divendres, 29 d’abril del 2011

conill a la cassola en quaranta minuts


M'adono que fa dies que publico coses petites, coques, tapetes, aperitius, i encara que moltes d'aquestes preparacions es poden servir en plat gran i ració complerta, per un moment he tingut la sensació que m'havia encallat en un determinat format... sobretot perquè encara tinc altres coses del mateix estil per portar aquí i pot semblar massa. I pot fer pensar que a casa només mengem racions mini, i no és pas el cas. A costat dels entrants de petit format, segueixo cuinant a la cassola, plats amb fonament, els arrossos de sempre, els rostits, els menuts... Tant quan tinc temps com quan vaig amb pressa i faig alguna cosa per sortir del pas, com aquest conill, que malgrat la urgència va quedar prou bo.
Els dies que surto a entrenar entre setmana vaig una mica de cul, perquè al matí, a primera hora, encara fa fred, i em fa mandra agafar la bici fins que el sol escalfa una mica, i aleshores és tard i quan torno tinc el temps just per fer el dinar abans no arribin els meus fills de classe i no sigui la meva hora de marxar. Per això miro de deixar alguna cosa feta el dia abans, o al matí... o com a mínim, la deixo preparada al cap per arribar i posar-m'hi abans de treure'm el maillot i que vagi fent xup-xup mentre em dutxo. 
Dimecres va ser un dia d'aquests, vaig fer més quilòmetres dels previstos i vaig arribar passada la una, de manera que tenia menys de tres quarts per cuinar un conill sencer que havia posat a descongelar al matí i que, per sort, ja havia cuinat mentalment mentre pedalava.
Per preparar-lo, primer vaig tallar el conill (prefereixo fer-ho al meu gust, però a la carnisseria us ho faran, i al súper també el venen trossejat) i el vaig posar a rostir, salpebrat, en una cassola d'alumini amb oli i uns grans d'all sencers, perquè es daurés mentre tallava una ceba a la juliana, la tirava a la cassola i deixava que a foc ràpid s'anés fent tot plegat, netejava i tallava uns xampinyons, també cap a la cassola, uns minuts perquè tot plegat s'acabés d'enrossir, i un bon raig de conyac. Mentre l'alcohol s'evaporava, vaig ratllar un tomàquet i vaig afegir al rostit una cullerada de farina; un cop aquesta va estar ben escampada i cuita, hi vaig posar el tomàquet, sal i sucre (contra l'acidesa del tomàquet). Com que la quantitat de tomàquet no és massa gran i la cassola ampla, s'escampa i es cou ràpid, de manera que al cap de pocs minuts ja hi vaig poder posar brou (en tenia de verdures) fins a mig cobrir el conill i deixar que, mentre em dutxava i m'afaitava, s'anés fent, primer amb el foc fort, després més baix i amb la cassola tapada, fins que la carn va ser prou tova. 
També hi vaig posar una branqueta de farigola i una de romaní, i hi podria haver posat una picada si hagués tingut temps, però la veritat és que no la vaig trobar a faltar. A més, els quaranta minuts i escaig transcorreguts entre el moment de posar la cassola al foc i el de treure-la a la taula no donava per gaire més que per fer el que he explicat i bullir arròs per servir amb el conill, ben cobert amb la salseta.
Com que al final només vam ser l'Aleix i jo a dinar, en va quedar força, i l'endemà estava encara més bo.

dimarts, 26 d’abril del 2011

barqueta de pèsols amb bacallà confitat i oli de xoriç fumat


La mare em va portar dies enrere un joc de recipients petits per presentar aperitius, perquè sap que m'agrada tenir estris nous per presentar les meves petites creacions. Tenen una forma diferent, són com culleretes sense mànec, o com gotets més baixets: se'm va ocórrer dir-ne barquetes. I el primer que vaig fer, és clar, va ser pensar què hi podia posar a dins. Va sortir aquest puré de pèsols amb bacallà confitat i oli de xoriç fumat que vaig fer el primer dia que van venir a dinar els pares.
El puré de pèsols no té cap misteri (excepte un, que són de l'hort del pare): uns pèsols tendres, o congelats si no en teniu de frescos, bullits amb ben poca aigua i sal i, quan estan cuits, passats per la batedora, si cal amb un xic de brou de la cocció (o una mica d'oli) fins aconseguir un puré lleugerament cremós.
El bacallà el vaig tallar a tires i el vaig posar a confitar en un cassó cobert amb oli d'oliva: cal que no arribi mai a bullir perquè el peix no es fregeixi sinó que es confiti. En estar tallat, en pocs minuts va estar fet. També podem posar un gra d'all per perfumar l'oli, si ens agrada.

Verd dels pèsols i blanc del bacallà: ja sabeu que m'agrada que els plats tinguin color. Però en faltava un de més viu, i un oli vermell era l'ideal. A vegades n'he fet amb pebre vermell, però just el dia abans de fer el puré havia fet una prova per obtenir un altre oli vermell: en un cassó amb oli d'oliva calent, però sense arribar a bullir, hi vaig posar unes rodanxes de xoriç asturià fumat, i el vaig deixar uns minuts fregint molt molt suaument, de manera que l'embotit va transmetre a l'oli el gust i l'aroma fumat.
Com ja he dit altres vegades, un gotet, una tapeta, no és més que cuina en miniatura, i si és bo, servirà igualment per fer-ne un plat de ració si ens ve de gust. Crec que en aquest cas això s'acompleix, simplement augmentant la quantitat del puré (i fent-lo més cremós, per servir en un plat soper) i utilitzant una ració 'normal' de bacallà.

dissabte, 23 d’abril del 2011

coca freda d'espinacs, bonítol, tomàquet i olivada



a sobre del pa (18)

La coca d'avui potser no és una coca, perquè, segons el diccionari, una coca és una "massa de farina i de diversos ingredients, de forma generalment ovalada i plana, cuita al forn". Per tant, només té de coca la primera part, la massa de farina cuita al forn, perquè la resta d'ingredients són crus. Però em sembla que per entendre'ns ja va bé utilitzar aquest nom encara que no sigui exacte.
Ja vaig dir en un apunt anterior que el cap de setmana passat se m'havien acudit diverses coques per presentar en porció individual i de mida petita, d'aquell que permet que en uns entrants en puguis menjar tres o quatre i així provar diferents propostes.


La base, en aquest cas, és una mica diferent, ja que vaig fer servir pa de motlle, torrat i sense molla, tallat en rectangles. En aquest cas, sobre la base hi vaig posar sal i un raig d'oli, i al damunt, unes fulles d'espinacs tendres; a sobre, unes tires de bonítol en conserva, i finalment, una capa de tomàquet 'concassé', és a dir, sense pell ni llavors i tallat a dauets petits. El vaig salar i per sobre el vaig amanir amb olivada diluïda amb oli d'oliva. El cebollí del guarniment és opcional, però a banda de donar color a la coqueta, també aporta un gust de ceba agradable al paladar.
Per aquesta recepta, va bé el bonítol o la tonyina conservada en oli en pots de vidre, ja que ve en trossos sencers que es poden tallar per fer aquesta preparació.
És clar que aquesta coca pot tenir una versió calenta exactament amb els mateixos ingredients, amb els espinacs passats per la paella, el bonítol (o tonyina, o verat) fresc i també lleugerament fregit, igual que el tomàquet, i posat tot plegat un moment sota el gratinador abans de servir.

dijous, 21 d’abril del 2011

coca de verat amb verdures


a sobre del pa (17)

De les coques que vaig pensar el cap de setmana passat i que us explicava en el darrer post, aquesta és la segona i me la vaig fer ahir per dinar.
La base és la mateixa, massa de pa estirada i cuita al forn, sobre la qual una lleugera capa de salsa romesco, les verdures tallades en forma de bastonets de la mateixa mida i dos trossos de verat també de la llargada de la resta d'elements. Un raig d'oli verge i escates de sal per coronar, i una branqueta de farigola florida.
Tant el verat com les verdures, salpebrades i fetes a la planxa; i les verdures que vaig fer servir, pebrot vermell i verd, espàrrecs, carbassó, pastanaga i ceba tendra. Unes gotes de soja mentre fem tant les verdures com el peix li donen també hi quedarien bé. Una combinació que ja he fet altres vegades (com aquí) i que té l'èxit assegurat.

dilluns, 18 d’abril del 2011

coca de botifarra negra, espinacs i pinyons



a sobre del pa (16)

Ja fa temps, suposo que us n'heu adonat, que gairebé m'interessa més la cuina de petit format que no pas els grans plats, en el sentit de grans racions de les quals en un àpat només en podem menjar una o dues. Suposo que és per una certa curiositat innata, però quan vaig a un restaurant nou, i encara més si ja hi he estat i m'agrada, em costa molt decidir-me per un parell de propostes, perquè això sempre suposa descartar-ne moltes d'altres i quedar-te amb un regust d'insatisfacció.
Per això m'agrada sempre provar el menú degustació dels restaurants que en tenen, i trobo a faltar que no n'hi hagi més que ofereixin els seus plats també en mitges racions.
Segur que a molta gent li passa igual, i potser això explica en part el boom dels locals de tapes, una autèntica 'pesta' que en algunes zones de Barcelona a vegades t'impedeix trobar cap restaurant d'una altra mena. Perquè un bon plat segur que es pot oferir en format tapa, però no sempre les tapes que s'ofereixen tenen prou categoria per oferir-se, si convé, com un plat.
Probablement alguns ja us heu adonat d'aquesta afecció meva a les racions petites perquè darrerament publico tot sovint gotets, plats amb mitges racions, culleres... però fa temps que no publicava cap coqueta, i aquest cap de setmana n'he apuntat unes quantes que se m'han acudit i que aniré presentant aquí els pròxims dies.
Una part principal en qualsevol coca és, sens dubte, la coca mateixa, és a dir, la base farinosa sobre la qual presentarem els altres ingredients.


En el cas d'aquesta coca d'avui, he fet servir massa de pa. Com que feia pa a la panificadora, he aprofitat quan ha acabat el llevat per treure'n una part, estirar-la ben estirada, tallar-ne rectangles de mida regular i posar-los a coure uns minuts al forn, fins que la massa ha estat cuita i es començava a enrossir. Però si no estem fent pa o no en volem fer expressament per a les coques, podem fer servir també pasta de full, i fins i tot a vegades he fet servir pa de pita, que ja es ven precuit i només cal acabar de coure al forn: en tallo rectangles regulars, els obro pel mig i els poso a coure al forn fins que estan fets. 
És clar que també podem posar-hi torradetes comprades ja fetes, però millor si fem servir una massa acabada de coure al forn.
A sobre d'aquesta coca casolana que he fet avui, hi he posat espinacs saltats amb pinyons prèviament enrossits a la mateixa paella, i uns talls de botifarra negra lleugerament passada per la mateixa paella. Abans de servir, un cop de forn amb el gratinador encès, i a taula. En algunes hi he posat unes gotes de reducció de vinagre de mòdena per sobre, i en d'altres, he posat els espinacs amb pinyons a sota i la botifarra a sobre.

dijous, 14 d’abril del 2011

llobarro amb puré cremós i xips de xirivia, suc de rostit i espàrrecs


En el darrer post parlava del puré de xirivies i de com m'he enamorat del seu sabor. Abans de fer els gotets, però, vaig preparar aquests gotets, perquè tenia clar que el seu gust lligaria molt bé amb el peix, i més encara amb l'afegit del suc de rostit de carn que tant m'agrada per contrastar amb fruits del mar.
La combinació d'un peix simplement marcat a la paella amb un fons o una salsa de carn és una de les aportacions de la cuina moderna que més m'agraden, i n'he fet d'altres vegades. Però gairebé diria que mai no m'havia agradat tant aquesta mena de 'mar i muntanya' com quan el vaig situar sobre la base d'un puré cremós de xirivia.
El mateix puré l'he fet servir també per acompanyar una ventresca de tonyina marcada a la planxa i amb un toc de salsa de soja, i fins i tot un pit de pollastre arrebossat, i en tots els casos ens va agradar molt.
Per fer el puré cremós de xirivia, vaig posar a bullir l'arrel, pelada i tallada petita, amb un pessic de sal, un raig de nata i un raig d'aigua, que el líquid a penes cobrís els elements sòlids, fins que la xirivia va ser tova. Aleshores, amb un cop de túrmix va estar la crema a punt per posar-la a la base d'un plat fons. Segons la quantitat de líquid, ens quedarà més o menys espès el puré-crema.
A sobre del puré hi vaig posar el filet de llobarro, salpebrat i marcat en una paella calenta amb una gota d'oli, començant per la banda de la pell fins que va quedar cruixent. A sobre, hi vaig posar unes xips de xirivia, fetes tallant rodanxes fines i passant-les per oli calent, i per completar el plat, un manat d'espàrrecs verds simplement passats per la planxa i amb una mica de sal gruixuda per sobre.

diumenge, 10 d’abril del 2011

gotets de xirivia i bròquil amb entrebancs cruixents


M'agrada molt fer purés i cremes: el puré de patata als nens els encanta, tant si el faig només amb patata i una mica de l'aigua de bullir-la, com si el lligo amb llet o amb nata o l'emulsiono amb oli. Però qualsevol altra arrel és bona per fer un puré: n'he fet de nyàmeres, de salsifins, i fa poc, de naps. Quan vaig fer aquest darrer, amb una arrel que normalment utilitzem només per fer l'escudella, se'm va ocórrer que podia fer el mateix amb una altra arrel a la qual generalment donem el mateix ús: la xirivia. I he de dir que el resultat m'ha encantat: em declaro públicament un enamorat del puré i la crema de xirivia. Té un gust dolcenc molt característic que m'encanta. El vaig fer primer per acompanyar un llobarro, i volia penjar avui la recepta, però després vaig fer aquests gotets i em van agradar tant que han passat per davant de l'altre plat. També l'he posat per acompanyar una ventresca de tonyina a la planxa i tant a l'Aleix com a mi ens va agradar molt la combinació.
Com ja heu vist pel títol, en aquests gotets vaig acompanyar la crema-puré (crema espessa o puré clar) de xirivia amb la mateixa preparació de bròquil, i hi vaig afegir uns tocs cruixents per sobre per donar un contrast de textures, de sabor i de colors. El resultat és molt aparent a taula i el gust em sembla que està prou ben aconseguit amb els tres acabats.
Per fer el puré cremós de xirivia, vaig posar a bullir l'arrel, pelada i tallada petita, amb un pessic de sal, un raig de nata i un raig d'aigua, que el líquid a penes cobrís els elements sòlids, fins que la xirivia va ser tova. Aleshores, amb un cop de túrmix va estar la crema a punt.
El bròquil el vaig bullir només amb aigua i sal, el vaig colar i el vaig posar en un bol amb aigua i gel per aturar la cocció i fixar el color verd. Després, el vaig triturar, afegint-hi una mica de l'aigua de la cocció fins a trobar la textura adequada, que ha de ser una mica més espessa que la crema de xirivia, ja que anirà a sota i així s'evita que es barregin abans d'hora.
A l'hora de muntar els gotets, una capa de puré de bròquil a sota, una més fina de xirivia i, per sobre, tres elements cruixents, sols o combinats: ceba fregida (ja sabeu que normalment faig servir la d'Ikea), xoriç tallat a dauets i fregit i botifarra negra també tallada petita i passada per la paella. Com es pot veure en les presentacions, en els gotets petits hi vaig posar només un cruixent a cadascun, i en un vas més ample, el darrer, ho vaig provar amb tots tres junts.

divendres, 8 d’abril del 2011

arròs amb rossinyols i galtes i el suc del seu rostit


el principal aliment del món (40)

Quan dies enrere vaig fer galtes de vedella rostides amb vi ranci, en vaig fer més del compte per poder provar aquesta carn melosa i tendra en altres plats, com un arròs, per exemple. Aquest és fet amb una tècnica similar a la del risotto, és a dir, no és un arròs de sofregit lent, sinó que el sabor li ve donat pel propi suc del rostit i el brou utilitzat. Sempre dic que una bona salsa no s'ha de llençar mai, i aquest és el millor exemple que puc donar.
Per preparar-lo, vaig posar ceba picada ben petita a sofregir en un cassó amb oli, fins que va quedar transparent, i aleshores hi vaig afegir els rossinyols. Vaig fer servir bolets congelats, que tenen una mida petita molt adequada per aquestes preparacions.
Un cop sofregits els bolets, hi vaig afegir l'arròs perquè es rossegés una mica abans d'abocar-hi una quantitat generosa de suc del rostit. Cal anar remenant perquè tots els grans quedin amarats del sabor concentrat de la salsa i aquesta no s'enganxi al fons del cassó, i quan comença a assecar-se, s'hi afegeix el brou calent que creguem que pot beure's l'arròs; si fem curt, no passa res, n'hi podem afegir tranquil·lament. Jo vaig fer servir un brou de carn, per accentuar el sabor del conjunt.
L'arròs el traiem del foc quan estigui cuit i un xic caldós. Partim per la meitat les galtes que ja tenim cuites i les filetegem per posar-les damunt l'arròs i salsem una mica per sobre i pel voltant. 
Per completar el plat, el vaig acompanyar amb unes xips de carxofa ben cruixents.

dimecres, 6 d’abril del 2011

convertir la verdura del dia abans en un plat nou (i bo)


Verdura bullida: patata, mongeta tendra, pastanaga, un àpat ben habitual a totes les cases, ja sigui per convenciment, ja sigui per tòpics del tipus 'operació biquini'. Acabades de fer, amb un bon raig d'oli d'oliva és més que suficient, un plat senzill difícil de superar. Però quan pelem patates, pastanagues, mongetes, moltes vegades en fem de més per tenir-ne l'endemà o al cap de dos dies. Després de passar per la nevera, la verdura ja no és igual i un raig d'oli ja no és suficient per convertir-la en un bon plat. Què fem aleshores?
De receptes d'aprofitament n'hi ha moltes: és clar que aquesta mateixa verdura, passada per un paella on hem fregit un all ben picadet, guanya molt; o saltada amb uns dauets de cansalada, deliciosa. Però hi ha més alternatives, moltes, i no donen pas gaire més feina. Vet aquí algunes ben senzilles i molt, molt gustoses.
Dissabte vaig sortir amb la colla ciclista; feia dies que no hi anava i havia pogut entrenar poc, de manera que els més de cent quilòmetres que vam fer em van passar factura i vaig arribar, com es diu col·loquialment, petat. Tant, que els darrers quilòmetres semblava una ànima en pena i quan ens vam asseure a la plaça de la tortuga, on solem acabar i acomiadar-nos, em va costar déu i ajuda tornar a pujar a la bici i enfilar cap a casa, que a sobre és al capdamunt del poble i, per tant, fa pujada.
No estava, doncs, per passar gaire estona dret a la cuina, i me n'hagués anat de pet a la dutxa i al sofà si no fos que necessitava alimentar-me per refer-me una mica. I com que no tenia esma de posar-me a bullir pasta, que hauria estat el millor perquè diuen que els hidrats de carboni quan s'absorveixen millor és quan els dipòsits són buit, i als meus no n'hi quedava ni un gram, vaig posar en pràctica un parell de receptes que tenia pensades feia temps.


Vaig treure de la nevera un plat de verdura que havia quedat el dijous, perquè es temperés mentre em dutxava, i la vagi dividir en dues parts.
Una meitat la vaig amanir amb filets d'areng en salsa de mostassa, una de les moltes preparacions d'aquest peix que es troben a la botiga d'alimentació d'Ikea. Va quedar un plat espectacular en uns pocs minuts, és la primera foto del post.
També es podrien fer servir altres conserves, com el peix en salsa d'all dels mateixos magatzems, o les mil i una preparacions que trobem de peix en llauna als supermercats, o bé altres salses preparades, com una maionesa o un allioli.
És el que vaig fer amb l'altra meitat de la verdura. En un plat hi vaig posar unes rodanxes de tomàquet, les vaig salar i al centre hi vaig posar les patates i mongetes. Per sobre, salsa pesto.
Per fer un plat de reaprofitament total, la tercera preparació de la verdura que poso avui, que he fet diverses vegades, és la mateix verdura amb salsa de samfaina. D'aquesta no se'n troba al super, que jo sàpiga, però és fàcil de fer: només cal que quan fem samfaina a casa, en fem una mica més del compte, i en passem una part pel túrmix. Queda una salsa molt bona que he fet servir per acompanyar altres plats, com unes broquetes de botifarres.
En fi, només es tracta, com sempre dic aquí, de posar-hi una mica d'imaginació, anar experimentant amb les coses que tenim al rebost o a la nevera, i quedar-nos amb aquelles que més ens agradin.

dilluns, 4 d’abril del 2011

galta de vedella rostida amb vi ranci


Divendres, pel dinar d'aniversari de l'Aleix, de segon vaig fer galtes de vedella. Feia molt de temps que no els en feia, perquè a la meva carnisseria normalment no en tenen, però he descobert un lloc proper on sempre en venen i a partir d'ara podré gaudir més sovint d'aquesta autèntica delícia.
Sens dubte, és la part més melosa de la vedella, després de ser sotmesa a una llarga cocció: gairebé se't desfà a la boca i té la textura que més m'agrada. Però no sabia com reaccionarien els de casa, i la veritat és que també els va encantar. Si no n'hagués trobat, hauria fet filet amb salsa d'oporto per als grans i amb salsa roquefort per als nens, però per a mi no hauria estat ni la meitat de bo que aquestes galtes.
Com ja he explicat a vegades, simplificant els rostits es poden dividir en dos grans grups: els que porten tomàquet i els que no, i jo normalment els faig sense. Simplement enrossint la carn, amb cebes i alls, un afegitó alcohòlic, herbes i un xic d'aigua si cal, sigui la carn que sigui, s'aconsegueix un rostit potent, amb el sabor del producte que tractem en primer pla, gairebé sense emmascarar-la.
En aquest cas, però, com que les galtes de vedella necessiten més cocció que un pollastre o unes galtes de porc, per exemple, vaig optar per fer el rostit un xic diferent. En una cassola amb oli, vaig posar a rostir les sis peces, ben polides per tots cantons i salpebrades, i quan van ser rosses, les vaig reservar a banda.
En el mateix oli, vaig posar a sofregir ceba abundant, dues de mida mitjana, tallada en juliana i una dotzena de grans d'all, i després hi vaig posar dos tomàquets tallats petits. Quan tot plegat va estar sofregit, cinc o deu minuts després, hi vaig posar una cullerada de farina i un got de vi ranci, vaig deixar que s'evaporés una mica l'alcohol i hi vaig afegir un parell de gots de brou de carn, una fulla de llorer i una branqueta de romaní. 

És el moment de tornar a posar les galtes a la cassola, tapar-la, abaixar el foc i deixar que vagin coent, girant-les de tant en tant. Si volem una salsa ben concentrada, no hi hem de posar molt brou: que arribi més o menys a la meitat de les galtes, que sempre serem a temps d'afegir-n'hi si cal, però com que la cocció és a foc suau i amb la cassola tapada, no hi ha massa evaporació i serà suficient.
Les vaig tenir al foc unes tres hores, les vaig treure i vaig passar tota la bresa de verdures i el suc per un colador xinès, pressionant al màxim per treure'n tota l'essència. Un altre cop a la cassola les galtes amb la salsa i reservar-ho fins poc abans de menjar.
A banda, vaig pelar unes patatones xiques i les vaig fregir en oli abundant, fins que es van començar a enrossir, les vaig escórrer bé i les vaig reservar. Una estona abans de menjar, vaig posar de nou la cassola al foc i hi vaig afegir les patates, que s'anés escalfant el conjunt mentre menjàvem el primer plat. 
Aquest cop, vaig completar el plat amb unes favetes mini simplement bullides cinc minuts, no necessiten res més que un xic de salsa per sobre.

divendres, 1 d’abril del 2011

ara que tinc vint anys...

L'Aleix ja té 20 anys, els ha fet avui i ho hem celebrat amb a casa amb un dinar familiar i una tarta sacher que li vam preparar la Lara i jo ahir seguit la recepta de la Mercè, que sempre és una garantia que sortirà bé.
El meu fill gran té molta gana, i amb l'edat, li han començat a agradar coses que de petit no volia: peix, marisc, verdures com la carxofa... en fi, les típiques coses que la canalla no volen i diuen que quan siguin grans no en tornaran a menjar. I quan es fan grans, lògicament no se'n recorden i la majoria d'aquelles coses els agraden, fins i tot molt.
Ja he explicat alguna vegada que des de fa un temps, l'Aleix s'ha convertit en ocasional seguidor i crític d'aquest bloc, i també cuina. L'altre dia em va tallar els cabells un amic seu que és perruquer, i una de les primeres coses que em va explicar (i elogiar) és la paella que els havia fet a casa seva per a tota la colla. A veure si aquesta serà la manera de treure'm l'etiqueta de 'king rice': abdicant en el meu fill!!
Ho explico perquè en aquestes condicions em va costar una mica pensar el menú que prepararia; quan li vaig demanar què s'estimava més, em fa dir que fes el que volgués. Al final, he optat per uns entrants variats que pensava que li agradarien, clàssics amb alguna novetat que ja tindrà un post en el seu moment (ja estava fet abans de posar-me a la cuina). De segon, em venia especialment de gust cuinar galta de vedella, perquè gairebé diria que és la meva carn preferida, i fins ara em costava de trobar-ne a les botigues, però a Moià, el poble del costat, ho vaig preguntar per casualitat en una carnisseria i resulta que en tenen habitualment, de manera que en podré gaudir sovint. Us ho explico en el pròxim post.
Però és clar que en un aniversari, el pastís és l'estrella, i l'Aleix va estar molt content amb aquest, com la seva mare, perquè a tots dos els agrada molt la xocolata, i la Lara i jo ens ho vam passar molt bé fent-lo (i també ens agrada, és clar). Què més es pot demanar?


Per molts anys, Aleix! Espero poder seguir cuinant per tu i compartint molts i molts aniversari més. 
Et deixo una cançó una mica antiga que segurament no has sentit mai, però que si l'escoltes estic segur que t'agradarà. Potser et passarà com amb el menjar, que de primer no t'agradarà gaire, però amb el temps estic segur que t'emocionarà com a mi.