el vídeo va matar les estrelles de la ràdio, l'instagram està matant els blogs?

M'ha dit la Marina aquest matí de diumenge, mentre mandrejàvem al llit com poques vegades podem fer, que el blog, aquest, ja no és el que era, que a ella li agradava llegir-lo perquè parlava de les meves coses, sovint també d'ella, i ara no. 
Té  raó, perquè veig que sóc víctima de l'evolució mateixa de les xarxes, i tinc clar que l'instagram, potser també el facebook, s'està menjant molt blogs, i altres, com aquest, van passant sense... anava a dir sense pena ni glòria, però tampoc éx exacte.
Segueixo tenint moltes visites, i ho agraeixo, perquè el que té de bo el blog és que sempre hi és, i si un dia algú vol aprendre a cuinar un conill en quaranta minuts o saber alguna cosa més de les rabassoles o múrgules (són entre les entrades més vistes d'aquest mes), el senyor google els portarà a aquesta humil pàgina personal.
Però en el dia a dia, quan cuino plats nous, no corro a penjar la recepta i la seva història al blog, com feia abans, en part perquè no tinc el mateix temps ni les mateixes obligacions que abans, i en part, també, perquè és més senzill fer una foto i penjar-la a l'instagram, on no cal donar gaires explicacions perquè segurament la gent no les llegeix, sinó que deixa un m'agrada perquè li agrada la foto, o per compromís, però sense entretenir-se gaire a pensar què hi ha al darrere.
La imatge és el que mana ara, i instagram és imatge, mentre que el blog és a més explicació i reflexió, els blogs els fem gent que ens agrada escriure o simplement que volem explicar coses amb paraules.
Aquest mea culpa és una reflexió escaient quan el blog fa pocs dies, l'11 de març passat, que ha complert 9 anys. Nou anys que han estat dels més intensos de la meva vida, que ja comença a ser llarga, i que heu pogut anar seguint els lectors d'aquest blog perquè en molts posts hi he anat deixant escrites pinzellades, petits fragments d'aquesta vida.
Disculpeu-me els que ara ho trobeu a faltar, però com he dit moltes altres vegades quan he reflexionat aquí sobre aquests temes, un blog personal és com la vida i aquesta està feta d'èpoques i moments diferents, i segurament ara la meva vida és més plàcida, més feliçment tranquil·la, i no sento tan íntimament el desig d'explicar-me.
Pel que fa a les receptes, prometo seguir penjant-ne amb una freqüència una mica més alta, que mai arribarà a les 230 publicacions del primer any (i això que vaig començar al març!), però sí que vull arribar als 10 anys d'aquesta Cuinagenerosa orgullós de la feina feta i, si pot ser, havent assolit les 1.000 entrades.

Que acabeu de passar un bon diumenge!

quatre anys, sis-centes entrades i mig milió de visites després...

... aquí seguim. Potser no som els mateixos, però aquí seguim. Segur que molts de vosaltres no hi éreu, quan fa quatre anys va començar a caminar aquest bloc, però n'hi ha uns quants que sí, i em sembla que els tinc força identificats. Però ni tan sols aquests, ni jo, no som els mateixos, encara que mantinguem els mateixos noms.
En el meu cas, aquests quatre anys han estat molt i molt importants, no ho sabeu pas; o potser sí. No diré que han estat els més importants de la meva vida perquè abans me n'han passat moltes, de coses, i algunes ben meravelloses: néixer, enamorar-se per primera vegada i, sobretot, els fills, són experiències que marquen per tota la vida. Després d'aquests, no tinc cap dubte que els darrers quatre anys he viscut alguns dels moments més meravelloses que recordo. I també algun dels més tristos, per no dir el que més.
Els que em llegiu amb paciència des de fa temps heu pogut seguir, d'una manera més o menys explícita, algunes d'aquestes experiències vitals, perquè no m'ha recat explicar-les quan em feien feliç, ni tampoc quan les coses no han anat tan bé. Excepte una sobre la qual un dia vull escriure abastament però que requereix molta profunditat i reflexió
Ara, el bloc, com a reflex de la meva situació personal, està una mica al ralentí, perquè, com ja he explicat aquí, la vida a vegades passa per davant i és bo que així sigui, perquè tampoc no vull ser un esclau ni un addicte a aquest lloc, per més que l'estimo molt i us estimo a tots vosaltres.
Però quan es tracta precisament d'amor, d'amor a una filla i d'amor a una dona, els altres queden en segon terme, i aquestes dues passions em xuclen ara amb tal força, i per motius ben diferents, que exhaureixen la meva capacitat de creació i de comunicació.
Per això, el quart aniversari del bloc, que s'escau avui mateix, i que coincideix amb la superació dels 600 articles publicats i a punt d'arribar a 500.000 visites rebudes, és per a mi un motiu d'alegria i satisfacció, però també d'una certa tristesa perquè no coincideix amb un moment àlgid de la meva vida blocaire com va ser, per exemple, l'any passat.
Però igual que fa dos anys vaig passar una època allunyat del bloc i després vaig tornar amb força renovada, ara em sento d'una manera semblant, i ja us aviso que 'cuinar és generós' no és pas un bloc mort, sinó que segueix viu, i molt viu, perquè jo no el vull enterrar i, sobretot, perquè vosaltres el manteniu viu amb les vostres visites diàries, hi hagi novetats o no n'hi hagi.
Amb aquest escalf, amb l'amor dels meus fills Aleix i Lara i amb la força extraordinària que em dóna la Marina, no patiu que el bloc seguirà, com a mínim, quatre anys més. Moltes, moltíssimes gràcies, a ells i a tots vosaltres.