korma de gambes, o preparar plats orientals fàcils i sorprenents

No ens enganyem: per menjar un bon fricandó no cal anar gaire lluny, i per menjar bona pasta enlloc com a Itàlia, És ben normal que a cada país es cuinin com enlloc els plats propis, precisament per això, perquè són propis, i no ho són per casualitat. Cada plat ha nascut a un lloc perquè es fa amb els ingredients propers, i perquè es fa com sap fer les coses la gent d'aquell indret. Per tant, si volem menjar un bon curri, hem d'anar a l'Índia, o a un bon restaurant indi d'aquí, que n'hi ha molts.
Per sort, la indústria alimentària ha crescut i millorat les seves tècniques fins a extrems que abans eren difícils d'imaginar. Ahir (quan escric) vam sopar a casa d'un amic cuiner i va improvisar una escudella... de bric. No era pas de la marca catalana més coneguda, i cara, però era ben bona!
Ho esmento com a exemple d'una cosa que difícilment hagués acceptat fa uns anys, i és l'evidència que els menjars preparats, tant els artesans de la rostisseria de prop de casa com els més industrials, cas dels brous, cada vegada són més bons, almenys de gust. I espero que per la resta també, perquè ens hi juguem la salut, i això s'hauria de donar per descomptat.
Aixó ens permet gaudir no només de coses que ja sabem fer, com una escudella, tot i que ens permet estalviar un temps que a vegades no tenim; també ens permet experimentar amb cuines llunyanes que difícilment podríem imitar per la seva complexitat. Per exemple, la cuina de l'Índia i els seus famosos curris.
El curri no és una espècie, tot i que ens ho pugui semblar quan comprem potets amb aquella pols groga que porta aquest nom: un curri és un plat, o una sèrie de plats, elaborats amb una barreja d'espècies, moltes, i més o menys picants. I, per extensió, també es diu curri a la barreja d'espècies, que vindria a ser el que porten els potets esmentats, més o menys.
Un bon curri en porta tantes, d'espècies, que mai el podríem fer-lo nosaltres a casa, perquè segur que no disposem de moltes d'aquestes espècies i tampoc tenim la tradició de fer-ne, que vol dir la proximitat del producte i la tècnica heretada de generació en generació.
Els que tenim curiositat pels menjars orientals, tenim la sort que podem recórrer als preparats industrials; fins ara, trobar un preparat per cuinar curri podia ser difícil, però avui és cada cop més senzill, perquè molts supermercats fan jornades específiques dedicades a la cuina asiàtica (a Lidl i Aldi en fan sovint i a casa sovint ho aprofitem) i allà sempre es troben coses curioses per preparar plats exòtics. I tenim a l'abast, sobretot a les ciutats, supermercats asiàtics on poder assortir-nos d'aquestes coses.
Com el preparat per fer korma que vam comprar temps enrere i que hem fet servir diverses vegades. El korma és un curri de sabor suau típic de l'Índia que, a més de les espècies (coriandre, comí, cardamom, clau), porta iogurt (o nata) i llet de coco.
Comprar aquesta salsa permet cuinar fàcilment un plat de korma de pollastre, de xai o, com aquest d'avui, de gambes, simplement saltant en una paella les verdures que vulguem, amb la carn o peix i afegint-hi després la salsa i que s'acabi de cuinar tot junt. El preparat que vam comprar nosaltres portava també un envàs adjunt amb una barreja d'espècies per acabar de condimentar el plat al gust del consumidor.

la recepta

Separem els caps de les gambes i els guardem per a un brou o una altra preparació. Pelem les cues, deixant el darrer anell, i les reservem.
Tallem a daus regulars ceba, pebrot verd, pebrot vermell, pastanaga i carbassó; i una mica de bitxo vermell fresc, si ens agrada.
Posem un wok o una paella ampla al foc i cobrim d'oli la base, hi posem les gambes salpebrades i les fregim durant mig minut per cada costat; les reservem.
En el mateix oli hi saltem les verdures durant uns minuts, hi afegim unes rodanxes de bitxo fresc i hi posem unes cullerades de preparat de korma i unes cullerades de iogurt (jo hi vaig posar formatge fresc batut baix en greix, que té una textura i sabor similars). També hi podríem posar llet de coco.
Remenem bé i deixem coure tres o quatre minuts, hi afegim les gambes i cuinem un minut o dos més, que les gambes agafin gust però no es coguin massa.
Servim acompanyat d'arròs basmati bullit per barrejar amb la salsa i amb coriandre picat per sobre (o julivert, si trobeu el coriandre massa fort).

cuina marroquina, tan a prop i tan lluny

Sembla mentida que essent un país tan proper, i amb el munt d'immigrants d'aquell país que viuen aquí, sapiguem tan poc de la cuina del Marroc i hi hagi tan pocs restaurants especialitzats: ni se m'acudiria comparar-ho amb els asiàtics, però la presencia d'establiments marroquins és també molt menor que els d'altres cuines mediterrànies com la grega o la libanesa, per posar exemples no tan propers.
Tampoc no hi ha gaires botigues de productes d'aquell país, vull dir pensats per a un públic general, perquè els que hi ha són en barris de forta presència d'immigrants marroquins i estan dirigits sobretot a aquest col·lectiu, com les carnisseries halal.
En canvi, és una cuina propera a la nostra, no en va compartim aquest concepte genèric de la dieta mediterrània, és senzilla i, amb petites modificacions sobretot per rebaixar el picant en alguns plats o la quantitat d'espècies, s'adapta perfectament als nostres gustos.
Feia aquestes reflexions aquesta setmana durant un taller de cuina marroquina del qual us vaig parlar aquí, ofert al nou espai cuina de Delishop per una periodista, escriptora i cuinera que ha publicat fa poc un llibre sobre la cuina moderna del país magribí, que encara no està traduït ni al català ni al castellà. Curiosament, la professora d'aquest taller no és una dona marroquina, ni catalana, tot i que viu a cavall entre Barcelona i Fez , sinó que és anglesa. La Tara Stevens va viatjar un dia a aquesta ciutat marroquina per fer un reportatge sobre una hamburguesa molt especial feta... amb carn de camell! i se'n va enamorar, es va comprar una casa a la medina i s'hi va quedar.
Malgrat les dificultats idiomàtiques, la Tara ens va saber transmetre algunes idees clares sobre la cuina i la vida del Marroc, i, almenys a mi, em va fer venir ganes de saber-ne més i em va fer plantejar les qüestions que exposava al principi. A més, com que era un taller totalment participatiu que va durar més de quatre hores, vam poder practicar alguns dels seus consells, com torrat les llavors de les espècies (sobretot, les de comí i d'anís) en un cassó abans d'aixafar-les en un morter, perquè guanyen molta aroma
No és una cuina comparable a la xinesa o a la mexicana, per esmentar-ne dues de les millors del món (la professora la va definir com rústica i de sabors forts), però és prou rica perquè en puguem aprendre alguna cosa més que el tabule que molts fem a l'estiu.

La Tara va centrar el curs en plats que podrien formar part d'un banquet marroquí, el que anomenen 'diffa', i que tindria com a eix central un tagín, que és un estofat de carn o peix amb verdures i cuinat amb una cassola de fang que té una tapa cònica molt característica que dóna nom al plat i que segurament és l'estri més conegut d'aquell país.
Acompanyant aquest guisat, que se serveix en el mateix recipient en què es cuina, se presenten el que aquí anomenaríem amanides, però que, almenys les tres que ens va ensenyar a fer (a la foto), tenen en comú que no són de verdures i hortalisses crues, sinó cuinades i enriquides amb espècies.
L'amanida de pastanaga, taronja i comí, molt fàcil de fer i bona, que es prepara bullint cinc pastanagues tallades a rodanxes amb el suc de dues taronges, fins que estan 'al dente' (afegint-hi, si cal, una mica d'aigua); mentrestant, en una paella es fregeixen uns grans d'all, que s'aparten, i en el mateix oli s'hi afegeixen una culleradeta de comí torrat i triturat en un morter, mitja culleradeta de pebre vermell dolç, un parell de cullerades de coriandre picat i les pastanagues, se sala i ja es pot servir, millor a temperatura ambient.
Encara més senzilla és l'amanida de remolatxa amb formatge de cabra ('shalda del barba'): es talla la remolatxa en forma i mida de grills de taronja, s'amaneix amb oli, llavors de comí i d'anís torrades i triturades i es cou al forn alt mitja hora o tres quarts, fins que la verdura és tova. Es barreja en calent amb suc de llimona i una mica d'aigua de flor de taronger, que li dóna un sabor i un aroma molt especials, i se serveix amb formatge de cabra trencat a mà i julivert picat.
A mi em va agradar també un plat anomenat 'zaaluk', que és una amanida d'albergínia i menta; es prepara tallant l'albergínia a daus petits, que es fregeixen en una paella per tandes, amb poc oli, se separen i en la mateixa paella es fregeixen julivert i menta picats, s'hi afegeixen alls aixafats i tomàquet a daus, es cou breument i s'hi afegeixen les espècies (comí, pebre vermell dolç, pebre negre i bitxo, si es vol) i suc de llimona.
Molt més curiosa va ser l'elaboració del tagín de pollastre, llimona confitada i olives, que seria llarga d'explicar però que té com a principal característica l'ús d'unes llimones que li donen un gust molt peculiar i que fan innecessari posar-hi sal, perquè estan confitades tallant-les en quatre parts, sense arribar fins al final, s'omplen de sal marina gruixuda i es guarden ben apretades en un pot durant sis setmanes. La pell dóna un sabor molt especial, tallada en juliana fina, i la polpa picada aporta la sal necessària per al plat; en vam preparar almenys per deu persones i em sembla que no n'hi vam haver de posar ni un de sencer. El plat també porta moltes espècies, és clar: pebre vermell dolç, gingebre, safrà, i les omnipresents coriandre i julivert, a més de les olives.

De postres vam preparar un pastís de formatge amb dàtils i taronja, que no sé si és realment marroquí o de collita pròpia de la Tara, i que sobre una base de pastís de formatge com el que fem aquí (base de galetes aixafades i barrejades amb mantega, i a sobre una crema de formatges, ous i nata) afegeix a la crema pell de taronja ratllada molt fina i dàtils tallats a tires fines que li donen un gust ben diferent.
Tot plegat, amb un parell de pans marroquins deliciosos i uns aperitius i vins de marca pròpia de Delishop van ser el nostre sopar, al fil de la mitjanit. Per saber més d'aquest cuina, podeu visitar per exemple a aquest bloc, molt recomanable, que fa una catalana casada amb un marroquí.

P.S.: una bona amiga em fa notar que avui els marroquins i els musulmans en general celebren la festa del sacrifici, en què maten un xai i celebran un gran àpat. Celebro que aquest petit article hi hagi coincidit.

més enllà dels 'burritos' i les 'fajitas'

Sovint sentim a dir que aquí tenim els millors cuiners del món, que arreu ens copien, que la nostra cuina és la millor. Per a mi ho és, però només perquè és la meva, mai no m'atreviria a dir-ho amb aquesta contundència per un altre motiu. Sobretot perquè quan viatges descobreixes que arreu es cuina i que hi ha tradicions mil·lenàries que ja ens passaven la mà per la cara quan aquí encara ens menjàvem la carn crua com aquell qui diu.
I no em refereixo pas a la cuina francesa, que ells sempre s'han considerat els millors, ni a la italiana, tan estesa arreu gràcies a la seva pizza, em refereixo a cuines molt més llunyanes de cultures molt més antigues a les quals, sense saber-ho, devem molt bona part del que són. És impressionant la cuina de la Xina, considerada per molts la més rica del planeta, i la mexicana, declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, i que és molt més que els 'burritos' i les 'fajitas' que ens donen als restaurants suposadament mexicans d'aquí.

Ho vaig poder comprovar novament ahir al restaurant Filigrana de l'hotel Plaza de la plaça Espanya de Barcelona, del qual ja vaig parlar aquí, un restaurant que segurament no aspira a estar en el top ten de la ciutat, però que ofereix una cuina honesta i inquieta que, de tant en tant, ofereix novetats i sorpreses com les jornades gastronòmiques de la cuina maia que està celebrant actualment i fins al 23 d'octubre.
La idea, com ens va explicar ahir la Núria, la directora del restaurant, en una trobada amb un grupet de blocaires, és aprofitar que la cadena hotelera té establiments a la Rivera Maia mexicana per portar el xef executiu d'un dels seus restaurants perquè cuini tres menús amb plats originaris de la regió del Yucatán.
El xef és Otoniel Ek, que en menys de dues hores ens va explicar les bases de la cuina de la seva regió d'origen, una cuina humil en alguns aspectes, ja que es basa molt en el blat de moro, però tan rica i sorprenent que és capaç d'utilitzar aquest producte fins i tot per fer unes postres boníssimes, una espècie de púding de nom molt curiós, "niño envuelto", i que em va semblar una delícia amb el seu cor de xocolata i acompanyat amb una salsa de flors de Jamaica.
El que ells anomenen 'elote' o panotxa de blat de moro serveix no només per fer la farina amb la qual elaboren les típiques 'tortillas', és tan bàsic que fins i tot un cop aprofitat el gra, assequen l'os o part central i el fan servir per fer foc per cuinar.
El blat de moro és en aquella regió com l'arròs a l'orient o el blat aquí, la seva base alimentària, ja sigui sola o amb l'acompanyament que permeti la butxaca de cadascú.
Otoniel Ek ens va fer una petita demostració de les meravelles d'aquella cuina, i ens va explicar des del secret de plats simples i coneguts com el guacamole (alvocats, suc de llimona, tomàquet, ceba picada, sal i, sobretot, el que no posem aquí, coriandre i bitxo) o la salsa mexicana (tomàquet, ceba, suc de llimona, coriandre, bitxo i sal).
El bitxo o 'chile', com en diuen ells, és sempre present en aquesta cuina, en major o menor quantitat i utilitzant una infinitat de pebrots més o menys picants, amb el 'chile habanero' al capdamunt de les coses que mai no ens hem de posar a la boca si volem sobreviure.
Però, com ens va dir Otaniel, "si la comida no pica no es comida". "Y si no hay tortilla y no hay frijol, no es comida", va afegir. La base de la cuina mexicana, però no només això. És també el 'ceviche' o peix cru marinat amb llima o llimona, tomàquet, ceba, coriandre i bitxo; és l'ús de molta verdura i d'infinitat d'herbes i espècies, i molta fruita, que serveix no només per a consumir fresca, també per elaborar salses, com la de flor de Jamaica que he dit abans, o la de tamarinde, de taronja, salses agredolces emparentades amb la cuina oriental, que acompanyen però també marinen carns i peixos, com les flors i les llavors de carbassa, les fulles de cactus i mil i un ingredients que aquí desconeixem totalment.
El Filigrama ofereix tres menús diferents per escollir, més o menys picants, uns més quotidians, uns altres, més de dies de festa, tots formats per cinc plats i al preu de 25 euros  inclosa una margarida de benvinguda. La meva, amb mango, estava molt bona!