dimecres, 30 de gener del 2013

calamarcets farcits guisats amb ceba confitada amb vermut de reus, sobre patates amb pell


Ja em perdonareu, però feia dies que no posava un títol d'aquests llargs i una mica pedants, i en aquest cas no volia deixar-me res, perquè només el nom dels ingredients em fa l'efecte que ja obre la gana i les ganes de menjar-ne.
No va ser un plat premeditat, va sorgir, com passa sovint, al súper, abans de tornar a casa per fer el sopar. Tenien calamarcets a bon preu, i en vaig comprar una dotzena, perquè vaig sentir que em cridaven. No us passa? A vegades veus un producte i et "llama", com diuen a casa, un barbarisme que se m'ha quedat i que a vegades m'agrada utilitzar.
Doncs a mi em "llamaven" els calamarcets, i mentre anava cap a casa em voltava pel cap com podia cuinar-los. Vaig recordar que bons que són els popets amb ceba, i vaig pensar que podria provar a fer el mateix amb els calamars, amb la diferència que aquests s'han de netejar, i aquells, no.
És igual, els calamars els farciria amb les seves pròpies potes i aletes, més una mica d'all i julivert picat. Què més hi podria posar? Algun vi o licor. Vaig repassar mentalment el rebost i tenim tres ampolles de vermut de Reus, de tres qualitats diferents, regal almenys dues de les meves amigues ganxones. I prou? Bé, calamarcets amb ceba confitada amb vermut de Reus està bé, però encara li podria donar una volta, segur.
En arribar a casa ja tenia la solució, i vaig posar a bullir en aigua amb sal abundant una patata de mida gran, sencera i amb pell.
Els calamarcets, sense patata
Mentrestant, vaig començar a netejar els calamarcets, separant les aletes, les potes i altres parts comestibles del seu interior, i deixant-los ben net el cos, donant-li la volta perquè quedessin impecables. Vaig picar potes i aletes ben picades, les vaig salar i barrejar amb all i julivert abundant picat, i amb això vaig farcir els calamarcets. Com que no n'hi havia prou, també vaig picar un parell de cossos per omplir els altres.
Mentrestant, en una paella amb oli tenia una ceba grossa tallada en juliana que s'anava coent, a foc lent, i quan va ser feta, abans no es cremés, vaig apujar el foc i hi vaig afegir els calamarcets, tancats amb un escuradents i passats per farina, i lleugerament salats. Els vaig deixar uns minuts perquè s'enrossissin una mica per les dues bandes i hi vaig abocar un raig generós de vermut. Quan va començar a bullir, vaig abaixar el foc i vaig tapar la paella, i vaig deixar que s'anés fent tot plegat, vigilant que el conjunt no quedés sec. Al final hi vaig haver d'afegir una mica d'aigua, perquè la salsa no quedés seca. Hi vaig tenir els calamars mitja hora llarga.
Abans d'acabar la cocció, vaig pelar la patata ja cuita i la vaig tallar a rodanxes, que vaig ficar dins de la salsa uns minuts.
Per servir el plat, vaig posar al fons les rodanxes de patata, un calamarcet sobre cada una i la ceba i la salsa per sobre. Se'n pot servir un plat o es pot presentar en una safata com a aperitiu, com 'montaditos amb la patata en lloc del pa. O sols, sense patata, si no us ve de gust.

dijous, 24 de gener del 2013

pizza de calçots amb romesco i botifarra

   
De tant en tant, per sopar m'agrada fer pizza. Si tinc temps, elaboro la massa, que és una cosa que porta feina però que es pot amortitzar, per exemple, fent-ne més de la necessària i congelant la que sobra per un altre dia. Amb el canvi de casa, la veritat és que encara no tinc gaire temps per estar-me estona a la cuina, de manera que en aquest cas, no us he pas d'enganyar, vaig comprar una base de pizza fresca ja preparada.
I, sobre la pizza, què? Qualsevol cosa. El seu gran avantatge, allò que l'ha fet tan universal, em sembla, és una gran versatilitat, i la possibilitat d'adaptar-la als productes i als gustos de cada país i de cada persona. Si no tens gaire imaginació o et manca temps, una base de tomàquet més formatge, pernil dolç, olives, xampinyons, alguna anxova o tonyina si t'agrada, és més que suficient per tenir una pizza gustosa i ràpida de fer.
Que t'agrada cuinar, és a dir, combinar ingredients, experimentar nous gustos i sensacions? Només cal posar-s'hi.
Abans pensava que per a una pizza hi havia tres coses bàsiques i fonamentals, la massa, la salsa de tomàquet i el formatge, especialment la mozzarella. Ah! i l'orenga, és clar. Ara ja no crec ni en això. Intocable només hi ha la base, i probablement el formatge, perquè sinó, ja parlem d'una altra cosa, d'una coca, per exemple.
En aquesta pizza d'avui només vaig respectar aquests dos ingredients, ja que sobre la base, en lloc de salsa de tomàquet o tomàquet cru, hi vaig posar una capa de salsa romesco (aquí explico com fer-la, seguint la recepta ortodoxa del Camp de Tarragona) i, a sobre, mozzarella ratllada.  
Ara podríem debatre si el formatge ha d'anar sobre la salsa o sobre els ingredients que hi posem al damunt, i si n'hi ha d'haver el just per formar una fina capa quan es fon, o bé ho ha de cobrir tot. Depèn. 
Normalment, poso el formatge al final, que cobreixi els ingredients, i m'agrada abundant, sense que arribi a semblar una pizza de formatge sense res a sota. Però en aquest cas, vaig posar-lo directament sobre la salsa, i en poca quantitat, em va semblar més adient, i hi vaig afegir orenga. 
Finalment, al damunt, els ingredients que donen nom a la recepta, els calçots i la botifarra crua. Els calçots els havia pelat i partit per la meitat i els havia passat per una paella perquè es torressin una mica i es fessin per dintre, de manera que al forn s'acabessin de coure i no quedessin crus. I la botifarra estava tallada simplement a rodanxes gruixudes; també n'hi hauria pogut posar més, però era per sopar i tampoc no la volia carregar massa.
La veritat és que la idea de fer aquesta pizza tan catalana em va venir el dia abans, que tenia poc temps per sopar i em vaig fer l'entrepà de la foto més petita: els calçots, passats per la planxa, la botifarra també feta a la planxa, i el pa untat, per una banda, amb salsa romesco, i per l'altra, amb un allioli suau. En vaig gaudir molt.

dimarts, 22 de gener del 2013

de Castell a Castell

De Castell a Castell, es podria haver dit aquest post. Què coi, ben mirat no està pas tan malament: li deixo aquest mateix títol. Més que res, perquè il·lustra prou bé allò que us vull explicar. També es podria haver titulat 'cuina nova, vida nova', que potser és més adient per a un bloc gastronòmic, però ja vaig fer un post amb aquest nom fa tres anys, quan em vaig separar, i no és pas qüestió de repetir-se, oi?
Tot a punt per a la primera paella paella, amb foc de gas, a la nova cuina.
Per què Castell i no castell? És que, de fet, no he anat d'un castell a un altre, sinó d'un poble anomenat Castellterçol a un altre que es diu Castellar del Vallès i que des del dia de Reis és on vivim la Marina, la meva companya, i jo. He deixat el poble on vaig néixer i on he passat la major part de la meva vida per iniciar-ne una de nova a l'altre Vallès, amb la tristesa de tenir la família, i sobretot els meus fills, una mica més lluny, però amb la il·lusió d'obrir una nova etapa amb una persona meravellosa amb qui ja fa uns mesos que vam decidir compartir la vida.
Canvi és sinònim de molta feina, primer per buscar el lloc, després per condicionar-lo, després per fer el trasllat, de manera que no us ha d'estranyar que aquest bloc hagi quedat una mica arraconat durant aquest temps. Que no pas abandonat, que segueixo tenint-lo molt present, i més que li tindré gràcies a l'empenta de la Marina, gran cuinera com sabeu els qui la coneixeu i seguiu el seu bloc, que m'estimula i fa que sigui un repte sorprendre-la i satisfer-la a cada àpat.
Hi ha hagut altres canvis que han ajudat a fer més espaiades les entrades al bloc, sobretot un canvi d'horari a la feina que m'impedeix ser a casa al migdia; habitualment era a l'hora de dinar que cuinava i feia les fotos pel bloc, aprofitant la llum natural de què gaudeix el meu àtic, i ara no ho tinc tan fàcil.
El resultat, l'arròs del dinar d'ahir.
La nova cuina és gran i encara més lluminosa que la de l'àtic, de manera que no he de tenir problemes per a les fotos. No és nova ni ultramoderna, però creiem que és prou còmoda per poder-hi treballar de gust fent això que tant ens agrada. I d'estris sí que no n'hi faltaran, ja us podeu imaginar que entre tots dos hem aplegat una bona quantitat de trastos que en part hem hagut de guardar al traster perquè per gran que sigui la cuina, i per prestatges nous que hi hem posat, no hi cabia pas tot de cap manera.
Us deixo una foto de la cuina on treballaré a partir d'ara, tal com vaig fer fa tres anys, i demà mateix començo a publicar cosetes que hi he fet quan he parat per un moment de clavar claus a la paret i de muntar mobles d'Ikea.