dimecres, 30 d’octubre del 2013

del retorn del vermut i de com s'elabora a reus

Som esclaus de la moda, això és ben clar, i cada vegada més fem allò que ens dicta el màrqueting; per sort, sovint la moda torna hàbits i costums que mai no haurien d'haver desaparegut. Com fer el vermut. I beure vermut, que no és el mateix.
El fet que de l'acte de prendre un aperitiu abans de dinar aquí en diguem fer el vermut demostra com n'ha estat d'important aquesta beguda al nostre país i com el fet de prendre-la és un acte social, perquè moltes vegades no ho fas pas sol ni a casa.
La cervesa, i en menor mesura, els refrescos amb gas van destronar el vermut de les nostres taules a l'hora de fer l'aperitiu, però aquesta beguda que sembla que és tant tradicional i que, paradoxalment, no ho és tant, ha tornat els darrers anys i s'ha convertit en una beguda de moda, segurament servida una mica diferent de com l'havíem vist prendre als nostres pares, amb el popular sifó: ara se serveix amb glaçons i un tall de taronja, una manera que, com ara us explicaré, tampoc no és pas la millor per prendre el vermut.
Dissabte vam participar en una trobada gastroblocaire a Reus, que tampoc no va començar a Reus, sinó a la Selva del Camp, amb una frustrada visita a la cooperativa Coselva (encara no ha començar la collita de l'oli) i un recorregut pel poble i la seva fira medieval. Els plats forts de la trobada van ser la visita a Vermuts Miró i el dinar a La Giberga, de l'estimada Mai Martí, del qual ja us vaig parlar aquí.
A la fàbrica de la família Miró fan vins d'aquells tan arrelats a la nostra cultura gastronòmica, però que han perdut popularitat com li havia passat al vermut: mistela, vi de missa, moscatell, vi de quina, vi ranci...Però hi anàvem a saber més del vermut i això és el que ens van explicar Carles Prat i l'enòleg del celler, Diego Delgado.
El vermut és un vi barrejat amb herbes macerades que ve de la tradició grega i que deu el seu nom a la paraula alemanya wermut, que és com se'n diu allà d'una planta anomenada donzell (ajenjo en castellà), un dels principals ingredients d'aquest aperitiu. Comercialment, la beguda va néixer a Itàlia, amb les mítiques marques Cinzano i Martini Rossi, i va arribar a Catalunya a principis del segle XX (Vermuts Miró es va crear el 1957). Per això deia que és una beguda tradicional, però no tant!
Això sí, de seguida es va popularitzar, i a Reus hi va arribar a haver 27 empreses que feien vermut. Ara només en queden dues, Miró i De Muller, que comercialitza la marca Iris. Hi ha una altra gran marca, Yzaguirre, tradicionalment vinculada a Reus, però que ara els ganxets no consideren ja seva perquè ha canviat de mans i ha traslladat la seva producció al Morell. Sigui com sigui, el vermut català moltes vegades porta el cognom de Reus, i així es coneix per exemple a Madrid, on s'exporta bona part de la producció.
La base del vermut és el vi blanc, un vi de qualitat però de gust i aroma suau, perquè la potència del vermut li donen les arrels i plantes aromàtiques, més de cinquanta, que es maceren amb alcohol i aigua durant dos mesos en botes de fusta. A Miró fan aquesta maceració en fred, mentre però també es pot fer en calent, com fan empreses més grans, per accelerar el procés.
Passat aquest temps, el fruit de la maceració es premsa i s'obté un licor que es barreja amb el vi i amb caramel per obtenir el vermut. El blanc i el vermell (ells en diuen així, però jo sempre n'he dit negre) es comercialitza sense més criança, mentre que el reserva passa un mínim de sis mesos en grans tines abans de ser embotellat.
El secret de cada marca no és el vi, ni el sucre caramel·litzat que fan servir (tot i que tots dos influeixen en la qualitat final, és clar), sinó les herbes utilitzades. És un secret que coneix poca gent, ni tan sols la majoria d'empleats, com el mateix Carles Prats, directiu i parent del president de la companyia, que va reconèixer que no coneix aquest secret tan ben guardat.
A nosaltres només ens van dir que entre aquests ingredients hi ha, lògicament, donzell, cardamom, vainilla, canyella, anís... imagino, però, que la composició no serà gaire diferent de les herbes que es fan servir per fer la ratafia, i que us vaig explicar aquí. La diferència fonamental és que la ratafia es fa amb una base d'alcohol en el qual es maceren directament les herbes, mentre que la base del vermut és el vi blanc al qual s'afegeix el producte de macerar les herbes amb alcohol i aigua, a més del sucre. Per això el vermut té 15 o 16 graus, i la ratafia, tres vegades més.
El sucre caramel·litzat és precisament allò que dóna color al vermut, cosa que ens va sorprendre a molts, que pensàvem que, com passa amb la ratafia, el color li donaven les plantes. En aquest cas el dóna el sucre, que alhora aporta al vermut el gust amargant que caracteritza aquesta beguda. El vermut negre en porta 130 grams per litre, però en fan un d'extra sec, només per a cocteleries, que només en porta 30.
Durant la visita també vam aprendre una cosa molt important a l'hora de prendre el vermut: els fabricants desaconsellen la moda actual de servir-lo amb glaçons, perquè, en el fons, no deixa de ser un vi, i tots deplorem el costum de tirar aigua al vi, oi?
Aconsellen servir el vermut fred de nevera, és a dir, a uns 5-6 graus, com a molt, acompanyat amb un tros de pell de taronja. Nosaltres vam poder tastar els tres vermuts que elaboren a Miró, el blanc, el vermell i el reserva, i realment, acabats de treure de la nevera estan molt bons. Molt més que aigualits amb glaçons.
El retorn de la moda de fer el vermut l'han notat a Miró, que elabora 4 milions de litres l'any, és dir 100.000 a la setmana, que déu n'hi do. Vermuts que porten la seva etiqueta i d'altres, perquè també embotellen vermuts amb la marca de restaurants, botigues o cellers d'aquells que presumeixen de tenir aquest vi 'd'elaboració pròpia'.

la giberga

Després de la visita vam poder tornar a gaudir de la cuina de la Mai a La Giberga, on vam tancar aquesta visita a les terres del Baix Camp. Com no podia ser d'una altra manera, tots en vam sortir més que satisfets, perquè ens va preparar un menú en el qual costava molt de decidir què menjar:
Amanida de tomàquets del benac, fideus rossos amb bolets i uns extraordinaris raviolis de melós de bou amb el seu suc i escates de parmesà: els primers.
De segons: civet de senglar amb moniatos i castanyes, bacallà amb salmorejo tebi i crocant de pernil i calamarsons amb tempura d'albergínia i mel de romaní.
Meló amb mistela del Masroig, menjarblanc de Reus amb carquinyolis i bescuit d'avellanes del Baix Camp amb xocolata per acabar. I un vi de la Terra Alta, Artiola, perfecte per acompanyar el dinar. 
Com la companyia: com sempre, impagable. Igual que l'organització de la Dolça i l'Òscar!

dimarts, 22 d’octubre del 2013

platillo de cigrons amb porc i espècies (i un consell per coure'ls)


M'agraden els platillos, que és una paraula que es fa servir molt però que no surt al diccionari, tot i que sí que apareix al Termcat, encapçalant el nom d'algunes receptes empordaneses. Per això n'he buscat un origen i he vist que l'historiador de la cuina catalana Jaume Fàbrega situa l'origen dels platillos a les comarques de Girona i els defineix com a guisats casolans que es fan també en alguns restaurants i que barregen diversos ingredients, animals i vegetals, com menuts, carns (botifarres mandonguilles...), bolets, pèsols, generalment tallats petits. Josep Pla en parlava sovint i posava en el mateix sac elaborats a base de peix, samfaines i, fins i tot, estofats, cosa que no tots els autors, com el mateix Fàbrega, comparteixen.
Pla deia que el platillo "era un plat amb els elements que anava produint el pas de l'any", cosa que es podria dir de tota la cuina familiar i tradicional, i que ara anomenem amb diversos noms com 'cuina de temporada', de kilòmetre 0, etcètera. Aquesta definició ha servit perquè s'anomeni platillo a plats que a les comarques gironines no han anomenat mai així, com denúncia Fàbrega.
En fi, no entraré jo amb polèmiques amb tants il·lustres escriptors, però per a mi un platillo és una elaboració senzilla, amb coses que tens a mà, que no requereix una elaboració molt llarga i costosa. M'agraden aquests platillos, vaja, com aquest de patates amb pell, camagrocs i salsitxes que vaig publicar dies enrere. Aquest d'avui és també senzill, i ràpid, si tenim cigrons cuit i una mica de carn i embotits i quatre ingredients més.
Com que en aquest cas tenia carn picada de porc que havia quedat d'una altra preparació, vaig sofregir la carn, la vaig salpebrar, hi vaig afegir un tros de botifarró tallat a daus, perquè es desfés, i els cigrons cuits. Com que només era per un, després hi vaig posar una hi vaig afegir una cullerada de salsa de tomàquet, un raig del suc de bullir els cigrons, un pessic, d'orenga, d'herbes provençals i de pebre vermell fumat, i amb cinc minuts o poc més fent xup-xup ja està a punt.

bullir els cigrons

Per bullir els cigrons a casa, la millor manera que conec és la que fa servir la meva mare, i que us explico: el dia abans posa aigua a escalfar i hi desfà dos grapats de sal i una cullerada de bicarbonat, remenant bé perquè es dissolguin. Hi afegeix els cigrons, els remena bé i els deixa en remull fins l'endemà. A vegades, diu que torna a remenar els cigrons abans d'anar a dormir, o al matí, perquè així tots queden cuits igual perquè no n'hi ha que hagin tingut més sal que altres.
A l'hora de la cocció, també espera a tirar els cigrons a l'aigua que aquesta estigui calenta, però que s'hi pugui aguantar el dit, diu, i manté sempre el foc una mica viu, a diferència de la cocció d'altres llegums, que necessiten un foc suau. Només hi posa sal al final, si en falta, perquè sempre en retenen del remull de la nit.

divendres, 18 d’octubre del 2013

paella amb embotits dels països catalans

La idea per fer un arròs sorgeix quan menys t'ho esperes, o simplement, quan mires els ingredients de què disposes a la nevera. L'arròs, moltes vegades, és un plat d'aprofitament, m'agrada dir-ho després que aquest estiu he seguit amb un cert estupor un encès debat sobre l'autèntica paella, arran de l'anunci d'una popular cervesa catalana en el qual cometien el sacrilegi de posar ceba a la paella. 
No he volgut entrar en la polèmica, perquè hi ha gent que no escolta les raons, i quan algú és capaç de barallar-se amb algú altre per si la paella autèntica porta ceba o no en porta, per si es pot dir paella a alguna cosa que no sigui allò que ell entén com a paella, m'estimo més deixar que es retrati sol. No conec cap andalús que vagi pel món barallant-se per defensar l'essència del gaspatxo, un plat mil vegades versionat sense canviar-ne el nom, encara quan no porta cap (o quasi) dels ingredients que tothom entén com a imprescindibles per fer un gaspatxo, com el tomàquet. En canvi, de tant en tant surt un valencià que ens prohibeix dir paella a un arròs que no sigui el que ell diu que és l'autèntica paella, i ja cansa una mica.
Aquest d'avui es podria haver dit arròs d'embotits dels Països Catalans, i de fet és el nom que hi havia posat, fins que he començat a escriure el post i m'he adonat que renunciar a dir-n'hi paella és donar la raó a aquests ultraortodoxos talibans que excomuniquen tothom que no combrega amb la seva doctrina. Doncs en diré paella, perquè l'he fet en una paella i, sobretot, perquè, que jo sàpiga, no és aquesta una marca registrada per ningú.



En fi, que tot plegat és per explicar un arròs senzill, gairebé d'aquells que a vegades he anomenat de can passavia. Vaig fregir en una paella (estri de cuina) sobrassada picant (estreta) i botifarró que la Marina em va dur de Mallorca, i botifarra crua (d'aquí) elaborada per nosaltres mateixos durant la visita a l'obrador de Margarit que vaig ressenyar aquí. Vaig retirar els embotits i en l'oli restant, d'un potent color vermell i picantó, a causa de la sobrassada i el botifarró, hi vaig sofregir ceba i pebrot verd i vermell picats, fins que van ser tous, hi vaig afegir un gra d'all tambe ben picat i un bon arròs (de Pals) que vaig remoure una bona estona fins que va quedar ben impregnat del sofregit.
Aquest és el moment d'abocar-hi el brou, unes dues vegades i mitja més quantitat que d'arròs; en aquesta ocasió, vaig fer servir un brou suau de verdures que tenia a la nevera, perquè els embotits són prou gustosos, i vaig deixar que cogués durant un quart d'hora, primer a foc fort i després a foc suau, el vaig deixar reposar cinc minuts tapat i me'l vaig menjar per celebrar l'èxit de la Via Catalana (era l'endemà de la Diada).

dimarts, 15 d’octubre del 2013

bacallà amb camagrocs


De la collita de camagrocs al Montseny amb la Marina en van sortir un parell de pots de bolets secs, un remenat amb altres bolets i el platillo de la setmana passada, i dimecres encara en quedaven, de manera que vaig recordar que aquest bolet de cama  prima, capell fosc i profunda olor de bosc combina molt bé també amb el peix, com vaig poder comprovar quan vaig fer aquesta cua de rap rostida amb trinxat de camagrocs. Per això vaig optar per un altre plat de mar i muntanya amb un dels nostres peixos preferits, el bacallà.
El peix, tallat gruixut i ben dessalat, el vaig enfarinar i el vaig fregir en una cassola amb oli d'oliva, només el temps d'enrossir-lo. El vaig reservar i a la mateixa cassola hi vaig abocar els bolets, amb el foc fort, per saltar-los uns minuts; després hi vaig posar una culleradeta de farina, per espessir la futura salsa, ho vaig remenar bé perquè no quedés crua, i hi vaig abocar brou de verdures que tenia a la nevera.
Dos minuts més de cocció dels bolets i ja s'hi pot posar el peix i una branqueta de romaní, per remarcar les aromes boscanes; amb pocs minuts, amb el foc suau i la cassola tapada, el plat estarà acabat, perquè el bacallà no necessita gaire cocció. Només hem de tenir cura de tastar els bolets abans d'apagar el foc, perquè només hi hem posat la sal que aportin el brou i el bacallà, i tot i que segurament amb això n'hi haurà prou, més val assegurar-se'n per no quedar-nos curts, que no hi ha res pitjor que un plat de bacallà... sonso.

700.000 visites i 700 articles

Ahir, el comptador de visites va superar les 700.000, i com altres vegades que m'he adonat de xifres tan rodones, em va donar una petita alegria en veure que, tot i que ja no sigui tan regular ni prolífic com en altres èpoques, el blog segueix comptant amb nombrosos seguidors. 
Satisfacció també en veure que aquest que llegiu és el post que fa 700 en cinc anys i mig, i il·lusió en constatar que segueixo tenint ganes de venir a explicar-vos què es cou a la cuina de casa, i que espero tenir-ne encara una bona temporada més. Mentre segueixi comptant amb la vostra presència, és clar!

dissabte, 12 d’octubre del 2013

croquetes d'albergínia i gambes

Després de fer les croquetes d'albergínia a la italiana (polpette di melanzane) em van venir al cap un munt de possibilitats per fer les mateixes croquetes afegint-hi altres ingredients, o cuinant-les amb alguna salsa... El que he fet primer, però, són unes croquetes diferents, no a l'estil de les italianes, sinó més a l'estil català. A veure què us semblen!
Primer de tot vaig sofregir en una paella amb oli quatre gambes grosses, les vaig reservar i vaig posar els caps a coure en un cassó amb aigua, pastanaga, ceba i api, per fer un brou curt. Amb vint minuts n'hi ha prou perquè gambes i verdures traspassin el seu sabor a l'aigua i facin un bon fumet.
En l'oli de fregir les gambes hi vaig posar mitja ceba picada petita, després una albergínia de la mateixa mida, i vaig deixar que s'anés fent tot plegat; a mitja cocció hi vaig afegir un all també picat, i quan em va semblar que l'albergínia estava prou cuita, hi vaig afegir una cullerada de farina.
Un cop la farina es va enrossir una mica i va perdre el gust, hi vaig tirar un rajolí de llet i un raig generós del bou de les gambes, hi vaig afegir sal i pebre i vaig remenar bé perquè la pasta de les croquetes s'anés lligant. Ha de quedar una massa espessa, de manera que només hi afegirem brou si veiem que n'hi falta, fins que adquireixi una consistència notable. Aleshores és el moment de treure del foc i deixar refredar unes hores a la nevera abans de donar forma a les croquetes. 
Cal dir que també hi vaig posar una culleradeta de cafè de pols de bolets, concretament de pols de camagrocs, però és un ingredient clarament optatiu.
Per fer les croquetes, un cop endurida la massa, vaig fer boles rodones i les vaig passar per farina blanca, ou batut i farina de galeta, abans de fregir-les en oli d'oliva abundant.
Estan fetes de seguida, ja que la massa ja és cuita i només hem d'enrossir-les per obtenir una crosta exterior cruixent i un interior ben melós.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

platillo de patates amb pell, camagrocs i salsitxes


Des que vam trobar els primers bolets al Pirineu l'agost passat, no havíem tornat a buscar-ne, i la Marina ja no se'n podia estar, de manera que aquest diumenge ens en vam anar cap al Montseny, perquè pel Vallès diuen que encara no se'n fan gaires. En el cistell gairebé que vam omplir, el que més abundava era el camagroc, de manera que en vam poder menjar diumenge mateix saltats amb altres bolets per sopar, ahir al vespre en una truita i jo m'he fet avui aquest platillo ràpid i molt gustós. Ah, i encara en tenim que s'assequen per l'hivern...
Les patates amb pell m'agraden molt, ja vaig explicar en els inicis del bloc aquestes amb cigrons i cansalada, amb cigrons, trompetes i bacallà, i n'he fet diverses amanides, com aquesta.
Avui el que he fet és fregir uns camagrocs en una paella amb oli, dos o tres minuts, i després hi he afegit un parell de salsitxes tallades a trossos, perquè es fessin tres o quatre minuts més. Al final hi he afegit una mica d'aigua per desenganxar el fons de la paella.
En una altra paella, he posat a fregir uns dauets de cansalada salada fins que s'ha fos i després hi he afegit les patates (pelades i tallades a daus) amb el foc fort. He deixat que s'enrossissin i quan estaven a punt, hi he afegit els bolets i la salsitxa, amb el seu suquet, he salpebrat el conjunt, hi he tirat una mica de julivert per sobre i en dos minuts el platillo estava a punt per menjar.


dissabte, 5 d’octubre del 2013

rostit de costella de porc, el més gustós?



Un rostit, rostit. Com feia temps que no en feia, ja sigui per la calor, per l'adaptació inevitable dels hàbits a les circumstàncies de vida... pel que sigui, però feia temps que no feia rostits. Rostits, rostits, com els que m'agraden a mi, com els que m'he fet darrerament; com aquest, segurament dels més econòmics i senzills que es poden fer, però no pas el menys gustós: probablement, dels millor que es poden tastar. Qui ho dubti, que el faci, o que vingui a casa, que amb molt de gust li demostraré.
La costella és una de les parts més gustoses del porc, probablement perquè està enganxada a l'os, i les carns enganxades a l'os, en tots els animals, solen ser les més saboroses. A mi m'agrada molt, i l'he cuinat de moltes maneres: en escabetx, estofada, rostida, amb fideus, amb arròs... però el plat que porto avui, pel meu gust, és espectacular en la seva senzilles.
L'únic secret és el rostit, i el rostit que jo faig és el més simple, alhora que el més saborós, perquè únicament rosteixo la carn. Us ho explico: agafo la carn (en aquest cas costella tallada a trossos petits, però també podia ser tallada més grossa, i el faig igual amb pollastre, amb galtes.... amb moltes carns) i la poso a rostir en una cassola d'alumini de fons gruixut que em va regalar la meva mare fa molts anys, i que no la canviaria per res. En tinc de més cares, recobertes amb aquella capa negra antiadherent, però el resultat no és tant bo, perquè la carn no s'hi enganxa prou; ara us ho explico.
Poso la carn a rostir a la cassola amb oli, deia, i amb el foc ben fort, la giro quan es comença a enrossir per una banda i deixo que es faci per l'altra, després hi poso uns quants grans d'all, vuit o deu, o dotze, no cal estalviar-los, i ceba, una ceba ben grossa, o dues de mitjanes, tallada a grills, deixo que tot plegat s'enrosseixi i ho salpebro; a vegades també hi poso una pastanaga. La carn i les verdures van canviant de color, i al fons de la cassola, com que és força gruixut i s'escalfa molt perquè tenim el foc alt, s'hi va fent una capa fosca amb la part dels aliments que s'hi va enganxant.
Quan la carn agafa un color ros fosc, i abans no es cremi la capa del fons de la cassola, hi poso la tapa, deixant una petita escletxa, tombo la cassola i escorro tot l'oli, o gairebé tot, perquè el rostit no surti gens greixós; aleshores, torno la cassola al foc i hi aboco un bon raig de brandi, o de vi ranci: el líquid desenganxarà la capa que tenim al fons de la cassola i farà una salsa fosca i espessa; quan s'ha evaporat l'alcohol, hi poso un raig d'aigua, o de brou si en tinc, però no massa: no vull que els aliments bullin, només que no quedin secs i s'hi vagi fent la salsa.
La costella necessitarà tres quarts d'hora, o una hora, per quedar ben tova; altres aliments necessiten més, i l'únic que cal fer és tapar la cassola ben tapada, abaixar el foc i deixar que es vagin cuinant, tenint cura d'afegir-hi un raig d'aigua si veiem que s'asseca. Si al final de la cocció queda poca salsa i la carn es torna a enganxar una mica al fons, hi afegim una mica més d'aigua o brou i deixem un minut més al foc. Ah! això ès important: a mitja cocció sempre hi poso herbes, en aquest cas, concretament, les que podeu veure a la foto: sajolida, farigola i romaní.


El resultat és el que em permet fer les fotos que més m'agraden: les que mostren la carn amb aquest color marró fosc i una salsa que convida a sucar-hi pa sense manies. Només hi ha una manera d'aconseguir aquest color, i és rostir de veritat, sense bullir, que és el que passa si hi afegim, com fan molts, molta quantitat de líquid. Això ho deixarem per les peces que necessiten una cocció més llarga: galtes de vedella, pollastre de pagès de veritat, etc.
Voleu un plat de festa festa, per exempleper demà diumenge? Rostiu amb aquest procediment costella tallada més grossa, pollastre bo i mandonguilles, com vaig fer aquí, afegiu-hi fruita seca, o uns rossinyols, i unes cebetes caramel·litzades amb el suc del rostit: us asseguro que us llepareu els dits. I potser tindreu la sort, com em va passar a mi aquest dia, que entri algú quan acabeu de fer el rostit i us digui que la casa fa olor de rostit de Nadal, l'olor que feia a casa la seva iaia en aquelles dates: no hi ha un premi millor!

dijous, 3 d’octubre del 2013

estofat de verdures amb bitxo i formatge de maó

A la columna de la dreta hi trobareu un núvol amb les etiquetes que porten les entrades d'aquest blog, entre les que destaquen els arrossos, és clar, amb 69 entrades, els peixos (93) i les carns (101); però l'etiqueta més repetida és la de verdures (152). És curiós, perquè no n'era conscient, malgrat que la Marina m'ho ha dit moltes vegades, que cuino molt amb verdures.
Moltes vegades, però, els vegetals tenen un paper secundari, d'acompanyament, en els meu plats, però d'altres en són protagonistes, com en el cas d'aquest estofat, que va quedar realment bo.
Per preparar-lo per a dues persones, primer vaig tallar una albergínia a daus grossos i la vaig enrossir en una cassola baixa amb oli, els vaig treure i a la mateixa cassola hi vaig posar una mica més d'oli i dues patates, un tros de carbassa i dues pastanagues, tot tallat també a daus o rodanxes de mida similar, hi vaig afegir ceba picada i un bitxo fresc tallat a rodanxes. 
Quan les verdures van ser rossetes, hi vaig afegir all i julivert picat, vaig esperar un parell de minuts que l'all perdés la fortor i hi vaig afegir mitja cullerada de farina. Vaig donar un parell de voltes al conjunt, hi vaig afegir brou vegetal fins a gairebé cobrir les verdures, vaig salpebrar el conjunt i vaig tapar i abaixar el foc.
Al cap de cinc minuts hi vaig afegir les albergínies i vaig continuar la cocció a foc baix, fins que el conjunt va ser cuit. Cal afegir-hi líquid si se'ns asseca. 
Vaig servir l'estofat ben calent i per sobre hi vaig ratllar formatge de Mahó abundant, que es va fondre amb l'escalfor i va deixar sobre les verdures una capa cremosa.