fideus a la cassola amb pollastre de pagès i rossinyols

Deixeu-me interrompre momentàniament la sèrie sobre la trobada de blocaires gastronòmics per explicar-vos un plat que vaig fer dissabte per a l'Aleix i per a mi i del qual puc dir sense dubtar-ho que és dels millors que he fet en temps, i a la nova cuina, per suposat. Són uns fideus a la cassola però de luxe que potser repetiré algun dia d'aquestes festes perquè estic segur que em farà quedar bé; nosaltres ens hi vam llepar els dits.
El divendres ja em rondava pel cap preparar una bon guisat perquè el fred ja començava a notar-se i, en previsió, vaig comprar dues carcasses de pollastre i a la nit vaig preparar un brou fosc d'aquells que et salven qualsevol plat: es rosteixen les carcasses amb un parell de pastanagues, un parell de cebes i un porro; quan tot és ben ros, s'hi tira un raig de conyac o de vi ranci, es deixa evaporar i es cobreix bé amb aigua. Es tapa i es deixa coure a foc baix durant almenys dues hores, millor tres. També hi vaig posar en aquest cas un clau d'espècie i un polsim d'herbes aromàtiques. Abans d'anar a dormir, es cola el brou i l'endemà es guarda a la nevera o es congela.
No cal dir que amb unes verduretes en juliana i un pit de pollastre tallat a tires es pot fer una sopa magnífica, però no era aquest el destí d'aquest brou.
Dissabte vaig sortir amb bici, abans no comencés a nevar com van dir que faria, i en tornar em vaig posar a la feina: a la cassola de ferro vaig fregir una mica uns quants rossinyols (congelats, que ja no se'n troben de frescos, almenys per aquí), els vaig reservar i en el mateix oli vaig posar a fregir uns quants trossos de pollastre de pagès.
Un cop enrossits, hi vaig posar ceba i pebrot verd ben picats, vaig abaixar el foc i vaig deixar que s'anessin sofregint ben a poc a poc fins que les verdures van agafar un to fosc (ep! amb el foc baix, que han de quedar fosques però no cremades). Aleshores s'hi posa un all ben picat, un parell de cullerades de tomàquet natural ratllat, sucre i sal, i es deixa que es vagi fent el sofregit una bona estona, si poden ser tres quarts o una hora millor que mitja. Tot això, és clar, sense treure el pollastre, que el de pagès necessita una cocció llarga i així es va estovant.
Quan s'acosta l'hora de dinar, s'apuja el foc i s'hi tiren els fideus, millor del número quatre, gruixudets, s'hi afegeixen els bolets i es cobreix amb el brou fosc del dia abans. Es deixa coure fins que la pasta és cuita, si convé afegint-hi una mica de brou perquè no quedin massa secs. Deixem resposar un parell de minuts i ja podem servir.
Un luxe, de veritat, especialment acompanyat d'un bon vi, en aquest cas, un "Borsao garnacha mítica". Un vi fantàstic i sens dubte el de millor relació qualitat-preu del mercat, i no exagero: tasteu-lo sense prejudicis i quan ho hagueu fet tornareu a mirar el tiquet del Mercadona per si us heu equivocat i veureu que efectivament val 1,59 euros l'ampolla.