dimecres, 18 de gener de 2017

farcellets de col amb salsa oriental


És hivern, i les verdures de temporada en aquesta època són poques. I malgrat que avui disposem de tota mena de productes tot l'any, ja sigui frescos, en conserva o congelats, és bo cuinar amb aquells que tenim més a prop i són d'estricta temporada. I la col és la més típica verdura d'hivern.
M'encanta cuinar amb col, no només de la manera tradicional, que és bullida, sola o amb patates, i menjada sencera o aixafada (trinxat), sinó que m'agrada molt saltar-la. Deu ser perquè m'agrada agafar la paella pel mànec i fer-hi ballar els ingredients més diversos, i la col és molt agraïda. Tallada en juliana fina, saltada només amb oli i un gra d'all, és un acompanyament ideal per a molts plats, com uns braons rostits i laminats.
També m'agrada molt fer farcellets de col, que tradicionalment es farceixen de carn picada o acompanyen grans plats de caça com les perdius.
He farcit els farcellets de moltes coses, de botifarra negra, ceba i pinyons o de braons rostits i bolets. Però em venia de gust fer els tradicionals, farcits de la mateixa col, com els que acompanyen les perdius. Això sí, amb el meu toc personal i amb una salsa molt diferent a la de l'estofat de caça: una salsa oriental, agredolça picant, la salsa sriracha, que dóna a la col un sabor original i, pel meu gust, molt bo.

La recepta

Agafem una col d'hivern i en separem les fulles exteriors, en traiem el nervi més gruixut i les escaldem en aigua bullint amb sal, durant un parell de minuts. Escorrem les fulles, les refredem amb aigua freda i les posem sobre paper absorbent perquè quedin ben seques.
Mentrestant, tallem a la juliana la resta de la col (amb mitja o una mica més en tenim prou per a quatre persones) descartant el nervi central més gruixut.
Piquem petit un parell d'alls i tallem a daus petits una mica de greix de pernil o de cansalada. 
En una paella ampla o un wok hi posem un raig d'oli i el greix de pernil perquè es desfaci, hi tirem l'all picat i, de seguida, la coll, i comencem a saltar-la, a foc viu, durant uns minuts, que perdi la duresa però conservant-ne una mica perquè el resultat sigui una mica cruixent. A mitja cocció, hi posem una mica d'aigua, fins que la col se la begui, ajudarà a estovar-la en pocs minuts. Salpebrem.
Estirem les fulles grosses, posem al centre una bona cullerada de la col saltada i tanquem els farcellets.
A la mateixa paella hi posem un parell o tres de cullerades de salsa sriracha i un raget d'aigua, barregem bé, hi afegim els farcellets i portem al foc.
Deixem escalfar i coure amb la paella tapada durant cinc minuts, girant els farcellets a mitja cocció, i els servim calents o tebis, regats amb la salsa per sobre.

dilluns, 16 de gener de 2017

cuinar no és una llauna


Menjar bé ens preocupa cada vegada més i es valora tot allò que porta l'etiqueta de sa, fresc i natural, però quan ens falta temps per comprar o passar molta estona a la cuina, les conserves ens ajuden a preparar àpats ràpids, sans i bons, fins i tot de luxe.
Un àpat amb productes en conserva no té per què ser una llauna, al contrari: sense que potser en siguem del tot conscients, la nostra dieta és plena de productes en conserva, des de la melmelada de l'esmorzar a la tonyina de l'amanida del sopar, passant per les olives, anxoves i escopinyes del vermut i les mongetes i el tomàquet triturat del dinar, o el caviar dels àpats de luxe.
Evidentment, a l'hora de planificar la nostra alimentació hi han de tenir un pes molt important els productes frescos (fruita, verdura, carn, perix...), però acabem de veure que les conserves són una ajuda sovint indispensable a la cuina de casa, i a vegades, per sortir d'un compromís, en tenim prou amb unes llaunes i uns pots de conserves per muntar un bon àpat per a la família o per a unes visites inesperades.
Al web Gastronosfera en parlo i ofereixo 10 receptes per sortir del pas i fins i tot per quedar molt bé amb productes en conserva i alguna coseta més, el podeu llegir aquí.

dijous, 22 de desembre de 2016

secrets i anècdotes del panettone

Daniel Jordà amb els panettone que mima al seu obrador
Als reis de les postres nadalenques, els torrons i massapans, els polvorons, les neules, el tronc de Nadal i el tortell de Reis, els ha arribat d'Itàlia un dur competidor que amenaça el seu regnat. El panettone és la moda dolça per aquestes festes.Curiosament, qui amenaça la supremacia de les postres tradicionals no és un dolç o un pastís, sinó un pa, com indica el seu nom, que segons la versió més estesa ve del pane de Toni, tot i que aquest Toni no està clar qui era. Per alguns, un enamorat que va elaborar un pa amb fruites confitades i aromes cítriques per a la seva noia; per altres, un forner que va oferir el seu invent a Ludovico Sforza, il Moro, duc de Milà i mecenes de Leonardo da Vinci, qui el va batejar com el pa del Toni.
L'únic que sembla clar és que la ciutat de Milà i el seu entorn són el bressol d'aquest dolç que, com la resta de la seva gastronomia, els italians han sabut escampar pel món com cap altre país ha sabut fer-ho.
El panettone no és fàcil de fer, i per escriure l'article que publico avui a Gastronosfera vaig anar a consultar a qui en sap, el mestre Daniel Jordà, que em va explicar alguns dels seus secrets per elaborar un dels millors panettone que es poden comprar al nostre país.
L'article inclou també una recepta per si us el voleu fer a casa, tot i que us he de dir que no és gens senzill de fer i segurament ho haureu d'intentar més d'una vegada.

dissabte, 17 de desembre de 2016

risotto de pernil, fonoll i parmesà


el principal aliment del món (84)

Que a casa som molt formatgers em sembla que molts ho sabeu, perquè ho he dit aquí unes quantes vegades, i no deixem passar una ocasió quan es presenta. Per exemple, de tant en tant fem una compra conjunta de bon formatge parmesà amb altres amics de manera que ens assegurem bona qualitat a bon preu.
Dilluns en va arribar una nova remesa, i estava realment bo, de manera que havia de començar a donar-li un bon ús més enllà d'anar-nos-el menjant a bocins i amb una mica de mala consciència.
Un risotto sempre és una bona opció per donar sortida a aquest deliciós formatge, i em va servir també per repetir un brou de pernil que havia fet per primera vegada el dia abans per fer una sopeta de verdures i fideus, un brou fácil de fer i que té moltes aplicacions.
El contrapunt salat del pernil el dóna el fonoll, una verdura que cada vegada m'agrada més utilitzar a la cuina perquè és molt versàtil i dóna grans satisfaccions, malgrat fins ara ser poc coneguda i usada.

la recepta

Aquesta és una recepta de baix preu, exceptuant el formatge, que es pot substituir per un grana padano, similar i més barat, o un altre formatge sec més assequible.
Per preparar el brou de pernil, utilitzem un o dos ossos de pernil de la part propera al peu, procurant que tinguin carn a l'interior. Els posem a bullir amb l'aigua que necessitem per fer l'arròs, més una pastanaga, mitja ceba, mig porro i mig bulb de fonoll. Ho deixem al foc una hora i colem
L'altra mitja ceba la picarem petita i la posem a sofregir en una cassola de parets altes amb un bon raig d'oli. Hi afegim el fonoll, que haurem tallat a daus de mig centímetre de costat, i el porro, tallat petit com la ceba, i ho sofregim tot plegat fins que la ceba transparenti, però sense que s'enrosseixi. 
Hi tirem l'arròs, preferiblement carnaroli o arborio, les varietats més habituals per fer risotto, i remenem bé perquè els grans s'impregnin del sofregit. Hi afegim un gotet de vi blanc i seguim remenant fins que l'arròs l'absorveixi i s'evapori l'alcohol.
Seguim remenant l'arròs mentre hi afegim brou de pernil poc a poc, cada vegada que el risotto s'asseca.
Mentrestant, i entre remenada i remenada, agafem els ossos de pernil i en separem la carn (i una mica de pell, que amb la cocció queda també tova i molt gustosa. Ho tallem tot a daus que afegim a l'arròs en els minuts finals de cocció. 
Quan el gra estigui al dente, i procurant que no quedi sec (hi afegim una mica més de brou si cal), traiem el cassó del foc i hi ratllem per sobre formatge abundant, bo i remenant perquè es fongui amb l'escalfor i ajudi al mantecatto del risotto.
Servim l'arròs amb unes fulles de fonoll per sobre que donaran un contrast fresc al plat.

dilluns, 12 de desembre de 2016

lassanya de làmines de moniato amb brandada de bacallà


Una recepta que va néixer com un plat d'aprofitament però que va agafar prou entitat perquè la porti avui aquí, convençut que no us serà difícil de preparar i us agradarà, segur.
Fa dies que li dono voltes al moniato, aquest parent dolç de la patata que a vegades reduïm a una menja de castanyada i que té moltes altres possibilitats que coure'l al forn i menjar-lo amb una cullereta. Que és molt bo, no dic pas que no, però a mi em provoca donar-li una cocció salada.
Per això dies enrere vaig comprar moniatos, els vaig agafar amb un cos molsut i de forma regular, gairebé quadrada, regular, encara que tinguessin les puntes més primes, ja veureu per què. Amb la part que no vaig aprofitar per aquesta recepta en vaig fer daus, els vaig fregir i van acompanyar una vedella estofada al vi negre d'una manera tan o més digna que unes patates també fregides. També es pot tallar el moniato en bastons i fregir-los exactament igual que si fossin patates, si no ho heu fet mai, proveu-ho i ja em direu.
Mentrestant, us recomano tastar aquesta lassanya perquè és sorprenent i bona

la recepta

Agafem els moniatos, amb un parell n'hi haurà prou, i els quadrem, de manera que ens quedi un cos de forma rectangular; guardem les puntes per a una altra preparació i pelem.
Amb un ganivet esmolat fem làmines de moniato de 2 o 3 mil·límetres, de llarg, de manera que ens quedin uns rectangles regulars que posarem a coure en una planxa antiadherent untada amb una mica d'oli, amb dos o tres minuts per banda n'hi haurà prou. Salem i reservem les làmines de moniato.
Mentrestant, preparem la brandada de bacallà. Jo vaig aprofitar la que havia fet la Marina, que la va preparar així: posem a dessalar uns dies abans 750 g de bacallà, o el comprem dessalat. Posem a bullir dues patates pelades i tallades a trossos, amb una fulla de llorer, i quan portin 15 minuts bullint, hi afegim el bacallà. Deixem coure uns 10 minuts més, colem i reservem part del suc de la cocció. Triturem les patates amb una mica d'aquest líquid.
En una cassola o paella fonda hi posem un got d'oli amb dos grans d'all, els deixem enrossir i hi afegim les patates  i el bacallà trossejat ben petit. Barregem bé fins que quedi una pasta, hi afegim 200 ml de nata líquida i una mica de nou moscada ratllada i deixem refredar.
Tornem a la lassanya: un cop tallat el moniato, untem una safata que pugui anar al forn amb una mica d'oli i cobrim el fons amb les làmines de moniato, per sobre hi escampem amb una cullera una capa de brandada, cobrim amb una altra de moniato i repetim amb la brandada, així fins acabar amb una capa de brandada.
Escampem per sobre formatge mozzarella ratllat i unes avellanes de mantega. Enfornem fins que el formatge s'hagi fos i enrossit per l'acció de la mantega, i ja podem servir.

divendres, 2 de desembre de 2016

alvocat, el súperaliment bo i versàtil a la cuina

Tàrtar de salmó sobre torrada i alvocat
És a totes les llistes de productes saludables i súperaliments; és l'estrella d'una de les cuines més potents del món que ara està de moda aquí; per color i textura és protagonista de les fotos més acolorides de les xarxes, i sobretot és bo i versàtil a la cuina. L'alvocat dóna molt de joc.
Reconec que no en vaig ser conscient fins fa poc, però el cert és que l'alvocat ha passat en poc temps de ser una fruita exòtica a un producte d'ús comú molt popular: només cal veure les xarxes, plenes de receptes i fotos de torrades amb alvocat, tacos, quesadillas i tàrtars que també en porten, amanides i fins i tot sopes! Per no parlar, és clar, del guacamole, símbol internacional de la cuina mexicana que una àmplia capa de la població jove aquí ha adoptat gairebé com a propi, de manera que no falta mai en pica-piques, sopars i trobades informals de grups. Segurament és aquest plat el que ha fet tan popular l'alvocat al nostre país.
De tot això en parlo en aquest article de Gastronosfera que espero que us agradi i us inspiri a utilitzar més a la cuina aquesta fruita tan sana i pràctica.

dimarts, 29 de novembre de 2016

albergínia rostida amb salsa hoisin

Avui una recepta ràpida i gustosa amb la meva hortalissa preferida, l'albergínia. En trobareu al blog moltes receptes, clicant aquí, però sempre m'agrada donar-li una volta més, i això és el que vaig fer ahir amb aquestes rodanxes gruixudes d'albergínia rostida.
Les vaig coure d'una manera que faig servir sovint per cuinar verdures de tota mena, tot i que no ho havia fet mai amb peces tan grosses, però el resultat va ser ràpid i bo, i la combinació amb la salsa hoisin (aquí en podeu trobar altres receptes) li va donar un toc diferent i molt bo, almenys a la Marina i a mi ens ho va semblar, perquè aquesta salsa és, entre les orientals que anem tastant, de les nostres preferides. La trobareu ja preparada en supermercats de cuina oriental i també en grans superfícies.

la recepta

És molt senzill, avui. Triem una albergínia llarga i recta, que tingui més o menys la mateixa amplada a tot el cos. En fem rodanxes gruixudes, d'un o dos dits (en sortiran mitja dotzena), les salem i les posem en una paella al foc amb un raig d'oli, primer d'una banda i, quan aquesta sigui rossa, de l'altra.
Quan les dues cares s'hagin enrossit, aboquem mig got de brou de verdures a la paella, abaixem el foc i tapem, de manera amb amb el brou i el seu vapor s'aniran cuinant. Les girem de tant en tant.
Trigaran uns deu minuts a estar fetes, i quan veiem que s'han estovat, posem a la paella una cullerada sopera de salsa Hoisin, hi afegim si cal una mica més de brou, movem bé la paella perquè la salsa es dissolgui en el brou; deixem cuinar uns minuts més, que espessi, i anem girant les rodanxes d'albergínia perquè la salsa les impregni per les dues cares.

diumenge, 13 de novembre de 2016

braons rostits i laminats, amb col saltada


El braó de porc o de xai és una de les carns més meloses, de les que a mi m'agraden, al nivell de les galtes. El de porc l'he cuinat de moltes maneres, les podeu trobar recollides aquí: simplement rostits a la cassola, amb vi negre, bullits, en un arròs o uns fideus...
La darrera vegada que en vaig fer, els vaig presentar d'una manera diferent que em va agradar molt, ja que normalment els servia sencers; com que a vegades són grossos, segur que hi ha gent que ho troba excessiu, de manera que els vaig presentar com veieu a la foto, desossats i tallats a filets, amb la seva salsa i un saltat de col que hi acompanyava molt bé.
Presentat així, el plat s'estira molt més, ja que en el platàs que veieu a la fotografia, només hi ha la meitat d'un braó, o sigui que si són grossos, amb un parell per a quatre persones en tindrem prou.

la recepta

Primer de tot hem de rostir els braons al forn o a la cassola: a mi m'agrada més fer-ho a la cassola, us explico aquí com fer-ho.
Mentrestant, tallem la col a làmines fines i la saltem al wok o en una paella fonda, amb un raig d'oli i foc alt, sense parar de moure perquè es vagi enrossint i s'estovi. A mitja cocció, salem i hi afegim un parell d'alls ben picats i seguim saltant, fins que la col estigui feta però amb un punt cruixent.
Un cop els braons ben cuits i la carn tova i melosa, els traiem de la cassola i en separem els ossos, que sortiran amb facilitat ja que la carn pràcticament es desenganxa sola de l'os. Colem el suc del rostit.
Tallem la carn a làmines fines i la dipositem al voltant del plat, deixant un forat enmig, en el qual posarem la col saltada. Salsem la carn i també la col amb el suc del rostit, escampem una mica de julivert picat i servim.
Si li volem donar un top diferent, en lloc de julivert hi posem per sobre coriandre picat, a veure què us sembla.

dimecres, 2 de novembre de 2016

aprofitar els fracassos

A la cuina, mira que ho hem dit vegades, les coses no sempre surten com volem, a vegades et trobes amb autèntics fracassos. De tot se n'aprèn, però, i a la cuina, quan una cosa no surt bé, hem de mirar d'aprofitar tot el que puguem.
Una companya de feina està casada amb un murcià i de tant en tant em parla de plats d'aquella zona; la darrera vegada, em va explicar que faria michirones, un plat que té com a base les faves seques que es rehidraten i es cuinen cobertes d'aigua amb pernil, cansalada, xoriç, alls i llorer. És a dir, d'una manera semblant a com fem les faves a la catalana. Quan m'ho va dir, vaig recordar que havia comprat, temps enrere, faves seques, perquè em van fer gràcia i, com que no n'he cuinat mai, no havia sabut com fer-les i s'havien quedat al rebost.
Ja us podeu imaginar que de seguida vaig posar les faves en remull, gairebé dos dies, com diuen les receptes que vaig consultat, i passat aquest temps les vaig posar a l'olla amb una cabeça d'alls, llorer, sal, pebre vermell i un trio de compango asturià: morcilla, cansalada magra i xoriç, tot fumat, que són les carns que els asturians posen a la fabada.
Ho vaig deixar arrencar el bull i coure a foc suau durant una hora i mitja, sense aconseguir que s'estovessin, de manera que me'n vaig anar a dormir, que era molt tard, i l'endemà vaig fer una segona cocció. El resultat: les faves seguien dures.
Probablement, eren a casa feia massa temps, el cert és que no recordo des de quan, i no hi va haver manera, o sigui que no vaig tenir més remei que escórrer les faves i llençar-les. 
Però em va quedar un brou que feia molt bona pinta, i va resultar molt bo, si bé fort de gust, i també em van quedar els embotits, que no podia pas llençar.



Per això, l'endemà en vaig fer una paella de fideus que em vaig menjar en dos dies (un al tàper de la feina) i que l'Arlet també va tastar, i no semblava pas que li desagradessin, tot i que us podeu imaginar que van quedar amb un gust potent.
La recepta és molt senzilla. Com que tenia el brou tan gustós, vaig optar per la tècnica dels fideus rossejats: posem oli que cobreixi bé el fons de la paella, hi posem els fideus (vaig fer servir els del número quatre) i els deixem enrossir, a foc mitjà; els aboquem en un colador per escórrer bé l'oli (que podem aprofitar perquè els fideus no deixen gust i no l'hem recremat) i els tornem a la paella.
Hi aboquem el brou bullint, que cobreixi bé els fideus, i deixem que es vagin fent el temps que estableix el fabricant, afegint-hi, si cal, més brou. 
Tallem el xoriç i el botifarró a rodanxes i la cansalada a talls de mig dit, i els afegim a la paella uns minuts abans d'acabar la cocció dels fideus. Servim amb cibulet abundant per sobre, per refrescar una mica el plat i donar-li color.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

els ous poc fets estan de moda

Crema de carbassa amb ou de escalfat trufat
L'ou, aquest ingredient tan humil i barat, està de moda, només cal veure les xarxes socials plenes de vídeos que recreen a càmera lenta com un ganivet esquinça un rovell gairebé cru i s'escampa pel plat. L'ou és tendència i hem de saber com triar-lo i cuinar-lo de la manera més sana i actual.
Els ous són barats, fins i tot si comprem els de més qualitat o els ecològics no costen més de mig euro la unitat, i per aquest preu ens podem fer un ou ferrat, una truita o afegir-nos a la tendència actual: ous cuits a baixa temperatura o bé amb poc temps de cocció, amb l'objectiu d'aconseguir una clara tot just quallada i un rovell totalment líquid.
D'aquesta manera aconseguim una de les salses naturals més delicioses que hi ha, el rovell d'ou, que ja fa aquest paper en tapes clàssiques com els ous estrellats, en què es trenca l'ou perquè la crema ataronjada que guarda a l'interior s'escampi i unti les patates i el pernil.
Si en voleu saber més, ho explico avui en un article que publico al web Gastronosfera que podeu llegir aquí.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...