pizza de calçots amb romesco i botifarra

   

De tant en tant, per sopar m'agrada fer pizza. Si tinc temps, elaboro la massa, que és una cosa que porta feina però que es pot amortitzar, per exemple, fent-ne més de la necessària i congelant la que sobra per un altre dia. Amb el canvi de casa, la veritat és que encara no tinc gaire temps per estar-me estona a la cuina, de manera que en aquest cas, no us he pas d'enganyar, vaig comprar una base de pizza fresca ja preparada.

I, sobre la pizza, què? Qualsevol cosa. El seu gran avantatge, allò que l'ha fet tan universal, em sembla, és una gran versatilitat, i la possibilitat d'adaptar-la als productes i als gustos de cada país i de cada persona. Si no tens gaire imaginació o et manca temps, una base de tomàquet més formatge, pernil dolç, olives, xampinyons, alguna anxova o tonyina si t'agrada, és més que suficient per tenir una pizza gustosa i ràpida de fer.

Que t'agrada cuinar, és a dir, combinar ingredients, experimentar nous gustos i sensacions? Només cal posar-s'hi.

Abans pensava que per a una pizza hi havia tres coses bàsiques i fonamentals, la massa, la salsa de tomàquet i el formatge, especialment la mozzarella. Ah! i l'orenga, és clar. Ara ja no crec ni en això. Intocable només hi ha la base, i probablement el formatge, perquè sinó, ja parlem d'una altra cosa, d'una coca, per exemple.

En aquesta pizza d'avui només vaig respectar aquests dos ingredients, ja que sobre la base, en lloc de salsa de tomàquet o tomàquet cru, hi vaig posar una capa de salsa romesco (aquí explico com fer-la, seguint la recepta ortodoxa del Camp de Tarragona) i, a sobre, mozzarella ratllada.  

Ara podríem debatre si el formatge ha d'anar sobre la salsa o sobre els ingredients que hi posem al damunt, i si n'hi ha d'haver el just per formar una fina capa quan es fon, o bé ho ha de cobrir tot. Depèn. 

Normalment, poso el formatge al final, que cobreixi els ingredients, i m'agrada abundant, sense que arribi a semblar una pizza de formatge sense res a sota. Però en aquest cas, vaig posar-lo directament sobre la salsa, i en poca quantitat, em va semblar més adient, i hi vaig afegir orenga. 

Finalment, al damunt, els ingredients que donen nom a la recepta, els calçots i la botifarra crua. Els calçots els havia pelat i partit per la meitat i els havia passat per una paella perquè es torressin una mica i es fessin per dintre, de manera que al forn s'acabessin de coure i no quedessin crus. I la botifarra estava tallada simplement a rodanxes gruixudes; també n'hi hauria pogut posar més, però era per sopar i tampoc no la volia carregar massa.

La veritat és que la idea de fer aquesta pizza tan catalana em va venir el dia abans, que tenia poc temps per sopar i em vaig fer l'entrepà de la foto més petita: els calçots, passats per la planxa, la botifarra també feta a la planxa, i el pa untat, per una banda, amb salsa romesco, i per l'altra, amb un allioli suau. En vaig gaudir molt.

cocapizza

Al forn de la Ramona fan unes coques, les típiques coques de forner, amb sucre per sobre, que els dissabtes a la tarda provoquen cues per endur-se-les acabades de fer. Però també en fan de més petites, d'un pam, sense sucre, ideals per obrir per la meitat, torrar-les una mica i untar-les amb tomàquet.
Quan en trobo, sempre en compro perquè a casa les fem servir per fer unes pizzes que l'altre dia, recordant els jocs de paraules de la Su a la seva web Webos fritos, se'm va ocórrer batejar com a cocapizzes.
Les coques les partim per la meitat, les untem amb una mica de salsa de tomàquet casolà, hi posem orenga, i a sobre els ingredients que més ens agradin: a casa les preferides són les de verdures, de quatre formatges i de pernil dolç amb tonyina.
En realitat, la que té més èxit entre els grans (a vegades, quan tenim convidats les fem com a entrant, tallades a talls petits) són les de verdures: ceba, porro, pastanaga, pebrot verd, pebrot vermell, espàrrecs... les verdures que tingueu més a mà tallades en juliana i saltades a la paella o al wok, disposades sobre la coca i amb una mica de formatge mozzarella per sobre.
Als nens els sol agradar més la que porta daus de pernil dolç, tonyina, olives farcides i, a vegades, com la de la foto, pinya. La mozzarella, en aquest cas, més abundant.
I com que a casa els nens i jo som molt formatgers, no manca mai una cocapizza amb formatge blau, emmental, parmesà o grana padano i mozzarella.
Amb cinc minuts, les coques queden torradetes i els formatge fos i a punt per menjar, senceres o compartides. El que compartim segur és l'elaboració, perquè la meva filla Lara n'és una autèntica experta i, excepte tallar i saltar les verdures, ho fa tot ella.

una pizza

No hi ha cosa més versàtil que la pizza. Per això el comentari només es pot dir "una pizza". Ni tan sols, "la meva pizza". Una de les meves pizzes. Una dels milions de pizzes que es fan i es mengen. De fet, la d'aquest vespre. Única, irrepetible, mai l'havia fet exactament així i mai l'hi tornaré a fer.
He fet servir una base preparada, perquè encara no domino l'art de la fleca. Era de can Tarradellas, tot i que prefereixo les Buittoni i les del Lidl. Aquestes són quadrades, del tamany de tota la placa del forn, i a casa ens agraden força.
Al gra: per fer-la més cruixent sense cremar el formatge, he posat primer cinc minuts la base al forn, untada ja amb el tomàquet, mentre saltava en una paella verdura en juliana: pastanaga, pebrot verd, pebrot vermell, ceba tendra i espàrrecs; a vegades també hi poso porro, carbassó, xampinyons... el que hi ha a la nevera. Escampo la verdura per sobre el tomàquet, ja enriquit amb orenga i alguna altra herba o espècie al gust, i per sobre el formatge mozzarella ratllat. Al forn, i a gaudir.
A casa l'han trobat massa torrada, potser m'he passat, però a mi no em molesta pas.
Senzilla, una més. Amb la pizza no es pot pontificar.