entre llesquetes, 'montaditos' i mossets

El debat que vaig proposar el mes passat en aquesta entrada sobre el nom que hem de donar a allò que els castellans anomenen 'montaditos' no ha aportat una posició clara sobre la qüestió, com d'altra banda ja era d'esperar, però sí que ha deixat una bona colla d'idees interessants que no voldria deixar sense comentari.

D'una banda, l'enquesta que encara podeu veure a la columna de la dreta ha tingut una bona participació, de 127 persones (per un error meu, l'enquesta es va reiniciar quan s'havien emès 12 vots que cal sumar als 115 que es poden veure). Del total de 127, 44, un 34'6%, s'han decantat per la proposta del Joan de La cuina d'Àngels: llesquetes. És el grup majoritari, però no gaire lluny dels partidaris de mossets, la proposta del Kike de La cuina vermella: 35 vots, el 27'5%. Més lluny hi ha els que voten per muntades i barquetes (17 en cada cas, el 13'3%) i els partidaris d'enfiladets (13, el 10'2%).

Hi ha, doncs, dues propostes majoritàries, però que cal complementar amb un comentari molt extès dels que van opinar quan vaig proposar el debat: adoptar directament el nom castellà de 'montaditos', com proposava la Mar de Baixa gastronomía alegant que bé que ho hem fet amb altres noms com sushi o quiche (i pizza, espagueti, etc.).

Podríem dir, per tant, que la majoria s'inclina per aquestes tres solucions: llesquetes, mossets i 'montaditos'. No és un resultat prou unívoc i contundent com m'hauria agradat per poder dir: anem tots a una i fem una campanya per estendre aquest o l'altre mot. Per tant, seguim on érem i cadascú seguirà fent el que vulgui.

En el meu cas, i per ser coherent amb la proposta inicial, adoptaré la fórmula llesquetes, combinant-la, si cal, amb el mot original 'montaditos', però en els comentaris a la primera entrada hi trobareu, a més de les esmentades, propostes originals com enxanets, mossegadetes, cortesies o atencions, pujadets, apiladets, sobrepà...

I, sobretot, gràcies a tots per participar.

una passejada romàntica i gastronòmica per lisboa

La Maria i jo acabem de tornar de Lisboa, on hem passat uns quants dies (pocs) en les primeres vacances que hem tingut des de fa prop de tres anys. Durant aquest temps no ens hem estat pas sempre a casa, no; jo he passat llargues estades en diversos 'hotels' de Vic i Barcelona, atès per amables senyoretes amb bata blanca, mentre la Maria anava i venia a casa perquè l'estada que teníem contractada era per a una sola persona. Per això, teníem ganes de marxar uns dies sols i vam triar Lisboa, una ciutat que la meva dona no coneixia i que jo estava segur que li agradaria tant com li ha agradat.
La capital de Portugal és una ciutat petita comparada amb altres capitals europees, amb una part antiga, que és la més atractiva, romàntica i molt acollidora i amb una mida ideal per conèixer-la encara que disposis de pocs dies. I si t'agrada passejar i menjar bé, que és del que hem de parlar en aquest bloc.
Com que feia molts anys de la meva darrera visita a la ciutat, segurament una quinzena, tenia el record gastronòmic una mica llunyà i associat, com tothom, al 'bacalhau' en les mil i una forma que tenen de preparar-lo. Però hem pogut redescobrir amb gran satisfacció per part nostra una cuina molt més àmplia i variada que té com a gran protagonista el peix i els dolços, amb fortes reminiscències de la cuina àrab per la seva llarga dominació del país, i amb una gran presència de les espècies que arribaven a Portugal abans que a la resta d'Europa gràcies al seu monopoli de la ruta marítima amb l'Asia.
En el dinar del primer dia ja vam aprendre moltes d'aquestes coses. D'entrada, vam demanar un 'caril de gambas' sense saber que es tractava d'un curri, que perfectament podríem haver trobat en un restaurant de l'Índia i fins i tot marroquí, boníssim, però lògicament molt condimentat i picant. I 'bacalhau', un a la brasa i un altre 'a minhoa', fregit i cobert amb una capa de ceba confitada i una altra d'ou dur ratllat, excel·lents tots dos. Suficient per al primer dinar, si no fos que a mi se m'havia ocorregut demanar de primer una 'feijoada a transmontano' sense tenir una idea clara de què és, sabent només que és un plat molt popular al Brasil que porta fesols negres i tocino. Però no m'imaginava que sobre una base de mongetes i col hi hauria aquell bé de deu de xoríç, botifarró, pollastre i peu i careta de porc, i un flamet d'arròs perquè el plat no es quedés curt!
No vam demanar postres perquè ja no ens cabia res més, però el cambrer, molt amable, com la majoria, ens va portar un parell de 'pastéis de nata', un dolç rodó, d'uns vuit centímetres de diámetre, amb una base de pasta de full farcida d'una crema amb gust de canyella. Ens va encantar i durant aquests dies n'hem vist a tothora i a tot arreu perquè si una cosa tenen els portuguesos, almenys els lisboetes, és afició a la pastisseria. N'hi ha per tot arreu, de 'pastelarias', però és que les cafeteries no es limiten a oferir uns quantas croissants i ensaimades, com les d'aquí, sinó una extensió de dolços i pastissets que fa dificilíssim triar què et ve més de gust per esmorzar o berenar. A més d'un ampli assortit de sucs naturals, i de plats de fruita. Això sí, amb molta presència de la pasta de full, suposo que també herència dels àrabs, i poca xocolata, a la qual, com va explicar-nos un cambrer un dia al vespre, els portuguesos no són gaire aficionats.
Amb aquesta golafreria dels portuguesos s'associa un dels espectacles gastronòmics més al·lucinants que recordo i que vam viure diumenge. Resulta que els esmentats 'pastéis de nata' que es troben a totes les pastisseries i cafeteries de la ciutat són en realitat originaris d'una pastisseria que hi ha al barri de Belém, a costat del monestir dels Jernónimos, d'on es veu que van treure la recepta original el 1837. Doncs bé, al davant de la pastisseria hi ha sempre una cua llarguíssima de gent que hi va a comprar els pastissets, sols o en capses de sis unitats per emportar. Aquella cua, i la poca estona que t'havies d'esperar per la rapidesa amb què despatxaven, ja ens va sorprendre. Però en entrar a la cafeteria vam veure que hi havia diverses sales amb taules on la gent anava a berenar els famosos pastissets. Sales i més sales, i al voltant... dotzenes de persones fent cua per poder agafar taula. Dotzenes o centenars, no ho sé, però allò era una bogeria de gent. En sortir, vam entendre el perquè quan vam tastar un d'aquells pastissets, encara calent: mai havia menjat una crema tan fina ni una pasta de full tan lleugera i cruixent. Una autèntica delícia. L'olor de la canyella ens va acompanyar fins a l'hotel i l'endemà encara sortia dels pastissets que ens enduríem cap aquí. La llàstima és que en arribar no eren ni la meitat de bons, suposo que amb tanta demanda els encapsen encara calents i la pasta de full delicada i cruixent l'endemà s'havia tornat gomosa i difícil de menjar, però la crema seguia sent boníssima.

La resta dels àpats que vam fer a Lisboa van seguir la mateixa tònica del primer: peix per dinar i per sopar, ja sigui bacallà en diverses presentacions o magnífics exemplars marins simplement cuinats a la brasa (orades, llobarros, llenguados, besugs...) acompanyats arreu d'unes patates bullides delicioses, i no cal dir-ho, amb una ampolleta de 'vinho verde'. I la veritat és que tot i que sempre vam menjar en zones turístiques a prop de l'hotel, a la zona de la 'Baixa', està ple de restaurants d'estil casolà on es pot dinar o sopar perfectament per 15 euros per cap. I esmorzar amb suc de taronja natural, cafè amb llet i pastes per 3 o 4 euros per cap.
Lisboa és una ciutat deliciosa, ideal, com deia, per menjar bé i passejar del matí fins al vespre per la Baixa, el Chiado, el barri d'Alfama, en l'ambient un xic decadent de les seves cases, moltes d'elles necessitades d'un pla de rehabilitació, els tramvies encara de fusta circulant agònics per les inacabables pujades i baixades que són els carrers de la ciutat, l'amabilitat de la gent arreu on vas, un clima suau amb més bones temperatures que aquí... en fi, una ciutat propera a la qual val la pena escapar-se ni que sigui un cap de setmana, curt o llarg, en grup o, preferiblement, en parella.

el principal aliment del món (17) - arròs ràpid amb xampinyons i pernil

La manera més ràpida i senzilla de preparar un arròs amb alguna cosa és segurament bullir l'arròs i barrejar-lo amb altres ingredients, en fred per fer una amanida, o en calent. A l'estiu m'agraden molt les amanides d'arròs, perquè admeten gairebé tota mena d'ingredients, i a l'hivern, passa gairebé el mateix, l'arròs es pot saltar en una paella gairebé amb qualsevol cosa.
L'altra setmana, un dia que tenia pressa per dinar, vaig fer aquest arròs ràpid amb xampinyons, ceba tendra i pernil com el podia haver fet amb pèsols i botifarra o bé amb pastanaga i daus de pollastre, dues combinacions que se m'acaben d'ocórrer i que segurament serien bones, perquè ja dic que l'arròs combina bé gairebé amb tot.
Per fer aquest plat, mentre es bullia l'arròs blanc amb aigua salada, un raig d'oli i un gra d'all, vaig posar els xampinyons tallats a làmines a fregir en una paella, amb un foc alegre, al cap d'uns minuts hi vaig posar ceba tendra tallada en anelles i, uns minuts més tard, el pernil tallat a tires, dues voltes i ja s'hi pot posar l'arròs i julivert picat, només un parell o tres de minuts perquè s'escalfin els grans i agafin el gust dels altres ingredients.
A l'hora de servir-lo, el vaig acompanyar amb una mica de salsa de tomàquet casolana posada al voltant de l'arròs, perquè cadascú se'l barregés al seu gust.

lluç amb mongetes i cloïsses

A casa ens agrada molt el lluç amb salsa verda, i el faig amb diverses variants, algunes d'elles ja explicades aquí. Dimarts vaig comprar lluç i unes cloïsses petites, i com que no tenia ganes de preparar un primer plat, vaig decidir fer aquesta cassola de lluç més consistent afegint-hi mongetes cuites, de manera que amb una amanideta per acompanyar ja n'hi va haver prou.
Mentre obria les cloïsses al vapor en una cassola tapada, amb un raget de vi blanc, vaig posar oli a la cassola, uns quants grans d'all picats petits i el lluç salat i enfarinat a sobre, tot en fred. Vaig encendre el foc, amb poca potència, i vaig deixar set o vuit minuts que s'escalfés el peix per un cantó, li vaig donar la volta i hi vaig abocar el brou resultant d'obrir les cloïsses, ben colat perquè no caigui sorra, i un bon grapat de julivert picat. Ho vaig deixar uns minuts que s'anés fent el peix i hi vaig afegir les mongetes. Si hi hem posat poc suc de les cloïsses, és el moment d'afegir-hi una mica d'aigua i tapar, deixar fer amb el foc sempre suau cinc minuts més i posar-hi les cloïsses obertes un parell de minuts perquè s'esclafin. I ja es pot servir, acompanyat d'unes bones llesques de pa per no deixar ni una gota de suc!

ossobuco de gall dindi amb salsa de verdures

L'ossobuco és una d'aquelles grans creacions de la cuina italiana que han sabut estendre per tot el món, malgrat que no sigui més que un tall de cama de vedella guisada lentament. És una carn molt gustosa i personalment m'encanta, però té un gran inconvenient, el moll de l'os de la cama, que li dóna al plat un bona part del seu encant, però que té, diuen, un alt contingut en colesterol, com els cervells i altres parts 'toves' dels animals.
Per això, quan divendres vaig veure talls de cuixa de gall dindi presentats com "ossobuco de pavo", els vaig comprar sense pensar-m'ho dues vegades, perquè ja trobaria la manera de preparar-los.
Els vaig fer dissabte amb una salsa de verdures i herbes i acompanyats amb un arròs blanc que, banyat amb la salsa de la carn, quedava realment deliciós.
La preparació no és pas complicada: vaig salpebrar els talls de carn i els vaig enfarinar lleugerament, els vaig posar a rostir a la cassola amb oli i quan van ser rossos pels dos costats, els vaig treure i reservar. En el mateix oli hi vaig posar a suar ceba, api, pebrot verd, pebrot vermell, pastanaga, alls i tomàquets, tot tallat ben petit, amb una fulla de llorer, una culleradeta de farigola i una de romaní. Quan s'ha sofregit bé, es reintegra la carn a la cassola i es mig cobreix amb brou de pollastre (també val aigua amb avecrem, en cas de necessitat), es tapa i es deixa que faci xup-xup una hora. Es torna a retirar la carn, es posen les verdures i el suc al vas de la batedora, es tritura tot i es passa pel colador xinès abans de retornar la salsa i la carn a la cassola per fer-li fer un últim bull.
L'acompanyament només podia ser un aliment que agafés tot el gust de la salsa, i per això no hi ha res millor que un arròs blanc, que es posa a un costat del plat i es rega amb la salseta. Una mica de julivert picat per sobre acaba el plat. Una amanida d'enciam i una altra de cintes de pastanaga, tallades ben fines amb el pelador i amanides amb orenga, oli i unes gotes de vinagre van ajudar a refrescar l'àpat. I un vi de la Rioja, un Jarrarte del 99 de l'Abel Mendoza, la culminació d'un dinar ben senzill que em va ajudar a recuperar-me de l'esforç de la primera sortida llarga de la temporada ciclista. Que "lo cortés no quita lo valiente", com diuen els castellans.

productes tEstats (2)

"mini biscotes" i xocolata dia

Les prestatgeries dels supermercats estan plenes de torradetes de tota mena per fer canapès: rodones, allargades, ultrafines, rústiques, sofisticades, 'crackers'... com passa amb moltes coses, a vegades el problema es presenta a l'hora de triar.
Per al meu gust, però, hi ha alguns productes que sobresurten, com les torradetes de xapata de la casa Lu, per exemple, però sobretot unes torradetes rodones que comercialitza la cadena Dia amb la seva pròpia marca i que es presenten amb el nom de "mini biscotes".
N'hi ha de dos tipus, de pa normal i de pa integral, i no són les típiques torradetes fabricades per ser torradetes, es nota que són llesquetes d'una barra prima tipus baguet tallades molt fines i torrades fins a aconseguir un producte cruixent i ple de sabor.
Són ideals per untar-hi un bon paté, formatge, el que vulgueu, però a mi gairebé com més m'agraden és simplement amb un polsim de sal i un rajolí d'oli d'oliva verge. No pararia de menjar-ne.
També són bones amb productes dolços a sobre. A la feina, a vegades, baixo al súper d'aquesta cadena que tenim a prop i compro aquests "mini biscotes i xocolata negra al 72% de cacau, de la marca blanca del Dia. No és una xocolata qualsevol, és d'aquelles que porten llavors de cacau, que li donen un toc cruixent sensacional. Ara se'n troba a d'altres llocs, però aquesta va ser de les primeres que vaig veure i segueix sent la meva preferida. Qualsevol dels xocoaddictes que pul·lulen per aquest món dels blocs de cuina la pot comprar amb tota confiança i m'agrairà el consell.
En fi, que a vegades aquest és el nostre berenar, aquesta peculiar versió del pa amb xocolata de tota la vida. I el millor de tot és que aquestes torrades i la xocolata, que ja us dic que per a mi tots dos productes són dels millors del mercat, només valen 65 cèntims i 1 euro, respectivament.

coca de pasta de full amb formatge, sobrassada i ou de guatlla

Potser recordeu que no fa massa que vaig descobrir les virtuts de la pasta de full, i des d'aleshores l'he anat utilitzant periòdicament amb més o menys èxit, en pastes, coques salades i dolces, etc. La darrera coca salada que he fet és aquesta, que combina diversos ingredients amb un resultat prou agradable.
No és pas difícil de fer, especialment si fem servir la pasta de full que venen ja preparada, tot i que es pot fer a casa seguint aquest esplèndid tutorial de la Su.
La làmina de pasta de full es talla en quatre trossos, es pinten amb ou batut els quatre costats de cada quadrats, i es doblen mig centímetre cap a dintre, com si féssim un quadre. Pintem amb ou els quatre costats doblats, punxem l'interior amb una forquilla i posem a coure al forn amb el gratinador parat, perquè no es cremi. Al cap d'uns cinc minuts, traiem les coques i procedim a farcir-les, posant al fons de cada una un tall de pernil dolç tallat a la mida. A sobre, hi posarem una llesca de formatge, en aquest cas de formatge de cabra semicurat, i dibuixem un cercle amb sobrassada. A l'interior del cercle, hi posem un ou de guatlla, salem una mica i ja podem tornar a enformar uns minuts més, engegant si cal el gratinador perquè la pasta quedi daurada.

el principal aliment del món (16)

arròs d'hivern amb costella, ventresca i verdures

Com que no tot poden ser arrossos estrangers tipus risotto, aquest bloc no perdrà el seu costum de presentar arrossos més nostrats, ja siguin fets a la cassola, a la paella o amb qualsevol altre estri en què es pugui coure aquest cereal que és l'aliment bàsic per a més de la meitat de la població mundial. Per desgràcia, la majoria d'aquests consumidors no tenen la possibilitat de variar com fem nosaltres la forma de preparar i d'acompanyar el gra.L'arròs a la paella té la gran virtut que es pot anar adaptant a les estacions i als productes que tenim més a mà en cada moment, per això d'aquest d'avui n'he dit arròs d'hivern, perquè porta carxofes, per exemple, i perquè té una consistència que en plena canícula estival no el faria tan apetitós.
Com sempre, posarem la paella al foc amb oli abundant per fregir-hi costella de porc i una mica de cansalada fresca del ventre o ventresca ben magre, tallada a trossos petits; quan s'han enrossit, hi afegim mongeta verda, pastanagues, pebrot verd i vermell, xampinyons, carxofes i ceba, i uns minuts més tard, carbassó, tot tallat a una mida regular que permeti distingir cada cosa. Es deixa sofregir una estona i s'hi posen unes cullerades de tomàquet fregit, una remenada i ja hi podem abocar l'arròs, que també deixarem sofregir una estona perquè s'amari dels gustos de les carns i les verdures. Ja només caldrà mullar amb un brou fosc de pollastre, fet amb carcanades de pollastre, ceba, porro, pastanaga i un tomàquet, tot ben rostit abans de cobrir-ho amb aigua i deixar-ho bullir almenys una hora i mitja o dues. Deixem coure l'arròs a foc fort set o vuit minuts, i a foc més lent set o vuit minuts més, fins que estigui cuit.

calamars guisats amb pèsols i pastanagues

Els calamars són un dels fruits del mar que més solen agradar tothom, només cal veure l'èxit que va tenir entre els blocaires la convocatòria de l'HEMC (Hecho en mi cocina) del mes passat, dedicat a aquesta cefalòpodes; jo hi volia participar i vaig fer dues preparacions amb calamars, però al final em vaig despistar i encara ahir tenir aquesta recepta per escriure, de manera que m'hi vaig posar i penjo la recepta aquí abans no "caduqui".

Es tracta d'uns calamars guisats amb pèsols i pastanagues, cuinats una bona estona perquè quedin ben tous i agradables de menjar, amb un toc de vermut blanc. No té cap més secret que posar la pastanaga tallada a rodanxes i la ceba picada ben petita a sofregir en una cassola, deixar uns minuts fins que la ceba estigui ben transparent, afegir-hi un all ben picat i tomàquet triturat, sal i una culleradeta de sucre. Deixem fer el sofregit un parell de minuts i ja hi podrem posar els calamars nets tallats a rodanxes i els pèsols; jo els poso aquí perquè són pèsols de l'hort del pare congelats sense precocció, però si feu servir pèsols congelats de compra els podeu posar més tard perquè ja venen escaldats i tarden menys a coure. En aquest moment, abaixem el foc i deixem fer xup-xup amb la cassola tapada.

Quan els calamars hagin deixat anar la seva aigua i aquesta s'hagi consumit, hi posarem un bon raig de vermut blanc (o vi blanc, o conyac, o xerès, segons els gustos i el que tingueu a mà) i uns minuts més tard, quan l'alcohol ja s'hagi consumit, hi posarem un got d'aigua o de brou de peix, si en tenim, perquè no s'assequi la salsa. Si veiem que s'ha consumit molt el líquid perquè hem destapat la cassola o el foc va massa fort, n'hi afegim més sense cap problema.

Al final, podem empolsar julivert per sobre i servir acompanyat amb un arròs blanc que barrejat amb la salsa agafarà un gust deliciós i farà un plat ben complert. Si en feu de sobra, podeu tallar les anelles de calamars per la meitat i fer servir aquesta preparació per amanir un plat de pasta (macarrons, espagueti...).

patata, patata patatera, patata... (6)

rösti de patata

D'un viatge que vam fer a Suïssa fa uns anys, en recordo una cuina amb molta mantega i crema de llet, poc variada i no gaire atractiva; només hi ha una cosa que em va quedar i que he anat fent regularment, com a acompanyament de carns o peixos, o com a base per un 'montadito' diferent: el rösti de patata.

És tan senzill que gairebé em fa vergonya explicar-ho: només es tracta de ratllar unes bones patates i posar-les una estona en remull amb aigua freda, escórrer-les bé, assecar-les sobre paper de cuina i posar-les en una paella amb una sal i una mica d'oli (estic segur que ells ho fan amb mantega). Es van aplanant i se'ls va donant forma rodona, es fan a foc baix fins que estan rosses d'un cantó, es giren i es fan per l'altre. En posarem la quantitat necessària per fer racions de mida individual o grans; a mi m'agraden més per a una sola persona.
En realitat, és com una truita de patates sense ou, però que com deia va fantàstic per acompanyar tant carns com peixos. Per exemple, amb una galta de vedella melosa i tendra després d'una llarga cocció, servida al costat o sobre un rösti d'aquests, deixant anar la seva salsa sobre la patata... O unes verdures estofades, tovetes, servides també a sobre d'aquest llit cruixent.
Em sembla que els suïssos a vegades hi barregen altres ingredients, però jo, en funció del destí que li vull donar, prefereixo enriquir-lo, per exemple, aromatitzant l'oli amb un gra d'all, o afegir-hi unes herbes cap al final de la cocció, o barrejar l'oli d'oliva amb un bon oli aromatitzat, per exemple, oli de ceps o de tòfona.
Si preferiu la mantega, podeu fer les patates amb una mantega aromatitzada amb herbes, amb tòfona o amb bitxo. Ja sabeu que per fer aquestes preparacions, necessiten mantega, preferiblement salada, que porti una bona estona fora de la nevera, hi afegim les herbes fresques, la tòfona ratllada o el bitxo picat (o l'ingredient que preferiu) i amb una mà amassem i barregem fins que s'integrin bé tots els ingredients. Posem la mantega sobre un paper film, l'enrotllem per donar-li forma de cilindre i guardem a la nevera o al congelador perquè s'endureixi.
Podem fer servir el resultat per cuinar afegint la mantega, per exemple, a unes simples verdures bullides 'al dente', o tallar-ne rodanxes i posar-les, per exemple, sobre una carn feta a la planxa per donar-li molt més sabor.

fideuada sense entrebancs

Quan no sé què fer per dinar i pregunto a casa què volen, moltes vegades em contesten: fideuada!!. Bé, diuen 'fideuà', com tothom, però en aquest bloc la correcció lingüística, sempre que és possible, miro que sigui norma.
Dissabte vaig fer la pregunta i aquesta va ser la resposta, amb un matís: la Lara volia 'fideuà' amb fideus prims (suposo que volia dir la fideuada de romesco, que és la que normalment faig amb fideus prims), però amb l'elaboració que faig habitualment trobo que els fideus prims no hi queden bé, de manera que vaig optar per aquests fideus corbats i amb un forat al mig que al País Valencià són els tradicionals per fer aquest plat, i que la meva dona també prefereix.
Al final, però, tampoc no vaig seguir la recepta habitual, sinó que vaig fer amb decidir provar com seria una versió de l'arròs de senyoret o sense feina que ja vaig explicar aquí al juliol.
Per fer aquests fideuada que he anomenat sense entrebancs, perquè absolutament tot el que porta és comestible, primer de tot vaig netejar els musclos i els vaig obrir al vapor amb un rajolí de vi blanc; vaig reservar la carn i vaig llençar les cloves; amb el mateix procediment vaig obrir unes cloïsses, i en els dos casos vaig guardar el suc dels mol·luscs.
A banda, vaig pelar les gambes i vaig posar a sofregir els caps i les pells en una olla amb una mica d'oli, un cap de lluç, una ceba, mig porro i una pastanaga, ho vaig cobrir tot d'aigua i ho vaig posar a bullir mitja hora.
Mentre es feia el brou, peça fonamental de tota paella d'arròs o de fideus, vaig sofregir mig minut les gambes a la paella amb oli i les vaig reservar amb la carn dels mol·luscs; en aquest oli, hi vaig sofregir ceba, pebrot verd i pebrot vermell, tot ben picat, i al cap d'uns minuts hi vaig afegir unes cullerades de tomàquet ratllat i una sèpia tallada a trossos regulars. Ho vaig tenir a foc mitjà quinze o vint minuts, el temps de confitar el tomàquet i estovar la sípia mentre s'acabava de fer el brou. En aquest punt, vaig afegir a la paella uns quants pèsols i els fideus, que s'han de remar bé perquè s'impregnin del gust del sofregit, i ja només queda cobrir-los amb el brou, prèviament salat, i deixar fer a foc viu durant cinc o sis minuts (el temps, és clar, depèn de cada marca).
Un minut abans de retirar del foc, hi vaig afegir un bon raig d'oli emulsionat amb all i julivert i vaig empolsar per sobre julivert picat.
Com veieu, és una fideuada sense entrebancs, sense feina per a qui la menja, i una mica més per a qui la fa, però el resultat val la pena.

amanida de fulla de roure amb mandarina i llagostins

En qüestió d'amanides, jo sóc com la canalla, que si no porten un plus em costa menjar-ne, només que a diferència dels nens, com que sé que cal menjar aliments frescos i crus, en faig cada dia malgrat que íntimament entengui les seves protestes.

Unes fulles i uns tomàquets, la base de les amanides de cada dia, passen molt millor amb algun fruit de mar, ja siguin llagostins, tonyina o anxoves, i la fruita té la virtut de donar a les amanides un contrapunt totalment diferent, tant si la posem sencera com si només aprofitem el seu suc per a l'amaniment.

Aquesta proposta d'avui no té cap secret, és feta amb enciam fulla de roure, que aporta una gama cromàtica al plat molt interessant, enciam llarg del tipus romana, tomàquet d'amanir, mandarines i llagostins cuits.

Al voltant del plat hi vaig posar els brots de fulla de roure amb el color fosc cap a fora, al centre, rodanxes de tomàquet, i a sobre, una barreja dels dos enciams tallats petits. Les fulles anaven amanides amb una vinagreta suau d'oli, una mica de vinagre de cabernet i una punta de mostassa, i a sobre dels tomàquets hi vaig posar cues de llagostí cuites, amb una mica de maionesa a sobre, i uns grills de mandarina entremig.

Malgrat que no sóc un gran fan ni de la fruita de de l'enciam, la barreja de la mandarina amb les fulles verdes queda d'allò més bona i ajuda molt a menjar de gust les dues coses.