amanida d'albergínia i verdures en conserva

Sembla un joc de paraules, però cuinar porta a cuinar, i sense haver cuinat, pràcticament és impossible cuinar. No sé si m'explico.
Per fer un bon arròs, cal haver fet primer un bon brou, el mateix dia o un mes abans, que per això tenim congeladors, però cal haver-se posat a cuinar abans. Per fer un bon plat de pasta, si habitualment tenim salsa de tomàquet casolana, ja tenim molt de guanyat. Per cuinar cal, o almenys és molt millor, haver cuinat abans.
I una cosa porta l'altra. Les albergínies amb alfàbrega que vaig fer la setmana passada reposaven a la nevera i ens les anàvem menjant com estaven concebudes, com un entrant o 'antipasto', o simplement, per picar una mica quan el cuc de la gana comença a manifestar-se. És una preparació que guanya dia a dia, i em rondava pel cap fer-les servir per fer una amanida nova que tingués, també, una clara inspiració italiana.
M'hi vaig posar dilluns, com sempre, amb el temps just per fer el dinar, i vaig recórrer a les coses que tenia més a mà: el que ja havia cuinat abans (les albergínies) i un seguit de conserves, comprades o parcialment elaborades a casa, i em va sortir un plat que sembla sicilià, que em va encantar i que oferiria sense dubtar-ho a l'admirat comissari Montalbano si es presentés un dia a sopar a casa. Segur que si la seva assistenta li hagués deixat a la nevera una amanida com aquesta, parenta llunyana de la deliciosa caponata, hagués gaudit d'allò més menjant-se-la assegut al seu porxo de cara al mar que banya les costes de Vigàta.
La recepta de les albergínies la trobareu aquí, i per a l'amanida només cal tallar les rodanxes en tires amples. Les vaig barrejar amb tomàquets secs (que vaig portar d'Itàlia i que havia rehidratat i posat a macerar amb oli, alls i herbes), tallats també a tires, cogombres i cebetes en vinagre, tallats en trossos grossos, tàperes de bona mida (d'aquelles que porten cua), i unes olives negres de bona qualitat, ja siguin d'Aragó o de Kalamata.
Amanit tot plegat amb oli (hi podem posar el dels tomàquets) i una mica més de vinagre de Mòdena (les albergínies ja en porten), queda un plat deliciós.
Comentant-lo amb una amiga, em va dir que ella hi hauria posat també uns daus de formatge parmesà. Ho vaig pensar, però no en tenia, i aleshores em vaig plantejar posar-hi unes boletes de formatge d'untar, o daus de formatge fresc, com hi podia haver posat anxoves, però són variacions que queden per un altre dia, o per si vosaltres ho voleu provar.