L'escriptor Quim Monzó va participar ahir en un col·loqui a la fundació de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, i va fer un discurs sobre la situació de la llengua catalana que comparteixo plenament: Monzó va dir que el català va camí de convertir-se en un dialecte del castellà, i Pujol va fer una crida als catalanoparlants a "responsabilitzar-se cadascun de la defensa de la llengua".
Quim Monzó fa temps que adverteix de la difícil situació que, segons el seu parer i el de molta gent, pateix el català, i ahir va alertar de l'"empobriment" que està experimentant la nostra llengua al carrer i als mitjans de comunicació, en adoptar cada vegada més expressions i sintaxi del castellà. "Una cosa és que la llengua evolucioni i una altra és que s'estigui convertint en un dialecte del castellà, que és el que està passant ara", va dir.
Segons Monzó, el fet de "parlar malament" el català s'està consolidant entre els joves com la manera més "enrotllada" de comunicar-se, fins al punt que "en un poble perdut de Catalunya avui parlen pitjor que els de Barcelona, perquè ells no volen ser de poble, volen ser cosmopolites i això vol dir parlar malament", i va constatar també el nul ús dels 'pronoms febles' en el llenguatge mediàtic català.
Sobre la possibilitat de multar els periodistes que cometin errors amb el llenguatge, Monzó va dir amb ironia que ell s'apunta "a recaptar els diners, ens faríem d'or, tant que ja no faria falta ni el nou finançament".
Monzó va recordar que el fet diferencial dels catalans sempre havia passat "no per l'RH sanguini sinó per la llengua", però actualment aquesta identificació lingüística es va debilitant: "La gent ara s'identifica amb una llengua anomenada bilingüisme". Segons l'escriptor, el "món referencial" de la gent que viu a Catalunya "està en castellà" i a les televisions i ràdios catalanes "fins i tot les gracietes es diuen en castellà".
Pujol va intentar posar un contrapunt més optimista al discurs de Monzó però li va donar la raó en el fet que "sembla que quedes millor si fas les gracietes en castellà", i va recordar que un dia va recriminar a l'humorista Andreu Buenafuente haver popularitzat a través de TV3 el terme 'gilipollas".
"Per què no utilitzava expressions catalanes com 'txitxarel·lo', 'gamarús', 'capsigrany' o 'poca-solta'?", es va preguntar Pujol.
Monzó va advertir que, com a escriptor en català, s'està adonant que "el país s'està enfonsant i n'està naixent un altre" on el català ocupa un lloc més secundari: "Els escriptors en català comencem a ser una peculiaritat ètnica a Catalunya".
Manel, totalment d'acord! I malgrat no sigui correcte generalitzar, els pitjors enemics són els mitjans de comunicació (tan escrits com orals) i els polítics (que amb el President que tenim, ja està tot dit!).
ResponEliminaFa uns anys, anaves per Girona (pel carrer, a comprar...) i era difícil sentir la gent parlar castellà. I cada vegada que torno, me n'adono que cada vegada hi ha més i més gent que parla castellà. Molt trist deixar morir una llengua així.
Sort dels blocaires catalans, que d'alguna manera encara reivindiquem la nostra llengua! ;)
Xarnega com sóc, podria haver triat legítimament escriure en castellà en els meus texts personals. Però mira, com deien els versos de Màrius Sampere, "com m'agrada escriure en una llengua que diuen que es mor."
ResponEliminaA mi no m'amoina tant que un trii una llengua o una altra (tot i que preferiria que es triés més el català), sinó la incorrecció i l'aiguabarreig amb el que fem ús dels dos idiomes (les incorrecions no són territori exclusiu del català). Crec que la importància que dóna una societat a les llengües i a les humanitats en general és bastant significativa del seu nivell de civilització.
mercè, la teva opinió és molt significativa, amb la perspectiva que et dóna ser tant de temps lluny de casa, perquè quan vens veus millor que nosaltres els canvis que s'estan produint. i a més de l'extensió del castellà que apuntes, encara em preocupa més que els catalanoparlants deixem morir el lèxic propi, substituint-lo sempre per les paraules més pròximes al castellà, o directament per castellanismes o anglicismes, i deixant caure en l'oblit trets tant característics de la nostra llengua com l'ús dels pronoms febles; jo treballo a barcelona, i molts dies marxo al vespre sense haver sentit ningú que els faci servir bé.
ResponEliminai tens raó que els periodistes en som culpables en bona part, no sé si escoltes la ràdio des d'irvine, però si ho fas t'adonaràs que hi ha molts presentadors de programes estrella que no passarien l'exàmen de nivell c de català.
mar, m'agrada molt, aquesta cita de màrius sampere. tens tota la raó, el problema no és només quina llengua es tria, sinó com barregem els dos idiomes i com les incorreccions són cada vegades més greus i més freqüents en l'ús del català, sobretot en els que en fem un ús públic en els mitjans de comunicació, que som els primers que hauríem de donar exemple. per això m'ha agradat l'opinió d'en monzó, perquè apunta a allò en què s'està convertint el català, una variant del castellà sense pràcticament elements distintius propis.
Quanta raó i quanta tristor.
ResponEliminaHavia llegit l'article a l'edició digital de l'Avui i ja m'hi vaig emprenyar prou. Com que aquesta lluita per la llengua la tinc a cada dia a la meua feina i a la meua vida diària, no puc més que afegir-me amb molta peneta per aquesta situació. Salutacions i coratge. Tots estem al mateix vaixell.
ResponEliminaManel, totalment d'acord. I no només l'oblit de l'ús dels pronoms febles, sinó també tot un reguitzell de paraules ben catalanes, frases fetes... Recordo quan vaig anar a Barcelona a fer la carrera, molta gent es sorprenia per la quantitat de frases fetes i paraules que jo deia! I és quan me'n vaig adonar que a Barcelona, tota aquesta riquesa de la nostra llengua s'estava perdent.
ResponEliminaI per acabar, només afegir que els polítics haurien de ser uns els primers en donar exemple. I amb això em refereixo quan un partit polític català va manifestar-se en aquest sentit (reivindicant l'ús de la llengua catalana) i un company de classe, fill d'un polític gros d'aquest partit, era dels que parlava en castellà perquè "era com ser d'una altra classe superior". (Això sí, a mi sempre se'm va dirigir amb català ;)).
I jo que em creia que això de parlar castellà "porqué es más progre" estava desfasat!. De totes maneres l'estupidesa humana de que fem gala no te límits, i hi ha molta gent que creu que parlant castellà, per exemple, form part del "mestissatge intercultural", un dels invents de moda entre la gent "güai", mentre que si parles català ets provincià. També totalment d'acord que els mitjans de comunicació fan molt mal. Ni els professionals parlen correctament ni els doblatges de pel·licules es fan com anys enrrera, ni ningú te el més minim interés en que les coses canviin. Sort que encara quedem els "provincians".
ResponEliminaparella vermella, poc més es pot afegir a les vostres paraules.
ResponEliminafrancesc, vosaltres, en alguns aspectes, ho teniu pitjor, però aquí, si tots hi poséssim una mica de voluntat, les coses podrien anar molt millor.
mercè, quan vens d'un poble que ha mantingut la llengua i arribes a la capita, com et va passar a tu, sobta moltíssim la pobresa lèxica general, sobretot si, com en el meu cas i suposo que també en el teu, tenim pares i avis que encara tenen una paraula per a cada cosa sense haver de recórrer a altres llengües.
josep, el nostre país està ple de paradoxes però hem d'intentar fer les coses, almenys en el nostre àmbit, tan bé com puguem.
Hi estic d'acord i per això vaig decidir escriure el blog en català...és quelcom que et surt de dins, com iniciar una conversa en català...però hi ha molta gent intransigent (per les dues bandes)...en tot cas, hem de cuidar el català!!!
ResponEliminaMolt interessant el post!
anna, ja veus que et contesto tard perquè he estat molts dies sense connexió (ni res), però et volia agrair el comentari, la veritat és que tens raó, perquè si no cuidem nosaltres el català, no ho farà pas ningú per nosaltres.
ResponEliminafins aviat!
Vaig sentir a la ràdio un fragment d’aquesta conversa que cites, i no em va venir gens de nou tot el que s’hi deia, ja que no cal ser sociòleg per adonar-se de la poquíssima conscienciació lingüística que hi ha en una època com la que ens toca viure en què sembla que tot s’hi val mentre ens entenguem, i és un fet la pèrdua cada cop més evident de lèxic, així com la victòria, també cada cop més evident, de la llei del mínim esforç a l’hora de parlar i, en conseqüència, de llegir i d’escriure.
ResponEliminaTantes i tan costoses campanyes de tota mena com les que es fan des de les diferents institucions que ens governen, però sembla que no en calgui cap per intentar fomentar que el fet de parlar i d’escriure correctament en QUALSEVOL llengua ens ajuda a la reflexió i ens enriqueix com a persones.
Que n’arriba a ser, de trist, sentir que algú s’en riu d’un altre perquè ha dit, per exemple, que s’ha deixat el llibre al cim de la taula, i més trist resulta encara quan aquest algú acaba de demanar al cambrer que li faci una infusió de “poleo”-menta i que, de passada, “li doni” a la màquina per poder agafar tabac.
enric, tens més raó que un sant, i saps de què parles perquè em sembla que també treballes amb les paraules. no sé perquè em fa l'efecte que és una batalla perduda, aquesta, però què dimonis, de tant en tant va bé emprenyar-se quan sents coses com les que expliques, o pitjors, i no al bar, sinó a la tele o a la ràdio!
ResponEliminacom a periodista, la veritat és que això encara m'entristeix més.