sopar de nadal per a vint-i-cinc (i 2) - rostit de festa

Quan estàs ben identificat amb la cuina d'un país o d'una regió determinada, et trobes a vegades que un plat que et pensaves que només feies tu, que has anat adaptant amb el temps i la teva pròpia memòria culinària, també el fan en un restaurant o algú l'explica en un bloc. És la conseqüència lògica de compartir uns productes, una manera tradicional de combinar aquest productes i unes determinades tècniques de cocció. Suposo que seria difícil trobar algú al Vietnam que fes un rostit de festa com el meu, però fa uns mesos vaig veure a la televisió que a la Fonda Europa de Granollers el fan molt semblant.
El fet és que el rostit, almenys a casa dels meus pares, sempre ha estat el plat tradicional els dies de festa, canviant només el protagonista en funció de si la festa era major o menor. Per tant, a casa meva jo he seguit fent rostits, més o menys com els de la mare, tot i que directament no me'ls hagi explicat, simplement per "immersió".
Aquest rostit el faig de tant en tant, en ocasions especials, d'aquí el nom, i és el que vam fer la Nit de Nadal en el sopar de la família de la meva dona. Normalment hi poso costella de porc, pollastre de pagès i mandonguilles de porc i de vedella (en proporció de 60/40 o 70/30), però com que dos dies abans la meva cunyada havia mort un porc ibèric, va guardar les costelles i carn picada per aquesta ocasió, i la veritat és que aquesta carn, que és més grassa que els porcs del país, li va donar un gust extraordinari amb ben poca condimentació.
Com que érem 25 de colla, vam posar a rostir tres pollastres grossos tallats a octaus i la costella en dues cassoles grans amb oli, un parell o tres de cabeces d'alls i quatre o cinc cebes grosses tallades a quarts, fins que tot va ser ben ros. Aleshores, a mi m'agrada escórrer gairebé tot el greix de la cassola per fer més lleugera la salsa, la torno al foc i hi tiro un bon raig de brandi per desenganxar tota la substància que ha quedat al fons; aleshores hi poso una branca de canyella i una mica de farigola o romaní i ja es pot abaixar el foc i tapar perquè les carns es vagin fent poc a poc, durant una mitja hora o tres quarts, en funció de la duresa de la carn del pollastre.
Mentrestant, anem preparant les mandonguilles: barregem la carn salpebrada amb all i julivert molt picats, ous i farina de galeta, fins que la massa tingui la consistència desitjada. Fet això, només queda fer les mandonguilles a la mida que es vulgui i enfarinar-les, tasca que abans d'ahir van fer la Lara i la Júlia, que van fer setanta o vuitanta boles. Les vam fregir una mica per segellar-les i les vam reservar.
Quan les carns van ser tendres, les vam treure de la cassola i vam passar tots els ingredients pel colador xinès; al fons de la cassola s'hi tira aigua perquè es desenganxi tota la substància i també es cola, i la salsa restant es torna a la cassola i s'hi posen les mandonguilles perquè s'acabin de fer, amb deu minuts n'hi ha prou. Quan van estar, hi vam tirar orellanes, prunes i pinyons, vam apagar el foc i vam posar el pollastre i la costella a sobre. Vam deixar-ho tot tapat fins a l'hora de sopar, que només vam haver d'escalfar una mica la cassola, que encara era tèbia.
El resultat, amb la carn del porc negre, el gustet de la canyella, el brandi i la fruita seca, va ser sensacional i va agradar tant als grans com als petits (alguns només van menjar mandonguilles).
A la recepta de la Fonda Europa que he comentat abans posen tomàquet al rostit, cosa que a mi no m'agrada, i al final de la cocció, una picada de fruits secs i safrà, que sí que hi deu ser bona, però d'aquesta manera que us he explicat, la veritat és que sempre que el faig té molt d'èxit.