el vídeo va matar les estrelles de la ràdio, l'instagram està matant els blogs?

M'ha dit la Marina aquest matí de diumenge, mentre mandrejàvem al llit com poques vegades podem fer, que el blog, aquest, ja no és el que era, que a ella li agradava llegir-lo perquè parlava de les meves coses, sovint també d'ella, i ara no. 
Té  raó, perquè veig que sóc víctima de l'evolució mateixa de les xarxes, i tinc clar que l'instagram, potser també el facebook, s'està menjant molt blogs, i altres, com aquest, van passant sense... anava a dir sense pena ni glòria, però tampoc éx exacte.
Segueixo tenint moltes visites, i ho agraeixo, perquè el que té de bo el blog és que sempre hi és, i si un dia algú vol aprendre a cuinar un conill en quaranta minuts o saber alguna cosa més de les rabassoles o múrgules (són entre les entrades més vistes d'aquest mes), el senyor google els portarà a aquesta humil pàgina personal.
Però en el dia a dia, quan cuino plats nous, no corro a penjar la recepta i la seva història al blog, com feia abans, en part perquè no tinc el mateix temps ni les mateixes obligacions que abans, i en part, també, perquè és més senzill fer una foto i penjar-la a l'instagram, on no cal donar gaires explicacions perquè segurament la gent no les llegeix, sinó que deixa un m'agrada perquè li agrada la foto, o per compromís, però sense entretenir-se gaire a pensar què hi ha al darrere.
La imatge és el que mana ara, i instagram és imatge, mentre que el blog és a més explicació i reflexió, els blogs els fem gent que ens agrada escriure o simplement que volem explicar coses amb paraules.
Aquest mea culpa és una reflexió escaient quan el blog fa pocs dies, l'11 de març passat, que ha complert 9 anys. Nou anys que han estat dels més intensos de la meva vida, que ja comença a ser llarga, i que heu pogut anar seguint els lectors d'aquest blog perquè en molts posts hi he anat deixant escrites pinzellades, petits fragments d'aquesta vida.
Disculpeu-me els que ara ho trobeu a faltar, però com he dit moltes altres vegades quan he reflexionat aquí sobre aquests temes, un blog personal és com la vida i aquesta està feta d'èpoques i moments diferents, i segurament ara la meva vida és més plàcida, més feliçment tranquil·la, i no sento tan íntimament el desig d'explicar-me.
Pel que fa a les receptes, prometo seguir penjant-ne amb una freqüència una mica més alta, que mai arribarà a les 230 publicacions del primer any (i això que vaig començar al març!), però sí que vull arribar als 10 anys d'aquesta Cuinagenerosa orgullós de la feina feta i, si pot ser, havent assolit les 1.000 entrades.

Que acabeu de passar un bon diumenge!

de debilitats, confessions, reconeixements i consells (i una recepta fàcil d'arròs amb rap)

Arròs amb rap

el principal aliment del món (72)
 
Sóc humà, amb tot el que això suposa, vull dir que sóc dèbil i sovint faig el salt als meus principis; per exemple, que el brou per a l'arròs sempre es fa a casa: aquesta setmana he fet servir dues vegades brous preparats. I no només brous brous, sinó brous d'aquells que ja porten també el sofregit. Vol dir que he fet dos arrossos amb ben poca feina, i a sobre m'han agradat i han agradat als altres comensals. Els meus principis trontollen...
Tinc un atenuant, i és que som de vacances, en un apartament que ens han deixat a Palamós, i ens vam endur estris de cuina i algunes provisions, sabedors que l'amo del pis no és gaire cuinetes i temíem no trobar moltes coses per a nosaltres imprescindibles. Per exemple, una olla per preparar el brou i una cassola per fer arròs!
Amb una cassola d'alumini fos que em van regalar fa temps els meus fills, he fet dos arrossos molt bons, un pràcticament de res, amb arròs i fumet i uns musclos per guarnir, i un altre de rap. Però em sento com si només fos meva una part del mèrit, perquè a casa quan faig arròs sempre preparo jo el brou o el fumet, o en faig servir algun que he congelat abans.
Entre les coses que vam portar amb nosaltres hi havia dos brous preparats, un fumet de peix en ampolla de la marca Ostargi que vam comprar al supermercat Aldi; l'envàs de vidre ja permet veure clarament que el contingut ha de ser molt bo, té un color vermell i una textura que només pot ser degut al marisc emprat, i l'etiqueta confirma l'absència de cap mena de conservant o similar. Per això el vam comprar fa temps, i dilluns ens el vam portar cap a Palamós.
Dimarts vam anar a mercat i el peix estava molt car, de manera que només vam comprar musclos, que vam fer de primer simplement oberts al vapor. Per al segon, vaig preparar un sofregit ben llarg de ceba i pebrot verd, hi vaig tirar un bon arròs del tipus bahia del Molí de Rafelet, unes quantes voltes i el brou calent. Hi vaig afegir també una mica del suc d'obrir els musclos i, quan l'arròs va ser fet, en vaig posar uns quants per sobre sense closca per guarnir la cassola. Aquest arròs tan senzill estava realment deliciós, perquè el brou, que és la base d'un bon arròs, és realment bo, i a més em sembla recordar que no era pas gaire car.
El brou que va quedar el vaig utilitzat en un suquet de llobarro que vaig fer dimecres, que teníem convidats, i la veritat és que també va quedar molt bo, gràcies al peix i també en bona part al fumet esmentat, que va accentuar el sabor de la salsa i, per tant, de les patates, la millor part del suquet.
Ahir van venir la germana de la Marina i el seu company a dinar, va ser una decisió de darrera hora, del mateix matí, i no teníem gaire temps per anar a comprar ni dissenyar un menú gaire complicat. Jo havia sortit amb bici al matí, i després volíem anar una estona a la platja, que la vida durant les vacances és dura i sempre tens el temps ocupat, de manera que vaig pensar que aprofitaria una cueta de rap que havíem comprat el dia abans per al dinar d'ahir i en faria un arròs. Com que vam comprar la cua neta, no tenia el cap per preparar el fumet, però comptava amb un altre brou, un per a paella amb sofregit inclòs que ens havia enviat la casa Aneto. Em feia una mica de por, perquè volia quedar bé i desconeixia el producte, però em vaig arriscar, que ja us he dit que tot el matí estava molt enfeinat.
Faig tallar el rap a daus, els vaig salpebrar i els vaig fregir lleugerament en oli a la cassola; en el mateix oli hi vaig posar a sofregir, a foc lent, ceba i pebrot verd ben picats, durant tres quarts o una hora ben bons, mentre anava preparant la resta del dinar: amb uns tomàquets casolans i un oli de producció pròpia que ens havia portat la convidada del dia abans, vaig fer una amanida, afegint-hi una mica d'all picat: deliciosa, perquè els dos productes ho eren. I un parell de tapetes d'entrants: musclos oberts al vapor i unes gambetes de Palamós simplement passades per la planxa, que havien portat els convidats i que no podien ser més bones.
Quan la ceba i el pebrot van estar ben confitats, hi vaig afegir l'arròs, el mateix del Delta, de producció artesana i molt recomanable, i quan els grans van començar a ser transparents, hi vaig abocar el brou de l'empresa d'Artés. Uns minuts abans d'acabar l'arròs, hi vaig posar per sobre els daus de rap perquè s'acabessin de fer. Passats els 15 minuts de rigor, vaig apagar el foc, vaig guarnir el plat amb una mica de julivert picat, i vaig tapar uns minuts la cassola perquè s'acabés de fer. Va quedar un arròs grenyal, com a mi m'agrada, i com li agrada també al Jaume, tot i que no tant a la Marina i la Clara, que l'haurien preferit un punt més fet.
El sabor, però, ens va agradar molt a tots i em va portar a replantejar-me alguns prejudicis sobre l'ús de precuinats a casa. A nosaltres ens agrada cuinar, ho sabeu prou bé: coure'ns el gra, prepar-nos les melmelades i les salses, els brous i demés bases que també es troben al mercat, i cada vegada de més qualitat.
Val la pena seguir comprant peix de roca, o un cap de rap, per fer un fumet per a l'arròs o els fideus? Segurament sí, si t'agrada molt la cuina, com a nosaltres, i tens temps per dedicar-hi, però és clar que si no és així, i amb els bons productes que trobem ara, no treu mèrit recórrer a aquestes preparacions. Segurament l'arròs de rap d'ahir no era tan meu com si hagués preparat jo mateix el brou, però segurament també si ho hagués fet el resultat no hauria pas estat ni millor ni gaire diferent.
Al final, el que compta és el gaudi que provoques a la taula, i amb aquest àpat vam gaudir molt, tant del menjar com de la companyia.
Ah! I de la beguda, que també hi ajuda. La Clara ens va portar un blanc de l'Empordà, un Magenc del 2013, un dels vins premiats que apareixen en el seu llibre Els 100 vins catalans que cal conèixer (SD Edicions), una altra recomanació, la darrera, que us faig avui.

quan el plaer de menjar és multiplica per molt...

Hi ha poques coses quotidianes que donin tant de plaer com el bon menjar, en això segur que hi estem tots d'acord, almenys els que veniu per aquí, perquè és clar que no hi veniu per afició als cotxes o a la cria de coloms. 
Però pensava avui, ben d'hora ben d'hora, després d'esmorzar això tan senzill que us explicaré ara, que aquest plaer es pot duplicar, o triplicar com en aquest cas, sense gairebé ser-ne conscients, sense grans despeses, sense cap luxe, només per un altre concepte de la proximitat.
Menjar productes de proximitat, que sabem on s'han collit, qui se n'ha cuidat, dóna una garantia i una satisfacció que no trobem consumint-ne de vinguts qui sap d'on, però no és sobre això que reflexionava després d'esmorzar, amb un somriure a la cara. Us explico l'esmorzar i ho entendreu més bé.
M'he menjat unes senzilles llesques de pa torrat amb iogurt grec ensucrat a sobre i melmelada de carbassa. Tan senzill com això.
El pa, però, l'havia fet jo a casa, amb la panificadora, perquè no en sé massa, de masses, però quan em faig el pa, em sembla més bo que no pas si l'hagués comprat.
El iogurt era de La Fageda, la cooperativa de la Garrotxa que elabora llet i derivats, especialment iogurts, i que fa una extraordinària tasca socials d'integració de persones minusvàlides a través del treball; fa poc va demanar a uns quants blocaires que col·laboréssim amb ells preparant receptes amb els seus nous iogurts grecs, cosa que ha estat un plaer. I una satisfacció afegida, col·laborar amb una empresa com aquesta.
I la melmelada. Al plus del pa fet a casa i del iogurt de qualitat i d'origen admirable, s'hi afegia la melmelada. De carbassa, que no n'havia menjat mai. La carbassa me la va donar el meu pare del seu hort, que ja sabeu que aquí sovint cuino coses que cultiva ell, i de carbasses mai no me'n falten i les faig servir per decorar, primer, i després per menjar.
Aquest cop, però, no me la vaig menjar jo, li vaig regalar a una amiga que sabia que en gaudiria tant o més. I en va fer melmelada, un pot de la qual va venir cap a casa. No n'havia menjat mai, ho confesso, però evidentment sabia que m'agradaria, venint d'on venia; el que no em pensava és que m'agradaria tant.
A vegades, el plaer de menjar es multiplica per dos, o per tres, o per molt...

algú em pot explicar què coi passa amb els apagallums?

Cal que repeteixi el titular al començar l'article? No cal, és clar el que vull: que algú m'expliqui les claus de la febre apagallums que cada tardor envaeix els catalans i que aquesta es manifesta amb inusitada virulència.
Ja vaig explicar aquí fa tres anys que des que vaig publicar la recepta de la foto, uns apagallums arrebossats, explicant LA ÚNICA experiència que he tingut amb aquests bolets, que em pensava que a Catalunya no eren gaire apreciats perquè amb prou feines apareixen en el nostre receptari, el nombre de visites al bloc havia augmentat notablement i que, mirant què buscaven les persones que arribaven a través d'una cerca amb el Google, vaig descobrir que una gran quantitat posaven la paraula apagallums acompanyada de bolet, cuinar, etc.
El fenomen s'ha repetit cada tardor, però és que aquest any la cosa se surt de mare. I no estic pas descontent, perquè aquests darrers dies, des que han començat a sortir els primers bolets fruit de les pluges de dies enrere, han augmentat considerablement les visites al bloc, i d'una manera descarada, les que venen d'un buscador en el qual han introduït el nom d'aquest bolet.
Avui mateix (escric el dilluns a les deu del matí) he tingut 32 visites, de les quals 17 han arribat a través d'un cercador, i ja n'hi ha set que 'busquen bolets'; concretament han escrit: "apagallums", "cuina+apagallums", "apagallums empanat", "cuina amb bolets apagallum" i "setas apagallums".
(Faig un parèntesi perquè m'han fet molta gràcia dues cadenes de cerca, "sojali+ioghurts" i "amor per la cuina de disseny", que no entenc com han arribat aquí perquè en el segon cas la meva entrada no surt fins a la sisena pàgina de resultats, i en el primer, el buscador només li ha donat sis resultats per una pregunta tant..., i un era una entrada meva en què deia "a la soja li"  i més endavant parlava de iogurt. Vés a saber si li haurà servit d'alguna cosa!).
Tornant al tema dels bolets i les estadístiques, en les últimes 24 hores la pàgina dels apagallums arrebossats ha tingut 187 visites, i la darrera setmana, 686, i encara hi hem de sumar les 156 vegades que algú ha obert l'article sobre la febre per aquest bolet.
M'agradaria saber què passa, si és que hi ha poques receptes a internet amb apagallums, cosa probable, o bé és que amb l'escassetat de bolets, ens ho mengem tot i aquest pobres que abans no els feiem ni cas ara tothom se'ls emporta a casa i corre desesperadament a veure com els pot cuinar.
Sigui com sigui, prometo sortir a buscar bolets ben aviat (i amb bona companyia, espero) i experimentar noves receptes amb els apagallums per satisfer aquesta autèntica necessitat nacional.

butiburguer

Cal que expliqui què és una butiburguer? Com em va passar amb les donuquetes que vaig fer temps enrere, de la butiburguer se'm va ocórrer primer el nom, com un joc, o sigui que no ho disfressaré amb un discurs sobre la fusió de la tradició catalana amb el menjar ràpid vingut de fora ni res d'això.
Algú es pot preguntar per què cal desfer una botifarra per amassar la carn, donar-li forma i coure-la com una hamburguesa, i pot pensar que el resultat seria igual i el procediment més senzill si compréssim carn picada de porc a la carnisseria. S'equivocarà, si ho pensa.
La botifarra crua, si és bona com les que jo tinc la sort de poder comprar a Castellterçol, només porta carn i greix de porc, sal i pebre, però el seu gust no és mai el mateix que si ens fem picar la carn i preparem l'hamburguesa a casa; sinó, proveu-ho.
La butiburguer té un sabor diferent a l'hamburguesa de carn de porc, tant si la comprem feta com si l'elaborem nosaltres amb carn picada, però tampoc no té ben bé el gust de la botifarra cuita sencera.
Com ens mengem normalment la botifarra? Amb mongetes, o amb samfaina, per citar dos acompanyaments, i així és com volia fer les butiburguers, amb un puré de mongetes i amb una crema de samfaina com aquesta, però al final per a les fotos en vaig fer dues preparacions diferents.

Com es veu al principi, en la primera preparació va primar la part burguer i vaig fer una versió de l'hamburguesa tradicional que servien als 'frankfurts', però feta amb la carn de la botifarra, sobre formatge fos en un panet de xapada lleugerament torrat i una cullerada de crema de ceba com la que vaig explicar aquí. Per acompanyar, unes xips, però en lloc de les habituals de patata, de moniato. 

La segona foto porta un acompanyament molt tradicional,

un trinxat de patata i col o baieton, que és com en diem al Moianès. Ja sabeu que es fa bullint col d'hivern i patata, s'escorre i s'aixafa tot junt amb una llossa, afegint-hi el greix i els llardons que han quedat de fregir cansalada salada tallada a tires i posada en una paella al foc perquè es vagi desfent. Se serveix calent, però si es menja l'endemà, es fregeix en una paella amb una mica més de cansalada o bé oli, donant-li forma de truita, ja sigui rodona o bé individual o cargolada, com va ser aquest cas.
Per cert, a veure si algú m'ho pot explicar: ja heu vist que sé que botifarra s'escriu amb una o ben rodona, però escric butiburguer amb una u en lloc de la o. Em va sortir així, i no me'n vaig adonar fins que ja havia acabat l'entrada, i quan ho vaig corregir, em va semblar que botiburguer no sonava bé, que la gent llegiria bo- i no bu- com s'ha de dir, i costaria més d'entendre l'origen de la paraula composta. Si m'equivoco, ja m'ho fareu saber.
Ja aviso que la botifarra desmuntada dóna molt de si, i abans d'aquesta reconversió en hamburguesa, n'havia fet una altra preparació que m'agrada molt. Aviat a les pantalles del vostre ordinador (o mòbil o tauleta).

una mica avorrit de les modes a la cuina

Obres diaris i revistes i avorreix, la moda a la cuina canvia però d'una manera uniforme, de manera que el que trobes en un lloc és el mateix que trobes a tot arreu.
Diria, sense fer-m'hi fort, que el protagonisme dels grans xefs va minvant, hi ha els quatre reis que ho segueixen sent, però ja no ocupen tant el primer pla. Igual que la moda els va encimbellar, el seu lloc ara l'ocupen cuiners molt més modestos i també altres professionals. Per exemple, els forners, que fins ara eren anònims i dels quals ara ja en sabem el nom i alguns reben tracte d'estrella.
Sóc un panarra confés, la meva vida sense el pa seria molt més grisa, sempre ho he dit, i quan vaig a un bon restaurant m'encanta que em treguin tres o quatre pans per tastar; el pa té un paper molt important a la meva cuina i en aquest mateix bloc, repasseu sinó els darrers plats, o la secció 'a sobre del pa'. Però ara tots plegats ens hem tornat una mica bojos, o ens hi volen fer tornar. 
Trobo el pa a la portada, i no és el primer cop, d'un dominical que tinc a sobre la taula, que s'atreveix fins i tot a fer una llista dels millors pans, que encapçala, és clar, un forn de Barcelona, del qual lloen el seu pa rústic. És un forn nou i em pregunto, sense posar pas en dubte la seva qualitat, si el seu pa rústic pot ser millor que el pa de pagès que des de fa generacions i generacions fan a dotzenes de forns de Catalunya, amb el procediment tradicional que aquests nous forns ara recuperen i fan servir d'ensenya. Això sí, si en aquests forns de poble venguessin el pa a deu euros el quilo com alguns dels que veig en el reportatge, hi hauria una sublevació popular al poble i els cremarien la fleca.
És una qüestió de mesura. Tinc moltes ganes d'anar a un forn que molta gent ha descobert recentment però del qual ja havia sentit a parlar fa anys, on fan el pa de sempre com déu mana i, a més, fan pans creatius. Excel·lent. El pa pot ser protagonista a la taula, per què no? El que em desagrada és que ens vulguin fer passar a tots pel mateix camí, i que tots haguem de parlar ara del pa perquè algú ho ha decidit, i els periodistes, que en això som força babaus, seguim els dictats sense qüestionar-nos massa el perquè.
Obro un altre dominical i miro la secció de restaurants: parlen d'un establiment (de Barcelona, és clar!) que ofereix vins i tastos per acompanyar-los. "Uns maridatges sublims", diu el títol. Ho llegeixes i no deixa de ser un bar del barri de Gràcia, que han sabut trobar un nom amb certa gràcia, i que ofereix bons vins i una selecció de productes gourmet. Ves quina novetat! Formatges, foies, embotits artesans, pa "com el d'abans", etc. També organitzen, és clar, tastos i tallers monogràfics per aquells que necessiten que els diguin quin vi han de beure amb el pa amb tomàquet perquè no són capaços d'anar provant i decidir les seves preferències d'acord amb els seus gustos.

Tastos, cursos, tallers... La gastronomia i la cuina s'han convertit en un gran negoci, sempre ho han sigut, però abans era un negoci més i ara és dels més pròspers. Malgrat la crisi, l'oferta de restaurants, bars, gastrobars, botigues gurmet ('delishop', que no falti l'anglicisme), cursos, tastos, tallers i festivals diversos no ha parat de créixer, només cal mirar l'agenda cada cap de setmana per trobar almeys tres o quatre pobles que ofereixen alguna fira gastronòmica, i un munt de ressenyes de nous locals, comerços, botigues de delicadeses amb oferta de cursos i tastos, etc.
A la moda, això sí; és a dir, de cara al negoci, perquè quan tots tinguem tots els estris necessaris per fer sushi, sentim la necessitat imperiosa d'armar-nos de l'instrumental necessari per fer el pa a casa, i després no puguem resistir la necessitat de trobar aquella melmelada artesana que només tenen unes poques botigues i que combina de meravella amb el formatge de cabra coixa que només podrem aconseguir per subscripció i si ens hi apuntem un any abans.
No sé què hi deuen dir les parades del mercat que tota la vida han venut formatges, però ara sembla que si no els compres a determinats llocs que es veu que són els únics que el saben 'afinar', allò que et menges pensant que és un bon formatge resulta que no val res.
Hauré de repassar el que he escrit fins ara perquè pot semblar que no hagi anat mai a un curs de cuina, que no m'agraden els bons productes, o que no vull que la cuina estigui de moda, quan és evident, perquè hi dedico molt bona part del meu temps, que per a mi tot això és una cosa importantíssima.
Però crec que l'afició a la cuina et porta a buscar i remenar, tastar, decidir, divertir-te i arriscar-te combinant i comprant; m'agrada que m'aconsellin i que m'ensenyin, però no que em teledirigeixin; no m'agrada haver d'oferir un dinar amb les etiquetes ben visibles per tenir l'èxit assegurat, prefereixo que es valori la creativitat i la traça que pugui tenir a la cuina. Perquè cuinar també és saber fer un plat meravellós amb productes d'allò més normal.
És clar, doncs, que m'agrada que els mitjans parlin tant de menjar, però allò que anomenem 'el mercat', i que no és més que uns senyors que ens van dient què ens ha d'agradar en funció del que els convé vendre, aconsegueix espatllar-me l'alegria per aquest protagonisme que té la gastronomia i del qual em sento una mica, només una mica, partícip.
I em revolta perquè sembla que, al final, tot es redueix a fer negoci a costa d'una colla d'esnobs, ben nombrosa, d'altra banda, incapaços de distingir una mistela d'una coca-cola, que s'han passat la vida menjant pa bimbo i que ara travessen la ciutat per anar a buscar un panet de disseny; aquells que ara no poden sortir a prendre una copa de vi amb una mica de pa amb formatge per picar sense mirar abans si tot porta la seva etiqueta, si aquesta és de disseny i si diu que el producte és ecològic, tradicional, artesanal i selecte. Si és així, pagaran de gust per una copa i un mos una quantitat amb la qual en tindrien prou per fer un bon dinar. Però això ja és tema per a un altre dia.

la millor truita en el millor plat

quins ous (9)

Aquest no és el post que tocava, la meva idea era penjar-ne un altre demà, més sofisticat, una amanida diferent en un plat bonic i una foto agradable. Però les coses no sempre surten com volem, ni tan sols en un bloc de cuina sobre el qual teòricament tenim el control.
Els amics d'Olleta de verdures van penjar dissabte una entrada com les que fan ells, poca recepta i molta vida, que és el que m'agrada que tinguin els blocs. El Massitet recordava que el seu pare, forner de Vinaròs, acostumava a menjar truita per sopar un cop tenia en marxa la primera fornada, i que una de les preferides de la família era la de carxofes. Li vaig deixar un comentari dient-li que m'encanta la truita de carxofes, però potser per a mi la millor és la d'albergínia.

Avui és diumenge, però a la tarda treballo i volia dedicar el matí a netejar el pis, sortir una estona en bici i preparar el plat que volia penjar demà, que fa dies que em ronda pel cap. Però el fet d'estar sol a casa, donant voltes a les coses, a vegades et porta a una situació de melangia com la que avui s'ha apoderat de mi. M'ha vingut al cap la lletra d'un bolero antic, 'Ansiedad', i he obert l'Spotify per escoltar-la en la versió que recordo, de Nat King Cole. N'hi ha un munt, de versions, i n'he escoltat unes quantes, però cap no m'ha semblat millor encara que siguin més modernes.
Com que no anava bé, la millor solució que se m'ha acudit per sortir d'aquest estat ha estat precisament fer-me una truita, una senzilla truita d'albergínia amb una mica de ceba, acompanyada de pa amb tomàquet.
No pensava pas parlar ni aquí ni avui d'aquesta modesta truita, però quan l'he emplatat en el millor plat que tinc, un plat que em van regalar fa poc com vaig explicar aquí, ella mateixa m'ho ha demanat, que expliqués la seva història. La història de perquè cuino a vegades, de perquè faig una cosa i no en faig una altra. Al cap i a la fi, és el que normalment trobeu en aquest bloc, receptes amb història, cuina per llegir. Per això ho he posat a la capçalera, per si algun despistat ve aquí només a buscar una recepta. La d'avui no la trobarà, perquè em sembla que no cal.
La millor truita en el millor plat no necessita recepta ni necessita explicació, no és un excés de supèrbia ni falta d'humilitat: només és una petita, una ínfima història personal.

de blocs de cuina, o la nova 'febre gastroblocaire'

De tant en tant, seguint el fil dels comentaris deixats en aquest o d'altres blocs, descobreixo noves pàgines de cuina fetes a Catalunya i en català (no totes). És un fenomen que no ha parat de créixer d'uns anys ençà, però em fa la sensació que els darrers mesos s'ha tornat a accelerar.
Dies enrere ho vaig comentar amb un col·lega del món de la comunicació, el Massitet d'Olleta de verdures, que en la seva pàgina porta un registre oficiós dels blocs catalans i en català que sobre cuina es poden consultar a la xarxa, el que ell va batejar com la gasgtrosfera.cat. Com jo, està astorat d'aquesta proliferació de blocs de cuina al nostre país, i li va semblar una bona idea organitzar alguna mena de trobada per analitzar aquest fenomen, que segons les seves xifres, supera ja de llarg els 200 llocs.
Aquest que esteu llegint és nat el 2008, aviat farà tres anys, en una època en què van començar a caminar moltes altres pàgines personals que encara estan en funcionament i gaudeixen de bona salut. Va ser un any molt fèrtil, però semblava que el creixement s'havia aturat els anys posteriors. Fins que des de fa uns mesos s'observa un clar ressorgiment d'aquestes iniciatives.
El 2008, els blocs estaven de moda, en sorgien de tota mena i pertot, però en aquests moments, sovint es llegeixen opinions que diuen que el bloc és una eina antiga, que el facebook, i després el twitter i altres xarxes socials, l'han eclipsat.
No sé si això és cert, personalment segueixo pensant que és una bona eina, però és clar que el món virtual evoluciona molt ràpid i no te n'adones i t'has quedat a la prehistòria. Per això, aquesta nova 'febre gastroblicaire' em té una mica distret, sobretot, perquè realment la competència és tant forta que sembla que hauria de desanimar, en lloc d'animar a emprendre nous projectes.
Lògicament, hi ha de tot, però sense sortir de les fronteres catalanes, que és per les que em moc preferentment, és evident que hi ha blocs amb una altíssima qualitat. N'hi ha amb una fotografia preciosa, altres cuiden més el text i és una delícia llegir-los (he de lamentar, però, que aquest aspecte en general es cuida menys que la fotografia), alguns publiquen receptes originals i d'altres recreen amb mestria les receptes dels grans mestres o les més selectes que veuen al web o a les revistes. I altres, els pocs que integren tots aquests aspectes, es converteixen per a mi en llocs de referència imprescindibles de seguir.
Amb aquest panorama, moltes vegades em pregunto si té massa sentit seguir fent el bloc, perquè tot i que ara cuido més les fotos, és evident que estan a anys llum d'alguns col·legues; i les meves receptes, comparades amb les d'altres companys, estan mancades de tècnica i presentació. Moltes vegades m'he plantejat deixar-ho perquè no crec que es notés si aquest bloc desapareixia, però com que m'agrada fer-lo, acabo passant de tot i faig segons em ve de gust.
Però el que tinc clar és que, si hagués de començar de nou, m'ho pensaria molt i molt bé en un panorama tan ben assortit abans d'aparèixer amb les meves propostes, que difícilment serien més originals, ni millors, ni més ben presentades que les que ja hi ha.
Què és doncs, el que mou els nous gastroblocaires a crear el seu bloc i començar a publicar-hi articles, sovint amb un entusiasme que em recorda els meus principis, quan penjava cada dia una nova entrada, com si el món s'hagués d'acabar l'endemà?
Em sembla que és un fenomen sobre el qual val la pena aturar-se a reflexionar i fins i tot organitzar una trobada per analitzar-lo. A veure si amb el Massitet ens engresquem i la muntem.

"a veces llegan cartas..."

"A veces llegan cartas con sabor amargo, con sabor a lágrimas (...) a veces llegan cartas que te dan la vida, que te dan la calma..." Ja em perdonareu, però a vegades, quan tinc una idea i em poso a escriure, penso primer el títol, i aquest moltes vegades em porta a una cançó. No ha de ser necessàriament una cançó del meu gust, sinó que sol ser una cançó de fa temps, de quan hi havia menys oferta de canals de televisió i d'emissores de ràdio, i menys producció de discos, de manera que les cançons d'èxit duraven molt de temps i, si tenien una tornada enganxosa, no te la treies del cap. I a vegades encara hi són, ni que hagin passat qui sap els anys, com aquesta de les cartes que no sé de qui és, però que cantava el Raphael i que han versionat molts cantants més perquè no és pas del tot lletja.

Em va venir al cap ahir, després de rebre la carta d'un lector d'aquest bloc, de nom Arseni, que m'escrivia per donar-me les gràcies per les meves receptes i pels escrits que les acompanyen. Era una carta senzilla, però molt sincera, com totes les coses que es fan sense esperar res a canvi, d'una persona jubilada que diu, textualment, que viu "enganxada" a aquest bloc.

Li vaig contestar de seguida, com faig sempre amb qui ha tingut l'atenció de perdre una estona donant-me el seu parer d'una manera tan personal, i li vaig dir que el seu havia estat un magnífic regal de Reis per a mi: potser li va semblar exagerat, però no ho és pas. Posar cara i nom a un dels lectors que cada dia s'acosten a aquest lloc és una cosa que m'emociona i que agraeixo.

No és pas el primer, però tampoc és una cosa tant freqüent: la majoria de lectors passen, agafen el que els convé , i se'n van. I tornen, o no, suposo, segons si els ha agradat o no el que han trobat aquí, i jo els agraeixo igualment la visita. Però és clar que m'arriba més que algú, de tant en tant, tingui el detall de dir-me que li agrada venir, que li agrada llegir-me, que ha provat alguna recepta i li ha quedat bé...

En fi, no sé pas perquè ho deia, tot això, segurament només perquè en tenia ganes després de llegir la carta de l'arseni, com en vaig tenir dies enrere quan em va escriure l'anna, amb qui vam intercanviar una bona colla de llargues cartes, o quan m'escrivia la Iolanda consultant-me coses sobre la cuina de l'arròs. 

Potser m'he posat a escriure per dir-los que estic molt content que siguin a l'altre banda, ells i els que ara mateix esteu llegint, encara que no hagueu deixat mai cap comentari ni m'hagueu escrit al correu particular, però veniu, i torneu, i d'alguna manera noto el vostre escalf i això m'anima a posar-me a cuinar i a escriure cada dia. 

Gràcies.

ara ve nadal...

...matarem el gall... O no. Per fer un àpat de festa, no crec que quedi ja gaire gent que mata el gall, però és clar que, poc o molt, quan s'acosten les festes de Nadal i Cap d'Any, tots intentem preparar alguna cosa especial per celebrar-ho. La taula segueix sent, al nostre país, l'eix central de totes les celebracions, ja siguin familiars, professionals o entre amics.
M'ha sobtat que ja hi ha molta gent que fa dies que prepara aquests àpats i ja rumia què farà, perquè jo encara no ho tinc gens clar, gairebé no hi he ni pensat. Però veig, a través del comptador de visites, que cada dia arriben a aquest bloc un munt de persones que han posat al cercador la frase "dinar de nadal". I les entrades més visitades aquests dies són precisament una que vaig titular d'aquesta manera i les que s'hi relacionen. Els lectors arribeu aquí, com a d'altres llocs, imagino, buscant idees per als àpats de les festes.
Per això m'he decidit a fer aquesta entrada i a posar una pàgina nova al menú d'inici, perquè pugueu trobar amb un sol clic uns quants suggeriments que us ajudin o us donin idees per a aquestes dates. Alguns són àpats o plats que he fet per Nadal o per Cap d'Any; altres, simplement són plats que crec que podem quedar bé en unes dates especials com aquestes. La majoria els he publicat aquest any, i he escollit set o vuit propostes en cada apartat procurant que hi hagi una mica de tot, excepte en el cas dels segons, que m'ha semblat una bona idea posar diverses idees de canalons, tradicionals i diferents. En l'apartat de postres n'hi he posat menys, perquè no en faig gaires i perquè segur que ja menjareu torrons, neules, tortell de reis i totes les altres llepolies pròpies d'aquestes dates.
Espero que us ajudin i que vagi molt bé!

aperitius i entrants 

- una petita delícia 
- galeta salada amb formatge de cabra, tomàquet sec i anxova 
- cassoleta de ceba caramel·litzada 
- pernil d'ànec casolà
- babaganuix amb anxova (en cullereta)
- coca fullada de verdures i brots tendres
- croquetes d'au i ceps trufades
- pastissets de salmó fumat o de pernil dolç

 primers plats

- amanida de brots tendres amb foie, codonyat i festucs i una vinagreta dolça
- amanida tèbia de gallina amb vinagreta de mandarina
- crema de verdures i bolets amb 'quenelle' de mascarpone i salmó amb espècies 
- sopeta de foie gras amb carxofes 
- crema de pastanaga amb ou 'poché' trufat
- crema de carbassa i gambes
- pebrots farcits de pollastre amb samfaina, amb beixamel de 'piquillos'

segons plats

  
- canelons de pollastre de pagès
- canelons d'albergínia amb carn
- canelons d'albergínia amb peix i marisc
- canelons de ceps sense canelons 
- cassola de cues de rap amb gambes

- pollastre amb gambes
- rostit de festa

postres i dolços

- trufes i bombons salats de sant manel
- mousse de torró
- pastís de pasta de full amb crema i fruites

També us poden ajudar aquestes entrades:

- dinar de nadal
- sopar de nadal per a vint-i-cinc

i aquestes:

- un sopar de cap d'any (I)
- un sopar de cap d'any (i II)

o podeu treure idees d'aquí:

- aniversari i vacances

entreteniments per recuperar les ganes de cuinar

Fa dies que no actualitzo el bloc, feia molt de temps que no trigava tants dies a publicar, però per escriure ni que sigui una recepta de cuina cal un estat d'ànim adequat i fa dies que no en tinc ganes. No és pas que no cuini, que això s'ha de fer cada dia, amb ganes o sense, sinó que a vegades la vida et posa davant situacions en les quals un bloc de cuina et sembla una cosa massa insubstancial, i la malaltia greu d'un familiar molt proper és una d'aquestes coses que et fan reflexionar i replantejar-t'ho tot. En aquesta situació, revisar els articles que tinc preparats, que són moltes, no em venia gens de gust perquè tot em semblava que no valia la pena. Fins que avui, vés a saber perquè, m'ha tornat l'impuls que normalment em porta a cuinar alguna cosa nova i a tenir ganes d'explicar-ho.
Era mitja tarda i tenia un petit buit a l'estómac, perquè no he dinat gaire, i m'he trobat preparant una cassoleta dolça amb tàrtar de bacallà. D'aquí a començar a pensar un assortit d'entreteniments, hi ha anat només un pas. N'he preparat quatre que deixo aquí perquè la veritat és que són fàcils de fer i assequibles, perquè no havia comprat res especial, els he fet amb el que tenia a la nevera o al rebost, i han sortit prou bons per preparar-los el pròxim dia que tinguem convidats. Quan he acabat de fotografiar-los, els he ofert a la Maria, però ells ja havia berenat i me'ls he menjat jo. La veritat és que tots quatre són ben bons.

cassoleta de tàrtar de bacallà i pebrot escalivat

En una cassoleta de pasta bric, de les que venen preparades, que tenen un gust dolcenc i serveixen igual per preparar postres com aperitius, hi he posat una cullerada de tàrtar de bacallà com el que vaig publicar dies enrere aquí, barrejat amb una mica de pebrot vermell escalivat i amb una tireta del mateix pebrot per sobre per guarnir.

cullera de musclo amb salsa mig picant

En una cullereta hi posem un fons de salsa de tomàquet i verdures amb un punt de picant de les que anomenen 'dip', per sucar patates xips o triangles de blat de moro o 'nachos'. A sobre, un musclo simplement obert al vapor o procedent d'una bona conserva i envasat al natural, sense salsa. El suc de la cocció o de la mateixa llauna el podem barrejar amb la salsa 'dip' per rebaixar la seva intensitat.

galeta salada de tomàquet amb areng agredolç

Sobre una galeta salada, una rodanxa de tomàquet i un troç d'areng (arenque) en conserva agredolça, amb ceba i pastanaga. És una de les diferents variants de conserves d'areng tant típiques als països nordics i que ara podem trobar en diversos establiments. Aquest, concretament, el vaig comprar al supermercat de l'Ikea.

cullera amb còctel de pop

He preparat un còctel ('salpicón') de pop en conserva amb ceba tendra, tomàquet, pebrot verd i julivert, tot tallat molt petit, i amanit amb l'oli d'oliva de la conserva. Servit en cullereta amb una oliva negra d'Aragó per rematar.

monzó i els perills per al català

L'escriptor Quim Monzó va participar ahir en un col·loqui a la fundació de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, i va fer un discurs sobre la situació de la llengua catalana que comparteixo plenament: Monzó va dir que el català va camí de convertir-se en un dialecte del castellà, i Pujol va fer una crida als catalanoparlants a "responsabilitzar-se cadascun de la defensa de la llengua".
Quim Monzó fa temps que adverteix de la difícil situació que, segons el seu parer i el de molta gent, pateix el català, i ahir va alertar de l'"empobriment" que està experimentant la nostra llengua al carrer i als mitjans de comunicació, en adoptar cada vegada més expressions i sintaxi del castellà. "Una cosa és que la llengua evolucioni i una altra és que s'estigui convertint en un dialecte del castellà, que és el que està passant ara", va dir.
Segons Monzó, el fet de "parlar malament" el català s'està consolidant entre els joves com la manera més "enrotllada" de comunicar-se, fins al punt que "en un poble perdut de Catalunya avui parlen pitjor que els de Barcelona, perquè ells no volen ser de poble, volen ser cosmopolites i això vol dir parlar malament", i va constatar també el nul ús dels 'pronoms febles' en el llenguatge mediàtic català.
Sobre la possibilitat de multar els periodistes que cometin errors amb el llenguatge, Monzó va dir amb ironia que ell s'apunta "a recaptar els diners, ens faríem d'or, tant que ja no faria falta ni el nou finançament".
Monzó va recordar que el fet diferencial dels catalans sempre havia passat "no per l'RH sanguini sinó per la llengua", però actualment aquesta identificació lingüística es va debilitant: "La gent ara s'identifica amb una llengua anomenada bilingüisme". Segons l'escriptor, el "món referencial" de la gent que viu a Catalunya "està en castellà" i a les televisions i ràdios catalanes "fins i tot les gracietes es diuen en castellà".
Pujol va intentar posar un contrapunt més optimista al discurs de Monzó però li va donar la raó en el fet que "sembla que quedes millor si fas les gracietes en castellà", i va recordar que un dia va recriminar a l'humorista Andreu Buenafuente haver popularitzat a través de TV3 el terme 'gilipollas".

"Per què no utilitzava expressions catalanes com 'txitxarel·lo', 'gamarús', 'capsigrany' o 'poca-solta'?", es va preguntar Pujol.

Monzó va advertir que, com a escriptor en català, s'està adonant que "el país s'està enfonsant i n'està naixent un altre" on el català ocupa un lloc més secundari: "Els escriptors en català comencem a ser una peculiaritat ètnica a Catalunya".

el (fals) retorn de la cuina tradicional (que mai no se n'havia anat)

Dies enrere es va inaugurar un nou restaurant a Barcelona impulsat pel gran cuiner Fermí Puig, que com a principal atractiu ofereix la cuina catalana tradicional de tota la vida. Se suma a altres projectes també molt publicitats pels mitjans barcelonins com el que ha promogut l'admirat xef Carles Gaig, o el que diuen que és a punt d'inaugurar també a Barcelona un cuiner no menys admirat, en Nandu Jubany, que té a Calldetenes un dels restaurants preferits per la meva dona i jo.
Tots tres tenen en comú que volen recuperar l'autèntica i tradicional cuina catalana, i el dia de la inauguració, en Puig va oferir als periodistes (llegiu la crònica de la Mar aquí) bunyols de bacallà, sopa de farigola, capipota, truita de bacallà i ceps i crema catalana. Fantàstic menú. Diu la Mar que tot era molt bo. No ho dubto.
El que passa és que a vegades, per no dir gairebé sempre, a la premsa barcelonina pequen de babaus i ens venen unes motos que no van ni amb rodes, perquè no en tenen. A què ve ara promocionar dia sí dia també aquest retorn a la cuina tradicional catalana, destacant que es mima la selecció del producte i que s'elabora bé, i a bon preu, diuen (50 euros al Petit Comitè)?
No ens enganyem, aquests tres cuiners que he esmentat són, dins de la constel·lació de cuiners estrellats catalans, els que menys s'han allunyat de la cuina catalana, l'han sabut adaptar i enriquir, però no se n'han anat a les antípodes a inspirar-se, ans al contrari, tots tres han fet sempre una cuina molt arrelada al país.
Però és que vendre aquest suposat retorn d'una cuina que no se n'ha anat mai em sembla molt de morro. És cert que hi ha molts cuiners que han caigut en el parany de la imitació i han omplert les cartes de tempures i peix cru (com si aquí no ens hi haguéssim menjat sempre el bacallà esqueixat, per exemple), d'escumes i esferificacions a vegades ridícules, i han abandonat allò que sabien fer bé per fer una cuina que no dominen i que no aporta res de nou.
Però a qualsevol poble, almenys al meu i a la majoria dels que conec, hi ha restaurants que no han deixat mai de fer capipota, bunyols de bacallà i crema catalana, l'han fet sempre amb els millors productes i amb la més acurada elaboració. Restaurants que no han tret mai de la carta el fricandó, que ara sembla que sigui el darrer descobriment dels gurmets de la capital, ni la sopa de mandonguilles o de fredolics, ni uns peus ben elaborats per sucar-hi pa. I que no cobren 50 euros per donar-te això, ni tan sols 40, sinó moltes vegades 30 o fins i tot menys. En conec uns quants, per no dir molts.
Els barcelonins, que moltes vegades són els principals clients de cap de setmana d'aquests restaurants, haurien de saber-ho i no deixar-se enganyar pel circ mediàtic que promociona el que cal en cada moment en funció d'uns interessos determinats per intentar marcar tendència, encara que sigui distorsionant la realitat.
Però el que sap menjar i volta una mica pel país suposo que no es deixarà enganyar. O almenys ho espero. Els que no han parat de menjar aires i escumes i ara descobreixin amb alegria els bunyols i el capipota, benvinguts, però que es preguntin què han estat fent els darrers anys i quant els ha costat. Potser no ho fan perquè se'ls quedaria cara de tonto.

any de neu (3)

La quarta nevada de la temporada ha estat la bona, i l'han portat els Reis. Després de nevar a l'octubre, al novembre i a finals de desembre, estava clar que aquest any en cauria alguna de bona, i avui ha arribat: ha trigat més que en altres punts de Catalunya, però mentre dinàvem s'ha posat a nevar amb ganes i encara no ha parat. S'imposava, doncs, una sortida per completar l'àlbum fotogràfic d'aquest hivern blanc, però fa dies que arrossego un refredat bastant fort i m'ho he rumiat dues vegades: una mica més i se'm fa fosc.

Al terrat de casa i al carrer ja hi havia uns quants centímetres de neu acumulada, i el camí del castell i els voltants estaven coberts per una capa encara més gruixuda; els arbres que havia fotografiat després de les nevades de la tardor, avui tenien un aspecte més cansat pel major pes que suportaven, i les branques s'anaven ajupint per ajudar-se a suportar l'esforç; amb la llum grisa del capvespre, adquirien un aspecte fantasmagòric, i la silueta de la torre del castell entre la penombra feia augmentar aquesta sensació. Si disparava amb flaix, la llum artificial rebotava contra les volves de neu i les convertia en una pluja d'estels més pròpia de la nit de Sant Llorenç.

Quan he tornat a casa, els cotxes ja tenien dificultats per circular, i hi havia gent al carrer jugant a tirar-se boles; viuen en uns pisos nous que han fet al veïnat, però no són del poble: es veia que era la primera vegada que tenien la neu tan a prop de casa. Inconvenients i avantatges de viure en un poble petit de mitja muntanya, que ja sabeu que en té de tota mena.

notes del bloc per tancar l'any I

Acaba l'any I d'aquesta cuina generosa que va néixer l'11 de març d'aquest 2008. Aquest any me n'han passat unes quantes, i de moltes me'n penedeixo. D'haver engendrat aquesta criatura de nou mesos i escaig, no. Els lectors habituals sabeu que m'agrada, de tant en tant, fer balanç i recapitular, avui ho faig a través de curtes notes apuntades al meu bloc (el de paper):

- l'any 2008 hi ha hagut una eclosió de blocs dedicats a la cuina i la gastronomia, el meu només n'és un entre centenars o milers, però per a mi ha estat i és molt i molt important. Si algú em demana un dia quina diferència hi ha amb els altres, no sabré què dir. O sí: dono tant o més valor a la paraula que a la imatge, m'importa tant allò que explico com la manera d'explicar-ho.

- he escrit 229 articles (230 amb aquest), he rebut més de 2.000 comentaris i més de 50.000 visites (el comptador en marca menys però el vaig instal·lar tres mesos tard). És molt? Comparat amb qui? Per a mi és infinitament més del que esperava: res.

- qualsevol bloc escrit en castellà té més visites que aquest. Segurament és una afirmació exagerada, però encara que fos totalment certa, no em penedeixo de l'elecció que vaig fer. Vaig estudiar en castellà i he treballat en català i en castellà, podria haver fet el bloc en qualsevol llengua, o en les dues, però jo cuino en català i crec que en aquesta llengua ho he d'explicar. Encara que sigui una mica més difícil perquè, per desgràcia, sóc de la majoria que escriu millor en la seva segona llengua.

- em diuen que sóc massa prolífic (més de trenta articles mensuals els primers mesos, de 15 a 20 de l'estiu ençà). No intento batre cap rècord: escric sobre allò que faig i quan en tinc ganes, i a vegades m'haig de frenar per no tornar a publicar cada dia: tinc sempre a la 'nevera' una quarantena de textos perfilats o acabats; alguns es passen i els haig de llençar.

- un bloc és un observatori privilegiat des del qual gairebé es pot entrar a la cuina de les cases. I es veuen moltes coses: que molta gent no cuina habitualment i quan ho ha de fer entra al google i escriu: "dinar nadal. millor pollastre o gall dindi", o "com condimentar una amanida". Tal qual. També es constata que la crisi ens afecta tots: la gran majoria, almenys els que arriben aquí, busca maneres de preparar el pollastre, una carn econòmica i assequible. Per Nadal i durant tot l'any, ja sigui amb gambes, amb prunes o senzillament al forn, la fórmula més buscada. I tercer, que tots tenim el vici d'esperar a última hora: els dies 23 i 30 d'aquest més he tingut el doble de visites del que és habitual, i tothom buscava receptes pels àpats de Nadal o de Cap d'Any. Espero que ja tinguessin la compra feta.

- un agraïment i un propòsit. Cada mes creix d'una forma sostinguda i proporcional el nombre de visites a aquesta cuina. A alguns dels que em llegiu i durant aquest 2008 us he pogut conèixer personalment, ja us ho he agraït. Als que no teniu cara i no deixeu comentaris, però veniu i mireu o, encara millor, llegiu, gràcies. Fa poc necessitava un superlatiu de gràcies i no el vaig trobar; si existís, us el mereixeríeu.

- i a propòsit del 2009, el meu propòsit: començar d'una vegada a fer pa, que no deu ser pas tan difícil, i és de llarg el producte més consumit a casa. I intentar que ningú marxi d'aquí sense haver trobar alguna cosa que hagi valgut la pena.

Feliç 2009 a tots!

any de neu (2)

Ahir va caure la tercera nevada de l'any a Castellterçol, va nevar a final d'octubre, a final de novembre, i ahir, quan encara no ha començat l'hivern. Va nevar més tard que a la resta de Catalunya, perquè durant tot el dia va ploure i fins a la nit no va caure neu, però ho va fer amb força i aquest matí el poble, i sobretot, els seus voltants, estaven coberts de neu.
Com sempre, aquest matí m'he posat el gorro, els guants, i he agafat la càmera per sortir a passejar i a fer fotos, no gaires, perquè quan els dits abandonen el seu embolcall de pell de conill, de seguida es refreden i es tornen balbs, i costa fins i tot pressionar el disparador.
No hi havia res de nou i tot ho era, el castell, que és el primer que veig quan surto de casa, els camps de conreu d'arbustos per a jardins, les vaques, el mateix paisatge de sempre però amb el plus de la neu, que dóna una sensació més intensa de soledat i de silenci, de pau interior, crea un ambient propici per reflexionar sobre allò que et preocupa, sobre la dona que estimes o, simplement i no gensmenys, sobre la vida, el passat o el futur.
M'agrada sobretot fotografiar arbres, tant quan estan pletòrics i plens de fulles com quan estan pelats o, com ara, quan fins i tot les branques més primes i les fulles més delicades aguanten un dit de neu amb un pes que, en proporció, per a nosaltres seria insuportable.
En tornar cap a casa m'arriben els crits dels nens a l'escola, els nens són els que estan més contents quan neva; la Lara, que sempre li costa acompanyar-me a passejar, ahir al vespre no s'hi va fer pregar gens per sortir i embrancar-nos en una batalla de boles de neu.
Aquest està sent un bon any de neu.

què busca la gent als blocs de cuina? doncs... pollastre al forn

Ja he explicat aquí alguna vegada que el comptador de visites que tinc posat al final de la columna de la dreta d'aquest bloc no serveix només per comptar les vegades que entreu en aquesta pàgina, sinó que em subministra també informació molt útil sobre els països d'origen dels visitants, si vénen a través de l'enllaç d'alguna de les moltes pàgines amigues de la cuinagenerosa, o si arriben a través d'un navegador; en aquest cas em diu quin navegador fan servir i, molt important, quina paraula o seqüència és la que han escrit per arribar aquí.

Lògicament, en el primer lloc hi apareixen les cerques per "cuinar és generós", "cuinagenerosa", "cuina generosa" i altres variants amb més o menys accents. Són gent que sap que vol venir aquí i escriu el nom directament al google en lloc de buscar a les adreces d'interès o clicar un accés directe.

Aquest mes d'octubre, com vaig comentar dies enrere, vaig detectar gràcies al comptador de miarroba.com que cada dia arribava gent que buscava a internet informació sobre els bolets dits apagallums i receptes per cuinar-los, perquè havia publicat un divertiment en forma d'apagallums arrebossats.

Doncs bé, a banda de l'anècdota de la febre dels apagallums, i dels bolets en general, que aquest mes d'octubre s'ha notat especialment, en tots aquests mesos que fa que tinc el bloc la cerca que m'ha portat més visites, les paraules màgiques que més sovint escriu la gent a la finestreta del cercador quan té ganes de cuinar, no fan referència a l'esferificació adrianesca ni a la recepta per cuinar un foie trufat o un risotto amb un formatge exclusiu. No.

El que la gent busca és com fer pollastre al forn. Així, escrit tal qual: "pollastre al forn", un mes rere l'altre. Després de les cerques amb els diferents noms del bloc, sempre apareix en els dos o tres primers lloc, quan no directament en el primer. Aquest mes, que cada dia arribava gent buscant receptes de bolets, el pollastre al forn segueix al capdavant, només per darrera de la sopa de peix.

Posat a pensar en el motiu d'aquesta febre pel pollastre al forn, se m'acuden diverses hipòtesis. Una és, naturalment, la crisi, que fa que girem els ulls cap a un aliment assequible i sa, que sempre ha estat aquí, però que a vegades oblidem. A més, és una menja que permet múltiples preparacions, però això no explica perquè la gent busca majoritàriament receptes per fer-lo precisament al forn.

Vist des d'un altre punt de vista, els escriptors de blocs i de pàgines de cuina en general potser ens hauríem de replantejar una mica això que fem. Jo sóc una mica malalt de cuina, difícilment m'aturaria gaire estona davant d'un pollastre al forn, perquè busco coses noves que no hagi provat o que no sàpiga fer, miro què fan uns i altres, i penso que els visitants del meu bloc deuen actuar igual. Però, i si estem equivocats? I si vivim en un món imaginari lluny del qual la gent que no mira els blocs per vici, sinó perquè no sap cuinar i vol sortir del pas a l'hora de fer el dinar, només està interessada en la manera més ràpida i senzilla de fer el pollastre al forn?

No ho sé, hi hauré de donar unes quantes voltes més i agrairé qualsevol reflexió que pugueu aportar perquè, més enllà de l'anècdota, crec que és un tema força interessant sobre el qual faríem bé tots de pensar-hi una estona.

D'una altra banda, i ara que hi estic posat, deixeu-me agrair-vos la vostra companyia i assiduïtat que ha fet que aquest mes d'octubre hagin passat per aquí mil visitants més que el mes passat. Tres mil visitants, que han entrat sis mil vegades al bloc, i més de cent cada dia durant les darreres setmanes, em semblen unes xifres enormes per un projecte que ja he explicat que va sortir una mica per casualitat i que no passava de ser un divertiment alhora que un repte amb mi mateix que m'obligava a mantenir una disciplina en el treball que havia perdut una mica després de molts mesos dedicat a recuperar-me de dos accidents que m'havien deixat massa centrat en el meu estat físic.

Aquest increment de visites m'obliga a esforçar-me més per no decebre les persones que arriben de cap i de nou ni aquelles que amb gran fidelitat passeu cada vegada que penjo algun article. No puc fer més que donar-vos les gràcies, i prometre que intentaré millorar una mica cada dia per respondre a aquesta confiança.

I com a regal per la vostra fidelitat, i per a tots aquests visitants ocasionals que busquen el mateix, se m'ha ocorregut deixar-vos aquest magnífic pollastre al forn que vaig cuinar al mes de maig. És un pollastre de pagès farcit, crec recordar, de prunes, orellanes i pinyons, regat segurament amb un vi ranci o amb conyac i una mica de brou, i acompanyat amb verdures, però la veritat és que no vaig escriure de seguida com el vaig fer i ara no ho recordo, de manera que no puc donar la recepta. Però la foto fa temps que la volia publicar, i aquí va, amb el meu més sincer agraïment.

Febre apagallums

No sé si quina opinió teniu els lectors d’aquest bloc, però jo n’estic content... fins que en veig d’altres que fan fotos molt millors, receptes més originals o plats més elaborats. Però a aquestes alçades de la meva vida, he après a conformar-me amb el que sóc i el que tinc, i com que faig les coses, en general, tan bé com puc, habitualment estic content o em conformo amb el resultat.
Aquesta reflexió ve a tomb per dir que quan miro el bloc veig coses que fan goig, altres que aproven i altres que potser no hauria d’haver publicat, però quan comparo la meva valoració amb la dels visitants, hi ha coses que no deixen de sorprendre’m.
Al bloc hi tinc un comptador de visites gentilesa del web miarroba.com, que té més funcions que la de simple comptador. Entrant en aquest web, puc saber com s’han distribuït les visites per hores, de quins països m’arriben, quantes pàgines han obert un cop arribats a la cuina generosa, en quin bloc amic han trobat la meva adreça, i, fins i tot, quan han arribat a través d’un cercador, què han escrit perquè la resposta els portés aquí.
Doncs, voleu saber quina és la recerca més freqüent aquest més? La que conté la paraula apagallums: “apagallums receptes”, “cuinar apagallums”, això és el que escriuen els internautes que arriben a aquest lloc.
Els apagallums, potser ho vau veure dies enrera, són uns bolets molt poc apreciats a Catalunya, que em va portar un nebot i jo vaig provar per curiositat. Els vaig fer arrebossats i vaig explicar l’experiència: es poden menjar però no paga la pena la feina, perquè és un bolet molt poc gustós. Va ser un divertiment, fins i tot, una broma, si voleu.
Però resulta que cada dia hi ha gent que arriba al bloc buscant com cuinar aquests bolets. Segons les estadístiques de miarroba.com, la pàgina dels apagallums arrebossats també és la més vista del bloc, després, lògicament, de la pàgina d’inici, i per davant dels canelons de ceps i de les botifarres amb bolets. Està clar que la cuina dels bolets, en aquesta època, interessa molt i molt, però... la cuina dels apagallums?
En fi, perdoneu que us faci perdre el temps amb aquestes rucades, però no em puc treure del cap aquesta febre pels apagallums i la meva incapacitat per capir els motius que mouen la gent. Estic per penjar una recepta per cuinar els pebrassos (també és un bolet), a veure si l’èxit ja em desborda.