortir del pas en el dia a dia pot 'colar' en un post, per més que alguna vegada ho intentis, i fins i tot ho aconsegueixis.
De tota manera, no cuines pas sempre per a tu sol, almenys en el meu cas, molts dies tinc els meus fills a dinar o a sopar; però no és el mateix, i tampoc no et treu de l'atzucac pel que fa al bloc. Vull dir que no els posaràs pas un plat nou que no has provat abans, perquè potser no tornaran, i com que vols que estiguin contents, acabes fent-los allò que més els agrada: als meus, pasta i similars.
Precisament, amb la cassola que em van regalar l'Aleix i la Lara aquest any pel meu sant, dilluns els vaig fer aquests fideus que en dic de plat únic perquè no requereixen més que una amanida senzilla per fer un àpat ben complert. Ja he explicat aquí els més tradicionals fideus amb costella, que potser són els que més faig, i també altres variants, alguna realment reeixida com aquests fideus a la cassola amb pollastre i rossinyols; els d'avui podríem dir que són un mix d'aquestes dues receptes, però enriquits, ja que porten molts 'entrebancs'.
Per a preparar-los, posem la cassola al foc amb oli i hi posem a rostir pollastre, costella , salsitxes, cansalada viada, tot salpebrat i tallat a trossos; quan són rossos, traiem els trossos de cansalada i de salsitxa, deixem la costella i el pollastre a la vora i comencem a fer el sofregit a la mateixa cassola amb ceba, pebrot verd i pebrot vermell, tot ben picat, i si volem amb algun tros de pebrot més gros perquè es trobi després. Quan les verdures s'han estovat, hi afegim uns xampinyons trossejats, un gra d'all picat i tomàquet ratllat, abaixem el foc i deixem que es vagi fent una bona estona. Si el sofregit s'asseca, hi afegim una mica de líquid. Hi posem sal i una mica de sucre per evitar l'acidesa del tomàquet, i al gust, orenga i julivert, fins i tot una punta de farigola o de romaní. També és l'hora de posar-hi uns quants pèsols. A partir d'aquí podem fer dues coses per coure els fideus.

Si tenim brou de pollastre, el posem a escalfar i aleshores aboquem els fideus a la cassola i els remenem una estona perquè s'amarin del sofregit, hi afegim la salsitxa i la cansalada que havíem retirat, i els cobrim amb el brou calent.
Si no tenim brou, cobrim les carns amb aigua calenta i deixem que bulli deu minuts perquè es faci un bon suc a la mateixa cassola, hi aboquem els fideus i deixem que coguin el temps que marca el fabricant, o fins que estiguin al nostre gust. Hem de tastar el suc abans no se'l beguin els fideus per rectificar, si cal, el punt de sal. Pel que fa als fideus, a mi m'agraden gruixuts, del número quatre, o dels foradats que es venen per fer la fideuada.
En el darrer moment, hi poso per sobre una mica de botifarra negra tallada a trossos petits, que es desfan de seguida amb l'esclafor dels fideus.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...