Viure en un poble petit té molts avantatges, i també alguns inconvenients: que no trobis llardons per fer coca per Sant Joan, com ja vaig explicar aquí, o que no trobis cloïsses per fer amb el lluç el 31 de desembre. Avantatges: afiles la imaginació i et surt un plat nou que agrada als convidats i que no serà pas la darrera vegada que facis.El lluç en salsa verda que vaig fer dimecres no tenia cloïsses, que és com el faig normalment, i no podia enfarinar el peix abans de posar-lo a la cassola, perquè una amiga és celíaca. Per tant, primer de tot vaig netejar els musclos i els vaig posar a obrir al vapor amb un raig de vi blanc; quan van ser oberts, vaig separar la carn de les valves i vaig colar el suc, element imprescindible del plat.
En una cassola de ferro posarem oli d'oliva verge abundant amb força all picat, i a sobre, amb la pell amunt, els filets de lluç salpebrats, i deixem que es vagi escalfant l'oli a foc lent, movent la cassola; al cap d'uns minuts, girem el peix i empolsem amb julivert picat molt abundant, movent la cassola fent cercles perquè lligui la salsa amb la gelatina del peix, com si fos un pil-pil. Si no hi ha intoleràncies a la farina, el peix s'enfarina lleugerament abans perquè la farina ajudi a lligar la salsa; en aquest cas, movent bé mentre es cou, també lliga. Quan veiem que la salsa ha lligat, hi aboquem el suc dels musclos i seguim movent mentre es cuina poc a poc el peix, posem la carn dels musclos al voltant del lluç i a sobre uns llagostins macos cuits en aigua salada; i ja podem apagar el foc. Deixem la cassola tapada i, si no hem fet massa el peix, aguanta molt bé mentre mengem el primer plat o els entrants. Si cal, encenent el foc dos minuts abans de servir, s'escalfa de seguida.
Amb uns bons entrants com els del post d'ahir i les trufes i bombons salats d'abans d'ahir de postres, i un cava Gramona Imperial brut gran reserva del 2004 per brindar per l'any que comença, no es pot pas dir que no ens esforcéssim per començar el 2009 de la millor manera.
Manel, boníssim aquest plat!! Es dels que m'agradan a mi ...Per cert, quan vulguis enfarinar sense farina amb gluten, fes-ho amb farina d'ametlles(ametlla molta) o farina de cigrons...També serveixen per espesir la salsa i en el cas de la ametlla li dona un gust boníssim.No l'has d'enfarinar gaire.
ResponEliminaNúria
Bon Any!!
manel, genial, el plat, i tens molt bones ideas, ja he vist que t´ha comentat la Núria, lo de la farina, jo arrebosso amb la de cigrons i queda fantàstic, inclòs per a la gent de casa que no te problemes de cel.liquia, surten les coses molt , però que molt bones.!!
ResponEliminaEl plat, les postres i el gramona
de primera, ja firmo per gaudir d´uns àpats tan bons. petons.
Manel,
ResponEliminaMolt bé això de superar els "entrebancs" amb imaginació, a més, així tenim una recepta més. El 2009 s'ha de portar bé per força, amb tan bona benvinguda, no pot ser d'una altra manera!.
M'acabe de mirar els teus dos darrers posts dedicats al sopar de cap d'any i m'he quedat al·lucinat de veure la quantitat de coses bones que hi arribes a fer. Quina sort que hi haja gent com tu, capaç de fer boníssimes estones a taula al voltant d'un bon menjar.
ResponEliminaPer cert, una amiga meua celíaca em va dir que ella, de vegades, arrebossava el peix amb farina d'arròs. Ara, no sé quin gust deu fer preparat d'eixa manera. Salutacions
Ostres Manel, m'has recordat la teva odissea dels rostillons i he tornat a riure com vaig fer-ho el passat estiu!!! noi, a cada post et superes!
ResponEliminapetons.
núria, no coneixia la farina d'ametlles ni la de cigrons, a vegades faig servir quan ve la rosa la farina de blat de moro, però aquest cop a base de moure la cassola me la vaig estalviar. fins divendres!
ResponEliminamome, això de la farina de cigrons ho hauré de provar perquè em sembla molt suggerent.
ets molt amable amb mi, t'ho agraeixo de veritat. fins aviat, que tinguis molt bon any!
glòria, jo espero que el 2009 es porti més bé que el 2008, que de fet ja el vaig començar a l'hospital (bé, em vam deixar sortir de permís fins al dia 2). i que ho poguem veure plegats, començant per divendres.
una abraçada i bon any!
francesc, apunto la farina d'arròs a les d'ametlles i de cigrons que m'han suggerit la mome i la núria, perquè en aquests casos sempre faig servir maizena.
gràcies pel comentari i saluda de part meva l'oreto, que l'altre dia no vaig poder contestar-la com volia perquè anava de cul amb el dinar del meu sant.
salut!
parella, ja veieu quines adversitats et trobes als pobles, això els de ciutat no ho heu de patir. sort que aquí tenim de tant en tant neu i coses d'aquestes que compensen (i algunes botifarres que també ajuden).
un petó.
Manel, gran plat i malgrat els inconvenients...jo prefereixo viure en un poble i no en una gran ciutat...jejeje!!!
ResponEliminaPetunets,
Eva.
Aquest és el plat estrella del menú. Els altres estrelles més petites però igual de lluminoses. Segur que d'aquest no et va sobrar res, veritat? No m'extranya, això és per "xuclar-se els dits". Molt bo de veritat.
ResponEliminaSalut!!!!!
Manel, un sopar rodó ,la salsa verda era de debò verda,com a mi m´agrada .
ResponEliminaAra ja pots descansar i anar de convidat al dinar de Reis , mira que si no fos perquè treballo et convidaría a casa que t´ho mereixes cuiner.
Una abraçada i que els Reis siguin generosos que enguany has estat molt bon minyó.
mai
eva, fa temps que no vaig a terrassa, que hi ha hagut alguna emigració massiva, o alguna epidèmia, i us heu quedat quatre? :DD
ResponEliminaolles, moltes gràcies, la veritat és que a casa som tots de vida i no sol sobrar mai res, i els convidats també solen ser-ho, o sigui que de racons, en queden ben pocs.
salut!
mai, de descansar, res, que ja saps que les cuines de les cases no paren, i per la nova foto que llueixes, tens els fills d'una edat semblant als meus i ja saps com costa d'atipar-los!
que els reis t'escoltin i siguin també ben generosos amb vosaltres, un petó.
Ahumharmaaharí, ahumharahàaaaaaa! (llenguatge inventat per intentar il·lustrar aquest comentari, ja que no em pots veure com, agenollat davant teu i amb els braços estirats, inclino i aixeco el tors en senyal d’adoració).
ResponEliminaEts un crack, Manel! (i creu-me que no t'ho dic amb "conya"), i PER MOLTS ANYS encara que ja hagin passat dos dies des que va ser el teu sant!
Bon any!
ResponEliminaUna recepta estupenda!
enric, m'abrumes amb aquest comentari, no sé pas què dir-te excepte: aixeca't, que no agafis fred als genolls, que les articulacions són molt delicades.
ResponEliminaens veurem divendres? espero que sí.
una abraçada de tot cor.
eva, moltes gràciesi molt bony any també per a tu!