dimarts, 1 de setembre de 2015

orella de porc


La crisi ha portat els restaurants a ajustar i fins i tot abaixar preus, i per fer-ho, han recorregut de manera insistent a productes barats que havien caigut en desús, com els ous (no hi ha carta que no tingui un parell de plats amb ous a baixa temperatura), els menuts i parts dels animals més barates, tot i que sovint aquests no es presenten com a tals, sinó que se'ls busca alternatives: ara no llegireu enlloc galta de vedella, arreu en diuen melós de vedella.
Els peus de porc ja fa anys que són un fix als plats de restaurants no pas barats; el capipota, tradicional o renovat, torna a estar en el top ten i ja no es considera un plat de pagesos en dia de mercat, i la cansalada del coll és la reina d'amanides i entrepans moderns: això sí, en diuen papada, perquè cansalada deu fer com pobre.
L'orella de porc és una tapa que fora d'aquí no ha desaparegut mai, i ara la tornem a veure als nostres bars després de molts anys de no aparèixer a les cartes. L'estiu passat, durant uns dies que vam ser a casa d'uns amics a l'Aragó, vam tenir ocasió de menjar-ne, i a la Marina li va entusiasmar: a mi també em va agradar, però no em va sorprendre tant, que ja sabeu que a mi aquestes parts gelatinoses del porc sempre m'han agradat i sovint he cuinat orella, gairebé sempre amb morro (vegeu aquest morro i orella amb verdura i pesto vermell, la cassola de morro i orella amb cigrons o les llenties amb morro i orella).
Els menuts, excepte el cap de vedella o les tripes, m'agrada coure'ls a casa, es poden comprar cuits a les parades especialitzades del mercat o fins i tot es troba bon morro i bona orella de porc envasada al buit.
En vaig descobrir al súper una bona marca catalana a principis d'agost i dies enrere, abans de marxar de viatge, vaig obrir un paquet d'orella cuita i per sopar la vaig preparar de dues maneres, una que podríem anomenar a la gallega, perquè es presenta com el pop a feira, però sense pop, i una altra més semblant a la que serveixen als bars com orella fregida. Aquesta és la que li va agradar més a la Marina, molt amant de les textures cruixents.

les receptes

Per fer l'orella fregida, ens cal tenir-la prèviament cuita (aquí trobareu com coure-la si no la compreu ja cuita) i deixada refredar. La tallem procurant que tots els trossos siguin d'una mida semblant i els posem en una paella molt calenta, hi afegim un raig d'oli i deixem que es vagin torrant, girant-los de tant en tant. Cal anar amb compte, que a vegades exploten i esquitxen, i veureu que la gelatina que desprenen fa que els trossos s'enganxin i es vagin enrossint: queden molt cruixents i són una delícia per al paladar.
Abans d'acabar la cocció, hi vaig tirar per sobre oli d'all i julivert i, a l'hora de servir, unes escates de sal i una mica de pebre negre mòlt.


La recepta de l'orella a la gallega tampoc és complicada: si la bullim nosaltres, una estona abans d'acabar la cocció hi posem les patates pelades perquè coguin en el mateix líquid. Tallem les patates a rodanxes no gaire primes i les posem a la base d'un plat, empolsinades de sal i pebre vermell (dolç, picant o mig i mig, segons el gust de cadascú); a sobre hi posem l'orella, tallada a trossos regulars, i l'amanim també amb pebre vermell, sal gruixuda i un bon raig d'oli bo.
Si comprem l'orella feta, bullim unes patates amb pell, escalfem l'orella al microones i acabem el plat de la mateixa manera.

dijous, 27 d’agost de 2015

salmorejo de remolatxa



Cada dia veig per la xarxa i a la carta de molts restaurants gaspatxos fets amb fruita, sobretot de síndria i de cirera, i la veritat és que ja cansa una mica, a banda que a mi el de síndria, per exemple, no m'agrada gaire, el trobo massa dolç i aigualit.
També és veritat que abans feia més gaspatxo que ara, darrerament prefereixo fer salmorejo, una preparació més simple, però que ressalta molt més el gust del tomàquet, que ara està tan bo. M'agrada molt el salmorejo amb anxoves, però també va quedar molt bo en un gotet amb broqueta de llagostins i, aquest mateix mes, com a salsa amb uns musclos.
Aquesta d'avui és una preparació més senzilla, però m'agrada molt el color que queda i el gust més dolcet, no tan intens.

la recepta

La base és un salmorejo tal i com el faig jo sempre: ratllo sis o set tomàquets macos, descartant la pell i hi poso un gra d'all petit i tres o quatre llesquetes de pa sec de barra prima (o una llesca de pa de pagès, més o menys), mig gotet d'oli, una mica menys de vinagre i sal. Deixo una estona que el tomàquet estovi el pa i amb el túrmix ho trituro tot. Rectifico de sal i vinagre (a mi m'agrada que es noti, però això va a gustos) i deixo refredar a la nevera abans de servir.
Si no voleu ratllar els tomàquets, els podeu escaldar per llevar-los la pell i els tritureu sencers, queda igual de bo.
Per aquesta quantitat de salmorejo hi vaig posar dues remolatxes i mitja de les que venen ja cuites, i vaig tornar a triturar fins aconseguir una crema i un color homogenis.
El podeu servir com el tradicional, amb ou dur i pernil salat picats, o amb unes anxoves, com m'agrada a mi, sol o com més us agradi, i ja em direu.
Que vagi de gust!

dimecres, 19 d’agost de 2015

coca de full d'estil mallorquí amb formatge italià



La cuina mediterrània no es diu així per caprici, jo crec que existeix realment una sintonia entre diversos pobles que vivim a la vora d'aquest mar a l'hora de triar els aliments que consumim i a l'hora de preparar-los.
Quan vaig estar a Mallorca el mes passat vaig descobrir la coca de trempó, que només coneixia de nom, i que no és ni més ni menys que una coca fina de pa sobre la qual es reparteixen bàsicament tres verdures, tomàquet, ceba i pebrot verd (mallorquí, remarquen, que és més gruixut i gustós que l'italià que trobem habitualment aquí).
Com una pizza, direu, o com una coca de recapta, pensaran els més afeccionats a les nostres coses. Sí, molt similar, segurament per això quan vaig ajudar a preparar la primera coca de trempó a la casa on ens estàvem i vaig suggerir de posar-hi orenga, em vam dir rotundament que no, que semblaria una pizza!
Només arribar, el dia que va venir el meu fill a sopar ja en vaig fer una de coca ortodoxa, però aquesta setmana, que hi havia també la meva filla gran, vaig optar per italianitzar la coca de trempó però no posant-hi orenga, o no només, sinó afegint-hi, oh heretgia!, formatge; i no un formatge qualsevol, sinó un d'autènticament italià, que no té ni traducció a la nostra llengua, però que a casa trobem deliciós: l'scamorza affumicata.
Posats a fer, i com que ja heu vist que al títol no he dit pas que això sigui una coca de trempó, no vaig fer servir una base de pa, sinó de pasta de full. Ara, el resultat és ben bo, tot i que mai no diré que sigui una veritable coca de trempó.

la recepta

Tallem una ceba maca i dos pebrots verds (o un si és ben gros) a la juliana o a daus grossos, que és com ho fan a Mallorca. Dos tomàquet grossos, pelats i sense aigua ni llavors, els tallem de la mateixa manera.
En una paella amb un raig d'oli, saltem durant un minut la ceba i el pebrot, hi afegim el tomàquet i ho saltem tot junt durant un minut més.
Estirem la pasta de full, la punxem bé amb una forquilla perquè no s'infli massa, i la cobrim de rodanxes fines d'scamorza. Repartim les verdures per sobre, salem i amanim amb una mica d'orenga.
Coem al forn a foc alt fins que veiem que les vores de la coca comencen a estar torrades. Servim calenta, però també és bona freda l'endemà, si és que en queda.

dilluns, 17 d’agost de 2015

musclos, el marisc que no passa de moda

Risotto de musclos i algues, una de les receptes que explico en l'article
Diuen que els romans n'eren uns grans consumidors, i ho devem haver heretat d'ells, perquè els musclos segueixen sent el marisc més popular al nostre país i no falten mai a les festes, ni quan sortim de tapes ni, per descomptat, quan volem alguna cosa per picar mentre esperem un arrosset a la vora del mar. Però no som els únics: el musclo és el marisc més consumit al món, i a Bèlgica tenen com a plat nacional els moules et frites, musclos amb patates fregides, que també mengen amb devoció a França, a Holanda i a altres països europeus.
En el darrer article que he publica a Gastronosfera parlo d'aquest tema i ofereixo uns quants consells per netejar i cuinar els musclos, amb deu saboroses receptes. Espero que us agradi i mengeu musclos sovint!

dissabte, 15 d’agost de 2015

pits de guatlla marinats amb salsa teriyaki


A vegades preparar un plat aparent i de gust sorprenent és ben senzill, sobretot amb les facilitats que la indústria agroalimentària posa al nostre abast per fer-ho amb un esforç mínim.
El plat d'avui es podia haver fet netejant unes guatlles i separant-ne els pits, però segurament no se m'hagués acudit; ara, si t'agrada voltar per mercats i supermercats a la recerca de coses noves i un dia trobes una safata amb els pits ja nets i polits que estan dient-te que te'ls emportis a casa, la cosa és molt més senzilla, i segur que se t'acudeix una bona manera de cuinar-les.
Entre les botigues d'alimentació que amb la Marina ens agrada visitar de tant en tant hi ha els supermercats de productes asiàtics, però els de veritat, aquells que hi ha a Barcelona a l'entorn del carrer d'Ali Bei amb el passeig de Sant Joan, enmig de dotzenes de comerços de tota mena que poc a poc han anat adquirint els xinesos. Al Chinatown barceloní, vaja, al barri xinès del segle XXI.
Allà, entre altres coses, hi comprem vinagre d'arròs, salses de soja, hoisin i teriyaki, la que vaig fer servir per aquest plat.
Aquesta salsa, que aquí moltes vegades s'afegeix al plat al final, està pensada per marinar abans de cuinar; de fet, el nom de teriyaki es refereix a una tècnica de cocció de la cuina japonesa en la qual els aliments són cuits al forn o a la brasa després d'haver estat adobats en una salsa dolça. Aquest adob, aquesta salsa, es fa bàsicament amb quatre ingredients que li donen un gust molt particular: salsa de soja, sucre, sake (una mena de vi japonès fet amb arròs) i mirin (similar al sake, però menys alcohòlic).

la recepta

La recepta d'avui és senzilla, si comprem els pits desossats, i porta més feina si els hem de netejar nosaltres. Un cop nets, els untem amb la salsa teriyaki i els deixem reposar un parell d'hores. Uns minuts abans de servir, els coem al form o a la brasa, i si no en teniu, a la planxa, que és com ho vaig fer jo; no cal una cocció gaire llarga, un parell de minuts com a màxim per banda, els pits són petits i perquè no es ressequin, com tots els pits d'au, han de quedar una mica cruets al centre, just que els hagi arribat l'escalfor. A més, si els tenim molta estona a la planxa o a la paella, la salsa que els recobreix es torrarà massa.
Per acompanyar els pits, vaig fer una base de verdures i fruita crua: amb un acanalador vaig fer fideus fins de pastanaga, vaig tallar ceba tendra a la juliana molt fina, vaig tallar igualment fines unes mongetes verdes crues i unes làmines de poma. Tot barrejat, amanit amb sal, oli i vinagre d'arròs, ho vaig posar al fons del plat, ho vaig regar amb la mica de suc de la cocció i vaig posar els pits a sobre.


dimarts, 11 d’agost de 2015

morro amb gambes i alls tendres, un altre mar i muntanya


Tinc debilitat per les menges gelatinoses, i entre elles, és clar, els peus i el morro de porc: n'he publicat moltes receptes, amb peus, i unes quantes amb morro, que podeu trobar aquí.
Aquest platillo va ser el meu dinar dissabte, que treballava i em vaig endur taper, i he de dir que el dia abans al vespre em va costar força deixar-lo refredar, amb la bona pinta que feia, i no menjar-me'l, tot i que aquell dia estava sol i ja m'havia preparat els musclos amb salmorejo i maionesa d'herbes que us vaig presentar dies enrere, i un arròs fred que ja us explicaré més endavant.
El cert és que la combinació és molt bona, i com sempre se'm va ocórrer una mica per casualitat. Vaig comprar morro cuit envasat al buit, perquè em va cridar molt l'atenció la bona pinta que tenia, i no em vaig equivocar, tot i que ja sabeu que a mi m'agrada fer tot el procés de la cuina a casa, i normalment el morro, com els peus, m'estimo més bullir-los jo. En aquest post, entre d'altres, us explico com ho faig habitualment.
De la nevera del súper a la paella no va passar ni mig dia, sóc un mica capriciós i si no l'hagués cuinat no hagués arribat a l'endemà, perquè tot just sortit de la bossa (anava envasat al buit) també estava boníssim.
Mentre rumiava com el prepararia, vaig recordar que bé que casen els peus de porc amb gambes: per què no el morro?

la recepta

El morro ha de ser fred, si el coem a casa ho fem el dia abans perquè agafi consistència; el tallem a daus regulars, uns 500 grams per dues persones.
Pelem unes gambes, tan bones com puguem: de Palamós si hi ha diners, o congelades, de les grosses, que són les que vaig fer servir jo. Reservem els caps.
Netegem un manat d'alls tendres i els tallem a trossos de dos dits d'ample.
Triturem al got de la túrmix un bon manat de julivert, un gra d'all i quatre dits d'oli d'oliva suau. Reservem en un biberó.
En un wok o en una paella ampla amb un bon raig d'oli sofregim els caps a foc suau, que deixin anar tot el seu sabor, retirem i en el mateix oli saltarem els alls tendres tallats, durant un parell de minuts, salem i hi afegim el morro. Saltem durant un parell de minuts més i hi afegim les gambes pelades i salpebrades: amb un minut o dos més n'hi haurà prou perquè estiguin fetes i el plat a punt.
Servim amb un bon raig d'oli de julivert per sobre, i a gaudir d'aquest mar i muntanya, estic segur que us agradarà.

dissabte, 8 d’agost de 2015

musclos amb salmorejo i maionesa d'herbes


Ens agraden molt, els musclos, a casa, i la millor manera de menjar-los és simplement oberts al vapor, tot i que al blog n'he explicat moltes receptes, que podeu trobar aplegades en aquest enllaç. En aquesta època de tanta calor, però, sembla que tot ve de gust més fred. Suposo que d'aquí va sortir aquesta recepta, similar als musclos amb dues salses, però ben diferents, com veureu si seguiu llegint.
Els musclos s'obren al vapor, simplement posats al foc en una cassola tapada; no cal cap líquid, però si voleu hi podeu posar un raget d'aigua o de vi blanc, i una fulla de llorer. Es refreden els musclos, se separa la clova buida i es reserven.
En lloc de la típica salsa de tomàquet, vaig pensar que per un plat fred com aquest hi aniria bé una salsa freda, més que no pas una pensada per menjar calenta com la de tomàquet. Per això, i perquè m'agrada molt, vaig pensar en el salmorejo, pel qual la meva dona i la meva mare també tenen debilitat i els en faig sovint, a totes dues. Podeu trobar la manera de preparar-lo en aquesta recepta de cullera de salmorejo amb anxova, i també l'he fet amb broqueta de llagostins, però us l'explico ràpid perquè no és difícil de fer.
Normalment poso al fons d'un bol un parell de llesques de pa sec de mida mitjana, i a sobre hi ratllo cinc o sis tomàquets macos, d'aquests madurs i sucosos que ara trobem amb facilitat perquè n'és època. Hi afegeixo mig got d'oli i una mica menys de vinagre, una culleradeta de sal i deixo que el pa sec s'estovi. Passats cinc o deu minuts, trituro amb el túrmix, tasto com està de sal i vinagre, rectifico si sal i deixo a la nevera perquè s'ha de menjar fresc.
La tradició diu que el salmorejo es pren amb ou dur picat i pernil salt també picat, però ja us dic que l'he fet amb anxoves, que m'encanta, amb llagostins i amb altres acompanyaments, i esta igual de bo, i també tot sol, és clar!
La maionesa d'herbes la vam imaginar la Marina i jo dies enrere, quan pensàvem com acompanyar un conill simplement cuit al forn amb oli, pebre i sal. Se'ns va ocórrer que, vist que el conill és tan bo amb allioli i cuinat amb herbes, amb un allioli d'herbes picades estaria encara més bo. La Marina ho va explicar en un post que podeu llegir aquí.
Per als musclos, vaig canviar l'allioli per maionesa, i la vaig preparar picant a ganivet molt i molt petites unes quantes fulles de farigola, romaní i sàlvia que vaig barrejar amb un parell de cullerades generoses de maionesa suau.
Per enllestir el plat, només hem de posar una culleradeta de salmorejo sobre cada musclo i una mica menys de maionesa d'herbes, i ja podem servir. Si no voleu tanta feina, només amb el salmorejo els musclos estan molt i molt bons.

dijous, 6 d’agost de 2015

tumbet mallorquí amb seitan fumat

De maneres de preparar el tumbet mallorquí, com passa arreu amb els plats tradicionals, n'hi ha gairebé tantes com llocs on es prepara, com vaig poder comprovar dies enrere durant uns dies de vacances que vam passar a l'illa. Bàsicament es fa amb albergínia, pebrot verd, ceba i tomàquet barrejat amb patates fregides, i hi ha qui el serveix només amb aquests ingredients i qui hi el fa servir de base d'algun tipus de carn, bàsicament llom de porc, o fins i tot peix. Efectivament, és un plat emparentat amb la nostra samfaina, amb menys verdures, i amb l'afegit de les patates.
Tampoc hi ha unanimitat en la manera de tallar i coure les verdures, si cal fer-ho per separat o es poden fer juntes, i si el plat s'ha d'acabar al forn o no.
La tia Fanny, que ens va acollir a casa seva, en feia una versió ràpida però ben bona i gustosa, que jo he adaptat a la meva manera. Però, en lloc del filet de porc que va fer servir ella, he optat per una opció vegana, i per aportar proteïnes al plat he recorregut al tofu fumat de Vegetàlia que em subministra el web de productes ecològics i vegetarians Ecovegetare.

la recepta

Moltes receptes fregeixen per separat l'albergínia tallada a daus, els pebrots verds i finalment la ceba amb els tomàquets aixafats, a més de les patates, i després serveixen el tumbet alternant capes d'aquests ingredients.

Jo vaig optar per una versió que acumuli menys oli amb menys fritures, i vaig posar en una paella ampla amb un raig d'oli una ceba mitjana tallada a daus no gaire petits, dos pebrots, tallats més grossos, i dues albergínies, tallades a rodanxes en forma de mitja lluna, i ho vaig saltar tot a foc fort durant uns minuts fins que les verdures es van començar a enrossir. Aleshores hi vaig afegir tres tomàquets macos, pelats i tallats també a mitges rodanxes, vaig seguir saltant el conjunt, el vaig salpebrar, i, al cap d'un parell de minuts, vaig abaixar el foc i vaig tapar la paella perquè les verdures s'acabessin de coure.
Mentrestant, vaig fregir les patates tallades a làmines fines, com per fer truita, en una paella també amb poc oli, de manera que primer s'enrossissin per fora i després, tapant la paella, s'acabessin de coure.
Un cop cuits tots els ingredients, que es poden servir tal qual alternant-ne capes al plat, els vaig posar en una safata per anar al forn, posant primer una capa de verdures, una de patates, una altra de verdures i finalment el tofu, tallat en làmines de mig centímetre. Vaig salar una mica el tofu, ho vaig regar tot amb un rajolí d'oli i ho vaig enfornar, amb el gratinador encès, durant dos o tres minuts.
El tofu, que no és gaire gustós, millora si és fumat, i em va agradar força barrejat amb el tumbet.

divendres, 31 de juliol de 2015

fetge de vedella amb crema de ceba al cava


El fetge dels animals aporta al nostre organisme una bona quantitat de ferro i de vitamina A, per això recomanen menjar-ne a les dones embarassades o que ja han parit, a més, és clar, de les persones que estan baixes en ferro.
Tot això ho he tornat a sentir molts cops aquests darrers mesos, arran de l'embaràs de la Marina, i em sembla fantàstic que el fetge sigui tan bo per a la nostra dieta, perquè a mi sempre m'ha agradat molt, i n'he publicat algunes receptes que podreu trobar aquí. La majoria de les que hi ha són fetes amb fetge gras, és a dir, amb foie, perquè sóc conscient que la gent aprecia més aquest producte elaborat que no pas el fetge fresc dels animals, tot i ser el mateix, vés a saber si perquè aquest està considerat una menja pobra en un país que en poc temps va passar de la postguerra a una societat de l'opulència que va acabar fa uns anys amb una crisi que arrossegarem encara durant molt de temps.
Perquè és molt bo, i per aquesta crisi que ens marcarà, us aconsello consumir fetge: de vedella, de porc, de xai, de cabrit... fins i tot d'ànec o d'oca per donar-vos un caprici de tant en tant!
La recepta que més m'agrada a mi és el fetge amb ceba, va ser una de les primeres que vaig penjar al blog el 2008, i avui us en proposo una nova versió, enriquida amb un producte natural i molt català com és el cava.
Per aquesta recepta he fet servir un brut nature reserva del Celler Vell, un petit celler de Sant Sadurní d'Anoia que vam poder visitar fa poc i que ha rebut diversos premis pels seus caves, que van des del brut al cuvée Les Solanes, el de més alta gama, tots ells amb una gran relació qualitat-preu.

la recepta

Per preparar aquest plat necessitarem primer de tot un bon fetge; en aquest cas, jo n'he fet servir de vedella, però amb fetge de porc, de xai o de cabrit sortiria igual de bo. També necessitarem cebes i el cava.
Pelem i tallem a la juliana tres o quatre cebes i les posem en una paella o en una cassola amb oli a foc fort, remenant bé fins que es comencin a enrossir. Aleshores, abaixem el foc i deixem que la ceba es vagi confitant, afegint-hi aigua quan comenci a quedar seca. Per anar bé l'hi hem de tenir almenys mitja hora, i quan ens sembli que comença a estar toveta, hi aboquem una copa de cava, deixem uns minuts més que redueixi, passem la ceba al vas del túrmix i ho triturem fins aconseguir una salsa fina. Si volem que la salsa no quedi tan fosca, no deixem enrossir la ceba, la fem a foc més suau, tapada, i no agafarà color.
Mentrestant, salpebrem els talls de fetge i els passem per una planxa molt calenta amb unes gotes d'oli; si són pirms, només deixem que just es marquin per cada banda, ja que el fetge és bo poc fet, perquè si es deixa coure gaire queda eixut.
Servim en un plat una base de ceba, a sobre els talls de fetge i acabem amb unes fulles de ruca amanides amb oli i sal. Reguem el conjunt amb una mica més d'oli verge bo i ja el podem servir.

dimarts, 21 de juliol de 2015

hummus de mongetes i cacauets


Aquest hummus ha sortit del mateix lloc que el puré de pèsols amb alvocat que us vaig explicar en el darrer post, ens el va ensenyar el cuiner Isma Prados durant una presentació d'entrepans saludables organitzada per Fripan
Ja sabeu que normalment només publico receptes meves, però aquestes dues em van semblar interessants per fàcils de fer i pel resultat que donen, ja que amb poca feina allarguen molt, i a més s'adiuen força a aquesta època de l'any. Amb retocs, això sí, especialment en aquest hummus.
Com sabeu, l'hummus és una preparació originària del sud de la Mediterrània que tant trobem a Grècia com al nord d'Àfrica, es un puré de cigrons amb tahina (pasta de sèsam), llimona, all, oli d'oliva i julivert.
Darrerament he vist sovint variacions consistents a cambiar alguns o bona part dels ingredients, com seria aquesta de l'Isma, que substitueix els cigrons per mongetes i la pasta de sèsam per cacauets torrats. Em va agradar el resultat quan el vaig tastar, però a la recepta que ens van facilitar li he tret cacauets i hi he afegit menta, que dóna al plat un tot molt més fresc que compensa la untuositat dels dos ingredients principals.
Vaig fer servir aquest hummus tant per picar, utilitzant picos per agafar-lo, com en un plat de salmó que vaig acompanyar amb aquest puré i l'esmentat de pèsols.
Aquest és bo, però pel meu gust, el de pèsols és superior.

la recepta

L'Isma proposa utilitzar mongetes de pot, convenientment rentades i escorregudes: jo també vaig fer servir mongetes de conserva, però de cultiu ecològic, que tenen un color més fosc. Si les bullim nosaltres, en lloc d'aigua podem fer servir suc de la cocció del llegum.
Al vas de la batedora hi posem 340 g de mongetes escorregudes, 80 g de cacauets torrats salats, uns 110 g d'aigua mineral, el suc de mitja llimona, pebre vermell picant o harisssa (pasta àrab de bitxo vermell) i optativament, un gra d'all.
Triturem bé, afegint-hi si cal una mica més d'aigua fins obtenir la textura desitjada.
Servim acompanyat de pa àcim (sense llevat), tipus pita, tortilla mexicana o similar, o bé d'un picos o alguna mena de pa similar. Per sobre del puré hi tirem pebre vermell, un raig d'oli d'oliva verge i menta abundant picada ben fina.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...