dijous, 22 de desembre del 2016

secrets i anècdotes del panettone

Daniel Jordà amb els panettone que mima al seu obrador
Als reis de les postres nadalenques, els torrons i massapans, els polvorons, les neules, el tronc de Nadal i el tortell de Reis, els ha arribat d'Itàlia un dur competidor que amenaça el seu regnat. El panettone és la moda dolça per aquestes festes.Curiosament, qui amenaça la supremacia de les postres tradicionals no és un dolç o un pastís, sinó un pa, com indica el seu nom, que segons la versió més estesa ve del pane de Toni, tot i que aquest Toni no està clar qui era. Per alguns, un enamorat que va elaborar un pa amb fruites confitades i aromes cítriques per a la seva noia; per altres, un forner que va oferir el seu invent a Ludovico Sforza, il Moro, duc de Milà i mecenes de Leonardo da Vinci, qui el va batejar com el pa del Toni.
L'únic que sembla clar és que la ciutat de Milà i el seu entorn són el bressol d'aquest dolç que, com la resta de la seva gastronomia, els italians han sabut escampar pel món com cap altre país ha sabut fer-ho.
El panettone no és fàcil de fer, i per escriure l'article que publico avui a Gastronosfera vaig anar a consultar a qui en sap, el mestre Daniel Jordà, que em va explicar alguns dels seus secrets per elaborar un dels millors panettone que es poden comprar al nostre país.
L'article inclou també una recepta per si us el voleu fer a casa, tot i que us he de dir que no és gens senzill de fer i segurament ho haureu d'intentar més d'una vegada.

dissabte, 17 de desembre del 2016

risotto de pernil, fonoll i parmesà


el principal aliment del món (84)

Que a casa som molt formatgers em sembla que molts ho sabeu, perquè ho he dit aquí unes quantes vegades, i no deixem passar una ocasió quan es presenta. Per exemple, de tant en tant fem una compra conjunta de bon formatge parmesà amb altres amics de manera que ens assegurem bona qualitat a bon preu.
Dilluns en va arribar una nova remesa, i estava realment bo, de manera que havia de començar a donar-li un bon ús més enllà d'anar-nos-el menjant a bocins i amb una mica de mala consciència.
Un risotto sempre és una bona opció per donar sortida a aquest deliciós formatge, i em va servir també per repetir un brou de pernil que havia fet per primera vegada el dia abans per fer una sopeta de verdures i fideus, un brou fácil de fer i que té moltes aplicacions.
El contrapunt salat del pernil el dóna el fonoll, una verdura que cada vegada m'agrada més utilitzar a la cuina perquè és molt versàtil i dóna grans satisfaccions, malgrat fins ara ser poc coneguda i usada.

la recepta

Aquesta és una recepta de baix preu, exceptuant el formatge, que es pot substituir per un grana padano, similar i més barat, o un altre formatge sec més assequible.
Per preparar el brou de pernil, utilitzem un o dos ossos de pernil de la part propera al peu, procurant que tinguin carn a l'interior. Els posem a bullir amb l'aigua que necessitem per fer l'arròs, més una pastanaga, mitja ceba, mig porro i mig bulb de fonoll. Ho deixem al foc una hora i colem
L'altra mitja ceba la picarem petita i la posem a sofregir en una cassola de parets altes amb un bon raig d'oli. Hi afegim el fonoll, que haurem tallat a daus de mig centímetre de costat, i el porro, tallat petit com la ceba, i ho sofregim tot plegat fins que la ceba transparenti, però sense que s'enrosseixi. 
Hi tirem l'arròs, preferiblement carnaroli o arborio, les varietats més habituals per fer risotto, i remenem bé perquè els grans s'impregnin del sofregit. Hi afegim un gotet de vi blanc i seguim remenant fins que l'arròs l'absorveixi i s'evapori l'alcohol.
Seguim remenant l'arròs mentre hi afegim brou de pernil poc a poc, cada vegada que el risotto s'asseca.
Mentrestant, i entre remenada i remenada, agafem els ossos de pernil i en separem la carn (i una mica de pell, que amb la cocció queda també tova i molt gustosa. Ho tallem tot a daus que afegim a l'arròs en els minuts finals de cocció. 
Quan el gra estigui al dente, i procurant que no quedi sec (hi afegim una mica més de brou si cal), traiem el cassó del foc i hi ratllem per sobre formatge abundant, bo i remenant perquè es fongui amb l'escalfor i ajudi al mantecatto del risotto.
Servim l'arròs amb unes fulles de fonoll per sobre que donaran un contrast fresc al plat.

dilluns, 12 de desembre del 2016

lassanya de làmines de moniato amb brandada de bacallà


Una recepta que va néixer com un plat d'aprofitament però que va agafar prou entitat perquè la porti avui aquí, convençut que no us serà difícil de preparar i us agradarà, segur.
Fa dies que li dono voltes al moniato, aquest parent dolç de la patata que a vegades reduïm a una menja de castanyada i que té moltes altres possibilitats que coure'l al forn i menjar-lo amb una cullereta. Que és molt bo, no dic pas que no, però a mi em provoca donar-li una cocció salada.
Per això dies enrere vaig comprar moniatos, els vaig agafar amb un cos molsut i de forma regular, gairebé quadrada, regular, encara que tinguessin les puntes més primes, ja veureu per què. Amb la part que no vaig aprofitar per aquesta recepta en vaig fer daus, els vaig fregir i van acompanyar una vedella estofada al vi negre d'una manera tan o més digna que unes patates també fregides. També es pot tallar el moniato en bastons i fregir-los exactament igual que si fossin patates, si no ho heu fet mai, proveu-ho i ja em direu.
Mentrestant, us recomano tastar aquesta lassanya perquè és sorprenent i bona

la recepta

Agafem els moniatos, amb un parell n'hi haurà prou, i els quadrem, de manera que ens quedi un cos de forma rectangular; guardem les puntes per a una altra preparació i pelem.
Amb un ganivet esmolat fem làmines de moniato de 2 o 3 mil·límetres, de llarg, de manera que ens quedin uns rectangles regulars que posarem a coure en una planxa antiadherent untada amb una mica d'oli, amb dos o tres minuts per banda n'hi haurà prou. Salem i reservem les làmines de moniato.
Mentrestant, preparem la brandada de bacallà. Jo vaig aprofitar la que havia fet la Marina, que la va preparar així: posem a dessalar uns dies abans 750 g de bacallà, o el comprem dessalat. Posem a bullir dues patates pelades i tallades a trossos, amb una fulla de llorer, i quan portin 15 minuts bullint, hi afegim el bacallà. Deixem coure uns 10 minuts més, colem i reservem part del suc de la cocció. Triturem les patates amb una mica d'aquest líquid.
En una cassola o paella fonda hi posem un got d'oli amb dos grans d'all, els deixem enrossir i hi afegim les patates  i el bacallà trossejat ben petit. Barregem bé fins que quedi una pasta, hi afegim 200 ml de nata líquida i una mica de nou moscada ratllada i deixem refredar.
Tornem a la lassanya: un cop tallat el moniato, untem una safata que pugui anar al forn amb una mica d'oli i cobrim el fons amb les làmines de moniato, per sobre hi escampem amb una cullera una capa de brandada, cobrim amb una altra de moniato i repetim amb la brandada, així fins acabar amb una capa de brandada.
Escampem per sobre formatge mozzarella ratllat i unes avellanes de mantega. Enfornem fins que el formatge s'hagi fos i enrossit per l'acció de la mantega, i ja podem servir.

divendres, 2 de desembre del 2016

alvocat, el súperaliment bo i versàtil a la cuina

Tàrtar de salmó sobre torrada i alvocat
És a totes les llistes de productes saludables i súperaliments; és l'estrella d'una de les cuines més potents del món que ara està de moda aquí; per color i textura és protagonista de les fotos més acolorides de les xarxes, i sobretot és bo i versàtil a la cuina. L'alvocat dóna molt de joc.
Reconec que no en vaig ser conscient fins fa poc, però el cert és que l'alvocat ha passat en poc temps de ser una fruita exòtica a un producte d'ús comú molt popular: només cal veure les xarxes, plenes de receptes i fotos de torrades amb alvocat, tacos, quesadillas i tàrtars que també en porten, amanides i fins i tot sopes! Per no parlar, és clar, del guacamole, símbol internacional de la cuina mexicana que una àmplia capa de la població jove aquí ha adoptat gairebé com a propi, de manera que no falta mai en pica-piques, sopars i trobades informals de grups. Segurament és aquest plat el que ha fet tan popular l'alvocat al nostre país.
De tot això en parlo en aquest article de Gastronosfera que espero que us agradi i us inspiri a utilitzar més a la cuina aquesta fruita tan sana i pràctica.

dimarts, 29 de novembre del 2016

albergínia rostida amb salsa hoisin

Avui una recepta ràpida i gustosa amb la meva hortalissa preferida, l'albergínia. En trobareu al blog moltes receptes, clicant aquí, però sempre m'agrada donar-li una volta més, i això és el que vaig fer ahir amb aquestes rodanxes gruixudes d'albergínia rostida.
Les vaig coure d'una manera que faig servir sovint per cuinar verdures de tota mena, tot i que no ho havia fet mai amb peces tan grosses, però el resultat va ser ràpid i bo, i la combinació amb la salsa hoisin (aquí en podeu trobar altres receptes) li va donar un toc diferent i molt bo, almenys a la Marina i a mi ens ho va semblar, perquè aquesta salsa és, entre les orientals que anem tastant, de les nostres preferides. La trobareu ja preparada en supermercats de cuina oriental i també en grans superfícies.

la recepta

És molt senzill, avui. Triem una albergínia llarga i recta, que tingui més o menys la mateixa amplada a tot el cos. En fem rodanxes gruixudes, d'un o dos dits (en sortiran mitja dotzena), les salem i les posem en una paella al foc amb un raig d'oli, primer d'una banda i, quan aquesta sigui rossa, de l'altra.
Quan les dues cares s'hagin enrossit, aboquem mig got de brou de verdures a la paella, abaixem el foc i tapem, de manera amb amb el brou i el seu vapor s'aniran cuinant. Les girem de tant en tant.
Trigaran uns deu minuts a estar fetes, i quan veiem que s'han estovat, posem a la paella una cullerada sopera de salsa Hoisin, hi afegim si cal una mica més de brou, movem bé la paella perquè la salsa es dissolgui en el brou; deixem cuinar uns minuts més, que espessi, i anem girant les rodanxes d'albergínia perquè la salsa les impregni per les dues cares.

diumenge, 13 de novembre del 2016

braons rostits i laminats, amb col saltada


El braó de porc o de xai és una de les carns més meloses, de les que a mi m'agraden, al nivell de les galtes. El de porc l'he cuinat de moltes maneres, les podeu trobar recollides aquí: simplement rostits a la cassola, amb vi negre, bullits, en un arròs o uns fideus...
La darrera vegada que en vaig fer, els vaig presentar d'una manera diferent que em va agradar molt, ja que normalment els servia sencers; com que a vegades són grossos, segur que hi ha gent que ho troba excessiu, de manera que els vaig presentar com veieu a la foto, desossats i tallats a filets, amb la seva salsa i un saltat de col que hi acompanyava molt bé.
Presentat així, el plat s'estira molt més, ja que en el platàs que veieu a la fotografia, només hi ha la meitat d'un braó, o sigui que si són grossos, amb un parell per a quatre persones en tindrem prou.

la recepta

Primer de tot hem de rostir els braons al forn o a la cassola: a mi m'agrada més fer-ho a la cassola, us explico aquí com fer-ho.
Mentrestant, tallem la col a làmines fines i la saltem al wok o en una paella fonda, amb un raig d'oli i foc alt, sense parar de moure perquè es vagi enrossint i s'estovi. A mitja cocció, salem i hi afegim un parell d'alls ben picats i seguim saltant, fins que la col estigui feta però amb un punt cruixent.
Un cop els braons ben cuits i la carn tova i melosa, els traiem de la cassola i en separem els ossos, que sortiran amb facilitat ja que la carn pràcticament es desenganxa sola de l'os. Colem el suc del rostit.
Tallem la carn a làmines fines i la dipositem al voltant del plat, deixant un forat enmig, en el qual posarem la col saltada. Salsem la carn i també la col amb el suc del rostit, escampem una mica de julivert picat i servim.
Si li volem donar un top diferent, en lloc de julivert hi posem per sobre coriandre picat, a veure què us sembla.

dimecres, 2 de novembre del 2016

aprofitar els fracassos

A la cuina, mira que ho hem dit vegades, les coses no sempre surten com volem, a vegades et trobes amb autèntics fracassos. De tot se n'aprèn, però, i a la cuina, quan una cosa no surt bé, hem de mirar d'aprofitar tot el que puguem.
Una companya de feina està casada amb un murcià i de tant en tant em parla de plats d'aquella zona; la darrera vegada, em va explicar que faria michirones, un plat que té com a base les faves seques que es rehidraten i es cuinen cobertes d'aigua amb pernil, cansalada, xoriç, alls i llorer. És a dir, d'una manera semblant a com fem les faves a la catalana. Quan m'ho va dir, vaig recordar que havia comprat, temps enrere, faves seques, perquè em van fer gràcia i, com que no n'he cuinat mai, no havia sabut com fer-les i s'havien quedat al rebost.
Ja us podeu imaginar que de seguida vaig posar les faves en remull, gairebé dos dies, com diuen les receptes que vaig consultat, i passat aquest temps les vaig posar a l'olla amb una cabeça d'alls, llorer, sal, pebre vermell i un trio de compango asturià: morcilla, cansalada magra i xoriç, tot fumat, que són les carns que els asturians posen a la fabada.
Ho vaig deixar arrencar el bull i coure a foc suau durant una hora i mitja, sense aconseguir que s'estovessin, de manera que me'n vaig anar a dormir, que era molt tard, i l'endemà vaig fer una segona cocció. El resultat: les faves seguien dures.
Probablement, eren a casa feia massa temps, el cert és que no recordo des de quan, i no hi va haver manera, o sigui que no vaig tenir més remei que escórrer les faves i llençar-les. 
Però em va quedar un brou que feia molt bona pinta, i va resultar molt bo, si bé fort de gust, i també em van quedar els embotits, que no podia pas llençar.



Per això, l'endemà en vaig fer una paella de fideus que em vaig menjar en dos dies (un al tàper de la feina) i que l'Arlet també va tastar, i no semblava pas que li desagradessin, tot i que us podeu imaginar que van quedar amb un gust potent.
La recepta és molt senzilla. Com que tenia el brou tan gustós, vaig optar per la tècnica dels fideus rossejats: posem oli que cobreixi bé el fons de la paella, hi posem els fideus (vaig fer servir els del número quatre) i els deixem enrossir, a foc mitjà; els aboquem en un colador per escórrer bé l'oli (que podem aprofitar perquè els fideus no deixen gust i no l'hem recremat) i els tornem a la paella.
Hi aboquem el brou bullint, que cobreixi bé els fideus, i deixem que es vagin fent el temps que estableix el fabricant, afegint-hi, si cal, més brou. 
Tallem el xoriç i el botifarró a rodanxes i la cansalada a talls de mig dit, i els afegim a la paella uns minuts abans d'acabar la cocció dels fideus. Servim amb cibulet abundant per sobre, per refrescar una mica el plat i donar-li color.

dilluns, 17 d’octubre del 2016

els ous poc fets estan de moda

Crema de carbassa amb ou de escalfat trufat
L'ou, aquest ingredient tan humil i barat, està de moda, només cal veure les xarxes socials plenes de vídeos que recreen a càmera lenta com un ganivet esquinça un rovell gairebé cru i s'escampa pel plat. L'ou és tendència i hem de saber com triar-lo i cuinar-lo de la manera més sana i actual.
Els ous són barats, fins i tot si comprem els de més qualitat o els ecològics no costen més de mig euro la unitat, i per aquest preu ens podem fer un ou ferrat, una truita o afegir-nos a la tendència actual: ous cuits a baixa temperatura o bé amb poc temps de cocció, amb l'objectiu d'aconseguir una clara tot just quallada i un rovell totalment líquid.
D'aquesta manera aconseguim una de les salses naturals més delicioses que hi ha, el rovell d'ou, que ja fa aquest paper en tapes clàssiques com els ous estrellats, en què es trenca l'ou perquè la crema ataronjada que guarda a l'interior s'escampi i unti les patates i el pernil.
Si en voleu saber més, ho explico avui en un article que publico al web Gastronosfera que podeu llegir aquí.

divendres, 7 d’octubre del 2016

hamburgueses sense carn

L'hamburguesa viu una època daurada després de passar del fast food a les taules gurmet, i a rebuf d'aquest èxit proliferen les elaboracions que prescindeixen de la carn i la substitueixen per verdures, llegums i cereals. 
Segons el diccionari, una hamburguesa és una "porció de carn picada, lleugermant premsada, de forma arrodonida i plana, que se serveix fregida o a la planxa". Però, com passa amb el gaspatxo i altres elaboracions populars que s'han escampat per tot el món, cada dia se'n fan noves versions que ben poc tenen a veure amb l'original, i que estrictament no es podrien dir hamburgueses perquè no s'ajusten a la primera part de la definició, és a dir, no porten carn. La resta de la definició és totalment vigent, ja que avui s'anomena hamburguesa a qualsevol peça formada per un o diversos ingredients picats, premsats i als quals donem una forma arrodonida i plana per fregir-la o coure-la a la planxa.
De les hamburgueses sense carn ni peix en parlo en el darrer article de Gastronosfera, que podeu llegir clicant aquí. Amb cinc receptes per fer a casa, com l'hamburguesa de pèsols de Tapa't de tapes que veieu a la foto.

dimecres, 5 d’octubre del 2016

cigrons amb calamars farcits en la seva tinta


Quant fa que no penjo una entrada nova? Gairebé un mes i mig, i els mesos anteriors, juliol i agost, no van ser mesos gaire productius. És clar que entremig hi ha hagut les vacances d'estiu, i al juny em vaig casar i tampoc estava gaire pel blog, però malgrat tot és molt de temps i ja és hora de tornar-hi, oi?
Com sempre, he anat acumulant plats nous, però començaré pel darrer, no perquè sigui millor que altres, sinó perquè és el que ha fet saltar la xispa per tornar a escriure i publicar al blog, i això sol ja justifica que comenci amb el plat que ahir em va servir de dinar.
I ara que me n'adono, la darrera recepta també tenia com a base els cigrons, que ja és casualitat, perquè no crec que n'hagi fer cap més cop en tot aquest temps, però mira, les coses van com van.
És una recepta molt senzilla, ja ho veureu, només té la feina de coure els cigrons, si no és que preferiu comprar-los cuits. Jo us recomano, com he fet sempre, coure els llegums a casa, surten molt més barats, pots comprar-los de més qualitat i fer-los al teu gust, i amb una cuita en tens per molts dies i per fer molts plats diferents; , i si cal es poden congelar, que no perden gens. 
Abans d'ahir vaig coure cigró menut, però és pot fer servir qualsevol varietat. Per consultar com coc els cigrons, mireu aquí.
La resta, un sofregit i una llauna de calamarcets farcits en la seva tinta, que sigui de qualitat: ja sabeu que en sóc força partidari, de les conserves, per receptes ràpides i que queden boníssimes, com aquest deliciós arròs.

la recepta per a 4 persones

En una cassola amb oli i a foc viu posem a sofregir una ceba tallada a daus petits, sense deixar de remenar perquè no es cremi, i quan comenci a enrossir-se, hi afegim un parell d'alls picats, remenem un minut més i hi posem dos o tres tomàquets picats també a daus petits, als quals prèviament haurem tret la pell i les llavors.
Sofregim quatre o cinc minuts més, salem, hi posem unes fulles de farigola, al gust, i hi aboquem els cigrons amb un raig del suc de la cocció; deixem que cogui tres o quatre minuts i hi afegim el contingut de dues llaunes de calamarcets farcits amb salsa i la seva tinta.
Remenem bé, deixem a foc mig-baix durant uns cinc minuts, pequè s'uniformitzin els sabors, afegint-hi si cal una mica més del suc de la cocció dels cigrons (o aigua, si els heu comprat ja cuits i sense suc o els feu servir de conserva). I ja són a punt de menjar, queden molt gustosos i ja veieu que de feina n'hem tingut poca.
Bon profit!

dilluns, 22 d’agost del 2016

cigrons amb carn de l'espinada i suc de rostir-la

De petit, el que més m'agradava de la carn d'olla de l'escudella que feia la mare era l'os d'espinada, que prèviament havia estat uns dies en sal; bullit amb la resta de carns i verdures quedava deliciós. No hi havia gaire carn, però era un plaer escurar-la i xuclar tots els racons. Ja sabeu que la part més gustosa de la carn dels animals és la que toca l'os,
M'agradava això i les potes de pollastre, que ara ningú posa ja al brou i de fet ni se'n veuen enlloc; encara tenen menys carn, però escurar els dits també era un plaer que alguna vegada altres persones m'han confessat que també practicaven.
Tornant al principi, fa un parell d'anys vaig retrobar la vella afecció i vaig explicar en un post com treure el màxim profit d'uns ossos d'espinada. Es tracta de rostir-los per aprofitar-ne després la carn i el suc del rostit per altres preparacions, com un arròs o una carn d'espinada sobre un puré de patates amb salsa del seu suc.
La recepta d'avui és similar a aquesta última, ara me n'adono quan escric el post i reviso les entrades amb ossos d'espinada, però en lloc del puré de patates hi vaig posar uns cigronets menuts que van quedar d'allò més bons amb el suc del rostit. Va ser el dinar d'un dia abans de marxar uns dies de vacances, però em vaig descuidar de penjar-la i la penjo ara que torno de passar uns dies a la platja i marxem uns dies al Pirineu.

la recepta

Per fer aquest plat necessitarem un parell d'ossos d'espinada frescos per cap, que normalment els venen per fer escudella, però nosaltres els rostirem.
Els posarem en una cassola de fons gruixut amb oli i els enrossirem, amb una ceba sencera per cada tres o quatre ossos, una pastanaga i uns quants grans d'all. 
Ho anirem enrossint per totes bandes, fins que estigui tot ben torrat, sense cremar, és clar, i al fons de la cassola s'hagi fet aquella capa de matèria enganxada que desenganxarem amb un bon raig de brandi o de vi ranci.
Remenarem un minut perquè s'evapori l'alcohol, salpebrarem el conjunt i ho cobrirem d'aigua, just cobrir, per obtenir un suc ben concentrat. Quan arrenqui el bull, hi posarem una branqueta de farigola i una de romaní, abaixarem el foc, taparem i deixarem coure a foc suau durant una hora i mitja.
Passat aquest temps, retirarem els ossos, els deixarem refredar i en separarem la carn, que guardarem a banda. El suc i les verdures les passarem per un colador, pressionant bé per treure'ls tota la substància, i rectificarem de sal el suc restant.
En una altra cassola, més petita, posarem a sofregir ceba tallada a daus petits, i quan canviï de color hi afegirem els cigrons ja cuits (sobre la cocció, consulteu aquí), remenarem bé, hi afegirem una mica de suc del rostit i deixarem coure a foc lent, amb la cassola tapada, deu minuts.
Per servir escalfarem la carn amb el brou i posarem al plat una base de cigrons, a sobre la carn i al final regarem amb el suc del rostit.
Per sucar-hi pa!