cocapizza

Al forn de la Ramona fan unes coques, les típiques coques de forner, amb sucre per sobre, que els dissabtes a la tarda provoquen cues per endur-se-les acabades de fer. Però també en fan de més petites, d'un pam, sense sucre, ideals per obrir per la meitat, torrar-les una mica i untar-les amb tomàquet.
Quan en trobo, sempre en compro perquè a casa les fem servir per fer unes pizzes que l'altre dia, recordant els jocs de paraules de la Su a la seva web Webos fritos, se'm va ocórrer batejar com a cocapizzes.
Les coques les partim per la meitat, les untem amb una mica de salsa de tomàquet casolà, hi posem orenga, i a sobre els ingredients que més ens agradin: a casa les preferides són les de verdures, de quatre formatges i de pernil dolç amb tonyina.
En realitat, la que té més èxit entre els grans (a vegades, quan tenim convidats les fem com a entrant, tallades a talls petits) són les de verdures: ceba, porro, pastanaga, pebrot verd, pebrot vermell, espàrrecs... les verdures que tingueu més a mà tallades en juliana i saltades a la paella o al wok, disposades sobre la coca i amb una mica de formatge mozzarella per sobre.
Als nens els sol agradar més la que porta daus de pernil dolç, tonyina, olives farcides i, a vegades, com la de la foto, pinya. La mozzarella, en aquest cas, més abundant.
I com que a casa els nens i jo som molt formatgers, no manca mai una cocapizza amb formatge blau, emmental, parmesà o grana padano i mozzarella.
Amb cinc minuts, les coques queden torradetes i els formatge fos i a punt per menjar, senceres o compartides. El que compartim segur és l'elaboració, perquè la meva filla Lara n'és una autèntica experta i, excepte tallar i saltar les verdures, ho fa tot ella.