dilluns, 24 de desembre del 2012

panada picant de verdures amb llagostins i musclos



Feia dies, molts dies, que tenia ganes de fer una panada a l'estil gallec; no n'havia fet mai, fins ara, tot i que m'agrada molt. Fins que aquesta setmana m'he decidit, i he de dir que estic molt content del resultat. La panada és bona, es pot menjar calenta, tèbia o freda, et serveix per endur-te-la a la feina o d'excursió (amb aquesta vam comprovar les dues possibilitats) i fins i tot es pot servir com a entrant o aperitiu fent-ne porcions petites, de la mida d'un mos. I no és un plat car, uns sis euros per a quatre persones, de manera que amb ell puc participar en el repte d'un Nadal d'anticrisi que ens proposen la Marina i la Clara des dels seus blocs i el repte Enfogona't del seu programa de Ràdio Castellar.
Per fer la panada, es pot elaborar la massa o comprar-la feta, que és l'opció que vaig prendre, perquè les masses farinoses i jo no tenim encara una relació de prou confiança per atrevir-me a anar més enllà d'engegar la panificadora.
El farcit ja és una altra cosa, i és aquí on es pot innovar més, perquè amb la mateixa base es poden anar canviant els ingredients. De fet, la panada més habitual és la de tonyina, però se'n fa amb tota mena de peixos, i també n'he vist amb carn.
Jo havia comprar musclos i vaig veure una safata de llagostins frescos que em van semblar adients, de manera que vaig començant fregint els llagostinets en una paella amb oli abundant, i els vaig enretirar tan bon punt van canviar de color. En el mateix oli vaig hi posar a sofregir pastanaga tallada en rodanxes i ceba, pebrot verd i pebrot vermell tallats en juliana. Al cap d'uns minuts hi vaig afegir carbassó, també tallat a tires, i un bitxo fresc, tallat petit, perquè li volia donar un toc picant, que a la meva companya li agrada molt. Vaig seguir saltant les verdures i hi vaig afegir un all picat i un tomàquet sense llavors tallat a daus.
Mentre s'anaven fent les verdures, vaig obrir els musclos al vapor, els vaig treure de la closca i els vaig partir per la meitat. Els llagostins els vaig pelar i vaig tallar les cues en dos o tres trossos.
Mentrestant s'anava fent el sofregit de verdures, i quan quedava sec, hi afegia una mica del brou d'obrir els musclos. Al final, però, ha de quedar un sofregit sec, perquè un excés de líquid espatllaria la massa. Quan les verdures són cuites, s'hi afegeixen els musclos i els llagostins, se salpebre el conjunt, es comprova la sal i s'aparta del foc perquè es refredi una mica.
La massa s'estira sobre una placa de forn, es farceix la meitat, deixant un o dos dits de marge per poder tancar després el 'paquet', es dobla la massa sobre la part farcida i se segellen les vores, cargolant la pasta amb els dits o pressionant-la amb una forquilla, com vaig fer jo, igual que si tanquéssim unes crestes.
La massa la pintem amb ou batut perquè quedi ben daurada, li fem un forat al mig perquè surti el vapor durant la cocció i no ens estovi la pasta, i l'enfornem amb el forn preescalfat a uns 180 graus, fins que el conjunt estigui ben daurat. Ens la podem menjar calenta, tèbia o freda, ja ho he dit al començament, i de tota manera és bona.
La massa per a panada em va costar 2,10 euros; els llagostins, 2, i entre els musclos i entre les verdures no devien pas arribar a 2, o sigui que per sis euros o menys poden menjar-ne ben bé quatre persones.

divendres, 21 de desembre del 2012

truita d'hivern de carxofes, favetes, ceps i trompetes, amb salsa de mostassa

Em sembla que ja he fet servir altres vegades aquesta etiqueta 'd'hivern' en un triple sentit, tant per referir-me a la temporada dels productes utilitzats en la recepta com al fet que sigui un plat especialment recomanable per a l'hivern a causa de la seva temperatura de servei o bé que els seus ingredients procedeixen d'un lloc molt fred, com és el congelador.
Aquest seria el cas d'aquesta truita que em vaig menjar dilluns, que podria haver fet perfectament amb productes frescos, perquè ara és temporada de carxofes, i encara es troben bolets, però com que en la pràctica he canviat de domicili, però encara mantinc el meu àtic de la plaça major de Castellterçol, quan hi vaig he de tirar de congelador per poder menjar calent, tot i que soni paradògic. També és cert que vaig arribar al poble que les botigues ja estaven tancades, i què carai, actualment es troben productes congelats prou bons com per poder fer una truita 'd'hivern' que no tingui gairebé res a envejar a una d'igual feta amb productes frescos.
Vaig treure del congelador carxofes, favetes, ceps i trompetes negres, i vaig fer servir també ceba, all, ous, una mica de pernil salat i herbes provençals.
En una paella hi vaig posar a sofregir la ceba picada a daus grossos, hi quan va ser transparent hi vaig afegir les verdures descongelades i els bolets, a foc mitjà, remenant sovint la paella perquè s'anés fent tot per tots cantons. Amb deu o dotze minuts van estar fetes les verdures, aleshores hi vaig afegir una mica de pernil salat tallat petit i un gra d'all picat, vaig deixar-ho tot una mica més al foc i hi vaig abocar els ous batuts i salpebrats (la verdura també s'ha de salar, amb moderació, però, perquè el pernil ja li dóna un gust fortet).
La truita, feta com tinguem costum; a mi m'agrada crueta per dintre.
La vaig acompanyar amb una salsa maionesa barrejada amb una bona cullerada de mostassa de Dijon, que m'agrada molt i serveix per acompanyar moltes preparacions.

dimecres, 12 de desembre del 2012

"un arrosset molt muntanyero"

La foto del mòbil que ha inspirat aquest post
el principal aliment del món (58)

Les tecnologies ens ofereixen cada dia més possibilitats, i avui ens costaria tornar només tres o quatre anys enrere i no poder estar connectats de forma permanent amb les persones més pròximes. 
Tot i que segurament els creadors del sistema de xat instantani a través del telèfon mòbil no pensaven que es faria servir per enviar-se fotos de menjar, per a molts és habitual compartir els plats que cuinem o que mengem en un restaurant amb les persones més pròximes quan, per la raó que sigui, no ens poden acompanyar.
Això és el que vaig fer jo l'altre dia, mentre dinava amb el meu fill i la meva companya era a la feina. Havia preparat un arròs i, com que l'aspecte em va agradar i intuïa que seria bo, li vaig fer una foto amb el mòbil (la mateixa que il·lustra aquesta entrada) i la vaig enviar a la Marina amb un comentari explicant els principals ingredients del plat. La seva resposta m'ha servit per titular aquest post, perquè s'ajusta molt a allò que jo pretenia en cuinar el plat: "un arròs molt muntanyero", em va dir. I ho és, efectivament.
Per fer aquest arròs, només vaig comprar costella de porc, perquè tenia guatlles i trompetes de la mort congelades, de manera que vaig començar enrossint les carns salpebrades en una cassola amb oli i, quan van estar una mica torrades per totes bandes, hi vaig afegir ceba, pebrot verd i pebrot vermell picats en dauets de la mida d'un gra d'arròs. Vaig seguir remenant fins que la ceba va començar a agafar color, i aleshores hi vaig incorporar unes quantes tires de pebrots, les trompetes descongelades i un gra d'all ben picat; un parell de minuts més tard, dues culleradetes de tomàquet concentrat (no tenia temps de fer un sofregit llarg i aquest preparat salva amb bona nota moltes situacions de pressa) i, després de fer un parell de remenades, ho vaig cobrir amb aigua calenta, de manera que el líquid quedés almenys un parell de dits per sobre de les carns.
Amb aquest procediment, evitem preparar un brou a banda, ja que deixant bullir deu o quinze minuts la cassola es forma un brou molt gustós al qual ja podrem afegir els pèsols i l'arròs. Només cal remenar bé, tastar com està de sal, rectificar si fa falta i esperar un quart d'hora que l'arròs estigui fet, mantenint la cassola a foc fort al principi, i després a foc més lent. 
Per acabar de donar-li el toc 'muntanyero', poc abans de tancar el foc vaig escampar per sobre de l'arròs un pessic d'herbes seques que, juntament amb els bolets, va donar al conjunt un gust realment hivernal i de bosc. Amb les verdures verdes i vermelles, més el negre de les trompetes, el color del plat també em van agradar molt. I amb l'Aleix vam coincidir que era un dels arrossos més bons que he fet darrerament.