diumenge, 20 de juny de 2010

macarrons per lluitar contra els elements

Desgraciadament hi ha un estereotip cada vegada més estès que associa la pràctica del ciclisme amb el dopatge i les pràctiques il·legals per millorar el rendiment. S'associa, és clar, als ciclistes professionals o als que volen ser-ho, però la gent no fila gaire prim fins a l'extrem que els cicloturistes ens trobem a vegades que per la carretera ens increpen i ens diuen de drogoaddictes cap amunt.
Jo no sé què fan els altres, però per la majoria posaria la mà al foc que utilitzen el mateix mètode de dopatge que jo: uns bons plats de macarrons. I coca-cola, i fruita seca, i plàtans contra la rampa, i pastes dolces... acumular tantes calories i tants hidrats de carboni com puguis per afrontar les a vegades duríssimes condicions que et trobes damunt la bici. Com les d'avui, que he pogut anar trampejant gràcies als macarrons gratinats amb bacó i xampinyons que em vaig fer ahir per dinar i que us explico més avall.
Amb la meva colla ciclista cada any correm unes quantes marxes del circuit català de llarga distància i del circuit dels Pirineus, però des de fa cinc anys tenim una cursa fixa que no ens perdem si no és per causa de força major, cap al 20 de juny: la Ruta Pirinenca de les Tres Nacions, amb sortida a Puigcerdà, travessant la Cerdanya cap a la Seu d'Urgell, travessar Andorra cap a França pel port d'Envalira, uns quilòmetres per França a través el port de Puymorens, baixada cap a Bourg-madame i Llívia per tornar a Puigcerdà. 150 kilòmetres amb el port d'Envalira al mig, 30 km de pujada amb un desnivell mitjà superior al 5%, el més alt dels Pirineus, a 2.400 metres d'alçada. Avui, l'infern a la terra.
La previsió ja avisava de forts vents arreu i nevades a les cotes altes dels Pirineus, per això ja hem anat preparats amb roba més d'hivern que d'estiu, però ningú esperava el que hem trobat, perquè molta gent anava amb equipació totalment estiuenca.
De Puigcerdà al kilòmetre zero d'Andorra, durant 70 km., el vent fort, el pitjor enemic del ciclista, no ha parat de castigar-nos, obligant a una despesa extra d'energia que saps que pagaràs tard o d'hora, perquè dalt de la bici el malbaratament dels recursos és un luxe que molt pocs es poden permetre. En girar per afrontar les primeres rampes del port d'Envalira semblava que el vent ens donava un respir, però ha estat un miratge: ha tornat, i acompanyat, ben aviat, de pluja, una pluja que no costava gaire d'endevinar que més amunt era neu. Neu el 20 de juny, amb vent fort del nord, amb una sensació tèrmica sempre per sota zero, no és la millor manera d'afrontar un gran port com aquest, amb rampes que arriben a més del 9% de desnivell. Un calvari, ho ha definit el meu company Dome, un calvari d'aigua, neu i vent, de fred que se't fica a dins, que et fa desitjar que s'acabi al preu que sigui, que t'obliga a anar baixant la velocitat fins a 10, 9, 8 km/h mentre poc a poc vas passant companys més esgotats que tu, o menys desitjosos d'arribar a dalt, sense mirar-los a la cara, per no veure com pateixen i perquè no vegin ells el sofriment que portes escrit a la cara. Això els que no giren cua directament i se'n tornen per on han vingut.
Encara trobes un moment per treure la càmera i fotografiar el paisatge esplèndid, nevat, dels cims on neix el riu Valira, majestuosos, blancs de la neu que cau des d'ahir i que a tu se't va dipositant sobre els guants, sobre el paravent, sobre les sabates. Fa estona que t'has tret les ulleres perquè estaven plenes d'aigua i neu i el vent juga, es riu de tu, i ara et fica les petites i dures volves de neu pels ulls, ara es gira i te les fa entrar per les orelles, ara s'atura un moment i contraataca de front i gairebé t'atura en sec, mentre tanques els ulls per protegir-los.
El calvari que deia el Dome és un calvari que ens hem buscat, és cert, perquè ningú ens obliga a llevar-nos a quarts de cinc per sortir a les vuit a córrer una cursa que cada any és dura, perquè la muntanya sempre et reserva sorpreses en aquesta època. Però mai com aquest any.
Serres les dents i arribes al cim, i l'ànima et cau als peus quan els organitzadors et diuen que s'ha suspès la cursa, perquè el termòmetre marca 2 o 3 gras sota zero, i la baixada cap al Pas de la Casa és molt perillosa a causa del fred i del vent. No ho entens, però en els deu minuts que passes buscant refugi en una benzinera amb el terra gelat les mans se't glacen, i quan et diuen que has de baixar fins a la frontera del Pas, que allà et recollirà un autocar, t'espantes perquè no pares de tremolar i no pots pujar a la bici, les mans balbes no et permetran frenar en una baixada amb pendents del 8 i el 9%, amb el vent picant de costat, i en aquestes condicions el més fàcil és que caiguis. Però baixes, després de 100 kilòmetres com dimoni que no en puguis fer 10 més, és una baixada tensa amb l'ai al cor, sense notar-te les mans, i per sort arribes a la frontera, deixes la bici on pots i intentes ficar-te a les casetes dels guardes amb dotzenes de ciclistes més que tremolen com pollets.
T'expliquen que han hagut d'aturar la cursa perquè les ambulàncies no donaven abast a atendre ciclistes morts de fred, amb hipotèrmies i lipotímies, i el perill d'accident era molt gran.
Després d'esperar i esperar et ve a buscar un bus que et porta a Puigcerdà, si estàs de sort, amb la bicicleta al maleter; sinó, ja et pots preparar a esperar estona que un camió la reculli i te la baixi, com el Miquel, que s'hi va estar fins a les set.
Mentrestant, intentes contactar per telèfon amb els companys que no són amb tu, amb el Manel, que anava més endarrere. És la primera marxa que venia amb nosaltres i segurament serà la darrera en molt de temps. Amb el Jose i el Miquel, que anaven més endavant i s'han trobat igual, només que el Jose ha preferit arriscar-se i ha aconseguit arribar pels seus propis mitjans, desoint els consells dels organitzadors que sí que hem escoltat més de 500 corredors.
Amb l'escalfor de l'autocar recordes la il·lusió que tenies de fer un bon resultat per dedicar-lo a la persona que saps que et trucarà per interessar-se com ha anat; la il·lusió per millorar aquest any el temps de l'any passat, d'aconseguir un diploma de plata, perquè enguany et trobes més bé i en millor forma que altres anys, tot i que aquesta setmana no t'has pogut concentrar gaire ni preparar-te com caldria, ni descansar prou.
Això sí, l'alimentació sí que l'has cuidat, això no pot faltar si no vols quedar-te pel camí.
macarrons gratinats amb bacó i xampinyons

De fet, la dieta ideal per a un esportista, especialment per un de resistència com és un ciclista, no pot incloure qualsevol pasta, sinó que, per anar bé, aquesta ha d'estar acompanyada amb ben poques salses i, per tant, ben pocs greixos. Però per un cuiner aficionat fer pasta amb un raget d'oli és gairebé un pecat, i més si tens la filla a dinar a casa, que si li presentes així, te la tirarà pel cap. Posats a fer, ja en fas una bona plata, perquè en tingui també l'Aleix per sopar.
Per això, ahir per dinar vaig fer aquests macarrons. La pasta es bull com sempre, amb força aigua salada el temps que indica el fabricant o fins que estigui gairebé al punt, que després anirà uns minuts al forn. Mentrestant, en una paella posem a coure bacó tallat a quadrets, i uns xampinyons ben macos, també tallats, amanit-ho tot amb una mica de sal i oli d'all i julivert.
Quan la pasta és cuita, l'escorren, la tornem a l'olla, hi aboquem el sofregit de bacó i xampinyons i una quantitat escaient de la salsa de tomàquet que sempre, sempre, hem de tenir feta a casa, que no costa de fer i que ens pot salvar de qualsevol compromís. Una salsa feta amb ceba i all fregidets, tomàquet ratllat, sal, sucre i espècies al gust, per a mi, generalment, julivert, orenga i alfàbrega.
Remenem els macarrons perquè es barregin bé amb la salsa, els aboquem a una plata que pugui anar al forn i els cobrim de formatge ratllat per posar-ho tot a gratinar. Si voleu un plat més potent, poseu per sobre dels macarrons una beixamel i el formatge. I que aprofiti.
Ah... això sí! Molt important: l'endemà heu de sortir a pedalar unes quantes hores, sinó, més val que us feu una verdura bullida.

dimecres, 9 de juny de 2010

canelons d'albergínia

Amb l'etiqueta d''Esborranys' tinc guardats al blogger 71 possibles posts per penjar al bloc, em sembla que ja ho he explicat alguna vegada: alguns estan escrits, altres tenen la foto i falta el text, alguns només són apunts de possibles receptes, i altres són un simple títol.
Repassant-los, ahir vaig trobar aquest títol que ara heu llegit, datat el 18 de novembre... de 2008. Pas poc que recordo com vaig imaginar en aquell moment que podria fer els canelons d'albergínia, perquè l'esborrany no contenia ni text, ni foto, ni apunts, però el títol em va semblar atractiu, i vaig decidir que potser valia la pena dotar de contingut aquest post abandonat fa més d'un any i mig, quan pel meu cap creuaven amb més freqüència que ara idees de nous plats per fer.
M'he divertit donant contingut a aquests canelons, que també es poden presentar en forma de rotllets, depèn de si hi volem posar beixamel o no, si volem que sigui un plat consistent o un ingredient més d'un pica-pica. Us explico les dues possibilitats, i trieu...
Per preparar els caneons, he quadrat les albergínies i n'he tallat làmines tan fines com he pogut, de llarg, les he salat i les he deixat en un escorredor perquè perdessin l'amargor.
Mentrestant, he preparat el farciment fent un sofregit amb ceba, xampinyons, pebrot verd i all, tot ben picat, quan les verdures han començat a agafar coloret, hi he afegit una mica de bacó fumat també picat petit, un parell de cullerades de tomàquet triturat i carn picada de vedella. Amb paciència, he deixat que la carn s'anés fent i he amanit el conjunt amb sal, pebre negre, pebre vermell, herbes de la provença (una barreja d'orenga, alfàbrega, farigola, romaní...) i julivert. També hi he posat pols de cep i, quan ja gairebé estava, un rajolinet de conyac i unes gotes d'oli de tòfona blanca italiana.
Finalment, he afegit a la barreja de carn, verdures i espècies unes quantes cullerades de beixamel, també enriquida amb pebre blanc, nou moscada i unes gotes d'oli de tòfona. La mateixa beixamel que servirà per cobrir els canelons.
Per muntar els caneons, cal eixugar primer les làmines d'albergínia i passar-les per una planxa calenta, perquè perdin rigidesa i es facin una mica, no massa. Es cobreixen amb un tall finet de formatge que fongui bé, s'hi posa el farcit a sobre i s'enrotlla. Es posen els canelons d'albergínia en una plata per anar al forn i es cobreixen amb beixamel i formatge ratllat, una nou de mantega i cap al forn a acabar de coure i gratinar.

Rotllets d'albergínia

Per a fer els rotllets, en racions àptes per empassar d'un sol mos, es prepara l'albergínia igual, però agafant una peça estreta o partint els filets per la meitat, i es poden farcir de formatge i de la pasta que hem preparat per als canelons.
Jo ho he fet d'una altra manera, però. He agafat carn picada de vedella, hi he barrejat una mica de cansalada, sal, pebre, ou, farina de galeta, all i julivert, i he barrejat bé els ingredients, per fer unes mandonguilles. He fet boletes i els he donat forma de croqueta, de la mateixa llargada que l'ample de les albergínies, i les he fregit en oli.
Per muntar els rotllets cal també passar l'albergínia per la planxa. Es munten els rotllets posant formatge sobre els talls d'albergínia i una 'croqueta' al mig, s'enrotlla i es tanca amb un escuradents o un pal de broqueta. Abans de servir, es passen els rotllets per la planxa, perquè s'acabi de coure l'albergínia, es desfaci el formatge i s'escalfi el farcit.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...