dissabte, 4 de juliol de 2015

gambes a la planxa (en memòria del meu pare)

Foto: Tapa't de tapes
La vida és injusta i cruel a vegades, i s'acarnissa amb els que menys ho mereixen, amb els que han estat bons, i no els premia amb un traspàs plàcid sinó que els reserva una agonia llarga i lenta, fins que la mort esdevé un alliberament.
Dimecres va morir el meu pare fruit d'una cruel malaltia, i des de molt abans ja tenia al cap aquest article recordatori, perquè li devia, perquè entre les moltes coses que em va ensenyar, probablement també em va ensenyar a apreciar el menjar, que és el que m'ha portat i justifica escriure aquest blog.
El meu pare, el David, va néixer a Castellterçol, a la mateixa casa on ha mort 86 anys després; va néixer abans de la guerra, la que no necessita majúscules ni més precisions perquè ha marcat tant la història de la gent del nostre país que no calen més definicions. I néixer abans del 31 vol dir passar tres anys de guerra i molts de postguerra, vol dir viure misèries i privacions, vol dir viure una vida marcada.
Al meu pare li agradava menjar, no amb el delit i l'excés que la misèria va provocar en molta gent, perquè el pare no era home d'excessos, era un home moderat en tot i com que primer era la seva família, ell només es permetia alguns capricis de tant en tant, quan la situació seva i la del país es va anar normalitzant.
Però li agradava menjar, i sovint ho compartia amb mi, que sóc el fill gran. Per exemple, quan els dissabtes em duia a Granollers al metge, que durant molt de temps va ser sovint perquè quan no tenia un all tenia una ceba. Si per l'hora anava bé, quan arribàvem en autobús, perquè mai no va tenir cotxe, em duia a esmorzar al mercat, que ell ja sabia que és un lloc de fiar i on sempre es menja bé. Allà li agradava demanar uns calamars a la romana que per mi encara tenen un record insuperable, potser per això difícilment en demano mai enlloc.
Home de poble de l'interior, tenia el porc, les verdures molt a prop, però a ell també li agradava molt el peix, una sarsuela era un plat de festa major. I sempre l'hem associat, potser al final de manera una mica exagerada, amb el gust per les gambes. Alguna vegada que baixava a Barcelona s'ho feia venir bé per tenir una estona per escapar-se a algun dels xiringuitos de la Barceloneta a menjar-se un platet de gambes. Segurament recordo especialment un d'aquests locals perquè a vegades també m'hi va dur, El Rey de la Gamba.
A casa sempre ha cuinat la mare, una bona cuinera que m'ha ensenyat moltes coses, però que sempre ha dit que no li agradava la cuina. Tot i així, se n'ha fet un tip, de cuinar, i els meus fills, els seus néts grans, són dels que poden presumir que els macarrons, o l'arròs, ningú els fa tan bons com l'àvia. Ni jo, és clar. Però el pare gairebé sempre es feia el sopar, perquè volia coses que potser la mare no li feia, una mica de botifarra negra, cansalada, coses que probablement no li convenien gaire.
També es cuidava de plats que no entraven en el menú habitual, com els cargols. S'encarregava de purgar-los, coure'ls i preparar la vinagreta en la qual, assegut a la seva falda, em va ensenyar a sucar els cargols després de treure'ls amb cura de la seva closca amb l'ajuda d'un escuradents. Igual que, també assegut a la seva falta, sucava galetes amb vi dolç (suposo que molt rebaixat amb sifó), cosa que ara seria impensable, com és impensable donar pa amb vi i sucre als nens, i jo també n'havia menjat.
Els seus néts grans el recordaran com el rei del vermut o l'aperitiu. Encara que la mare fes un dinar suficient o fins i tot copiós el diumenge, ell a última hora sempre treia la bossa de patates, les escopinyes, les olives i la llonganissa. Els nens esperaven aquest moment i sempre tindran la imatge de l'avi inclinat sobre la taula tallant rodanxes molt fines de llonganissa. Agafava l'autobús i se n'anava a Moià a fer els seus encàrrecs, però sempre amb temps per passar per Ca la Isabel a buscar una llonganissa, o dues, perquè a mi me n'havia regalat sovint, i imagino que als meus germans també. A casa, els meus fills es delien per 'la llonganissa de l'avi', ben sequeta, tallada molt fina.

Quan em vaig fer gran vaig tenir ocasió de cuinar per ell gambes i moltes altres coses, tot i que sempre es resistia a venir a dinar a casa perquè no volia molestar, preferia convidar-nos a casa seva. Els darrers mesos, quan ja no sé si ho podia apreciar, i en tot cas, no m'ho podia dir, sovint he preparat per a la mare platets que amb gambes i que després fossin fàcils de triturar, perquè ell també en pogués gaudir.
El meu pare no va ser un gurmet ni molt menys un foodie, perquè era un fill de la postguerra, senzill, treballador i honest i tot això li hauria semblat una collonada. Simplement, era un home que sabia apreciar el menjar i en gaudia, sabia què és passar necessitats i el valor de tenir assegurat el plat a taula cada dia, era un home moderat que no s'excedia en res, ni menjant, ni bevent. Però li agradava fer les dues coses i segurament, entre tantes altres coses, també li dec haver-m'ho ensenyat.
Espero que allà on sigueu, pare, tinguin unes bones gambes per a vos!

dissabte, 27 de juny de 2015

colifor amb mar i muntanya de calamars, favetes i botifarra negra i oli de sàlvia


Fa dies que no portava cap novetat al blog, aquests dies les prioritats són unes altres, però cuinar és una cosa que no es deixa de fer mai, de manera que, de novetats, poques o moltes, n'hi ha sempre.
Aquest plat el vaig preparar diumenge passat per a la meva mare, perquè quan li vaig demanar què volia per dinar em va dir que havia comprat una coliflor molt maca, probablement pensant en un altre plat que li vaig fer temps enrere, un mar i muntanya del qual aquest d'avui en seria una versió (puré de coliflor i crema de camembert amb botifrra, gambes i li amb la seva essència).
Com en aquella ocasió, vaig barrejar botifarra de Castellterçol (excel·lent, per mi la millor) amb altres ingredients del congelador, en aquest cas favetes i anelles de calamars, més el toc d'un oli aromatitzat.

la recepta

Per a quatre persones. La preparació no és complicada:  en primer lloc netegem una coliflor i bullim els ramells coberts d'aigua amb sal fins que estan tous, els escorrem i tornem a l'olla. Triturem amb el túrmix, rectifiquem de sal i hi afegim una cullerada generosa de crema de formatge, en aquest cas vaig fer servir crema de formatge de cabra.
Mentre bull la coliflor, posem en un pot petit unes branques de sàlvia i les cobrim amb oli d'oliva, acostem el pot al foc uns minuts i l'apartem de seguida que comencem a sentir que les herbes comencen a crepitar.
En una paella amb una part de l'oli de sàlvia sofregim mitja ceba picada i quan comenci a enrossir-se, hi posem els calamars  (jo vaig fer servir una dotzena d'anelles grosses tallades en dos o tres trossos), i els deixem coure, primer a foc alegre i després a foc suau amb la paella tapada.
Al cap de cinc minuts hi vaig afegir faves petites prèviament descongelades i vaig seguir la cocció a foc suau fins que van ser cuites. Abans de servir, hi vaig tirar mitja botifarra negra tallada a daus i vaig saltar el conjunt a foc fort fins que la botifarra es va començar a desfer.
Per servir el plat, posem el puré de coliflor i formatge a la base, el saltat mar i muntanya a sobre i amanim amb un fil d'oli de sàlvia.

dissabte, 13 de juny de 2015

amanida tèbia de cansalada del coll cuita a baixa tempratura


Aquesta és una recepta de continuació, perquè utilitza el mateix ingredient principal que la recepta anterior, les mongetes amb cansalada cuita a baixa temperatura. Per tant, allà trobareu ben explicat com preparar la cansalada perquè es desfaci a la boca i es converteixi en una delícia de melositat i sabor.
Com que la cocció de la cansalada és llarga, quan en fem val més que en sobri, i així podrem utilitzar-la en altres plats com aquesta amanida.
La preparació és ben senzilla: preparem una base  de barreja d'enciams (fulles del canonge, ruca, escarola, xicoira...) i una vinagreta, en aquest cas la vaig fer amb una part de vinagre de xerès i dues d'oli, més sal i pebre negre, tot ben barrejat.
Posem a la base del plat l'amanida i a sobre la cansalada, acabada de coure o escalfada al microones, i ho amanim tot plegat amb la vinagreta i una mica de sal maldon per sobre la papada.

dimecres, 10 de juny de 2015

mongetes amb cansalada (cuita a baixa temperatura i amb suc de rostit vegetal)


El cas de la cansalada (nom ben antic, que ve de 'carn salada') és ben curiós, perquè és un ingredient principal a la cuina catalana però sovint no s'ensenya, perquè és considerada una part poc noble d'un tan poc noble animal com el porc, que tant i tan bé ens ha permès menjar en èpoques de vaques grasses com de vaques magres.
Fa poc l'hi vaig dedicar un article (que podeu llegir en aquest enllaç de Gastronosfera) en el qual destacava la paradoxa que aquesta parc del porc, amb un alt contingut de greix, que per a molta gent va ser durant molts anys l'única 'carn' que es podien permetre, ha esdevingut un producte recurrent a molts restaurants d'alt nivell.
És clar que ja no es prepara com abans, fregida a la paela per fondre'n el greix i amb ell amanir una patata i col, uns cigrons o unes mongetes, sinó que es cou amb tècniques noves i s'acompanya sovint d'ingredients de luxe.
Va ser el gran Santi Santamaria el que va crear un plat que encara es pot trobar en alguns restaurants, la cansalada amb caviar, perquè el cuiner de Sant Celoni tenia debilitat per aquest producte tan humil. Com jo mateix, i molta més gent que potser abans no gosava confessar-ho i ara veu la cansalada consagrada a la carta dels millors restaurants.
A diferència de la cansalada cruixent que posem sobre un bon trinxat, per exemple, ara la tendència és servir la cansalada melosa, untuosa, a vegades torrada per fora, i això s'aconsegueix bàsicament coent-la a baixa temperatura, ja sigui confitada en oli, en aigua o envasada al buit i submergida en aigua que no arribi a bullir.
A casa, com ja he explicat alguna vegada (en una recepta en què l'acompanyava amb puré cremós de naps i botifarra negra), encara que no tinguem un 'roner' ni un aparell per envasar al buit, també podem coure la cansada a baixa temperatura i aconseguir un resultat similar al dels grans xefs.
Per això, hem de demanar al nostre carnisser que ens envasi al buit un tros de cansalada del coll o de ventresca de dos o tres dits d'ample, ben magre, que tingui més carn que greix. La posem en una cassola i la cobrim d'aigua, la portem al foc i deixem que cogui, amb el foc al mínim, que no arribi a bullir o que ho faci molt lentament, un parell o tres d'hores.
El resultat serà una peça molt i molt melosa, que es desfa a la boca, i que podem servir calenta o tèbia, acabada de coure, amanida amb sal i pebre, o bé deixar-la refredar, tallar-ne trossos i marcar-los en una paella ben calenta sense oli, perquè es torri per fora i quedi melosa per dintre, com vaig fer en el plat que he enllaçat abans. 

la recepta

Aquesta recepta d'avui és una versió una mica sofisticada de les tradicionals mongetes amb cansalada, un plat contundent però menys embafador que el tradicional, que es fa fregint les mongetes en el greix resultant de fregir la cansalada. 
Vaig fer servir cansalada del coll acabada de coure al buit a baixa temperatura com us he explicat abans i la vaig regar amb el suc de rostit vegetal que us vaig explicar fa quinze dies i que trobareu clicant l'enllaç.
Les mongetes poden ser comprades cuites o bullides a casa, millor si les feu vosaltres, perquè aleshores només les haureu de treure calentes de l'olla, les escorreu i poseu al plat. A sobre hi posem la cansalada calenta i tallada a trossos d'un centímetre de gruix, i la napem amb el suc de rostit vegetal. 
Podria haver utilitzat suc de rostit de carn, però el plat té prou greix i un suc de rostit vegetal no farà augmentar la sensació grassa.
Amb una mica de julivert o porradell per sobre, o si voleu, amb unes fulles verdes (ruca, créixens, fulls dels canonges...) per refrescar el plat, us asseguro que és una delícia que bé ens hem de poder permetre de tant en tant.

dilluns, 8 de juny de 2015

pop amb salsa d'alvocat i oli d'oliva


Aquest popet ens el vam menjar dissabte a la terrassa mentre el Barça jugava a Berlín la final de la Champions, i anàvem seguint el resultat més pels crits dels veïns que no pas per la nostra pròpia televisió engegada al menjador. En tot cas, va ser un bon plat, a l'alçada de l'esdeveniment.
La idea de la salsa d'alvocat la vaig manllevar del gran xef basc Martin Berasategui, però en vaig fer una versió amb un toc picant i de vinagre i amb menys oli, perquè trobo que les seves receptes sempre pequen d'excés de greix.
Vaig fer servir un molt bon oli, Sahita, produït a Extremadura i comercialitzat per una empresa de Vilanova; a més dels olis envasats, fan uns bombons de xocolata amb oli i unes rajoles de xocolata amb olives liofilitzades i amb pipes i sal maldon molt i molt bones.
La recepta és senzilla si comprem el pop cuit; si preferiu coure'l a casa, temps enrere vaig explicar la millor manera de fer-ho en un article que podeu llegir clicant sobre aquest enllaç a Gastronosfera.

la recepta

Per preparar la salsa, pelem un alvocat, el pesem i el posem en el vas de la batedora. Hi afegim dues terceres parts del seu pes en oli d'oliva, una cullerada de vinagre de Xerès, sal i una mica de bitxo o unes gotes de tabasco o d'alguna altra salsa picant, això va a gustos. Triturem amb el túrmix fins que la salsa estigui amalgamada. En lloc de vinagre podem fer servir suc de llimona.
Les potes de pop les posem en una planxa o en una paella antiadherent ben calenta, amb un rajolí d'oli, i deixem que es torrin durant dos o tres minuts per banda.
Servim la salsa al fons del plat, posem el pop a sobre i l'amanim amb sal maldon i un raget d'oli d'oliva cru.

dijous, 4 de juny de 2015

paella de pasta pinyons amb gambes i calamars


Que no és arròs, que és pasta!
Feia molt de temps que tenia al cap fer una altra paella sense arròs, com la que vaig fer amb llegums (paella mixta... amb mongetes) però amb pasta en lloc d'arròs. I ho pensava des que vaig veure una curiosa pasta menuda que comercialment aquí anomenen 'pinyons' i els intalians en diuen puntalette, i que té una forma molt similar a la dels grans d'arròs. Vista la seva forma, em semblava molt lògic preparar-la de la mateixa manera i d'aquí en va sortir aquest plat, que, igual que un bon arròs, si es fa amb un sofregit ben fet i es mulla amb un bon brou, dóna un resultat extraordinari. 
Tot i que jo, com ja us podeu imaginar els que em coneixeu, prefereixo la paella d'arròs!

la recepta

Vaig preparar aquesta paella exactament com si fos d'arròs, que normalment faig amb un brou fosc de peix, que dóna molt més gust que un fumet. Hem de sofregir en una olla amb oli al fons el peix que tinguem (cap de rap, peix de roca, morralla...) amb unes verdures (ceba, pastanaga, porro, api...) i marisc barat (crancs) o caps de gamba, d'escamarlà, etc. Es tracta de rostir abans les verdures i el peix, escórrer l'oli i cobrir-ho tot amb aigua, deixar bullir mitja hora i colar. El resultat és un brou fosc, vermellós si hi posem força marisc, i molt més gustós que un fumet fet bullint simplement peix i verdures o peix sol. 
Dit això, aquest dia no tenia temps de preparar aquest brou i vaig utilitzar-ne un de comprat que trobo molt bo, es ven en ampolles de vidre i només veient el color vermellós ja es veu que s'ha fet amb bon marisc, i quan l'obres... francament bo per fer arrossos i sopes.
Com que vaig trobar a la peixateria unes gambes vermelles maques i assequibles, en vaig sofregir sis a la paella amb oli abundant, només mig minut per banda, i les vaig reservar.
Per a dues persones vaig picar una ceba mitjana, un pebrot verd petit i un tros de pebrot vermell, i ho vaig posar a la paella una bona estona, fins que les verdures es van confitar.
Aleshores hi vaig afegir un parell de calamars mitjans tallats a rodanxes i un all ben picat, i vaig deixar sofregir cinc o deu minuts més, a foc tranquil. Hi vaig afegir una cullerada de salsa de tomàquet casolana, vaig apujar el foc i hi vaig tirar la pasta, uns 100 grams per cap (n'hi hauria d'haver posat més, perquè n'hauria menjat més), i durant cinc minuts el vaig anar remenant perquè s'amarés del sofregit. Vaig cobrir la pasta amb el brou ben calent (n'hi vaig haver d'afegir una mica a mitja cocció) i vaig deixar coure fins que la pasta va estar al punt.
Coure la pasta d'aquesta manera és una mica complicat, perquè triga més que si la bullíssim (en lloc dels 7 o 8 minuts que deia el paquet en va necessitar 10 ben bons) i la cocció no és tan uniforme com la de l'arròs, de manera que, com que m'agrada la pasta al dente, la vaig treure quan la que vaig tastar estava al punt, però hi havia alguns grans que havien quedat més durs, o sigui que és millor deixar que la pasta es faci una mica més per evitar sorpreses.






divendres, 29 de maig de 2015

albergínies amb salsa agredolça picant


Un aperitiu fàcil i bo, ràpid de fer i d'explicar. Sobretot si feu servir una salsa agredolça picant (sweet chili sauce) ja preparada, com vaig fer servir jo. Es tracta d'una salsa d'origen asiàtic, molt habitual a la cuina thai, que a casa ens agrada molt, més que la salsa agredolça clàssica, tant per acompanyar productes orientals (els clàssics rotllets de primavera i molts més) com carns blanques, peixos, mariscos o hortalisses.
Avui és fàcil trobar-ne en alguns supermercats d'aquí i a tots els supermercats orientals que cada vegada proliferen més arreu. A casa també es pot fer, aquí trobareu una recepta de les moltes que hi ha a la xarxa, no és pas difícil de fer i veureu que dóna molt de joc.
Per preparar aquest entrant, vaig tallar unes albergínies de mida de dalt a baix, fent-ne làmines d'un centímetre de gruix. Vaig fer uns talls a la carn amb un ganivet, perquè es fessin més de pressa, les vaig salar i untar amb un pinzell amb oli per les dues bandes i les vaig posar sobre una paella ampla, ben calenta, fins que van estar cuites.
Es reguen amb la salsa agredolça picant per sobre i ja estan a punt de menjar, millor si estan tèbies, pel meu gust.

dimecres, 27 de maig de 2015

formatge blau, el sabor més intens

Hi ha aliments que agraden tothom, o gairebé, productes i plats que tenen un ampli consens, que no generen rebuig ni tampoc, és cert, desperten gaires passions. Però n'hi ha d'altres que sí que són capaços de fer perdre el cap a alguns mentre a altres els provoca un rebuig que a vegades arriba a la nàusea. 
Quins? Els aliments crus, per exemple, molta gent no suporta la carn o el peix sense coure; els menuts (fetge, ronyons, turmes...); i els formatges blaus. Segur que heu sentit algú que diu que fan olor de peus, o coses pitjor. A mi, ho he de dir d'entrada, tot això m'agrada molt, i els formatges blaus especialment (ara no sé si igual o més que els menuts... ja hi reflexionaré!). 
Avui en parlo en un article a Gastronosfera, on explico una mica l'origen d'aquests formatges, que no deixen de ser formatges florits, repasso els més importants i ofereixo unes quantres receptes, meves i de reconeguts xefs. Croquetes de formatge blau, trufes de xocolata amarga i Rocafort, amanides, salses... Espero que trobeu l'article interessant i suggeridor... si és que no sou d'aquells que no suporten l'olor del formatge florit!

dilluns, 25 de maig de 2015

verdures amb suc de rostit vegetal


No m'agrada gaire dir aquestes coses, i ja sabeu que no ho faig gaire, però no me'n puc estar, perquè crec que s'ho val: aquest és un gran plat. És molt senzill, no és difícil de preparar, és versàtil, i alhora és sofisticat, gustós, contrastat... és un plat estrictament vegetal que podria ser fet amb suc de rostir carn; el suc de rostit m'enamora, i vaig voler aconseguir un resultat similar sense can, i crec que el resultat va ser francament bo.
Vaig aprofitar que divendres venia el meu fill a sopar, però la meva filla gran no, perquè segur que a ella no li hauria agradat, tanta verdura, i vaig posar en pràctica un plat que se m'havia acudit aquell mateix dia a la feina, que ja sabeu que a vegades mentre treballo penso en aquestes coses. Ningú no és perfecte...

la recepta

El suc de rostit vegetal el vaig fer exclusivament amb ceba i alls, ingredients que sempre hi afegeixo quan rosteixo ossos o carn per fer aquells sucs foscos que tant m'agraden. Volia aconseguir el mateix color i la mateixa textura, i un sabor semblant, per això vaig tallar un parell de cebes en quatre trossos i els vaig posar a rostir en una cassola amb oli juntament amb mitja dotzena d'alls amb pell (i un cop perquè deixin anar més bé el seu sabor).
Ho vaig rostir a foc alegre perquè la ceba s'anés enrossint i anés agafant un color fosc, però evitant que es cremés, i quan tenia ja un color interessant, hi vaig tirar un raig de brandi, vaig deixar que s'evaporés i vaig cobrir la ceba amb aigua. Vaig salpebrar el conjunt i hi vaig posar una branqueta de farigola i una de romaní, vaig tapar la cassola i vaig deixar que durant més d'una hora el suc s'anés concentrant.
Quan em va semblar que el suc tenia prou consistència, vaig colar-lo, pressionant bé perquè alls i cebes deixessin anar tot el seu sabor a través dels forats petits del colador, vaig tornar la salsa al foc, vaig deixar que reduís una mica durant un quart o vint minuts més i hi vaig posar un bon dau de mantega, que dóna consistència i brillantor a la salsa.
Pel que fa a les verdures, vaig escaldar en una olla amb aigua salada bullent un parell de cebes tendres senceres, dues carxofes pelades i tallades per la meitat, un porro, dos trossos macos de fonoll i una bona branca d'api. Cada verdura la vaig coure separadament, només uns minuts, just perquè passades després per la planxa estessin al punt per menjar, conservant un toc cruixent. Les carxofes i les cebes van requerir uns cinc minuts, com el porro, mentre que el fonoll i l'api amb dos o tres en van tenir prou. De tota manera, això és molt personal, i si volem les verdures més cuites només cal anar controlant la cocció fins que està al nostre gust, pensant que després estaran uns minuts a la planxa
Vaig partir les cebes per la meitat i el porro i l'api en quatre trossos, i vaig passar totes les verdures per la planxa amb un fil d'oli, just perquè es torressin pels dos costats. Les vaig servir regades amb el suc de rostit vegetal, una mica de sal gruixuda i julivert picat per sobre.
Vaig fer aquestes verdures com un primer plat, però igualment serien, amb menys quantitat, un bon entrant i també una bona base per un filet de peix blanc simplement passat per la planxa, amb la pell ben torrada.

dimecres, 20 de maig de 2015

tàrtar de salmó amb favetes confitades


Tal com us vaig avançar, el tema d'avui tornen a ser les faves, ja sabeu que vam tenir la sort que ens en van regalar un munt i les vam poder cuinar de moltes maneres. La Marina va triar les més petites i les va confitar, o sigui que tenim a la nevera una bona reserva de favetes en oli que donen molt de joc, com podeu veure al seu blog (aquí en teniu una mostra).
Ahir, per dinar, la meva intenció era preparar un tàrtar de salmó amb alvocat, una combinació clàssica que sempe dóna molt bon resultat, però l'alvocat que tenim a la nevera encara és verd i, quan ja estava a punt de sortir a comprar-ne un altre, vaig veure les favetes en oli i se'm van obrir els ulls i en va sortir la recepta d'avui.

la recepta

Per preparar aquest plat necessitem les favetes confitades en oli, ja siguin casolanes o comprades (és fàcil trobar-les en pot i surten bastant bé) i salmó: jo vaig fer servir un filet que havíem congelat, per allò de l'anisakis que desaconsella menjar el peix cru sense passar-lo abans pel congelador. A més cal ceba tendra o de figueres, tàperes i cogombrets agredolços, mostassa, salsa worcestershire (salsa Perrins) i picant (Tabasco o similar).
El salmó es pica a ganivet en daus de la mida que ens agradi, per a mi petits, de mig centímetre per banda, i es barreja amb la ceba, les tàperes i els cogombrets també picats petits. Jo n'hi poso una cullerada de postres de cada per cada filet de peix. Ho salem i ho amanim amb la mostassa, la salsa Perrins i el picant (també al gust de cadascú, que això és molt particular). Jo hi poso una culleradeta de cafè de mostassa, una mica més de Perrins i només una punta de picant perquè faig servir bitxos vermells trinxats que em van portar de Colòmbia amb els quals cal anar amb molt de compte.
Un cop ben barrejats els ingredients, s'hi afegeixen les favetes amb una mica de l'oli de la conserva i se serveix. Vaig emplatar el tàrtar d'una manera clàssica, amb un motlle rodó, i amb unes verdures crues tallades molt fines per acabar de guarnir el conjunt.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...