(la típica) crema vichyssoise

No hi ha bloc que a l'estiu no publiqui la seva crema Vichyssoise, i aquest no serà pas una excepció; es tracta d'una sopa que tant es pot fer a l'estiu com a l'hivern, perquè si bé freda és extraordinària, calenta o tèbia també és molt agradable de menjar.
De receptes de la Vichyssoise n'hi ha tantes com cuiners, això sí, sempre sobre una base comuna, porros, patates i llet, a la qual i segons els gustos s'hi posa també ceba, nata, mantega i altres ingredients. Els cuiners que s'atribueixen la paternitat de la Vichyssoise també són un munt, la majoria francesos i nord-americans d'origen francès, que expliquen diverses històries sobre com la van crear i perquè li van posar el nom de la ciutat de Vichy.
Vingui d'on vingui, la qüestió és que es tracta d'una crema realment fina i delicada la sola presència de la qual dóna un aire de qualitat a una taula si ens prenem la molèstia de servir-la en un bol escaient.
La meva recepta? Doncs més o menys com la majoria, però no hi poso ceba ni, sobretot, mantega ni nata, per fer-la més lleugera però, m'atreviria a dir, igual de bona.
Hi poso tres o quatre porros, en funció de la seva mida, i tallo la part blanca en rodanxes fines; tres patates petites, tallades també en rodanxes, i ho poso tot en una olla amb oli perquè es vagi sofregint, però a foc suau perquè no agafi color; quan les verdures s'han estovat, hi poso mig litre de brou calent de pollastre i deixo que el porro i la patata s'acabin de fer. Quan ja estan quasi cuits, hi poso mig litre de llet calenta, li deixo fer un bull, rectifico si no té prou sal i hi poso una mica de pebre blanc. Després, la passo per la batedora que quedi ben fina, i la serveixo o, millor, la guardo a la nevera fins l'endemà.
És molt freqüent posar-hi nata, en lloc de la llet, o la meitat de llet i la meitat de nata; sens dubte, li dóna més cremositat, però també li aporta molt més greix i jo crec que no és imprescindible; també hi ha qui hi posa aigua en lloc de brou, però aquí sí que hi ha diferència; i també he vist que molta gent sofregeix les verdures amb mantega en lloc d'oli.
Finalment, és força freqüent posar-hi una ceba, però jo trobo que el porro, que és de la mateixa família, té un gust prou fi per no necessitar el reforç de la ceba, de la qual, d'altra banda, sóc un ferm partidari a la cuina. Però no en aquest cas.
Finalment, la presentació: en aquesta ocasió hi vaig posar només una mica de julivert picat, però agrada molt quan hi poso cruixent de porro fet amb unes quantes capes tallades en juliana fina i fregides amb oli calent fins que queden cruixents però evitant que es cremin (que no costa gaire). A casa també ens hi agraden uns quadradets de pa de motlle fregits. I, posats a fer experiments, per què no, se m'acud, uns llagostins freds pelats, o millor unes cloïsses o unes escopinyes obertes al vapor i sense closca.