fira de la candelera, la gran cita del cap de setmana a molins

Els carrers de Molins de Rei es convertiran a partir de demà, i durant tot el cap de setmana, en un enorme mercat amb la celebració de la Fira de la Candelera, una mostra multisectorial que arriba a l'edició número 163, que ja és dir. Sens dubte, una de les més veteranes de Catalunya, i també una de les més atractives per als qui ens agrada passejar entre parades i triar i remenar productes de tota mena. Si en parlo al blog ja us podeu imaginar que la fira té una important oferta gastronòmica, ja que se subtitula 'Fira de fires' i entre les mostres sectorials n'hi ha dedicades al bestiar, al planter, als productes naturals, als vins i a l'alimentació. A més de les fires de col·leccionisme, de brocanters i del comerç, entre moltes altres, i de les nombroses activitats paral·leles que s'organitzen, de manera que és ben difícil que el visitant no trobi espais adequats als seus gustos i interessos.

La Fira de Vins i Caves arriba enguany a la 34 edició, i des de dilluns s'estan fent tastos i maridatges de cerveses, olis, vins i formatges i una llarga llista que podeu trobar aquí. La Marina i jo vam participar ahir en una de les sessions, dedicada al maridatge de vins i formatges, i després en Jordi Beumala, company bloguer de Tot és bo el que l'olla cou i molinenc de socarrel que també participa en l'organització, ens va explica sobre el terreny què oferirà la fira, de manera que ens va fer venir moltes ganes de passar-hi el dissabte, el dia que ens va recomanar per evitar les aglomeracions del diumenge. Sens dubte, és una cita a tenir en compte si també us agrada això de visitar parades, comprar formatges, tastar alguns vins o descobrir productes nous o que no coneixíem, perquè la curiositat i les ganes de descobrir no les hem de perdre mai. 

Precisament descobrir productes és el que es pot fer en un tast com el que ens va oferir ahir el sumiller Javier Foz, de Vinalium, en el qual vam poder provar set vins, dos de blancs, tres de negres, un cava i un vi dolç, maridats amb set formatges curats de diverses procedències.

Com que l'expert ho era en vins, la selecció de formatges no va ser extraordinària, n'hi havia de bons però alguns fluixejaven, i la ració era una mica escassa comparada amb la generositat de les copes de vi.

En aquest capítol sí que l'oferta va estar a l'alçada de les expectatives, i la selecció de Foz ens va permetre conèixer bons vins i alguns de molt bons, gairebé cap per sobres dels deu euros. 

Al nostre país, si se sap buscar, es poden trobar molt bons vins a preus raonables, si no ens podem permetre (i la majoria no podem) pagar 50, 100 o més euros per una ampolla.

De la selecció, ens va agradar especialment un vi blanc de la DO Costers del Segre, Siós Pla del Lladoner 2012, elaborat amb raïm chardonay; dos negres, Corral de Campanas 2011 (DO Toro, jove, 100% tinta de Toro) i Venta del Puerto Nº12 (DO València, criança), un gran vi per 8 eruos.

Esment a banda mereix La Cacciatora, un vi dolç de la DO Moscato d'Asti, 100% raïm moscatell, poc grau alcohòlic, una delícia. 

Al tast hi vam participar 37 persones, una bona mostra de la participació que assoleixen els actes de la fira i un bon presagi de l'ambient que sens dubte es viurà aquest cap de setmana a la fira.

I si sou de vida i us agraden els esmorzars de forquilla, acosteu-vos demà al matí a Molins, que és tradició començar la fira amb un esmorzar de traginers que inclou, a més dels plats tradicionals, una preparació a base de menuts típica del poble, la coradella. En Beumala me'n va parlar i avui m'ha enviat la recepta, us l'adjunto perquè potser, com a mi, us farà obrir la gana (i les ganes) d'anar a menjar-ne.

"del cerdo se aprovechan hasta los andares"

"Del cerdo se aprovechan hasta los andares", es veu que diuen a Andalusia, i no hi puc estar més d'acord. No només se n'aprofita tot, com diem aquí, sinó que ens dóna una de les coses més bones que es poden menjar en aquest món, potser la que més, quan és ibèric i d'aglà: el pernil.
Vam coincidir en això dijous passat l'Òscar-Starbase i jo durant un taller de tall i tast de pernil de la prestigiosa marca 5Jotas, de Jabugo (Huelva), mentre vèiem com una experta talladora, Beli Simeón, anava netejant un pernil de vuit quilos abans de començar el ritual del tall i ens començava a arribar la flaire inconfusible d'aquest producte del porc que, quan és de raça ibèrica i criat en llibertat en una devesa, menjant aglans i tot el que troba (al cap i a la fi, un porc és un porc), no té punt de comparació amb cap altra delicadesa del món mundial.
El fetge gras, el caviar, les gambes de Palamós... al món, i aquí mateix, hi ha un munt, de coses bones, autèntiques delícies, però per a mi cap arriba al nivell que té un pernil de primera. És clar que si es compra a talls costa més de cent euros el quilo, i per una bona cuixa sencera se n'han de pagar quatre o cinc-cents i al final la meitat es perd entre pell, greix i ossos. Però ni que sigui un dia especial, permetre's el luxe de comprar cent grams d'un bon ibèric d'aglà és una cosa que tots hauríem de mirar de fer algun cop a la vida.
Aquest dijous de què parlo amb l'Òscar érem al Via Veneto, temple gastronòmic de la burgesia barcelonina que per als que no som ni burgesos ni de Barcelona té un cert morbo visitar per veure els seus salons clàssics de parets entapissades i grans miralls a les parets. Hi érem per assistir a un taller-tast de promoció del 5J, de l'empresa Sánchez Romero Carvajal, convidats juntament amb una colla de blocaires ansiosos de descobrir els secrets de l'elaboració, servei i tast d'aquesta joia gastronòmica.
Tast que es va fer esperar perquè el responsable de màrqueting de la firma, Oivier Guilland, d'origen francès com el seu nom indica, es va entestar a explicar-nos que els espanyols (així ens deia) no sabem el que tenim amb aquesta menja, cosa que tots els presents vam posar en dubte, perquè una cosa és que no en puguem comprar cada dia, o mai, i l'altra, que no sapiguem com n'és de bo. I mentrestant, el pernil sense tallar...
Del seu discurs, molt centrat a demostrar (no calia) que el pernil ibèric d'aglà és més bo que els pernils italians de Parma i San Daniele, només en vull ressenyar una curiositat que em va cridar l'atenció: els porcs que donen aquests pernils mengen molts residus de l'elaboració d'una altra meravella de la zona, el formatge parmesà. I, és clar, amb aquesta alimentació, el pernil es veu que té un notori regust de formatge. Cosa que potser no és pas dolenta, tot i que no cal dir que la untositat oliosa que donen els aglans al pernil íbèric supera la textura mantegosa que li puguin donar els residus làctics al pernil parmesà.
Beli Simeón, amb molta més gràcia andalusa i molt més coneixement del producte, ens va fornir interessant informació sobre la puresa de la raça ibèrica, recuperada no fa pas massa perquè anys enrere era considerada inferior i gairebé va córrer perill de desaparèixer, i sobre el procés de criança des que neix el porc fins que tastem el pernil, entre 4 i 5 anys.
El garrí passa els primers mesos amb la mare, i després el deixen anar d'octubre a març en el que anomenen 'montanera', és a dir, vida a l'aire lliure en grans extensions d'alzines perquè s'alimentin d'aglans i de tot el que trobin.
El 5J, afirmen, procedeix només de porcs 100% de raça ibèrica, tot i que la normativa permet dir-ne pernil ibèric a partir d'una puresa del 50%. Són porcs no massa rendibles, perquè crien menys que els porcs blancs, i són més propensos a agafar malalties, i criats a l'aire lliure triguen més a engreixar-se i superar els 150 quilos
El pernil ibèric es distingeix per l'ungla negra, és clar, i per una canya més estreta i llarga; de fet, tot el pernil és més allargat i estret. El greix ha de ser tou (excepte que faci molt de fred): com més dur sigui, menys aglà ha menjat el porc, i a l'inrevés. Per anar bé s'ha de consumir a una temperatura d'entre 18 i 22 graus, i si es compra envasat al buit, és millor submergir l'envàs en aigua calenta abans d'obrir-lo, o bé escalfar el plat al microones abans de dipositar-hi les llenques de pernil. Ah! i per manipular-lo, toquem-lo el mínim possible. La Beli només tocava la carn amb el ganivet i unes pinces per anar posant els talls al plat, perquè diu que els guants de làtex que es fan servir a vegades en algunes botigues, també poden transmetre gust al pernil, ja que el seu greix ho absorbeix tot.
Per encertar en la compra, a banda de la forma del pernil i la textura del greix, cal mirar la xifra que porta impresa sobre la cotna, a prop de la peülla, ja que indica la setmana de l'any que va ser sacrificat el porc: els ibèrics d'aglà són els de les primeres setmanes de l'any, a partir de la setmana 25-30, segur que no ho són.
La talladora recomana sense tallar-se un pèl que no acompanyem el pernil amb pa amb tomàquet, que amb una mica de pa en forma de 'picos' o similars n'hi ha prou, i que fins i tot no li cal cap mena d'acompanyament.
El Via Veneto no va fer cas d'aquests consells, i ens va servir quatre aperitius i un platet que, pel meu gust, haurien estat absolutament prescindibles, perquè els treies el pernil i no tenien ben poca gràcia. Les croquetes no eren pas dolentes, i els ous estrellats amb patates i pernil tampoc, però allò que els donava personalitat era el pernil, per si sols eren uns entreteniments innecessaris. El pernil és massa potent per poder-hi competir si no es fan coses molt bones.
Més interessant va ser poder visitar, gràcies a l'amabilitat del propietari, Pere Monje,  la cuina i el celler del restaurant, on es guarden autèntics tresors enològics.
Cal tenir en compte amb quina beguda s'acompanya el pernil, i el sumiller del Veneto ens va triar un fino Quinta i un cava brut nature Ferret de 30 mesos de criança. Segons ell, cal buscar un vi que aguanti la potència del pernil, però que no li mati el gust, i en aquest sentit tots dos van donar la talla. Això sí, ens va desaconsellar el vi negre, tan habitual per acompanyar el pernil.

un taller de tapes per aprendre i gaudir

Explicava a principis de mes que hi ha cursos i cursos de cuina, i us avançava que aquest novembre m'havien convidat a dos ben diferents. La primera experiència us l'explicava en el post anterior, i dijous vaig tenir ocasió d'anar al segon, de caire força diferent, al taller de cuina Sabores, obert fa un any al barri de Gràcia de Barcelona, que ofereix diversos cursos de cuina i de tast de vins, cerveses i còctels.
L'experiència va ser fantàstica, per molts motius, i malgrat que no serà exactament igual per a les persones que hi pugueu anar a partir d'ara, per les raons que ara explicaré, estic segur que en sortireu tan satisfets com nosaltres.
He de dir abans que res que el taller de divendres, dedicat a les tapes, l'impartia Xesco Bueno, cuiner i formador de cuiners durant molts anys, blocaire bibliòfil i amic, ho dic d'entrada perquè ningú no pugui pensar que amago res, no perquè condicionés pas gens la valoració de l'experiència.
Perquè la pregunta, ben mirat, és què n'esperem quan ens apuntem a una classe o un taller de cuina? No crec que ningú es pensi que amb dues hores i mitja o tres que solen durar aquestes coses, en sortirà convertit en un xef com si s'hagués passat cinc anys d'ajudant de cuina en un restaurant. Ja us asseguro que no. Però tampoc no cal saber gaire de cuinar per anar-hi.
Em sembla que el que explicaré és més o menys el que va dir o el que pensa el Xesco, i el que segurament compartíem dijous en el taller que va fer per a una dotzena de blocaires: es tracta d'anar a passar una estona aprenent i sobretot gaudint de l'experiència. El que va aquest taller, deia més o menys el cuiner, n'ha de sortir havent après a fer sis o set tapes, que ja li poden salvar un sopar amb nota, però sobretot havent agafat moltes idees i havent perdut la por a cuinar; i, si ja en sap, a donar la volta a les coses més senzilles amb gràcia i humor per fer-ne quelcom que els seus convidats recordaran durant temps. Perquè la cuina, no em canso de dir-ho, ha de ser divertida i ha de ser generosa, t'ho has de passar bé tu cuinant i has de fer gaudir els altres.
Un exemple: una de les tapes eren uns espàrrecs amb maionesa. Coi! Si tothom sap obrir una llauna d'espàrrecs, escorre'ls i servir-los amb una cullerada de maionesa de pot. És veritat, però si canviem els espàrrecs blancs de llauna per uns de verds frescos, i la maionesa de pot per una maionesa amb mostassa muntada a mà per aprendre què és realment una emulsió, i a sobre la servim amb un sifó de manera que quedi una escuma, això ja és una altra cosa. Pel camí, alguns dels participants hauran après a tallar i pelar amb gràcia una part dels espàrrecs, a escaldar-los, a refredar-los amb aigua i gel per fixar el color, a muntar amb un batedor una maionesa amb ou, mostassa, oli de girasol, sal i aigua, i a convertir-la en una escuma amb un sifó, que és aquell aparell que va posar de moda Ferran Adrià i que molta gent va comprar o li van regalar i el té arraconat en un armari de la cuina mort de fàstic. Quantes coses, oi, simplement preparant uns espàrrecs amb maionesa? (boníssims, per cert!).
Tapes amb imaginació com els esnacs cruixents d'arròs i pasta inflats, i el capuccino de bolets, fet amb un brou fosc de carn en el qual s'infusionen bolets secs i que se serveix en una tassa de vidre transparent amb una cullerada de nata per sobre; una nata que també farem bullir i a la qual afegim també bolets, la deixem refredar i la muntem un cop freda, amb tota l'aroma i el sabor dels bolets.
Un sandvitx de pasta de full amb poma i foie micuit, amb una deliciosa aroma de canyella, o un got de iogurt reaprofitat en el qual farem el que en Xesco anomena 'Terra', perquè consisteix en un fons de carquinyolis, blat de moro torrat, ceba de l'Ikea i ametlles torrades, tot ben picat perquè sembli terra sobre la qual posarem trossos de cebollí i de mongeta verda tallada en juliana i escaldada perquè simulin herbes, i uns talls de remolatxa cuita tallada de manera que semblin 'cucs', tot plegat per obtenir un resultat ben sorprenent i molt visual.
Per no parlar d'una senzilla tècnica per fer sal de vi, treta directament d'un bloc, perquè en Xesco no fa pas veure que s'ho ha inventat tot, sinó que el seu mèrit, i això ho dic jo, és saber fer participar la gent, repartir feina com el dia que ens va convidar a cinc blocaires a cuinar a casa seva cadascú un plat; fer que tothom se senti corresponsable del que menjarà al final del taller, perquè això és un taller, un lloc on s'aprèn practicant, no simplement mirant i escoltant.
Vaig sortir content de l'experiència, per l'estona passada envoltat d'amics, pel que havíem après i desprès havíem degustat (amb un rosat de les vinyes del restaurant de la família del Xesco, Ca l'Esteve), i també amb moltes ganes de posar en pràctica algunes de les receptes, moltes de les quals aniran de cap als àpats de les festes que s'acosten, tal com ens les va ensenyar o amb la interpretació que en farà cadascú.
El que segur que cap de nosaltres deixarà de fer és la quallada de foie amb peres trufades i sal de vi, segurament la tapa més elogiada per tots, vistosa i gens complicada de fer, un èxit garantit.

de cursos i cursos de cuina

Amb la crisi, hi ha negocis que se n'han anat en orris i altres que s'han mantingut, i alguns que han aprofitat per reconvertir-se i han sorgit ofertes noves i d'èxit. 
En el cas del món de la gastronomia, aquesta reconversió és molt evident, si us hi pareu a pensar: han desaparegut molts restaurants i se n'han obert moltíssims de nous; s'han posat de moda nous conceptes; l'oferta s'ha diversificat; els estris de cuina han deixat de vendre's a les ferreteries per passar a ser protagonistes de les més modernes botigues de 'gadgets'; han aparegut com bolets les botigues de productes gurmet, ecològics o amb qualsevol altra etiqueta que els doni un valor afegit i permeti cobrar uns preus que no pagaríem sense aquesta etiqueta, i els aficionats a la cuina tenim a l'abast mil i una ofertes de cursos per a totes les butxaques i sobre totes les especialitats.
En tot això, hi ha gra i hi ha palla, i a vegades costa destriar l'un de l'altra, diferenciar la seriositat i professionalitat de la simple cerca del lucre. En el cas dels cursos de cuina, hi ha iniciatives lloables, vinculades a cadenes comercials, com Bon Preu i Caprabo, que ofereixen classes gratuïtes per als seus clients, amb bons professors i una oferta atractiva: és clar que és una manera de promocionar els seus establiments i els seus productes, però es fa d'una manera prou clara i amb una oferta de qualitat que paga la pena.
Aquest mes m'han convidat a dos tallers de cuina d'un altre tipus, el que podem anomenar 'de pagament'. Aquesta setmana, a Delishop, una cadena de productes gurmet d'arreu del món creada per una catalana (Mònica Navarro) i un novaiorquès (Ricky Mandle), que es defineix amb dos lemes ("luxe gastronòmic essencial" i "exclusivitat a l'abast de molts") i que des de Barcelona s'està estenent arreu del món amb productes de creació pròpia que distribueixen amb la seva marca, caracteritzada per un disseny modern i acurat que ha rebut nombrosos premis.

Amb aquest mateix concepte i disseny elegant, fa poc que han obert la quarta botiga a Barcelona, al Passeig de Sant Joan 13, que per primera vegada incorpora un espai de cuina que dirigeix un bon amic blocaire i cuiner, Dani Guerrero, i que seguint la línia internacional de l'empresa han batejat "The cooking space".
Aquest espai, equipat amb una cuina impressionant, permet fer tallers de cuina per a grups reduïts i al mateix temps es pot llogar per a celebracions amb molta gent (n'han fet de dues-centes persones) o reunions més reduïdes, ja sigui amb cuiner inclòs o simplement per a un grup amb ganes de trobar-se i cuinar plegats en un espai adequat que una casa particular no pot oferir.
La llista de cursos que preparen és llarga, els professors són solvents i ofereixen des de nocions bàsiques per a principiants fins a tallers especialitzats de cuina d'aquí o de l'altra banda del món. Com el taller de cuina marroquina amb l'escriptora anglesa Tara Stevens al qual vaig poder assistir ahir i del qual ja us en faré cinc cèntims demà.
Avui volia només volia introduir el concepte, aquesta moda dels cursos i tallers de cuina que, per anar bé, necessiten el que tenia aquest: una professora que conegui molt bé la matèria que tracta i sàpiga transmetre el seu amor per la cuina, que expliqui quelcom més que l'elaboració d'uns plats, que animi els participants a intervenir en l'elaboració d'aquests plats, i que no doni la sensació que va amb el rellotge a la mà esperant l'hora de plegar.
La classe de la Tara va començar a les vuit i havia d'acabar a les onze, però entre la preparació i la degustació posterior d'algunes especialitats de la botiga i dels plats preparats entre tots, es va allargar fins més enllà de les dotze.
Pel que vaig veure, els assistents, que havien pagat 40 euros per assistir-hi, van sortir contents de la vetllada, fins i tot una senyora que es va enfadar molt al principi perquè per raons operatives s'havia canviat un dels plats previstos.
I diria que, malgrat que el nivell de coneixements de cuina dels assistents era molt diferent, tots vam aprendre coses en aquest curs, que suposo que d'això es tracta. D'això, i de passar una bona estona en bona companyia i en un ambient que acompanyi, que en el cas d'aquest espai de cuina s'aconsegueix plenament.
Si la gent que va a aquests cursos busca ampliar coneixements o fer vida social, si són per gent inquieta o per persones avorrides, podria ser el tema d'un altre article.
El tema d'avui era posar sobre la taula una oferta concreta prou recomanable i reflexionar sobre un fenomen que creix sense parar i que, en principi, sembla bo per elevar el nostre nivell de coneixements culinaris.

més enllà dels 'burritos' i les 'fajitas'

Sovint sentim a dir que aquí tenim els millors cuiners del món, que arreu ens copien, que la nostra cuina és la millor. Per a mi ho és, però només perquè és la meva, mai no m'atreviria a dir-ho amb aquesta contundència per un altre motiu. Sobretot perquè quan viatges descobreixes que arreu es cuina i que hi ha tradicions mil·lenàries que ja ens passaven la mà per la cara quan aquí encara ens menjàvem la carn crua com aquell qui diu.
I no em refereixo pas a la cuina francesa, que ells sempre s'han considerat els millors, ni a la italiana, tan estesa arreu gràcies a la seva pizza, em refereixo a cuines molt més llunyanes de cultures molt més antigues a les quals, sense saber-ho, devem molt bona part del que són. És impressionant la cuina de la Xina, considerada per molts la més rica del planeta, i la mexicana, declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco, i que és molt més que els 'burritos' i les 'fajitas' que ens donen als restaurants suposadament mexicans d'aquí.

Ho vaig poder comprovar novament ahir al restaurant Filigrana de l'hotel Plaza de la plaça Espanya de Barcelona, del qual ja vaig parlar aquí, un restaurant que segurament no aspira a estar en el top ten de la ciutat, però que ofereix una cuina honesta i inquieta que, de tant en tant, ofereix novetats i sorpreses com les jornades gastronòmiques de la cuina maia que està celebrant actualment i fins al 23 d'octubre.
La idea, com ens va explicar ahir la Núria, la directora del restaurant, en una trobada amb un grupet de blocaires, és aprofitar que la cadena hotelera té establiments a la Rivera Maia mexicana per portar el xef executiu d'un dels seus restaurants perquè cuini tres menús amb plats originaris de la regió del Yucatán.
El xef és Otoniel Ek, que en menys de dues hores ens va explicar les bases de la cuina de la seva regió d'origen, una cuina humil en alguns aspectes, ja que es basa molt en el blat de moro, però tan rica i sorprenent que és capaç d'utilitzar aquest producte fins i tot per fer unes postres boníssimes, una espècie de púding de nom molt curiós, "niño envuelto", i que em va semblar una delícia amb el seu cor de xocolata i acompanyat amb una salsa de flors de Jamaica.
El que ells anomenen 'elote' o panotxa de blat de moro serveix no només per fer la farina amb la qual elaboren les típiques 'tortillas', és tan bàsic que fins i tot un cop aprofitat el gra, assequen l'os o part central i el fan servir per fer foc per cuinar.
El blat de moro és en aquella regió com l'arròs a l'orient o el blat aquí, la seva base alimentària, ja sigui sola o amb l'acompanyament que permeti la butxaca de cadascú.
Otoniel Ek ens va fer una petita demostració de les meravelles d'aquella cuina, i ens va explicar des del secret de plats simples i coneguts com el guacamole (alvocats, suc de llimona, tomàquet, ceba picada, sal i, sobretot, el que no posem aquí, coriandre i bitxo) o la salsa mexicana (tomàquet, ceba, suc de llimona, coriandre, bitxo i sal).
El bitxo o 'chile', com en diuen ells, és sempre present en aquesta cuina, en major o menor quantitat i utilitzant una infinitat de pebrots més o menys picants, amb el 'chile habanero' al capdamunt de les coses que mai no ens hem de posar a la boca si volem sobreviure.
Però, com ens va dir Otaniel, "si la comida no pica no es comida". "Y si no hay tortilla y no hay frijol, no es comida", va afegir. La base de la cuina mexicana, però no només això. És també el 'ceviche' o peix cru marinat amb llima o llimona, tomàquet, ceba, coriandre i bitxo; és l'ús de molta verdura i d'infinitat d'herbes i espècies, i molta fruita, que serveix no només per a consumir fresca, també per elaborar salses, com la de flor de Jamaica que he dit abans, o la de tamarinde, de taronja, salses agredolces emparentades amb la cuina oriental, que acompanyen però també marinen carns i peixos, com les flors i les llavors de carbassa, les fulles de cactus i mil i un ingredients que aquí desconeixem totalment.
El Filigrama ofereix tres menús diferents per escollir, més o menys picants, uns més quotidians, uns altres, més de dies de festa, tots formats per cinc plats i al preu de 25 euros  inclosa una margarida de benvinguda. La meva, amb mango, estava molt bona!

del fetge cru de l'enemic a la delícia del foie gras

He dit mai aquí que m'agrada molt el fetge gras? De fet, m'agrada el fetge de totes maneres: a Venècia, aquest estiu, vaig menjar dues vegades un dels plats més típics d'allà, 'fregato alla veneziana' (fetge amb ceba amb polenta). De fetge amb ceba ja n'he parlat aquí, en aquest cas, de cabrit, que és dels millors que hi ha al mercat. Quan se'n troba, és clar, perquè la possibilitat de trobar fetge de xai, de vedella, de porc, s'ha anat reduint mentre augmentava exponencialment la presència del fetge rei a casa dels nostres veïns del nord, el fetge gras d'oca o d'ànec, que ells anomenen 'foie gras'.
Al fetge gras li vaig dedicar dos articles molt llargs aquí i aquí, arran d'una llarga sessió teòrico-pràctica que vaig poder fer fa dos anys gràcies al meu amic Francesc. Ahir vaig tenir ocasió de participar en una altra sessió del mateix caire al restaurant La Brasserie du Gothique, situat a la primera planta de l'hotel Catalònia Catedral, en una molt bona ubicació al carrer dels Arcs de Barcelona, a tocar de la plaça de la catedral.

Fins al dia 16 dediquen unes jornades gastronòmiques al foie amb un menú que ofereix una bona colla de plats que el xef Fernando Feijóo ens va explicar a un grup de blocaires i que després vam poder tastar; he de dir en honor a la veritat que la majoria ens van agradar molt.
La crema de ceps amb oli de tòfona i xips de tubercles, el caneló d'ànec amb foie i prunes a l'aroma de Chartreuse i el gelat de foie són alguns dels plats que s'ofereixen aquests dies i que més em van agradar, però sobretot vaig trobar extraordinàries la terrina de foie d'oca i el foie micuit d'ànec amb poma i figues i reducció de PX.
La veritat és que vam aprendre, perquè normalment s'aprèn més escoltant algú que treballa cada dia un producte que no pas sentint grans digressions teòriques, i el xef Feijóo va atendre amb prou paciència totes les qüestions que li vam plantejar sobre el producte i l'elaboració dels seus plats.
Recordant el gaudi que em va produir menjar les terrines de fetge micuit, pura mantega, com les va definir la Marina, no puc evitar de fer una reflexió sobre la moda del foie que s'ha estès pel nostre país.
D'una banda, ja ho he dit moltes vegades: la mateixa gent que haurà posat cara de fàstic al principi d'aquest article, quan parlava del fetge amb ceba que vaig menjar a Venècia, segur que ha començat a salivar en llegir els altres plats amb foie gras, encara que es tracti del mateix òrgan i que, en el cas dels ànecs i les oques, siguin òrgans malalts aconseguits en granges on sotmeten els animals a un sistema d''alimentació' que val més ni esmentar.
Hi ha una altra cosa, però, que em dóna voltes pel cap. El mateix xef ens explicava, i segur que molts ho sabeu, que si deixem el foie gaire estona al foc, es fon, perquè és bàsicament greix, i queda convertit en una mena de líquid com quan posem a fondre la mantega. Però, en canvi, ens el mengem amb delit.
És la màgia de la cuina, la història de la humanitat: del fetge de l'enemic que es menjaven cru els nostres més remots (o no tan remots) avantpassats, fins al fetge d'un ànec engreixat en una granja, posat a marinar, envasat al vuit, cuit a baixa temperatura i conservat en una terrina perquè nosaltres, sense tacar-nos les mans, en tallem un tros, l'untem sobre un tros de pa (preferiblement que contingui alguna fruita dolça) i en gaudim en bona companyia; entre un i altre episodi, pensava, està condensada tota la nostra herència, el millor de la nostra civilització.