quina carpanta que tenia, el pobre!

La Marina i la Clara ens proposen en l'Enfogona't d'aquest mes receptes relacionades amb els còmics. Vaig dir que hi participaria, és clar, però no ho tenia tan clar, perquè no sóc excessivament afeccionat als còmics, i pensava que em costaria de trobar un tema. Fins que un dia, parlant-ne crec que era a la feina, una companya em va donar la solució: alguna cosa relacionada amb el Carpanta.
Em va semblar ideal perquè el personatge està lligat indissociablement al menjar, i perquè el seu nom era una paraula molt comuna abans i que ara sento molt poc, carpanta, que vol dir ni més ni menys que gana, però una gana exagerada, gairebé insaciable.
El Carpanta amb majúscula és un personatge de còmic de quan encara no existien els còmics i no eren més que historietes il·lustrades, ja que va néixer el 1947 a la revista 'Pulgarcito' de la mà d'un dibuixant anomenat Escobar. En aquella època jo segur que no llegia historietes, ni res, i encara em faltava temps per fer-ho, però el personatge va durar i força anys després sí que vaig conèixer-lo, no recordo si a la mateixa revista o al TBO. Sigui com sigui, el nom i el personatge em van quedar gravats, sobretot perquè el pobre home, que era el que ara anomenaríem un 'homeless' i vivia sota un pont, tenia una gana que el feia córrer i sempre apareixien dibuixades unes aromes en forma de fum que seguia com un perdiguer amb el nas aixecat i que l'acabaven ficant sempre en embolics.
Pel que recordo, el seu somni recorrent era això que he cuinat per a aquesta ocasió, un pollastre sencer fet al forn. En els dibuixos no s'aprecia, és clar, ni com estava fet, ni si estava farcit o no, ni l'acompanyament: només el pollastre, fumejant, al qual la majoria de vegades no aconseguia clavar queixalada, encara que ho sembli en la il·lustració adjunta. Per això n'he fet una versió lliure, respectant, això sí, que el pollastre estigui sencer i desprengui fum i una olor que alimenta, com aquest:

La manera de preparar-lo no té cap complicació: netegem bé el pollastre, el salpebrem per dins i per fora, i el posem en una safata que pugui anar al forn; el reguem amb un raig d'oli.
Amb el forn escalfat a uns 200 graus o més, en poca estona se'ns començarà a torrar la pell, el girarem perquè es faci pels dos costats i, al cap de mitja horeta, posarem tot al voltant unes verdures, les que vulguem, que en el meu cas van ser patates, ceba, pastanaga i albergínia, tot amb la seva sal, i una mica de farigola; també vaig tirar un raig de conyac per sobre l'au.
Amb mitja hora més estarà fet el pollastre, que haurem de tornar a girar entremig una altra vegada perquè quedi ben rosset per totes bandes.
Imprescindible: servir-lo a taula fumejant! I brindar, per què no?, per una utopia ben ingènua: que ningú més hagi de passar gana com el Carpanta.

bacallà confitat amb puré de cigrons menuts, allioli del seu pil-pil i pesto vermell

A Ràdio Castellar, la Clara i la Marina fan un programa de cuina interessant i simpàtic, 'Quins fogons', que es pot escoltar per internet aquí, i acaben d'engegar una iniciativa engrescadora, Enfogona't, consistent a demanar cada mes a seguidors del programa i lectors dels seus respectius blocs de cuina una recepta apropiada per aquell mes. Aquest abril proposen receptes relacionades amb Sant Jordi o bé, d'una manera més genèrica, amb un dels grans protagonistes d'aquesta diada tan nostra, l'amor.

M'ho vaig estar rumiant i no se'm va ocórrer una recepta típica de Sant Jordi, però sí una recepta romàntica. Aquest concepte pot tenir moltes lectures, però em sembla que no es tracta pas de buscar receptes afrodisíaques ni fer pastissos xarons amb forma de cor, com fan per Sant Valentí. Què entenc, doncs, per una recepta romàntica? Com que el romanticisme és una cosa prou genèrica i cadascú l'entén de la seva manera, us diré la meva: una recepta romàntica per a mi seria aquella feta amb molt d'amor i, a més, pensada específicament per a la persona estimada, amb els ingredients que li agraden o que puguin evocar algun record comú (en aquest cas, el tomàquets secs portats d'Itàlia) i, sobretot, amb un punt de generositat, amb la intenció de regalar-li un moment de felicitat en menjar-la.

Aquest bacallà, doncs, el vaig pensar per a una persona a qui li agrada molt aquest peix, com la majoria dels fruits del mar, i també els cigrons menuts, l'allioli i els tomàquets secs. De fet, li agraden moltes coses, perquè és una gran amant de la cuina i el bon menjar, i, per tant, la recepta podria contenir infinitat d'ingredients. Però vaig triar aquests, vaig pensar el plat per ella i m'agradaria que el dia que li prepari li proporcioni el plaer de què parlava. Crec, per tant, que és una recepta prou romànticai adequada per Sant Jordi, tal i com us he dit que entenc aquesta expressió.

Un cop pensat el plat i escrita la primera part d'aquest post, abans de passar a la cuina, em vaig adonar que a primer cop d'ull podria semblar un bacallà amb dues salses, o un bacallà amb cigrons i tomàquet, però el resultat no hi té res a veure.

Per fer aquesta recepta, vaig posar en un cassó els trossos de bacallà prèviament dessalats, amb la pell cap a dalt, coberts amb oli d'oliva suau, una mica de bitxo, un all laminat i un de sencer. Vaig encendre el foc ben fluix, perquè es tracta que no arribi a bullir perquè aleshores, en lloc de confitar, fregiríem el bacallà. Quan l'oli comença a fer bombolles, es tanca el foc i es deixa una estona el peix a dins de l'oli, fins que està prou cuit i les làmines del bacallà se separen; es treu del cassó, s'escorre bé i es reserva.
Al cassó hi quedarà l'oli i la gelatina del bacallà, una joia que ens permet fer el pil-pil tradicional o, com en aquest cas, una salsa més espessa que jo anomeno allioli de pil-pil i que ja vaig explicar aquí. Separem una part de l'oli tebi (sense gens de gelatina) i el que queda al cassó el batem bé amb la batedora manual, fins que queda una salsa lleugera, després l'aboquem al pot de la batedora elèctrica i comencem a batre com si féssim una maionesa, afegint-hi poc a poc l'oli tebi que hem separat, fins que ens quedi un allioli ben espès.

A banda, triturem cigrons menuts cuits ben tous i hi afegim un raig de l'oli de coure el bacallà i unes quantes cullerades d'allioli de pil-pil, fins que ens quedi un puré una mica més lleuger.

Abans haurem preparat el pesto vermell, que ja he explicat aquí, però que us recordo: es fa substituint l'alfàbrega del pesto verd tradicional per tomàquets secs escaldats i conservats en oli amb all i herbes. Posem al vas del túrmix els tomàquets, l'oli de conservar-los, una mica d'all (amb compte), formatge parmesà ratllat (o un altre formatge sec) i pinyons (o una altra fruita seca). Triturem sense passar-nos, que ha de tenir una textura una mica granelluda, i ja el tenim a punt.

A l'hora de muntar el plat, posem una cullerada de puré de cigrons a la base, un tros de bacallà a sobre i una capa fina d'allioli de pil-pil per sobre del peix. Finalment, un fil de pesto vermell sobre l'allioli i al voltant del plat. Decorem amb una mica de porradell picat. 
També vaig provar de presentar-ho en un gotet, amb els ingredients col·locats en el mateix ordre, per formar part d'uns entrants, i va quedar bé.
Us avanço la meva opinió (parcial, és clar): boníssim el puré de cigrons, i el plat en conjunt.