aprofitar els fracassos

A la cuina, mira que ho hem dit vegades, les coses no sempre surten com volem, a vegades et trobes amb autèntics fracassos. De tot se n'aprèn, però, i a la cuina, quan una cosa no surt bé, hem de mirar d'aprofitar tot el que puguem.
Una companya de feina està casada amb un murcià i de tant en tant em parla de plats d'aquella zona; la darrera vegada, em va explicar que faria michirones, un plat que té com a base les faves seques que es rehidraten i es cuinen cobertes d'aigua amb pernil, cansalada, xoriç, alls i llorer. És a dir, d'una manera semblant a com fem les faves a la catalana. Quan m'ho va dir, vaig recordar que havia comprat, temps enrere, faves seques, perquè em van fer gràcia i, com que no n'he cuinat mai, no havia sabut com fer-les i s'havien quedat al rebost.
Ja us podeu imaginar que de seguida vaig posar les faves en remull, gairebé dos dies, com diuen les receptes que vaig consultat, i passat aquest temps les vaig posar a l'olla amb una cabeça d'alls, llorer, sal, pebre vermell i un trio de compango asturià: morcilla, cansalada magra i xoriç, tot fumat, que són les carns que els asturians posen a la fabada.
Ho vaig deixar arrencar el bull i coure a foc suau durant una hora i mitja, sense aconseguir que s'estovessin, de manera que me'n vaig anar a dormir, que era molt tard, i l'endemà vaig fer una segona cocció. El resultat: les faves seguien dures.
Probablement, eren a casa feia massa temps, el cert és que no recordo des de quan, i no hi va haver manera, o sigui que no vaig tenir més remei que escórrer les faves i llençar-les. 
Però em va quedar un brou que feia molt bona pinta, i va resultar molt bo, si bé fort de gust, i també em van quedar els embotits, que no podia pas llençar.

Per això, l'endemà en vaig fer una paella de fideus que em vaig menjar en dos dies (un al tàper de la feina) i que l'Arlet també va tastar, i no semblava pas que li desagradessin, tot i que us podeu imaginar que van quedar amb un gust potent.
La recepta és molt senzilla. Com que tenia el brou tan gustós, vaig optar per la tècnica dels fideus rossejats: posem oli que cobreixi bé el fons de la paella, hi posem els fideus (vaig fer servir els del número quatre) i els deixem enrossir, a foc mitjà; els aboquem en un colador per escórrer bé l'oli (que podem aprofitar perquè els fideus no deixen gust i no l'hem recremat) i els tornem a la paella.
Hi aboquem el brou bullint, que cobreixi bé els fideus, i deixem que es vagin fent el temps que estableix el fabricant, afegint-hi, si cal, més brou. 
Tallem el xoriç i el botifarró a rodanxes i la cansalada a talls de mig dit, i els afegim a la paella uns minuts abans d'acabar la cocció dels fideus. Servim amb cibulet abundant per sobre, per refrescar una mica el plat i donar-li color.

'ramen' a la catalana

Avui m'he divertit cuinant, perquè fa dies que no m'hi havia pogut posar. I ho he fet amb aquest divertiment, una versió catalana del ramen japonès, que s'ha popularitzat molt al nostre país els darrers anys.
El ramen és una sopa de fideus, que es bullen en aigua i se serveixen en un bol amb brou calent, verdures, carn (que sol ser de porc) i ou dur. És un plat popular, importat de la Xina, que constitueix un àpat complert perquè porta suficients proteïnes, vitamines i hidrats per necessitar poc més que una fruita o un caprici dols al darrera per quedar satisfet.
La versió a la catalana l'he fet amb un brou fosc d'au i fideus d'aquí, en lloc dels asiàtics que solen portar aquestes sopes, i hi he afegit un toc de salsa de soja i de picant, que m'agrada molt. Com que ja tenia el brou fet i els fideus cuits, de fet ha estat un plat mig d'aprofitament que he enllestit en poca estona. Us explico com.

la recepta

El brou el vaig fer aprofitant unes carcasses de guatlla que m'havien quedat d'un altre dia que només vaig fer servir els pits nets (a veure si us explico aviat la recepta).
Les vaig posar en una olla amb un raig d'oli i unes verdures (una pastanaga, una branca d'api, un porro, una cebeta) i ho vaig sofregir tot plegat uns minuts, fins que es va enrossir, perquè el brou agafés un color fosc ben bonic. Ho vaig cobrir d'aigua i ho vaig deixar coure una hora o una hora i mitja.
Per fer el ramen, ja tenia fideus bullits, però si no en tenim, els bullim amb aigua o amb el brou i els reserveu.
Tallem les verdures ben fines, en el meu cas, carbassó, espàrrecs (tallats en dos trossos), xampinyons, porro, col lombarda i ceba tendra. També hi podeu posar fulles de bledes o d'espinacs, col o qualsevol altre verdura que us agradi. 
De la part verda de la ceba, en reservem un tros.
Bullim els ous de guatlla durant dos minuts justos, posant-los quan l'aigua ja bull, perquè ens quedi el rovell líquid.
Posem el brou al foc amb les verdures dures i quan comenci a bullir hi afegim el porro i la ceba tendra, hi posem també els fideus i apaguem el foc.
Mentrestant, en una paella ben calenta i amb gota d'oli hi coem la carn salpebrada, en el meu cas era cap de llom molt tendre. La tallem a tires i la reservem.
En un bol servim el brou amb les verdures i els fideus, hi afegim una punta de picant, al gust de cadascú, un raget de salsa de soja i, a sobre, hi posem la carn i els ous partits per la meitat; ho guarnim amb rodanxes ben fines que tallarem en el darrer moment de la part verda de la ceba que havíem reservat.

canelons de confit d'ànec, fetge gras i bolets enguany per sant esteve

Els canelons són un plat que costa molt de fotografiar, i més un dia de festa que no pots fer esperar els convidats per preparar ni il·luminació ni atrezzo. Foto ràpida amb el mòbil, i cap a taula.
Tot i així, n'he penjat unes quantes receptes al blog, que podeu trobar reunides en aquest enllaç. Intento que cada vegada que en faig siguin diferents, tant si són d'estiu com si són els clàssics de Sant Esteve; aquests d'avui són els que vaig fer per la meva família directa enguany en aquesta data.
Potser no són gaire originals, perquè aquesta combinació d'ànec amb el seu fetge i bolets, generalment ceps, s'ha fet força en la cuina catalana moderna. No sé com els fan els altres, si també fan servir confit o no, jo us explico com els vaig elaborar jo per si ho voleu provar, perquè van tenir un èxit rotund entre els meus fills, des del gran fins a la petita, que encara no sap dir-ho, però bé prou que se li veu quan una cosa li agrada!

la recepta

Necessitarem abans que res confit d'ànec: nosaltres el vam comprar a França el darrer cop que hi vam anar, però aquí també se'n troba a molts llocs. El confit, ja ho sabeu, són les cuixes i contracuixes de l'ànec cuites en el seu propi greix, i es venen en llaunes que en porten dues o més. Per fer uns 25 canelons vaig fer servir quatre quarts.
Traiem l'ànec de la llauna, l'escalfem una mica al microones per separar la carn del greix i reservem aquest greix. Traiem la pell de les cuixes i separem els ossos. Piquem la carn amb el ganivet a trossos petits.
Amb els ossos, una pastanaga, una ceba i un tros d'api fem un brou curt: en una cassola amb oli rostim els ossos i les verdures, quan siguin rossos escorrem l'oli i els cobrim d'aigua; deixem coure, si pot ser almenys una hora.
Mentrestant, piquem tres o quatre escalunyes i les posem a sofregir en una cassola ampla amb oli d'oliva, piquem mitja dotzena de xampinyons macos a daus petits i els afegim a la ceba; salpebrem.
Quan la ceba i els bolets hagin sofregit una bona estona i estiguin ben cuits, hi afegim la carn d'ànec picada i mitja terrina de foie micuit i hi ho remenem bé; el fetge gras s'anirà desfent.
Si no volem picar la carn i els bolets, els tallem a trossos i, un cop tot ben sofregit, ho passem per la picadora per obtenir una massa més fina i regular.
Amb el brou d'ànec preparem una salsa velouté: com si féssim una beixamel, posem en un cassó una cullerada del greix d'ànec que hem reservat, i un cop fos, hi aboquem una cullerada de farina, remenem bé i hi aboquem un cullerot de brou calent. Remenem bé amb una batedora manual perquè no quedin grumolls, deixem que espessi i hi afegim brou si cal per obtenir una salsa com una beixamel ni molt clara ni molt espessa.
Afegim aquesta salsa a la barreja de carn, ceba i bolets, remenem bé, hi afegim un raig d'oli de tòfona i deixem coure conjuntament un parell de minuts i deixem refredar: serà el farcit dels canelons. Si teniu tòfona fresca, n'hi ralleu la quantitat que us agradi.
Els canelons els acabem a la manera tradicional: bullim la pasta, la refredem, estenem sobre un drap net i omplim. Elaborem una beixamel, en posem una cullerada al fons d'una safata, posem els canelons a sobre (amb la juntura a la part de dalt, que així evitem que els canelons es desfacin quan amb l'espàtula els agafem per sota) i cobrim amb beixamel, ni poca ni massa, que l'excés de salsa a vegada emmascara els mateixos canelons. 
Repartim els formatge ratllat per sobre, més uns dauets de mantega perquè el gratinat quedi ros i cap al forn amb el gratinador encès mentre fem l'aperitiu.

trenes de blat integral i alga espirulia amb albergínia al formatge blau

Fa dies que no poso una recepta de pasta, si exceptuem una cassola de fideus amb marisc; bé, una fideuada, encara que tingui com a base els fideus, difícilment encaixa en allò que entenem com un plat de pasta, més aviat casa amb la idea que tenim d'un plat de festa.
El d'avui sí que és un plat de pasta clàssic, tot i que mirant la foto pugui sobtar-ne el color i llegint el títol sobti encara més el nom d'un dels ingredients de les trenes. O potser no, perquè darrerament l'espirulina, que és una alga, s'ha posat de moda i es troba tant incorporada en aliments com la pasta, com en forma de pastilles que es venen a les botigues de dietètica.
L'espirulina té un alt contingut en proteïnes i minerals, complement ideal per a les dites vegetarianes i per a qualsevol, perquè a més de les seves propietats nutricionals, també en té de medicinals (l'OMS la considera bona per a la vista, ajuda a combatre el cansament, a millorar el sistema immunitari, a protegir el cor...). Això sí, presa amb moderació, perquè un consum excessiu pot tenir alguns efectes secundaris.
No és el cas d'aquesta pasta, feta bàsicament amb sèmola integral de blat de cultiu ecològic i amb un 1,5% d'alga espirulina, a més d'un petit percentatge d'alga fucus (també rica en nutrients i utilitzada en dietes d'aprimament). La produeix Vegetàlia al Moianès i es pot adquirir al portal d'alimentació ecològica i vegetariana Ecovegetare.

la recepta

Com que quedava una mica de formatge Cabrales que vam portar d'Astúries, el vaig fer servir per aquest plat, però qualsevol altre formatge blau pot servir. O un formatge més suau, si no us agrada el blau, però aleshores perdrà una mica de punch.
Bullim la pasta seguint les instruccions del fabricant (10 minuts) o fins que estigui al nostre gust.
Mentrestant, tallem una albergínia a daus, sense pelar-la, i una ceba no gaire grossa, també a daus una mica més petits. Posem a sofregir la ceba en una paella amb oli un parell de minuts i hi afegim l'albergínia. Deixem coure remenant sovint durant uns minuts, afegint-hi una mica de brou de verdures si veiem que queda sec. Quan l'albergínia estigui cuita, afegim a la paella formatge blau esmicolat, una mica més de brou i apartem del foc quan el formatge s'hagi fos.
Servim la pasta deixant un buit al mig en el qual disposem l'albergínia amb la salsa de formatge.

cassola de fideus amb crancs de riu (i més)

De fideus n'hi ha de molts tipus, prims, gruixuts, foradats, llargs, curts, rodons, plans... però el fideu tradicional aquí és el curt, ja sigui més prim o més gruixut, i els espaguetis, tallarines, noodles i demés variants són més aviat per a plats d'accent estranger.
Triats els fideus, entre els fets a la cassola que hem menjat aquí tota la vida i la fideuà o fideuada que ens han ensenyat des del País Valencià hi ha diferències que s'han anat difuminant com passa amb la majoria de plats viatgers. Per tant, com que no vaig fregir abans aquests fideus d'avui i tampoc els vaig fer en una paella plana, sinó en una moderna cassola d'alumini fos, he optat per dir-n'hi només cassola de fideus, sense més etiquetes.
Una més de les moltes maneres de preparar els fideus que us he ensenyat en aquest blog, i que teniu recollides aquí.
Aquest cop, els protagonistes són els crancs cuits de què us parlava en l'anterior post (crancs de riu en salsa picant); bé, no vull dir els mateixos crancs, sinó que els vaig comprar el mateix dia, ja cuits.
De fet, tenia intenció d'utilitzar-los per fer un arròs, però aquesta vegada la Marina em va dir que preferia fideus, i com que venien els meus fills grans a dinar, també vaig pensar que gaudirien més amb una bona cassola de fideus, que no fideuada, com em van fer notar oportunament. És el problema de tenir-los ben ensenyats, que després no els pots enganyar!

la recepta

Tenia un bon fumet de rap al congelador, si no en teniu podeu comprar-ne de preparat o bé fer-lo vosaltres amb un cap de rap o d'algun altre peix, com el lluç, unes espines, uns crancs, el que trobeu, més unes verdures, bullit tot junt durant mitja horeta.
A la cassola amb oli al fons hi fregim les gambes, un minut per banda, les reservem i preparem el sofregit en el mateix oli amb mitja ceba, un pebrot verd i mig de vermell, tot ben picat. Després de deu minuts sofregint a foc mitjà les verdures, hi posem un parell de sípies netes tallades a daus mitjans, i seguim sofregint uns minuts més, abans d'afegir al conjunt un gra d'all també picat. Cal remenar durant un minut o dos sense que l'all es cremi i aleshores s'hi afegeixen un parell o tres de cullerades de postres de carn de nyora i es deixa confitar tot plegat uns minuts més, afegint-hi, si cal, una mica de fumet de peix.
Se sala el conjunt i ja hi podem tirar els fideus, apujant el foc i remenant durant tres o quatre minuts perquè es torrin una mica. Aleshores hi aboquem el brou ben calent, fins que cobreixi els fideus.
En una cassola a banda, obrim al vapor uns quants musclos, colem el suc que deixin, l'afegim a la cassola i els reservem.
A mitja cocció dels fideus, hi posem els crancs, que ja estan cuits, i poc abans d'acabar, les gambes i els musclos, deixem reposar el conjunt amb la cassola tapada i ja podem servir.
Si us agrada l'allioli i no us importa que tapi el gust del marisc, també n'hi podeu posar.

fideus asiàtics de blat i fajol amb calamars, verdures i algues hijiki

Ja he explicat a vegades que a casa sovint fem per sopar alguna preparació amb el wok, és ideal per coure de manera ràpida unes verdures amb algun peix o marisc, o bé afegint-hi arròs blanc, o alguna peça de carn o peix.
Aquest saltat el vam fer amb fideus asiàtics, però ni els habituals d'arròs ni els clàssics de blat, sinó uns fets amb farina de blat i de fajol (blat negre, alforfón en castellà), que li dóna un color marró i un gust diferent.
Les combinacions d'aquests saltats d'estil oriental amb fideus o amb arròs són infinites, tenen sempre una base de verdures, cuites al dente, a la qual afegir algun tipus de carn, peix o marisc, segons el que tinguem a la nevera, amb salsa de soja, que lliga bé amb tot, o sense, o amb la que vosaltres vulgueu o tingueu a mà. 
Per tant, la recepta d'avui, com moltes, només és una manera possible de fer un wok de pasta amb verdures, que també podria portar gambes, pollastre... fins i tot algun dels menuts que a alguna de les lectores d'aquest blog no acaben de convèncer ;-)
Aquests fideus de blat (71%) i fajol (15%) ens van agradar força, i en tornarem a comprar. Com d'algues hijiki, perquè són molt saboroses, i portem molt iode, de manera que són bones per a les tiroides, tot i que també hi ha qui diu que s'han de consumir amb moderació perquè 
porten arsènic inorgànic, un metall pesant que podria ser dolent per a l'organisme en quantitats altes.

la recepta

Bullim els fideus el temps que especifiqui el fabricant en el paquet, procurant que no es passin gens perquè encara s'hauran de saltar (i, per tant, coure una mica més) després.
Al wok calent, amb un raig d'oli, hi posem al mateix temps ceba, pebrot verd i vermell, pastanaga i col blanca, tot tallat a la juliana, i ho saltem un parell de minuts, hi afegim les algues i seguim saltant un parell de minuts més.
Quan les verdures hagin perdut la duresa, hi posem les anelles de calamars (poden ser congelades) i seguim saltant el conjunt durant un minut més, aleshores hi abocarem els fideus, barregem bé i hi tirem un raig de salsa de soja, al gust. Deixem que s'impregnin bé tots els ingredients amb la salsa, però sense deixar coure massa els calamars, que s'enduririen, rectifiquem de sal si cal (la soja sala força) i servim.

paella de pasta pinyons amb gambes i calamars

Que no és arròs, que és pasta!
Feia molt de temps que tenia al cap fer una altra paella sense arròs, com la que vaig fer amb llegums (paella mixta... amb mongetes) però amb pasta en lloc d'arròs. I ho pensava des que vaig veure una curiosa pasta menuda que comercialment aquí anomenen 'pinyons' i els intalians en diuen puntalette, i que té una forma molt similar a la dels grans d'arròs. Vista la seva forma, em semblava molt lògic preparar-la de la mateixa manera i d'aquí en va sortir aquest plat, que, igual que un bon arròs, si es fa amb un sofregit ben fet i es mulla amb un bon brou, dóna un resultat extraordinari. 
Tot i que jo, com ja us podeu imaginar els que em coneixeu, prefereixo la paella d'arròs!

la recepta

Vaig preparar aquesta paella exactament com si fos d'arròs, que normalment faig amb un brou fosc de peix, que dóna molt més gust que un fumet. Hem de sofregir en una olla amb oli al fons el peix que tinguem (cap de rap, peix de roca, morralla...) amb unes verdures (ceba, pastanaga, porro, api...) i marisc barat (crancs) o caps de gamba, d'escamarlà, etc. Es tracta de rostir abans les verdures i el peix, escórrer l'oli i cobrir-ho tot amb aigua, deixar bullir mitja hora i colar. El resultat és un brou fosc, vermellós si hi posem força marisc, i molt més gustós que un fumet fet bullint simplement peix i verdures o peix sol. 
Dit això, aquest dia no tenia temps de preparar aquest brou i vaig utilitzar-ne un de comprat que trobo molt bo, es ven en ampolles de vidre i només veient el color vermellós ja es veu que s'ha fet amb bon marisc, i quan l'obres... francament bo per fer arrossos i sopes.
Com que vaig trobar a la peixateria unes gambes vermelles maques i assequibles, en vaig sofregir sis a la paella amb oli abundant, només mig minut per banda, i les vaig reservar.
Per a dues persones vaig picar una ceba mitjana, un pebrot verd petit i un tros de pebrot vermell, i ho vaig posar a la paella una bona estona, fins que les verdures es van confitar.
Aleshores hi vaig afegir un parell de calamars mitjans tallats a rodanxes i un all ben picat, i vaig deixar sofregir cinc o deu minuts més, a foc tranquil. Hi vaig afegir una cullerada de salsa de tomàquet casolana, vaig apujar el foc i hi vaig tirar la pasta, uns 100 grams per cap (n'hi hauria d'haver posat més, perquè n'hauria menjat més), i durant cinc minuts el vaig anar remenant perquè s'amarés del sofregit. Vaig cobrir la pasta amb el brou ben calent (n'hi vaig haver d'afegir una mica a mitja cocció) i vaig deixar coure fins que la pasta va estar al punt.
Coure la pasta d'aquesta manera és una mica complicat, perquè triga més que si la bullíssim (en lloc dels 7 o 8 minuts que deia el paquet en va necessitar 10 ben bons) i la cocció no és tan uniforme com la de l'arròs, de manera que, com que m'agrada la pasta al dente, la vaig treure quan la que vaig tastar estava al punt, però hi havia alguns grans que havien quedat més durs, o sigui que és millor deixar que la pasta es faci una mica més per evitar sorpreses.

crestes de samfaina agredolça picant i verat

La passió de la Marina i meva per la cuina oriental potser us sona d'altres posts: ens agrada des de fa molt de temps, però em sembla que mai hem caigut en modes ni excessos que a vegades cansen. Vull dir que no estem tot el dia penjant fotos de restaurants japonesos (en part perquè tampoc podem anar-hi tant com ens agradaria), ni podeu dir que omplim els blogs de receptes de tatakis, noddles i altres aliments orientals de moda. La nostra cuina, la que sabem fer, és la cuina catalana, amb totes les actualitzacions i incorporacions que vulgueu, però amb aquesta base. Però si podem, agafem el wok i improvisem uns fideus xinesos amb verdures o amb el que se'ns passi pel cap: aquí en trobareu unes quantes receptes.
Una cosa que també procurem fer, i que crec que enriqueix el nostre patrimoni culinari, és incorporar tècniques i ingredients d'altres cuines que casen amb els nostres plats i sovint els poden millorar, com la salsa de soja, un dels grans invents de la humanitat culinària, o el wok que dèiem abans, una eina ideal per cuinar ràpid i bo. No hi ha res millor per un sopar ràpid a casa nostra que un filet de salmó simplement marcat a la planxa amb unes verdures saltades al wok amb un bon raig de salsa de soja, la segona recepta que vaig penjar al blog fa ja set anys.
Tota aquest rotllo ve a tomb per contextualitzar aquestes crestes, un clàssic de la cuina catalana que dies enrere vaig preparar d'una manera diferent i amb un ingredient poc 
habitual, la salsa agredolça. En aquest cas, però, és una salsa agredolça picant (spicy sweet & sour sauce), no sé si se'n podria dir agripicant, que vam comprar en una d'aquelles promocions que fan alguns supermercats de tant en tant oferint durant uns dies productes d'un determinat país. També en venen en establiments de menjar oriental, i si teniu ocasió i en trobeu, compreu-ne, és ideal per al plat d'avui però també per acompanyar uns rotllets de primavera, un peix blanc arrebossat o per donar un altre gust a unes verdures com les que farceixen aquestes crestes.

la recepta

Per preparar aquestes crestes vaig fer servir les clàssiques que podem comprar a totes les botigues, però igualment les podria haver fet a casa o comprar-ne d'orientals, de les que fan servir per les gyozas, les crestes japoneses que cuinen al vapor. La idea inicial era precisament coure aquestes meves al vapor, però també les vaig fer fregides i aquestes em van agradar més.
Primer de tot vaig preparar la samfaina, tallant a daus una mica més petits del que és habitual ceba, pebrot verd, pebrot vermell i pebrotets grocs, albergínia i carbassó. Ho vaig saltar al wok i, al final de la cocció, hi vaig afegir la salsa agredolça picant.
Amb aquesta barreja vaig farcir les crestes, i abans de tancar-les hi vaig posar un tros de verat en conserva a cada una: el verat és un peix que m'encanta, i és dels que en una bona conserva amb oli donen més bon resultat.
Un cop farcides, les crestes es tanquen i se segellen pressionant les vores amb una forquilla. Les pintem amb ou batut si les volem coure al forn, sinó les podem fregir directament. Acompanyades amb una mica més de salsa, són un entrant o un primer plat fantàstic i amb un sabor ben diferent que no es percep fins que es menja

7 anys de blog

En buscar la recepta de les verdures al wok que esmentava abans i que vaig publicar el 2008 m'he adonat que dies enrere, l'11 de març, es van complir set anys de la creació d'aquest blog.
Els primers aniversaris em van fer escriure llargs posts reflexionant sobre els orígens i la funció d'un blog de cuina com aquest, però fa uns anys que ni me'n recordo (l'any passat també em va passar, no sé si l'anterior), i tot i que em segueix fent il·lusió veure que he estat capaç de mantenir viva una pàgina que requereix un esforç més o menys continuat i una dedicació no pas escassa, també el pas del temps ajuda a relativitzar totes les coses i a restar-los  transcendènci.
Malgrat tot, què carai, m'agrada haver arribat fins aquí i poder tornar a donar les gràcies a tots els que em llegiu, que sou els que no us heu quedat amb el títol i la foto, i heu arribat fins aquesta darrera línia. Moltes gràcies i cap als vuit anys!

fideus amb carn i suc de rostit, calamars i camagrocs

Com passa cada any després de les festes nadalenques, les xarxes estan aquests dies inundades de fotos de plats presumptament de règim i de dietes depuratives que em produeixen un mal rotllo que no ho vulguis saber, sobretot després de la cursa dels dies anteriors per demostrar que hem estat capaços de cuinar i menjar més i més bo que ningú. Sembla que cada vegada que gaudim d'alguna cosa ens haguem de flagel·lar i demanar perdó, i això és el que fa molta gent després dels excessos que presumptament han comès durant aquests dies. Per això sembla que ara només puguin menjar fulles verdes, i encara sense amanir! Una mica menys de comèdia, que hi ha gent que no ha pogut fer cap excés i ha de passar sempre amb poca cosa, i no pas per problemes de pes.
Jo no tinc cap remordiment pels àpats que he fet, més que la recança de pensar precisament això, que hi ha cada vegada més gent que no s'ho pot permetre. I que evidentment n'hi ha molts que es passen molt i molt més. Si pensés que m'he passat ho assumiria, perquè ningú m'ha obligat a menjar més o menys, no hi ha cap més culpable que jo mateix. 
De tota manera, voleu dir que n'hi ha per tant? Voleu dir que no en fem un gra massa? Quants àpats presumptament pantagruèlics hem fet durant les festes? Tres? Quatre? Cinc com a màxim en quinze dies. I no hem tingut temps de compensar un dinar fort amb un sopar més fluix, o sense sopar? O fent una mica d'exercici a la tarda, o l'endemà al matí?
Em cansa una mica que cada vegada que pregunto a algú com han anat les festes, la resposta sigui sempre portar-se la mà a la panxa i esbufegar per dir que han menjat molt. Semblem un país famèlic al qual durant uns dies ha arribat l'opulència, i no crec pas que sigui així.
No em feu massa cas, avui, però estic una mica cansat de sentir el mateix comentari. Jo també m'he engreixat, però no ara, sinó durant el darrer any, i intentaré tornar a sortir sovint amb bici i vigilar una mica què menjo fins que em posi en el meu pes. Però em nego a atribuir a la tradició, a les festes, la culpa que només pot ser meva si en lloc de tres canelons n'he menjat sis o si he repetit tres vegades de tortell.
Qui vulgui fer règim, o qui ho necessiti, que en faci, però no cal que ens faci sentir a tots culpables pel sol fet d'haver gaudit de la taula. Perquè suposo que n'hem gaudit, oi? Si a sobre que estem tan tips haguéssim menjat a desgana coses no gaire bones, ja n'hi hauria per matar-nos.
Potser per això avui publico aquesta recepta de fideus a la cassola, que no és precisament de règim, ni deixa de ser-ho, no vull entrar en aquest debat. Simplement, la tenia guardada i em sembla adequat penjar un plat amb una mica de fonament entre tantes crides a fer règim.

la recepta 

Els fideus a la cassola m'agraden força, i en tinc unes quantes receptes publicades (aquí les trobareu totes), i dies enrere vaig fer aquesta nova versió aprofitant una carn rostida i el seu suc, cosa que els fa molt i molt gustosos. 
Vaig fer servir mig braó i una mica del suc de rostir-lo (aquí trobareu la recepta), però ho podria haver fet amb una altra carn, per exemple, amb unes costelles de porc rostides.
Per preparar els fideus, primer vaig posar un grapat de camagrocs secs a rehidratar amb aigua calenta. Després vaig fer un sofregit amb ceba, pebrot verd i vermell i all, tot ben picat, en una cassola amb oli d'oliva. Quan les verdures van començar a enrossir-se, hi vaig afegir els calamars, tallats a rodanxes gruixudes, pebrot vermell tallat a tires i sal, vaig seguir sofregint uns minuts més i hi vaig tirar la carn de braó rostit, tallada a trossos més o menys regulars, i una bona cullerada de suc del rostit, que s'havia quedat ben gelatinós.
Vaig seguir remenant uns minuts i hi vaig posar els bolets, pèsols i  fideus gruixuts, i de nou a remenar durant una bona estona perquè s'impregnessin del sofregit i del suc que hi vaig tornar a afegir abans d'abocar-hi part de l'aigua de rehidratar els bolets i aigua bullent just fins a cobrir els fideus. S'ajusta el punt de sal i amb deu minuts més de cocció, o la que requereixin els fideus segons la mida que fem servir, n'hi haurà prou per tenir el plat a punt.
No és de règim, ni falta que fa, però ens va agradar molt.

fideus xinesos amb verdures i brou de gallina

Ahir li vaig dir a la Marina que avui faríem un dinar asiàtic, i hem tingut dinar asiàtic. He fet una amanida de pastanaga ratllada molt fina i condimentada amb vinagre d'arròs, uns rotllets de primavera que vam comprar congelats, i que hem acompanyat amb una salsa thai (dolça/picant), i una sopa de fideus xinesos (chow mien).
M'agraden molt, aquests fideus xinesos, són bons i ràpids de fer, perquè només s'han d'introduir en aigua bullent, apagar el foc i en quatre minuts estan cuits. Després es poden saltar al wok amb verdures, carns, etc., com he fet altres vegades i ja he explicat aquí (amb bolets d'aquí, amb llom i xampinyons, amb verdures).
Avui he decidit cuinar-los diferents, perquè al matí he comprat mitja gallina i estava fent un brou fosc com vaig explicar aquí, i he pensat que podria preparar una sopa amb aquests fideus a l'estil de les sopes japoneses ramen, que tant de moda s'han posat darrerament, i que en realitat tenen el seu origen en les sopes de fideus xineses.
Per això, he tallat en juliana ceba tendra, pebrot verd i vermell, pastanaga i unes fulles de col, i ho he saltat tot al wok amb un raig d'oli i un pols de sal, fins que les verdures han perdut la duresa, però mantenint-se al dente. Aleshores hi he tirat un bon raig de salsa de soja i hi he abocat els fideus crus, sortits del paquet. Els he cobert amb el brou de gallina bullent i he tapat el wok. En cinc minuts teníem la sopa feta, a punt de servir en el bol per menjar; un toc de pebre negre de molinet li ha donat el punt final, tot i que també hi hagués anat bé, si no fos que ara no ens convé, un toc picant, amb una mica de bitxo fresc tallat i saltat amb la resta de verdures.
Us recomano fer servir els bastonets xinesos per menjar-vos els fideus i les verdures, i, en acabar, beure el brou directament del bol. Bon profit!

espaguetis amb botifarra negra i rovell d'ou

Durant aquestes vacances he recuperat el gust per la bici, no per anar a passejar una estona, que per això no cal ni que et vingui de gust, sinó d'agafar la bici de carretera, equipar-te amb roba, sabates, casc i guants especials i sortir a fer quilòmetres. Ho vaig començar a fer en carreteretes de pendents increïbles al Pirineu francès i en rutes molt més planes a l'Empordà. Amb dificultats, perquè sóc més gran i peso més que fa un any o dos, però amb el cuquet que de seguida t'envaeix quan tornes a mantenir l'equilibri sobre dues rodes de només dos centímetres d'ample.
Recuperat el costum amb una certa regularitat, cal recuperar-ne un altre de tant o més important, com és cuidar l'alimentació i augmentar-hi la presència de la pasta, que aporta a les cames les reserves d'hidrats que tanta falta fan quan l'esforç s'allarga unes hores.
Per això dijous em vaig fer espaguetis, que feia mesos que no en menjava. Espaguetis senzills, potser no tant lleugers com em convindria, però no pas gaire greixosos i, en qualsevol cas, amb un dels ingredients que més m'agraden, l'excelsa botifarra negra de Castellterçol.
Al meu poble hi pujo amb regularitat, però passo la major part del temps a casa dels meus pares o amb els meus fills, i no em vaga mai d'anar a comprar. Per sort, la mare, de tant en tant, em compra una botifarra negra que a vegades amb prou feina arriba a Castellar, perquè no puc evitar clavar-li queixalada al cotxe mateix. Dimarts també me'n va donar una, i aquest és l'ús que li he donat.
A banda de bullir la pasta, que a mi m'agrada grenyal, al dente, vaig picar un all i el vaig posar en una paella amb oli; quan tot just es començava a fregir, hi vaig tirar la botifarra tallada a daus, la vaig saltar un minut, just perquè es desfés una mica, i hi vaig afegir els espagueti, just acabats de treure de l'olla. Un parell de voltes, i cap al plat, una mica d'orenga i un rovell d'ou per ració que trencarem i remenarem bé al plat mateix perquè amari la pasta. Com si fossin uns espagueti carbonara, vaja, però amb botifarra en lloc de cansalada i all en lloc de ceba.

fideus amb costella adobada i 'longaniza' aragonesa, evocació d'una estada a munébrega

En un bloc bé s'han de poder explicar receptes impossibles, oi? Impossibles de fer per un altre, vull dir, ja sigui perquè no és fàcil trobar els ingredients, o bé perquè el resultat mai evocarà en qui llegeix el mateix que ha provocat en qui escriu.
N'he donat a vegades, de receptes impossibles, perquè no es podran tornar a reproduir aquelles condicions, o aquell moment especial: la d'avui també n'és una.
Aquests fideus són difícils de reproduir excepte que aneu a un poble de l'Aragó que es diu Munébrega i compreu la costella adobada (amb all, pebre vermell i herbes) i la longaniza que fan al poble (amb un toc d'espècies, almenys de canyella, que la fa diferent de la nostra botifarra). També en fan a molts altres pobles, però com tot, a cada lloc són diferents. A més, perquè el resultat fos exactament igual, hauríeu d'anar a aquest poble amb un l'Òscar i la Cris convidats per un cuiner nascut i establert a Catalunya, que s'ha comprat una casa al poble dels seus pares i s'hi escapa amb la família quan la feina li ho permet. Us hauria de portar ell a la botiga amb la il·lusió de compartir amb vosaltres el millor del poble, igual que us ensenyaria l'església i les cases, us portaria a la veïna Calatayud perquè provéssiu les seves millors tapes i us cuinaria per compartir taula plegats i amb els seus amics de joventut.
Si passéssiu tres dies allà i amb la família, potser l'endemà d'arribar també tornaríeu al vostre propi poble, en plena festa major, i us emportaríeu la costella i la longaniza per cuinar als vostres pares aquests fideus, o un arròs, o un rostit. Si ho féssiu, recordant l'estada a Munébrega, amb agraïment per tantes coses rebudes durant tres dies, i per tantes coses apreses aleshores i en tantes altres ocasions, potser podríeu reproduir aquesta modesta recepta i dedicar-la al mestre Xesco, a la Maria, al Marc i a la Júlia, esperant que aviat us visitin a casa vostra per tornar-los una mica de la generositat que ells prodiguen.

No sé si aquests fideus li agradarien al mestre, perquè un dia ens en va preparar i ell els fa diferents, en vam estar parlant i a li agraden 'passadets', com els macarrons que ens menjàvem tots de petits, mentre que a mi la pasta m'agrada al dente, com m'agrada l'arròs grenyal; ahir els vaig fer una mica més cuits, perquè no eren per a mi sol i un bon cuiner no és pas aquell que fa les coses només al seu gust, sinó que s'adapta al dels comensals.
Vaig posar a fregir la costella en una bona cassola d'alumini fos, i després la botifarra, tallada; vaig reservar les carns a banda i en el mateix oli hi vaig posar a fer el sofregit: una ceba ben maca, un pebrot verd i un tros de vermell, tot ben picat i sofregit a foc suau i amb molta paciència durant un mínim de mitja hora o tres quarts, si podeu encara una mica més. Unes quantes tires de pebrot vermell les vaig sofregir una estona amb el conjunt i després les vaig reservar per guarnir la cassola.
A banda, vaig passar per una paella uns quants bolets (congelats, que aquí encara no se'n troben de frescos) i els vaig reservar.
Quan el sofregit va estar ben confitat, vaig tornar a posar a la cassola la costella, hi vaig tirar els bolets, un grapat de faves i pèsols congelats i els fideus, gruixuts, del número quatre; els vaig remenar una bona estona perquè s'amaressin del sofregit, vaig apujar el foc i hi vaig afegir aigua bullint fins a cobrir-los: la potència del sofregit i les carns especiades és més que suficient per donar sabor als fideus, no cal fer servir brou, tot i que un de suau (vegetal o de pollastre) no hi faria pas mal. Tastem de sal i traiem del foc quan trobem la pasta al nostre gust.

fideus vegetals matiners

Bé, de fet, els fideus no són els matiners, sinó el cuiner que es lleva d’hora per preparar-los, però a vegades cal forçar una mica els titulars...
No acostumo pas a cuinar de matinada, tot i que normalment em llevo d’hora, però potser perquè tenia enveja del meu amic Òscar, que sol preparar de bon matí el menjar per a les carmanyoles familiars, o simplement perquè no tenia res preparat per dinar a la feina, el fet és que ahir em vaig llevar espitós i a les set ja tenia la cassola al foc. I, de pas, aprofito l’avinentesa per reprendre l’activitat al blog, després del parèntesi de les vacances, i en millors condicions que en acabar l’any.
Els Reis van ser generosos amb nosaltres i ens van portar una taula d’acer inoxidable que ens ha permès ampliar notablement l’àrea de treball a la cuina, i també em van deixar una caixa de llum que em permetrà millorar la qualitat de les fotos del plats. Quan no cuini de matinada, és clar, que ahir, tan d’hora, em va fer mandra desplegar la caixa, els focus, el trípode i tota la parafernàlia i vaig fer les fotos directament sobre el fogó i sobre el marbre.
Aquesta és una recepta senzilla, gustosa i ràpida, si tenim un fons de nevera una mica extens. En el meu cas, tenia un sofregit de llarga estona que vaig fer per il·lustrar un article que sortirà un dia d’aquests, i vaig aprofitar tot de verdures que tenia a la nevera i al congelador, a més d’un suc de bullir verdura el dia abans. I la veritat és que el resultat va confirmar la tesi de l'article: amb un bon sofregit a la cassola, qualsevol plat és bo, i si ja és bo, esdevé espectacular.
Amb tot els ingredients esmentats, només vaig haver de posar oli en una cassola, concretament una sauté, i començar a sofregir-hi, per aquest ordre, pastanaga tallada a mitges rodanxes, ceba, pebrot verd, pebrot vermell i albergínia tallats a daus grossos, col a tires amples, bolets i carxofes congelades i, finalment, pèsols i favetes també procedents del congelador.
Un cop les verdures mig cuites, hi vaig afegir el sofregit de ceba, all i tomàquet, ben confitat (si no el teniu, trigareu una mica més), vaig remenar bé i hi vaig posar els fideus. Una nova remenada perquè s’impregnessin de sabor, els vaig cobrir amb el brou i hi vaig afegir una branqueta de farigola per reforçar el sabor. Passat el temps de cocció que diu el paquet, el plat ja era a punt per emplatar, o encarmanyolar, en aquest cas.
Mira tu si amb la tonteria al final he encunyat un nou terme!

amanida de galets amb tomàquet cru i conserves

Els dies que treballo, com avui, m'emporto la carmanyola per dinar. A vegades tinc la sort que me la preparin, però normalment, com solc fer amb tantes coses, l'omplo just abans de marxar, a vegades una mica a corre-cuita. Això vol dir que a vegades em queda un plat bo, i d'altres, no tant.
De les preparacions que més he gaudit darrerament, aquesta amanida de pasta, senzilla, però no simple, feta amb bons ingredients, i amb una combinació que, perdoneu-me, em va semblar ideal.
Vaig fer servir galets mitjans de La moianesa, una petita i veterana empresa de la meva comarca, cuits al dente, i mentre bullien amb abundant aigua amb sal, vaig barrejar un parell de cullerades de tomàquet cru en conserva, una bona conserva casolana, amb oli d'un pot d'anxoves, una mica de sucre i una mica de sal.
A la carmanyola hi vaig posar anxoves tallades a trossos grossos, una cullerada de tàperes petites, quatre cogombres petits en vinagre també  tallats a trossos i unes olives negres de kalamata. Quan la pasta va ser cuita, la vaig escórrer, i, sense rentar, la vaig abocar a la carmanyola; tot seguit hi vaig afegir el tomàquet amanit i un pols d'orenga i pebre negre, i vaig barrejar bé el conjunt.
No vaig rentar els galets seguint els consells d'Antonella Speranza, del bloc La pasta per als catalans, que afirma que d'aquesta manera no es perd el midó que permetrà que la salsa s'enganxi més bé a la pasta, i el cert és que és un bon consell.
Me la vaig menjar a temperatura ambient, no freda de nevera, i és aixi com crec que queda més bona. El segon dia, per fer la foto, vaig fer servir olives negres d'Aragó, que també hi queden bones.

espaguetis amb tomàquet, anxoves i formatge d'herbes casolà

No hi ha res que faci més ràbia que haver aprofitat alguns dels dies més gèlids de l'hivern, els del fred siberià, per sortir amb la bici, i trobar-te ara, que fa tan bon temps, tancat a casa perquè un senyor virus o el que sigui s'ha trobat bé dins teu i no marxa ni a canonades.

Cansat d'aquest confinament matinal, avui he sortit a caminar una estona pel bosc, perquè em sento les cames flonges com un pa de pessic en lloc de dures com un carquinyoli, i demà vull agafar la bici una altra vegada, a veure si encara sóc capaç de fer tres pedalades seguides, i deixar enrere tants dies de tos.
La passejada pel bosc m'ha anat bé per collir romaní i per agafar gana i ganes de fer-me un plat de pasta, que feia molts dies que no en menjava i a partir d'ara espero que torni a ser un fix uns quants cops a la setmana, perquè voldrà dir que torno a entrenar i a fer una vida esportiva més o menys normal.
Tenia ganes de pasta, però no de pasta d'hivern, amb un ragú o una altra salsa potent, sinó una cosa més lleugera, més primaveral, com el temps que fa; i ràpida. Per això he picat herbes en un morter (farigola i romaní frescos, alfàbrega i orenga secs) i les he barrejat amb formatge. Se m'ha ocorregut, mentre collia el romaní, que seria una bona manera d'introduir les herbes al plat barrejar-les amb un formatge neutre, i l'únic que tenia d'aquest tipus era mozzarella ratllada. L'he barrejat bé amb les herbes i l'he reservat.
En una paella amb oli, i el foc alegre, he saltat uns quants tomàquets cirerols, tallats per la meitat o a quarts, segons la mida, durant un parell de minuts, hi he afegit unes anxoves tallades a trossos no massa grans, que es desfan de seguida, i uns espaguetis cuits al dente i acabats d'escórrer.
Només faltava emplatar la meitat dels espagueti, cobrir amb una capa de formatge perfumat, acabar d'omplir el plat amb la pasta restant i posar per sobre una mica més de la barreja de formatge i herbes picades.
Només apte per a afeccionats als gustos i les aromes intenses de bosc.

espaguetis amb ragú de carxofes i gambes amb salsa americana

 
Em sembla que aquest serà el post més curt que he escrit: bullim la pasta amb aigua salada abundant, l'escorrem, l'emplatem i la servim amb el ragú de carxofes i gambes amb salsa americana que vaig explicar en el darrer post. (Mira que costa que quedi bé una foto d'un plat d'espaguetis!)

fideus a la cassola vegetals

Aquesta recepta és un repte, o un encàrrec, digues-li com vulguis. Els que veniu sovint sabeu que aquí hem fet diversos plats de fideus, els darrers, amb minimandonguilles. En publicar aquesta entrada, una lectora que amb el temps ha esdevingut una bona amiga i que té un bloc molt recomanable, Tapa't... de tapes i altres plats, em va deixar un comentari dient que li agraden molt les diferents versions dels típics fideus a la cassola que tinc publicades, però que totes porten carn (ep! n'hi ha també algunes amb peix), i em llençava un repte: fer una versió dels fideus a la cassola per a vegetarians. Això està fet, li vaig dir; però no ho estava, i no ho ha estat fins aquesta setmana, de fet. Amb disculpes pel retard, aquests podrien ser uns fideus a la cassola per a vegetarians, o simplement, uns fideus amb verdures.
Per preparar aquest plat, vaig fer servir una cassola que no és una cassola, però tampoc no és una paella, i que cada vegada m'agrada més per fer molts plats: la 'sauté'. Aquest nom francès designa una cassola, que a l'alta cuina clàssica francesa era d'aram i ara sol ser d'acer inoxidable, com la meva, o d'alumini, i que es distingeix perquè no té dues nanses, sinó un mànec llarg i les seves parets són rectes i baixes. De fet, es pot fer servir com una paella, i alguns l'hi consideren, i va molt bé per saltar aliments, gràcies al seu mànec llarg i les parets rectes, però amb el seu fons gruixut també és ideal per rostir i per fer arrossos i fideus.
En aquest cas, vaig posar la 'sauté' amb oli al foc i vaig posar a sofregir les verdures escollides, en aquest ordre, i tallades totes més o menys de la mateixa mida: pastanaga, ceba, pebrot verd, pebrot vermell, carxofes i nap, a més d'una mica d'api, uns quants rossinyols (en aquest cas, congelats) i un gra d'all ben picadet una mica més tard.
Quan les verdures van començar a estar cuites, hi vaig afegir el tomàquet; si hi volem posar tomàquet natural, ja sigui tallat a daus o triturat, requerirà més temps de cocció i les verdures potser ens quedaran massa toves, de manera que vaig optar per tomàquet concentrat com hi podia haver posat tomàquet fregit casolà, si dimecres n'hagués tingut. 
Només dues voltes i ja hi podem incorporar la verdura més delicada, les minifavetes congelades, tot seguit els fideus, gruixudets, del número quatre pel meu gust, donar-los unes quantes voltes perquè s'amarin del sofregit i hi aboquem el brou calent, vegetal lògicament, o el plat no compliria el requisit que se'm va demanar.
Normalment, el brou ha de cobrir els fideus, amb un escreix  més o menys gran si voleu el resultat més caldós o menys; si en falta, sempre sou a temps d'afegir-ne. Provem de sal abans els fideus no s'hagin begut tot el suc, i quan estan cuits, els deixem reposar un parell de minuts i ja els podem presentar amb un raig d'oli de julivert per sobre i un fil al voltant per donar-li una mica del color verd que li falta: la pròxima vegada hi posaré també uns quants pèsols per potenciar aquest color. 
Espero que us agradin i haver superat el repte de la Marina.

600 entrades

Quan acabo de publicar aquesta entrada, m'adono que l'anterior era la que feia 600, i com que m'agraden les xifres rodones i fixar-me en aquests detalls, ho deixo dit aquí perquè consti, per a mi mateix, que sóc el primer sorprès d'haver durat tant de temps, i pels que em llegiu, perquè encara estic més sorprès que hagueu estat capaços d'aguantar aquests 601 rotllassos que us he clavat.

fideus a la cassola, cloïses i calamarsets

Arran del darrer plat de fideus que vaig penjar al bloc,  amb minimandonguilles i favetes, una bona amiga em va fer notar que la majoria dels fideus que feia a al cassola portaven algun tipus de carn, i em va 'reptar' a fer-ne uns que no en portessin. 'Et voilà', que dirien els francesos, vet-ho aquí, que seria una expressió més nostrada: uns fideus sense carn!
Bé, potser no és ben bé el que ella demanava, em sembla que pensava més en uns fideus vegetarians, però jo ja tenia aquests al cap i han sortit primer: els pròxims, amb verdures i (si hi ha una mica de sort) amb bolets.

Aquests fideus a la cassola no són gaire diferents de la majoria dels que he fet, però em va semblar que podia quedar bé presentar a banda, cuits d'una altra manera, alguns dels ingredients que normalment integrats a la cassola, de manera que quedi, almenys a la vista, un plat únic més complert.
No tenen gaire secret: en una cassola amb oli vaig posar a sofregir ceba, pebrot verd i pebrot vermell, tot picat ben petit, i alguns trossos de pebrots una mica més grans, perquè després es vegin; al cap d'uns minuts, hi vaig afegir un gra d'all picat i, abans no es cremi, tomàquet triturar, sal i sucre (per contrarestar l'acidesa del tomàquet). És qüestió de deixar fer poc a poc el sofregit, mentre netegem els calamarcets. En reservem alguns de sencers per marcar a la planxa, i les potes i els cossos de la resta els afegim al sofregit, deixem acabar de confitar el tomàquet i ja hi podem afegir els pèsols i els fideus, remenar bé perquè s'impregnin de la salsa i els cobrim amb un brou de peix.
Quan els fideus estiguin gairebé a punt, en una paella ben calenta amb una mica d'oli marquem els calamars que hem reservat, només mig minut per banda, el temps just perquè agafin color, els traiem i els salem. I al mateix temps obrim les cloïsses al vapor en un cassó amb unes gotes d'aigua, ben tapat: amb pocs minuts estaran obertes i a punt de servir, i el suc que deixen anar encara serem a temps d'afegir-lo als fideus per al darrer bull.
Posarem els fideus en un plat gros, en una banda, i al costat, els calamarsets en una banda, i les cloïsses a l'altra. També vaig picar una mica de julivert, el vaig posar en un bol cobert d'oli i amb una cullereta el vaig escampar sobre el marisc.
Els pròxims, vegetals.

fideus amb minimandonguilles i favetes

Tinc publicades unes quantes versions dels fideus a la cassola, que és un plat que no ha passat de moda i es encara es prepara molt; de fet, com explico sovint, i malgrat els meus esforços, els fideus amb costella que vaig publicar fa tres anys i mig segueix sent l'entrada més vista d'aquest bloc.
Des d'aleshores, n'he publicat d'altres versions, des d'aquests fideus amb pollastre de pagès i rossinyols fins aquests que presentava (entre interrogants) com a una possible darrera versió, o versió definitiva, per la selecció i varietat d'ingredients que portava.
Això no vol pas dir que no hagi seguit fent noves versions, més o menys ajustades al clàssic, ans al contrari, com ho proven aquests fideus d'avui, que bàsicament es diferencien dels altres pel seu component proteínic, ja que porten minimandonguilles. És clar que un plat d'èxit com els fideus, ajuntat amb un altre també d'èxit, sobretot entre els nens, com les mandonguilles, dóna un conjunt que els més menuts (i també els grans, què coi!) gaudiran.
Si tenim a la nevera, com hauríem de tenir sempre, una bona salsa de tomàquet feta a casa i un brou fet també per nosaltres, i hem tingut la previsió de preparar abans les mandonguilles, és un plat que es pot resoldre amb vint minuts; si ho hem de preparar tot abans, és força més llarg, és clar, però sempre es pot recórrer a productes preparats, que ara n'hi ha de bons, tant salses com brous i mandonguilles.
En el meu cas era tot casolà: un brou fosc de carn, una salsa de tomàquet i unes minimandonguilles fetes com les faig sempre, amb una barreja de carn de porc i de vedella, sal, pebre, ou, farina de galeta, all i julivert.
Un cop tot això barrejat i formades les boletes, només cal posar una cassola amb olial foc, enrossir-hi les minimandonguilles i reservar-les. En el mateix oli, saltem a foc fort pebrot vermell tallat a tires, xampinyons laminats i porro tallat a rodanxes, deixem que agafi tot una mica de color, salem i hi afegim la salsa de tomàquet casolana, deixem que s'integri tot i ja hi podem abocar els fideus, que remenarem durant uns minuts perquè la pasta s'impregni de la salsa; i aleshores hi afegirem les favetes (congelades, en aquesta època), tornarem a remenar bé i cobrirem amb el brou calent. 
Ja només caldrà esperar el temps que indiqui el fabricant en el paquet dels fideus, remenant-los de tant en tant perquè no se'ns enganxin, i deixar-los reposar tapats un parell de minuts.

un bloc de cuina que cal conèixer

El programa "Generació digital", de TV3 i Catalunya Ràdio,  estava dedicat ahir a la cuina, i recomanava "10 blocs de cuina que heu de conèixer". Entre aquests deu, el programa hi situa "Cuinar és generós", del qual diu: "El Manel és un enamorat de la cuina que escriu textos llargs i cuidats sobre diferents aspectes del tema. Atenció a la seva sèrie sobre els arrossos".

No cal dir que ho agraeixo sincerament. És un plaer compartir espai amb blocs amics i admirats com La cuina de casa, Olleta de verdures, Baixa Gastronomia, El blog de cuina de la Dolorss, Cuina amb Compte o Decuina.net.

fideus de pam i mig amb una salsa de l'aleix

La setmana passada, fent un joc de paraules amb el títol d'un article, parlava de termes que tenen traducció al nostre idioma i d'altres que no; alguns, els adaptem tal com raja, i d'altres, els adaptem a la nostra pronúncia, com és el cas dels espaguetis, paraula per a la qual el nostre diccionari té fins i tot plural quan, en italià, 'spaghuetti' ja és el plural d''spaghetto'. Però m'he tornat a perdre: el que volia recordar és que hem adaptat el nom original dels espaguetis perquè no tenim una paraula pròpia per definir aquest tipus de pasta, i se'm va ocórrer que, a falta d'aquest nom propi, només ens quedava la definició: fideus de pam i mig.

Doncs bé, tal com vaig prometre aleshores, a banda del rotllo que us he clavat, us deixo aquí una recepta de fideus de pam i mig amb una salsa ideada pel meu fill a base de ceba, botifarra, salsa de tomàquet i formatge, que surt bona, bona.

La recepta és senzilla, i us l'explico tal i com me la va passar l'Aleix: necessitem tenir preparada una salsa de tomàquet casolana o un bon sofregit. En una paella, posem a sofregir ceba tallada a daus grossets, hi afegim botifarra crua esmicolada, i quan és cuita, hi posem la salsa de tomàquet (dues o tres cullerades per cap), barregem bé, i finalment donem cremositat al conjunt amb una bona cullerada de formatge d'untar tipus Philadelphia, que també es podria substituir per mascarpone, per exemple.

La meva aportació, a banda del nom, es limita a la branqueta de farigola que guarneix el plat, que espero que us agradi.