amanida de mongetes, tomàquet ratllat, olivada, coriandre...

És estiu, i toca posar al blog (i menjar) plats frescos, encara que soni a tòpic i en bona part ho sigui, perquè a mi em segueix venint de gust un bon rostit de tant en tant i altres plats considerats més d'hivern.
Aquesta és una amanida ideal per endur-se en el tàper a la feina, que és el que vaig fer jo ahir, perquè encara he de seguir baixant cada dia a Barcelona quinze dies més.
No us atabalaré gaire amb les bondats de la proposta, només us diré que me la vaig menjar davant l'ordinador perquè no podia esperar acabar la feina i anar a dinar, i me n'hagués menjat dues racions més. 
Amb els ingredients crus, i especialment amb les fulles de coriandre, és un plat molt fresc encara que la mongeta tingui mala fama de ser un llegum pesat o difícil de digerir.

la recepta

Les mongetes les podeu comprar cuites o coure-les a casa; en aquest cas, aquí us explico la manera com ho faig jo.
Per a dues racions, necessitarem un parell de tomàquets madurs de bona mida, mitja ceba tendra, una cullerada de daus de pernil salat, una d'olivada d'olives negres, dues de blat de moro dolç, un parell de cogombrets en vinagre, un grapat de fulles de coriandre, oli d'oliva, vinagre i sal.
Ratllem els tomàquets, descartant la pell, i tallem la ceba tendra a la juliana fina. Posem les mongetes a la base del plat, a sobre el tomàquet ratllat i amanit amb oli i sal, i per damunt repartim l'olivada i la resta d'ingredients. Acabem amb les fulles de coriandre picades i un raig d'olii una mica de vinagre.
O bé remenem bé tots els ingredients en un bol i els servim junts.

cigrons al pesto

Aquest matí m'he preparat un tàper per menjar a la feina, i l'he fet amb ingredients que tenia a la nevera: cigrons menuts cuits a casa, salsa pesto també casolana i tomàquets cirerols. Els cigrons els vaig coure divendres o dissabte, feia dies que no en fèiem i la Marina ho trobava a faltar, perquè és una gran fan d'aquest llegum, i a mi també m'agrada molt. El primer dia me'ls vaig menjar tot just sortits de l'olla, amb un raig d'oli, que és la millor manera. Per avui se m'ha ocorregut amanir-los amb salsa pesto, potser recordant una altra recepta que vaig fer fa temps de cigrons amb bacallà i pesto vermell. Avui, però, tenia pesto verd, perquè l'altre dia ens van regalar uns quants testos amb herbes aromàtiques i, com que n'hi havia un d'alfàbrega, no vaig resistir la temptació de preparar aquesta exquisida salsa italiana.
Abans de ficar l'amanida al tàper, l'he fotografiat i he penjat la foto a l'Instagram i al Facebook; m'ha sorprès que ha tingut molt bona acollida i els comentaris indicaven que no és habitual aquesta barreja. Ho he buscat i, efectivament, s'havien fet receptes semblants, però poques, per això m'he animat a explicar-vos aquí aquesta recepta tan senzilla i, a la vegada, tan gustosa.

la recepta

En primer lloc cal tenir els cigrons cuits, o coure'ls, no és difícil i donen molt de si. Temps enrere us vaig explicar com els faig preparo, que és com em va ensenyar la mare, queden molt bons i no es desfan. Ho trobareu aquí.
Per preparar la salsa pesto, he posat al got de la batedora un manat d'alfàbrega, tres dits d'oli, un gra d'all sense el cor, una mica de sal, dues cullerades soperes de formatge parmesà i una d'avellanes (normalment es fa amb pinyons, però queda bé també amb altres fruits secs com l'avellana o l'ametlla). Es tritura tot i es reserva.
La resta és senzill: amanim els cigrons amb la salsa, hi posem a sobre els tomàquets tallats a rodanxes, els amanim també amb una mica més de salsa i ja està a punt per servir.
Si hi volem afegir proteïna, hi podem posar daus de mozzarella o de formatge fresc, però amb aquests tres únics ingredients queda la mar de bo; almenys, a mi m'ho ha semblat i per això us ho explico.

amanida de remolatxa, maduixes i cogombre amb fulles de ruca i cruixents

El que més m'agrada de les amanides és que no hi ha normes, o no n'hi hauria d'haver; bé, potser sí que n'hi ha d'haver alguna: posar-hi alguna cosa verda i crua amanida amb greixos i àcids, perquè voltant pels llocs veus algunes coses que porten el nom d'amanida que ni de lluny recorden allò que tots associem amb aquesta paraula.
A casa no fem mai la mateixa amanida, i en mengem cada dia, però de tant en tant m'agrada idear-ne alguna totalment diferent, com aquesta que vaig fer ahir combinant ingredients que havia comprar sense cap intenció prèvia.
Amb el sistema de prova-error tant surten coses molt bones com altres que no valen res, però a vegades l'encertes a la primera, com aquesta amanida que va sortir força rodona, amb un fort contrast per la dolçor de la remolatxa i la maduixa i el toc oriental de la vinagreta.

la recepta

Bullim la remolatxa o la comprem ja bullida, i la tallem a daus. Per a dues persones n'hi vaig posar una. 
Tallem mig cogombre fresc gros, el pelem i també el fem a daus, més o menys de la mateixa mida que la remolatxa.
Rentem mitja dotzena de maduixots, els partim per la meitat i en fem dos o tres trossos de cada part.
Preparem la vinagreta barrejant bé una cullerada sopera i mitja de vinagre d'arròs, la mateixa quantitat d'oli d'oliva i una cullerada de salsa de soja.
Al fons del plat, hi posem unes quantes fulles de ruca i la remolatxa, el cogombre i la maduixa, salem i amanim amb la vinagreta. Escampem per sobre sèsam negre i ceba fregida.

porros i fonoll en escabetx, verat i una amanida amb tot plegat

Darrerament faig tot sovint escabetxos, el mes passat en vaig publicar un de guatlles (que després van servir per farcir uns pebrots del piquillo) i en podeu trobar uns quants més aquí, tant de carn com de peix o de verdures.
La setmana passada en vaig fer un de nou, de porros i fonoll, un escabetx suau que ens vam anar menjant com a entrant o acompanyament, i que va tenir llarga vida: una part del líquid va servir per escabetxar uns filets de verat, i amb el peix i les verdures dijous vaig fer una amanida d'escarola que em va agradar molt. 
Per tant, aquest és un post que explica tres receptes i que podríem encabir en allò que s'anomena cuina d'aprofitament.

la recepta

Tallem mig bulb de fonoll en forma de bastonets; pelem dos porros, traient-ne un parell de capes, i n'aprofitem la part blanca, que partirem en dos trossos. Ho posem tot en una cassola de parets altes, amb mig got d'oli, i deixem que es coguin cinc minuts a foc suau, amb uns grans d'all pelats. Abans que els porros i el fonoll s'enrosseixin, hi afegim una fulla de llorer, una branqueta de farigola, una cullerada de grans de pebre negre, un got de vi blanc, un de vinagre també de vi blanc i mig d'aigua, tapem i deixem coure a foc suau fins que els porros estan tous.
Deixem refredar i reservem almenys un dia abans de menjar-nos-ho.
Al cap de dos dies vaig comprar dos verats i els vaig netejar, fent-ne dos filets. Per treure la fila d'espines centrals de cada filet, amb un ganivet afilat fem un tall de dalt a baix a cada banda de les espines, i les llencem. Ens quedaran dos filets llargs que partirem per la meitat i salpebrarem.
En una cassola, posem a escalfar el suc de l'escabetx de les verdures, afegint-hi si cal una mica de vinagre i de vi blanc, tres o quatre grans d'all més i una branqueta de farigola, i quan comenci a bullir hi submergim els filets de verat, apaguem el foc i deixem refredar; d'aquesta manera n'hi ha prou per coure el peix i que quedi tendre i melós.
Amb les verdures i el peix escabetxat podem fer una amanida. Sobre una base d'escarola amanida amb oli i sal, hi vaig posar dos trossos de porro tallat en rodanxes d'un dit i mig d'ample, una mica de fonoll i uns quants filets de verat. La vaig amanir amb unes cullerades del suc de l'escabetx i uns quants grans de pebre vermell.

amanida de llenties i bacallà cru amb emulsió de mostassa

Dissabte passat vam visitar amb un grup reduït de bloguers l'Espai Tonyina d'Arenys de Munt, una botiga de productes del mar que val molt la pena visitar i de la qual us parlaré més àmpliament un altre dia.
Després de la visita ens van obsequiar amb alguns dels productes que elabora l'empresa propietària de la botiga, Frime, entre els quals hi havia bacallà esqueixat, presentat en làmines tallades fines i ja dessalades, que vaig fer servir per elaborar aquest plat.
La base és una amanida de llenties, una de les primeres receptes que vaig penjar al blog i que podeu trobar explicada aquí (també en trobareu una versió amb rovellons a la vinagreta).

la recepta

Coem les llenties o les comprem ja cuites, les escorrem bé i les posem en un bol. Pelem un parell de pastanagues i les tallem a làmines fines, de les làmines en fem bastonets i els tallem transversalment de manera que quedin petits daus de pastanaga.
Piquem a la mateixa mida una ceba tendra no gaire grossa, tres o quatre cogombres agredolços i una bona cullerada de tàperes, i ho afegim tot al bol de les llenties. Salem la verdura i amanim el conjunt amb un bon raig de vinagre i oli abundant, al gust. Reservem.
Per preparar l'emulsió de mostassa, posem en un bol una cullerada de mostassa de Dijon, hi afegim un rajolí de vinagre, un cop de molinet de pebre negre i oli d'oliva verge. Amb un batedor de varetes batem bé la barreja, afegint-hi oli si cal, fins que emulsioni, és a dir, que agafi una textura com una maionesa.
En un plat fons posem al centre les llenties, fent una muntanyeta, les cobrim amb làmines de bacallà dessalat i pintem el peix amb l'emulsió de mostassa, que quedi ben cobert.
Finalment, amanim unes fulles verdes (jo vaig fer servir ruca i fulles dels canonges) i les posem sobre el bacallà, donant volum al plat. Reguem el conjunt amb una mica d'oli i ja podem servir.
També vaig fer una versió de l'amanida sense llenties, amb el bacallà pintat amb l'emulsió de mostassa i les fulles per sobre.

tomàquets cor de bou amb vinagreta de farigola llimonera

Tomàquets amanits, era el títol d'aquest post: després l'he allargat per fer-lo més explicatiu. Potser no és una entrada gaire cridanera, no és una recepta molt treballada i trencadora. No. És un dels plaers que vam gaudir ahir al vespre per sopar. I us ho volia explicar.
Com sempre, les coses bones arriben sense planificar, i comencen quan vas a comprar i algun producte et crida. Com aquests tomàquets cor de bou, que els vaig veure i de seguida em vaig adonar que sortirien bons.
Estem en la millor època dels tomàquets i s'han d'aprofitar, hi ha mil maneres, i temps enrere us en vaig explicar algunes en aquest article de Gastronosfera. No ens hi resistim, no ho desaprofitem.
Amb una mica de sal i un raig d'oli, no cal més. O amb una mica més, si volem. 
Jo els vaig pelar amb un ganivet ben esmolat (també es poden escaldar i refredar de seguida en aigua amb gel, es pelen més fàcilment) i en vaig treure la part dura del peduncle. Vaig salar-los per fora i per dintre i els vaig amanir amb la vinagreta.
Aquest cop la vaig fer una mica especial: amb farigola llimonera, que li dóna un gust diferent i molt bo, pel meu gust. Vaig barrejar les fulles amb un bon oli d'oliva, un raget de salsa de soja (no gaire salada) i un de salsa perrins, totes dues amb moderació i al gust.
Una amanida ben senzilla, una amanida que només es pot menjar en aquesta època.

amanida tèbia de cansalada del coll cuita a baixa tempratura

Aquesta és una recepta de continuació, perquè utilitza el mateix ingredient principal que la recepta anterior, les mongetes amb cansalada cuita a baixa temperatura. Per tant, allà trobareu ben explicat com preparar la cansalada perquè es desfaci a la boca i es converteixi en una delícia de melositat i sabor.
Com que la cocció de la cansalada és llarga, quan en fem val més que en sobri, i així podrem utilitzar-la en altres plats com aquesta amanida.
La preparació és ben senzilla: preparem una base  de barreja d'enciams (fulles del canonge, ruca, escarola, xicoira...) i una vinagreta, en aquest cas la vaig fer amb una part de vinagre de xerès i dues d'oli, més sal i pebre negre, tot ben barrejat.
Posem a la base del plat l'amanida i a sobre la cansalada, acabada de coure o escalfada al microones, i ho amanim tot plegat amb la vinagreta i una mica de sal maldon per sobre la papada.

amanida de verat en escabetx

Aquesta és una recepta recuperada de l'arxiu, la vaig fer al setembre i l'he trobat revisant fotos, com la darrera que vaig penjar. Deu ser que aquests dies estic poc inspirat... o que tinc la targeta de la càmera plena a petar i s'ha de buidar!
D'escabetxos n'he fet i publicat uns quants, el darrer d'escarxofes, però també d'albergínies, de musclos, de conill, de costelles, de llom, de guatlla... els podeu trobar tots aquí. Però m'adono que no n'he publicat gaires, de peix, per no dir cap, potser perquè l'escabetx de sardines, per exemple, és molt més habitual i fàcil de trobar a la xarxa, i em semblava més original fer-ne, per exemple, de costella de porc.
El verat és un dels meus peixos preferits, és un peix blau, vol dir que té moltes propietats bones per a la dieta, i es pot menjar de moltes maneres, tant cru com fregit, a la planxa o en escabetx, que és com el vaig fer jo aquest dia.
Per preparar l'escabetx normalment enfarino una mica el peix salpebrat i el fregeixo en una cassola amb abundant oli calent, molt poca estona, només perquè s'enrosseixi una mica de fora, el retiro i en el mateix oli hi poso una pastanaga o dues tallades a rodanxes, una bona ceba tallada a la juliana i uns quants grans d'all aixafats amb el ganivet o amb un cop de puny.
Ho deixo sofregir tot plegat i, quan comencen a estovar-se les verdures, hi tiro una cullerada de pebre negre en gra, una fulla o dues de llorer, una branqueta de farigola i una de romaní, un got de vinagre i un got d'aigua o de vi blanc. Per l'escabetx prefereixo un bon vinagre de Xerès, o un de vi blanc, si no hi poso vi. Deixo coure el conjunt fins que s'han acabat de coure les verdures i aleshores hi poso els trossos de peix, tanco el foc, tapo la cassola i deixo que s'acabi de coure amb l'escalfor residual mentre es va refredant.

El verat en aquest cas l'havia tallat en filets, sense espines, i els vaig partir en tres trossos, però m'agrada encara més agafar el peix sencer, net de cap i tripes, i tallar el cos en tres o quatre trossos i cuinar-lo així; només té l'inconvenient que en menjar-lo s'haurà de tenir en compte que al centre hi té l'espina.

L'escabetx és més bo l'endemà o al cap de dos dies, i el que va quedar és el que vaig dedicar a l'amanida.
Per fer-la, traiem el verat i posem la ceba, la pastanaga, alguns alls i part del líquid de l'escabetx al pot de la batedora i ho triturem, afegint-hi una mica de líquid si cal fins que ens quedi una salsa amb la textura que busquem.
Posem els trossos de verat sobre una base de fulles verdes (vaig fer servir enciam i espinacs tendres) i ceba tendra tallada fina, més uns tomàquets cirerols de branca. Per sobre, reguem amb la salsa al nostre gust, i ja és a punt de servir.

mongetes arlet amb sardines 'anxovades', tomàquet i pesto de ruca

No és pas un plat dedicat a la meva filla petita, malgrat que porta el seu nom, perquè no tasta res més que la llet materna, pobreta, i encara li falta temps per poder menjar els platets que penjo aquí. Són les mongetes que es diuen com ella; almenys, així figura en el paquet d'aquests fesols de la varietat petita de la Vall d'en Bas. Les vaig comprar (envasades cuites) perquè em va cridar l'atenció el nom i perquè feien molt bona pinta, les cultiva i envasa una petita empresa garrotxina, Masia Can Guidic, i vaig començar a donar voltes a una recepta amb aquest ingredient, fins que vaig trobar un altre producte nou al súper, unes sardines anxovades. Ho diu l'envàs en castellà, perquè suposo que són sardines conservades en sal, dessalades i envasades en oli. També em van semblar prou bones.

Ambdós ingredients es potencien en aquesta amanida, que combina elements cuits (les mongetes), en conserva (les sardines) i frescos (el tomàquet i la ceba) amb els múltiples ingredients integrats en la salsa pesto. 
Aquest pesto l'havia preparat la Marina per un altre plat que ahir explicava al seu blog: em va agradar molt, per això el vaig incorporar a un plat meu de seguida que vaig poder. No és el pesto tradicional que es fa amb un grapat d'alfàbrega, un bon raig d'oli, una mica d'all, una cullerada de pinyons i una cullerada de formatge parmesà o similar, sinó que en lloc de l'alfàbrega, s'hi posa ruca, que és una herba que personalment m'agrada mol.
Vaig muntar el plat posant una fila de mongetes a la base i a sobre hi vaig posar tomàquet picat (volia posar-hi tomàquet fresc però no en tenia i amb tomàquet en conserva casolà ben escorregut va quedar molt bo) amanit amb sal i el pesto. A sobre hi vaig posar anelles de ceba morada, prèviament posades una estona en aigua freda per treure'ls una mica la fortor, i les sardines escorregudes de l'oli. Per sobre, ho vaig tornar a amanir amb una mica d'aquest oli de les sardines i una mica més de salsa pesto.

amanida en gotet per desengreixar un sopar

Quan prepares un àpat a base de platets diferents perquè els convidats tinguin ocasió de tastar diverses preparacions, la tendència és posar coses bones per impressionar, del tipus canapès de fetge d'ànec i per l'estil, i a vegades ens oblidem de posar ni que sigui una tapeta que faci més lleuger un àpat que pot arribar a fer-se pesat i li doni una mica de frescor. És el paper que sol fer normalment l'amanida, però és clar que no podem pas posar una plata d'enciam ben amanida ben amanida, com diu la cançó. Aleshores, preparar un gotet d'amanida refrescant es presenta com una solució que ens ajudarà a alleugerir el sopar, i que pot ser ben senzilla tot i que no cal que sigui simple.
La setmana passada, en un d'aquests sopars, i després de la reflexió precedent, vaig optar per aquest gotet que veieu a la foto, aprofitant que ja tenia preparada una amanida de llenties que a casa agrada molt, similar però amb algunes diferències respecte a la que anys enrere vaig explicar aquí. Si no ho heu fet mai, proveu-ho, a tothom li agrada una mica d'amanida fresca entremig de les gambes, les croquetes i els canapès.
Per preparar aquest gotet, primer havia fet l'amanida de llenties, que va bé que tingui una mica de repòs, per exemple, des del dia abans. Primer bullim les llenties pardines (o les comprem fetes, millor que no pas fer-les servir de pot), les rentem i les escorrem bé. En un bol gran, les barregem amb pastanaga crua tallada a dauets de la mida de les llenties, que li donarà el toc més cruixent, ceba tendra, cogombrets i tàperes en vinagre tallats de la mateixa mida. Amanim amb oli, sal i vinagre al gust, i deixem reposar. Anem amb compte amb el vinagre i posem-n'hi de bo, i poc, tornem a tastar quan l'amanida hagi reposat unes hores i n'hi afegim aleshores si cal.
A l'hora de servir, posem a la base dels gotets unes fulles d'herba dels canonge, les amanim amb sal i oli i a sobre hi posem una bona cullerada de llenties, que ja hi aportaran el toc àcid. Acabem amb un pessic de brots d'alfals, que amanirem amb una mica més d'oli, i ja tenim a punt aquesta amanida individual.

amanida de galets amb tomàquet cru i conserves

Els dies que treballo, com avui, m'emporto la carmanyola per dinar. A vegades tinc la sort que me la preparin, però normalment, com solc fer amb tantes coses, l'omplo just abans de marxar, a vegades una mica a corre-cuita. Això vol dir que a vegades em queda un plat bo, i d'altres, no tant.
De les preparacions que més he gaudit darrerament, aquesta amanida de pasta, senzilla, però no simple, feta amb bons ingredients, i amb una combinació que, perdoneu-me, em va semblar ideal.
Vaig fer servir galets mitjans de La moianesa, una petita i veterana empresa de la meva comarca, cuits al dente, i mentre bullien amb abundant aigua amb sal, vaig barrejar un parell de cullerades de tomàquet cru en conserva, una bona conserva casolana, amb oli d'un pot d'anxoves, una mica de sucre i una mica de sal.
A la carmanyola hi vaig posar anxoves tallades a trossos grossos, una cullerada de tàperes petites, quatre cogombres petits en vinagre també  tallats a trossos i unes olives negres de kalamata. Quan la pasta va ser cuita, la vaig escórrer, i, sense rentar, la vaig abocar a la carmanyola; tot seguit hi vaig afegir el tomàquet amanit i un pols d'orenga i pebre negre, i vaig barrejar bé el conjunt.
No vaig rentar els galets seguint els consells d'Antonella Speranza, del bloc La pasta per als catalans, que afirma que d'aquesta manera no es perd el midó que permetrà que la salsa s'enganxi més bé a la pasta, i el cert és que és un bon consell.
Me la vaig menjar a temperatura ambient, no freda de nevera, i és aixi com crec que queda més bona. El segon dia, per fer la foto, vaig fer servir olives negres d'Aragó, que també hi queden bones.

mongetes vermelles i crudités amanides amb vinagre d'arròs

 

No acostumo a explicar aquí les coses que poso a la carmanyola per dinar a la feina, però aquesta amanida d'avui és tan senzilla i el resultat és tan bo que no em puc resistir a explicar-vos-la.

Tampoc feia servir gaire fins ara, per no dir mai, el vinagre d'arròs, excepte per a preparacions de tipus oriental, i he de dir que en aquesta mena de plats amb verdures crues, m'agrada molt més que altres vinagres.

Les mongetes vermelles les vam coure a casa, que sempre queden més bones que les de conserva, i tampoc no costa tant. Per preparar l'amanida pròpiament dita, tallem ceba de Figueres, pebrot verd, pebrot vermell i cogombre a daus d'una mida similar a la de les mongetes, i ho posem a macerar una estona amb un raig generós de vinagre d'arròs, oli i sal.

Abans de tancar la carmanyola, hi afegim les mongetes i unes fulles de farigola llimonera i remenem bé. Com que ens ho menjarem al cap d'unes quantes hores, la maceració es completarà a l'interior. I si les preparem al matí per sopar, encara millor.

(una altra) amanida tèbia de mongetes (amb salsitxa fumada i salsa de mostassa antiga)

Les nou del vespre. Unes mongetes cuites a casa que no sé si menjar-me abans de marxar uns dies o congelar-les. Me les menjo. Amb què? 
Amb una bona botifarra de Castellterçol, em direu els lectors habituats a seguir aquesta cuina. No en tinc, fa dies que una 'mala' influència m'ha allunyat una mica de la proteïna animal, i a la carnisseria em veuen poc. Però sempre hi ha algun recurs al rebost: unes salsitxes fumades d'aquelles que no ens fan sentir culpables en menjar-les, envasades en pot de vidre, immerses en una mena de salmorra que les conserva.
Ep! Poden combinar, però falta alguna cosa que les lligui. Per a les salsitxes? Mostassa... una salsa de mostassa! Tinc una maionesa suau a la nevera, i hi barrejo mostassa: trio una mostassa a l'antiga, més que res, perquè la de Dijon, diluïda en la maionesa, no es veuria, i l'antiga, amb els seus granets, quedarà més lluïda. A vegades, cuinar amb mentalitat de blocaire, dóna bons resultats!
Perquè sigui una amanida, una barreja de fulles verdes regades amb oli, sal i unes gotes de vinagre suau. Al centre del plat, les mongetes i la salsitxa tallada a rodanxes, que haurem passat un minut pel microones a potència baixa perquè quedin una mica tèbies, i una bona cullerada de salsa.
Què li falta? Potser un toc cruixent... una mica de ceba fregida.
Plat únic, ràpid, que no 'fast food'.

amanida de tomàquets amb areng, ruca i envinagrats

Quan fa temps que publiques receptes en un bloc, com és el meu cas, al final acabes plagiant-te a tu mateix, i no pas per voluntat o mala fe, sinó de forma totalment involuntària. Com m'ha passat a mi amb aquesta recepta, que quan ja la tenia feta, fotografiada i menjada, m'he adonat que per ingredients i concepte, s'assembla força al mosaic de tomàquets amb ruca i envinagrats que vaig publicar un ja llunyà 8 d'octubre de 2008, o sigui, aviat farà quatre anys.
Això no obstant, us deixo la recepta, perquè no és ben bé igual; en qualsevol cas, millora l'anterior i, aquests dies de calor, es posa d'allò més bé. Jo me la vaig fer un dels escassos dies que he pogut sortit amb la bici de carretera; amb ben poca estona i esforç la vaig tenir a punt i em va deixar el cos a to després de la suada, que la calor ja comença a apretar.
Per a muntar l'amanida, vaig posar a la base tomàquets de pera i tomàquets kumato, tallats en grills, alternant-los per donar més color al plat.
A sobre, olives gordal tallades per la meitat, cogombres en vinagre a rodanxes, cebes en vinagre a quarts, tàperes petites senceres, els trossos d'areng i les fulles de ruca. Salem una mica el tomàquet i les fulles i ho reguem tot plegat amb un bon oli d'oliva.
L'areng que faig servir per a les amanides és suec, i el compro a la botiga d'alimentació de l'Ikea; em sembla que ja he explicat a vegades que de tant en tant val la pena fer-hi una visita, per exemple, per la varietat de conserves d'areng, aquest peix que viu a les aigües fredes del nord i que venen, entre d'altres, amb salsa agredolça, amb mostassa o amb una vinagreta suau d'anet, que és el que faig servir per a les amanides.

Amb els envinagrats, l'amanida ja queda prou forta de gust, però si li voleu donar un puntet més, hi podeu posar una mica del suc de la conserva del peix.

amanida de patata, moniato i remolatxa

De la barreja d'atzar, curiositat i treball que deia en el darrer post en surten coses bones, mediocres i dolentes, però dissabte vaig tenir la sort que me'n van sortir dues de bones, les barquetes de crema de coliflor que us explicava aleshores, i aquesta amanida.

El seu origen és el mateix: tenia moniato de quan vaig fer-ne xips per acompanyar la butiburguer, remolatxa d'una altra amanida i vaig bullir unes patates amb pell.

El moniato el vaig coure al microones: tallat en rodanxes gruixudes, amb dos o tres minuts a màxima potència va estar fet. Vaig partir cada rodanxa en quatre trossos i les vaig salpebrar i amanir amb oli.

Les patates amb pell també les vaig salpebrar i amanir amb oli, un cop pelades i tallades d'una mida similar al moniato, i la remolatxa, que l'havia comprat cuita, la vaig amanir amb oli, sal, pebre i comí en  pols. Ho vaig posar tot en un plat i ho vaig regar amb oli d'all i julivert i vaig repartir fulles de coriandre per sobre.

El cert és que queda un plat molt bonic de colors i bo de gustos, que d'això es tracta, oi?

amanida de remolatxa amb arròs i envinagrats

Arran del taller de cuina marroquina de la setmana passada, em vaig quedar amb ganes de menjar més remolatxa, un producte que fins ara he tocat ben poc i que un cop bullit té una textura i un sabor dolcenc del qual es pot treure molt de profit.

Dilluns em vaig fer aquesta amanida per dinar, amb ingredients habituals i amb altres de nous, i amb un resultat que em va agradar molt.

El dia abans vaig preparar l'amanida d'arròs, perquè volia que estigués reposada. A més de l'arròs bullit i rentat, hi vaig posar ceba i cogombres en vinagre picats petits, olives gordal sense os i tomàquet sense pell ni llavors, també ben picats. Ho vaig amanir amb oli, pebre negre i vinagre d'arròs, i a reposar fins l'endemà.

La remolatxa la vaig comprar cuita, en venen a tots els supermercats, surt molt bé de preu i t'estalvies força feina, a banda que a vegades és difícil trobar-la crua. La vaig tallar a rodanxes que vaig amanir amb oli, sal, pebre negre i comí en pols, les vaig remenar bé i les vaig posar gairebé totes al fons del plat. A sobre, l'arròs, coronat amb una rodanxa de remolatxa tallada a dauets, una mica de cebollí picat i un raget d'oli d'oliva verge.

Aquesta setmana he tornat a repetir, tallant tota la remolatxa a quadrets i barrejant-la amb l'arròs una estona abans de servir, per tenyir els grans de vermell... ideal per a la carmanyola.

La dolçor de la remolatxa, la potència de les espècies, la subtil acidesa del vinagre d'arròs, les conserves cruixents, l'hortalissa tova, el seu color potent, fan d'aquesta senzilla amanida una proposta diferent que espero que us agradarà.

amanida d'albergínia i verdures en conserva

Sembla un joc de paraules, però cuinar porta a cuinar, i sense haver cuinat, pràcticament és impossible cuinar. No sé si m'explico.
Per fer un bon arròs, cal haver fet primer un bon brou, el mateix dia o un mes abans, que per això tenim congeladors, però cal haver-se posat a cuinar abans. Per fer un bon plat de pasta, si habitualment tenim salsa de tomàquet casolana, ja tenim molt de guanyat. Per cuinar cal, o almenys és molt millor, haver cuinat abans.
I una cosa porta l'altra. Les albergínies amb alfàbrega que vaig fer la setmana passada reposaven a la nevera i ens les anàvem menjant com estaven concebudes, com un entrant o 'antipasto', o simplement, per picar una mica quan el cuc de la gana comença a manifestar-se. És una preparació que guanya dia a dia, i em rondava pel cap fer-les servir per fer una amanida nova que tingués, també, una clara inspiració italiana.
M'hi vaig posar dilluns, com sempre, amb el temps just per fer el dinar, i vaig recórrer a les coses que tenia més a mà: el que ja havia cuinat abans (les albergínies) i un seguit de conserves, comprades o parcialment elaborades a casa, i em va sortir un plat que sembla sicilià, que em va encantar i que oferiria sense dubtar-ho a l'admirat comissari Montalbano si es presentés un dia a sopar a casa. Segur que si la seva assistenta li hagués deixat a la nevera una amanida com aquesta, parenta llunyana de la deliciosa caponata, hagués gaudit d'allò més menjant-se-la assegut al seu porxo de cara al mar que banya les costes de Vigàta.
La recepta de les albergínies la trobareu aquí, i per a l'amanida només cal tallar les rodanxes en tires amples. Les vaig barrejar amb tomàquets secs (que vaig portar d'Itàlia i que havia rehidratat i posat a macerar amb oli, alls i herbes), tallats també a tires, cogombres i cebetes en vinagre, tallats en trossos grossos, tàperes de bona mida (d'aquelles que porten cua), i unes olives negres de bona qualitat, ja siguin d'Aragó o de Kalamata.
Amanit tot plegat amb oli (hi podem posar el dels tomàquets) i una mica més de vinagre de Mòdena (les albergínies ja en porten), queda un plat deliciós.
Comentant-lo amb una amiga, em va dir que ella hi hauria posat també uns daus de formatge parmesà. Ho vaig pensar, però no en tenia, i aleshores em vaig plantejar posar-hi unes boletes de formatge d'untar, o daus de formatge fresc, com hi podia haver posat anxoves, però són variacions que queden per un altre dia, o per si vosaltres ho voleu provar.

'ensaladilla' blanc-i-verda

A casa, sempre hem posat mongeta a l''ensaladilla' russa, però veig en blocs i pàgines de cuina que molta gent no n'hi posa i l'única aportació verda és la dels pèsols. 

Aquesta setmana passada tenia mongetes verda rodona, que no sé si té un nom, com la plana, que es diu perona. Doncs bé, ara a l'estiu, com més m'agraden les mongetes, planes o rodones, és en 'ensaladilla', i a més feia temps que volia introduir en aquest plat envinagrats, que també hi ha gent que en posa a la russa. D'aquí va sorgir aquesta idea, que m'ha agradat molt i repetiré més d'una vegada.

No té més secret que buscar-li un nom, sempre us dic que la cuina és diversió, i la diversió no és només en el fet de cuinar, sinó també pensar com pots fer una cosa nova, o introduir variants en plats consolidats; i posar-hi un nom forma part d'aquest exercici de revisió: 'ensaladilla' blanc-i-verda.

Es tracta de tallar les mongetes petites i posar-les a bullir en aigua amb sal; mentrestant, pelem patates i les tallem a daus petits, que posarem a bullir amb les mongetes així que les tinguem tallades.

Un cop bullida la verdura, l'escorrem bé i la posem a refredar, abans d'abocar-la en un bol, on hi afegirem ceba tendra picada petita, igual que alguns cogombres i tàperes amb vinagre. Hi afegim una maionesa suau, amb generositat, i deixem reposar el conjunt a la nevera.

També hi podríem posar pèsols, fins i tot olives, però així queda prou bé, i justifica el títol, ja que no porta ni pebrot, ni pastanaga ni tonyina ni altres ingredients que no siguin blancs o verds. I una petita amanida d'herbes del canonge per acompanyar i mantenir el color.

P.s.: a través del comentari d'una amable lectora he après que les mongetes rodones es diuen bobi. Moltes gràcies, Maria!

amanida de brots amb sardines, formatge i vinagreta de cireres

Dissabte de mal temps, un altre del pèssim mes de juliol que hem tingut aquest any. Davant l'amenaça de pluja, deixem la sortida amb la colla ciclista pel diumenge, de manera que de sobte em trobo amb un matí lliure no previst. Anirà bé per endreçar, anar a comprar i cuinar, que en tinc ganes.
Al súper trobo formatge per a amanides, un formatge tallat a daus i conservat en salmorra, i penso quina amanida puc fer. Com que també he comprat cireres, potser seria una bona idea intentar fer una vinagreta de cireres per a l'amanida amb el formatge. I amb què més? La solució és a casa: quan endreço les compres veig unes llaunes de sardines en oli d'oliva. Per què no?
Per fer la vinagreta, vaig posar al vas de la batedora oli d'oliva, aproximadament vuit cullerades, vinagre balsàmic (unes dues cullerades), sal, pebre negre i quatre o cinc cireres sense pinyol. Ben batut i tenim la vinagreta a punt.
Posem les amanides al mig del plat (vaig fer servir una barreja de brots tendres), uns cirerols partits per la meitat als voltants, les sardines en trossos regulars a sobre (si teniu sardinetes petites, millor), el formatge i uns crostonets de pa fregit. Amanim amb la vinagreta i ja és a punt per menjar.
Ja he fet aquesta amanida dos cops més, per acabar-me tots els ingredients, i el dia que compri sardines fresques, ho provaré amb lloms crus posats a marinar amb la mateixa vinagreta un parell d'hores abans.
El contrast del formatge, les sardines i les cireres? A mi em va encantar!
... I de segon, un arròs nou; la recepta, però, un altre dia.

esqueixada de bacallà amb patata i tomàquet

Estiu = recuperació de plats que no fas durant l'hivern, + bloc = buscar la volta a un plat de sempre i presentar-lo que quedi bé. Fórmula infalible. Si hi introdueixes alguna cosa nova, encara millor.
Aplicant aquesta fórmula, va sortir aquesta versió de la típica esqueixada de bacallà, que no s'hauria de dir així, perquè el bacallà no va esqueixat, sinó tallat a ganivet, però vaja, tampoc no deixarem que un detall ens espatlli la història...
Ja he parlat de l'esqueixada aquí altres vegades, i normalment la faig, a més del bacallà, amb ceba tendra, pebrot vermell i pebrot verd, oli i julivert, i sovint hi poso també olives negres, que hi lliguem molt bé.
Aquesta versió d'avui porta aquests mateixos ingredients, més dos de nous, patata i tomàquet.
Les patates les podem bullir amb pell o coure-les al microones, uns cinc minuts a màxima potència, segons la mida; sigui com sigui, deixem refredar les patates, les tallem a daus, les salem i en posem una primera cada dins d'un motlle, quadrat o rodó. Sal, un fil d'oli i a sobre hi posem una nova capa de pebrot vermell tallat a dauets i amanit també amb oli i sal. La capa següent, per alternar colors, serà de ceba tendra; si no és prou dolça, la posem una estona abans amb aigua i vinagre, l'escorrem i l'afegim a l'esqueixada, amanida també amb una mica d'oli i sal. Una darrera capa de pebrot verd abans de posar el bacallà a sobre, tallat a daus, i prèviament dessalat, és clar. Finalment, les olives negres, en aquest cas en forma d'olivada barrejada amb oli d'oliva, que posarem per sobre del bacallà
Al costat, per anar barrejant mentre mengem, tomàquet sense pell ni llavors tallat a daus i amanit amb oli i sal.