dimarts, 30 de desembre de 2014

llom de lluç amb anelles tricolors de pebrots i oli de llimona



Acabem l'any, i segurament la majoria l'acabarà menjant bé, almenys, més bé, o en més quantitat, d'allò que és habitual. I abans d'acabar l'any, us deixo una darrera entrada amb una recepta senzilla però molt gustosa, cuinada ahir, un d'aquests dies entre festes que allò que convé és menjar sa i lleuger per compensar una mica els excessos, una expressió que no per tòpica deixa de ser certa.

la recepta

Per preparar aquest plat, vaig fer servir pebrotets de colors d'aquells que ara és fàcil trobar a les fruiteries i que queden molt bé sencers però també tallats a rodanxes, com vaig fer jo. N'hi havia de vermells, de grocs i de taronges, i encara hi vaig afegir rodanxes de pebrot verd i una ceba tendra tallada també a rodelles.
Ho vaig salar i ho vaig posar a saltar tot en un wok amb oli, amb el foc alt, durant uns cinc minuts, fins que els pebrots van perdre la duresa, però sense desfer-se. Durant la cocció hi vaig tenir també un pebrotet de bitxo, per donar-li un toc picant, que a casa ens agrada, però això va a gustos.
Un cop saltats, vaig posar els pebrots al plat, formant una línia ampla de banda a banda, perquè fessin la forma dels lloms de lluç, més llargs que amples. Aquests els vaig salpebrar i els vaig coure al mateix wok, amb una mica més d'oli, el temps de torrar-se per fora i fer-se per dintre, però sense que la carn quedés seca, uns tres o quatre minuts.
Vaig posar els lloms sobre els pebrots i ho vaig esquitxar tot amb julivert picat. Finalment, vaig regar el peix amb oli de llimona d' Aromatiks, que li va donar un toc molt interessant, més subtil que no pas regar el peix amb un raig de llimona.

Res més, només desitjar-vos un gran any 2015, que sigui per a tothom almenys tan bo com ho ha estat per a nosaltres aquest que acaba , que ha portat a casa molta felicitat. Bon any!

divendres, 19 de desembre de 2014

puré de xirivia amb bròquil i pebrotets picants


Estic content, amb aquest plat: és d'aquells que no et vénen de cop, sinó que a poc a poc, dins el cap, el vas imaginant, posant i traient ingredients, i encara l'acabes de definir just abans de servir, i el resultat final t'agrada i, sobretot, agrada a la persona per a qui l'has cuinat. És d'aquells que gaudeixes i fan gaudir els altres, i això sempre omple a un cuiner.
És un plat una mica allunyat dels que acostumo a fer, o dels que ensenyo aquí, per ser més precisos, perquè de plats només amb verdures en faig sovint, encara que no tots els expliqui, és clar. Aquest sí, aquest va ser el dinar d'ahir i avui ja us l'ensenyo perquè m'agrada molt el resultat.
Vam comprar xirivies amb la idea de fer-ne puré, perquè n'he fet altres vegades i a la Marina li agrada molt, i el mateix dia vam comprar també el bròquil, però sense idea de cuinar-los junts, i mira com han acabat, maridats i molt ben maridats, ja que els dos sabors encaixen molt bé i es veuen potenciats pels pebrotets picants que els acompanyen.

La recepta

Per preparar el plat per a dues persones vaig fer servir quatre xirivies grosses i un bròquil (en sobra); les primeres les vaig pelar i posar a bullir en aigua amb sal fins que fan estar toves, les vaig escórrer i les vaig tornar a portar al foc amb un raig de llet; quan aquesta va estar calenta, vaig triturar amb el túrmix, afegint una mica més de llet per obtenir la textura desitjada. Hi podia haver posat nata, però volia fer un plat lleuger i a més la nata en els purés trobo que emmascara una mica el gust de la verdura. Vaig deixar a punt de sal i hi vaig posar una mica de pebre blanc i de nou moscada. Aquest puré el vaig posar al fons del plat.
A sobre hi va el bròquil, que haurem separat en branques i bullit en aigua amb sal fins que té el punt desitjat: a mi m'agrada que quedi un xic cruixent.
Finalment, el plat es rega amb els pebrotets picants, que vaig fer picant petits pebrotets de colors verd, vermell i groc i amanint-los amb una mica de sal i oli picant, amb l'ajut d'un xic més de bitxo picat perquè l'oli que tenim no és gaire fort. Però això, és clar, va a gust de cadascú.
Només falta posar-hi una mica de cibulet picat per sobre i a dinar!

dimarts, 16 de desembre de 2014

cassola de faves i pèsols amb camagrocs, costella i botifarra negra


Com cada diumenge que passo el dia a casa els pares, abans d’ahir també vaig fer el dinar, i com gairebé sempre, vaig preparar un plat de cassola recorrent al congelador, com explicava en un post recent titulat arròs de costella i gambes, o un altre arròs de malalt.
Diumenge, no sé ben bé per què, de seguida vaig pensar en un platillo de faves i pèsols, i com que hi havia costella congelada, cap a la cassola que se'n va anar. Uns camagrocs secs van donar un toc tardoral al plat, i la botifarra negra va ser el producte fresc (a més de ser un dels meus preferits).
La recepta és senzilla: en una cassola d'alumini amb oli i foc mitjà vaig posar a fregir la costella tallada a trossos petits i salpebrada; un cop enrossida, hi vaig afegir una ceba petita tallada d'una mida entre el pèsol i la fava, i cinc minuts després un gra d'all. Mentrestant, havia posat els camagrocs secs a rehidratar en aigua calenta durant mitja hora, i els vaig afegir a la cassola després de l'all perquè se sofregissin durant uns minuts més abans d'abocar-hi les faves i els pèsols. Si les faves són grosses, s'hi han de tirar abans, si són fines o baby es couran en el mateix temps que els pèsols. 
Remenem bé el conjunt i hi afegim l'aigua de rehidratar els bolets ben colada; abans també hi podem tirar un raig de brandi o de vi blanc i deixar evaporar l'alcohol abans d'afegir-hi l'aigua. Deixem que arrenqui el bull, tapem, abaixem el foc i amb deu o quinze minuts tindrem el plat a punt. La botifarra negra, que ja és cuita, s'hi posa poc abans del final, just perquè s'escalfi.

divendres, 12 de desembre de 2014

ostres... més d'un milió!

Foto: Marina Antúnez
Quan ho he vist, he estat temptat de no dir res, perquè cada vegada m'agrada menys això de l'autobombo, però renoi, és una xifra tan rodona que no me n'he pogut estar: cuina generosa supera el milió de visites!
Suposo que el traspàs devia succeir entre abans d'ahir i ahir, però me n'he adonat avui, i si ho dic és només perquè em sembla de bona educació donar les gràcies quan et fan un regal, i entre tots els que ara em llegiu i el que han vingut alguna vegada durant aquests últims anys heu fet saltar el marcador de visites de blogger a les set xifres, una fita que no està malament per a un blog en català, malgrat que comenci a ser ja una mica veterà.
Fa més sis anys que l'alimento i durant aquest temps hi he anat abocant una bona part de mi, només la que vull fer pública, és clar, però una part important, al cap i a la fi: ho sabeu prou bé els lectors, que no sou pocs, que us manteniu fidels des d'aquell llunyà 2008 i que a vegades m'heu demostrat que sabíeu coses meves que jo ni recordava.
Segueixo mirant i m'adono que he publicat fins ara 800 entrades justes (aquesta és la que fa 801), la majoria receptes pròpies que us he explicat com m'agrada fer-ho, tal com raja, que és com m'agrada també cuinar, deixant-me endur per l'instint, els records, els coneixements adquirits...
També veig que acabem de passar de 10.000 comentaris, un motiu més d'agraïment, ja que si a més de tenir la paciència de llegir, la teniu de dir-me alguna cosa sobre allò que us he explicat, no trobaré les paraules per donar-vos les gràcies.
En fi, que sense adonar-me'n han passat els anys, han anat apareixent articles nous i heu seguit venint amb fidelitat o bé ocasionalment, però heu vingut i per a mi això és el que importa, saber que hi ha algú a l'altra banda i que val la pena seguir esforçant-se per tota aquesta gent. 
Per tant, us seguiré donant la tabarra, no patiu, mentre em segueixi agradant la cuina i la comunicació en el sentit més ampli i proper que és el que permet un blog com aquest.
Podria recórrer al tòpic i donar-vos un milió de gràcies, però no ho faré. Només us diré: Gràcies i cap als dos milions!

dimecres, 10 de desembre de 2014

mongetes arlet amb sardines 'anxovades', tomàquet i pesto de ruca



No és pas un plat dedicat a la meva filla petita, malgrat que porta el seu nom, perquè no tasta res més que la llet materna, pobreta, i encara li falta temps per poder menjar els platets que penjo aquí. Són les mongetes que es diuen com ella; almenys, així figura en el paquet d'aquests fesols de la varietat petita de la Vall d'en Bas. Les vaig comprar (envasades cuites) perquè em va cridar l'atenció el nom i perquè feien molt bona pinta, les cultiva i envasa una petita empresa garrotxina, Masia Can Guidic, i vaig començar a donar voltes a una recepta amb aquest ingredient, fins que vaig trobar un altre producte nou al súper, unes sardines anxovades. Ho diu l'envàs en castellà, perquè suposo que són sardines conservades en sal, dessalades i envasades en oli. També em van semblar prou bones.

Ambdós ingredients es potencien en aquesta amanida, que combina elements cuits (les mongetes), en conserva (les sardines) i frescos (el tomàquet i la ceba) amb els múltiples ingredients integrats en la salsa pesto. 
Aquest pesto l'havia preparat la Marina per un altre plat que ahir explicava al seu blog: em va agradar molt, per això el vaig incorporar a un plat meu de seguida que vaig poder. No és el pesto tradicional que es fa amb un grapat d'alfàbrega, un bon raig d'oli, una mica d'all, una cullerada de pinyons i una cullerada de formatge parmesà o similar, sinó que en lloc de l'alfàbrega, s'hi posa ruca, que és una herba que personalment m'agrada mol.
Vaig muntar el plat posant una fila de mongetes a la base i a sobre hi vaig posar tomàquet picat (volia posar-hi tomàquet fresc però no en tenia i amb formatge en conserva casolà ben escorregut va quedar molt bo) amanit amb sal i el pesto. A sobre hi vaig posar anelles de ceba morada, prèviament posades una estona en aigua freda per treure'ls una mica la fortor, i les sardines escorregudes de l'oli. Per sobre, ho vaig tornar a amanir amb una mica d'aquest oli de les sardines i una mica més de salsa pesto.

dilluns, 8 de desembre de 2014

corball sobre daus de carbassó guisats amb el seu brou i puré de cigrons amb oli picant


Em fa l'efecte que darrerament he posat pocs plats de peix al blog, potser perquè a casa els prepara més sovint la Marina que jo, però el cert és que m'encanta cuinar-ne, tant com s'ha fet tota la vida, en una cassola amb un bon suquet, com de la manera més moderna que s'ha estès des de la revolució culinària del segle passat, simplement torrat en una planxa o paella calenta pel cantó de la pell i acabat molt menys temps per l'altra cara. D'aquesta manera, el comensal pot menjar el peix sol, amb tot el seu sabor, o barrejar-lo amb la salsa i l'acompanyament escollit.
Així és com vaig preparar un corball que vam comprar la setmana passada, un peix de carn ferma i gustosa no massa freqüent a les nostres peixateries, potser perquè fa enrere algun comprador amb la seva pell més fosca que la del lluç, el llobarro o l'orada, però que es troba a un preu molt bo i amb la garantia que no és un peix de piscifactoria com solen ser la majoria dels esmentats abans, sotmesos a un consum massiu.
És un peix que han adoptat molts grans xefs, tant per servir cuinat com cru en forma de ceviches o tiraditos, i que permet als cuiners oferir un bon peix amb un cost baix. L'alta cuina, ho escrivia en un article que sortirà un dia d'aquests, recorre molt sovint a productes barats, com aquest mateix peix, la cansalada o els ous, que tant de protagonisme tenen darrerament, i els afegeix el plus d'una elaboració diferent i sovint complexa.
Aquest plat meu d'avui no és complex, però va quedar ben bo. Amb el cap i les espines i unes quantes verdures vaig preparar un fumet, que surt més gustós que fet amb lluç, per exemple.
Mentrestant, en una paella amb un raig d'oli i foc fort hi vaig posar carbassó tallat a daus mitjans regulars, el vaig saltar uns minuts i després hi vaig afegir un cullerot del fumet de corball, vaig salpebrar el conjunt i ho vaig deixar coure, a foc baix i amb la paella tapada, durant cinc minuts més.
El peix, salpebrat per ambdues bandes, el vaig coure en una altra paella amb poc oli i a foc fort, primer per la banda de la pell, fins que va ser rosseta i el peix mig cuit, i després el vaig girar perquè s'acabés de fer, però mantenint aquell punt melós que no hem de fer perdre amb una cocció excessiva.
Vaig servir el peix sobre els daus de carbassó i acompanyat d'un puré de cigrons: es fa posant cigrons cuits al vas de la batedora amb un bon raig d'oli i triturant-ho bé. Jo vaig fer servir meitat oli d'oliva verge i meitat oli d'oliva picant (macerat amb bitxo vermell) per donar-li un toc diferent; també hi podria haver posat una mica d'all.

divendres, 5 de desembre de 2014

més idees per al dinar de nadal i cap d'any: els meus preferits del 2014

Aquest blog ja té uns quants anys de vida, tant com sis, gairebé set, i més de set-centes receptes publicades, cosa que em permet, de tant en tant, fer una repassada de la feina feta i destacar-ne, si trobo que s'ho val, allò que més m'agrada de la meva pròpia feina. Ho vaig fer fa quatre anys amb un resum dels meus preferits del 2010, vaig repetir el 2011 en dues parts (aquí i aquí): em va servir per recopilar i, alhora, per donar idees a les moltes persones que cada any per aquestes dates visiten més que mai aquest blog buscant idees per als àpats de Nadal i Cap d'Any, com les que vaig donar aquí l'any passat. Aquest any he decidit, doncs, ajuntar els plats que més m'han agradat dels que he creat aquest any, i fer-ho en un recull que pugui servir per donar idees per aquestes festes. És una selecció personal, perquè aquest és un blog personal, i per tant hi trobareu les meves neures: a vegades m'ha apretat per fer servir espècies orientals, i he cuinat de diverses maneres els braons i les galtes de porc, de manera que hi dedico la secció de carns, perquè agafeu idees que tant us poden servir per fer  braons de porc com de xai o alguna peça similar de vedella. I també, és clar, hi trobareu a faltar les meves mancances, bàsicament, les postres.
Entreu, sou a casa vostra, i si us abelleix, preneu el que vulgueu.

aperitius, amanides i entrants


Musclos en escabetx

Amanides de tomàquet i de mongetes amb arengades


Croquetes de pastanaga amb maionesa especiada

Pebrotets dolços en tempura amb essència de gambes

Llesquetes de peix, maionesa i envinagrats


primers plats


Mandonguetes o croquilles

'Ensaladilla' russa Robin Food


Escudella barrejada

Llenegues amb pedrers confitats i greix d'ànec


peixos



Bacallà amb gambes en pil-pil lleuger sobre llit de carbassó

Turbot o rèmol a la planxa amb verdures al romesco

Tonyina amb pebrot fumat i germinats de porro, i amb ceba confitada amb salsa de soja

Cataplana de cigrons amb gambes, calamars, musclos i cloïses





Lluç en salsa verda amb gambes vermelles  

Salmó a l'aroma de vi blanc de la terra alta amb ceba confitada

Bacallà amb carxofes cruixents sobre salsa de pebrots verds


arrossos




Risotto amb musclos i algues wakame

Arròs amb calamarcets farcits de sobrassada i espinacs


Risotto taronja de carbassa i pastanaga amb espècies orientals

Un arròs de peix



braons i galtes




Braons al vi negre amb bolets, primera part d'una recepta 
doble


Galtes amb bolets i salsa de trompetes


Galtes de porc a l'estil àrab


També m'agraden

Farcellets de col farcits de braons rostits amb el seu suc i bolets

Fideus xinesos amb verdures i brou de gallina

Calamars amb verdures confitades i mongetes

Careta amb samfaina i botifarra negra

Arròs ràpid amb capipota i botifarra negra

dimarts, 2 de desembre de 2014

idees per menjar sense coberts

Diuen que a les puntes dels dits hi ha uns enzims que faciliten la digestió, però no deu ser pas aquest el motiu que cada vegada mengem més sense coberts; més aviat ho atribuiria al fenomen de les tapes, a l'eat street o street food, a la consolidacó dels kebabs com a locals de menjar ràpid i econòmic i a la moda de la cuina mexicana, de la cuina oriental en general i de la japonesa en particular. I si no, penseu en les darreres vegades que heu sortit a menjar fora de casa i recordeu quantes heu optat per les tapes, montaditos, sushi, burritos, kebab o noodles.
Aquest és el tema del darrer article que he publicat a Gastronosfera, que podeu llegir aquí, i que inclou unes quantes receptes de diversos països on mengen sense coberts i unes quantes que poter ja heu llegit en aquest blog, com la kefta de vedella amb salsa especiada de iogurt grec que ilustra aquesta entrada.
Si us agrada i hi voleu deixar algun comentari, serà benvingut, i sinó, també!

dilluns, 1 de desembre de 2014

arròs ràpid de verdures al wok


el principal aliment del món (76)

De maneres de preparar l'arròs n'hi ha moltes: a la paella, a la cassola, en rissoto, sec, caldós... però simplificant podríem dir que n'hi ha dues: coure l'arròs en aigua i barrejar-lo amb altres ingredients i coure'l juntament amb aquests en aigua o un brou. És a dir, per entendre'ns, l'arròs a la cubana i la paella. Digueu-me simplista, però crec que m'enteneu.
Òbviament, té molt més prestigi i generalment és més bo un arròs cuinat en una paella amb carn, peix, verdures i el seu brou, però no menyspreem un arròs simplement bullit i barrejat amb una salsa o saltat amb altres ingredients. Aquest que us proposo avui en seria un exemple, i us puc assegurar que és ben bo i gustós, i més senzill de fer que una paella.
Vaig fer servir arròs de l'anomenat de tres colors, una barreja d'arrossos diferents que es venen en un mateix paquet: arròs vaporitzat, arròs vermell i arròs salvatge. La Marina n'havia cuit el dia abans i en va quedar força, de manera que em vaig empescar aquest platet per aprofitar-lo.
En un wok amb oli calent vaig saltar ceba vermella, espàrrecs, pebrot verd i vermell, albergínia ratllada, all i col, tot tallat a la tires i lleugerament salat, uns cinc minuts, fins que les verdures van perdre rigidesa però mantenint-se al dente; aleshores hi vaig afegir un bon raig de salsa de soja, vaig seguir saltant un minut més, hi vaig posar l'arròs, vaig barrejar bé i vaig saltar durant un altre minut perquè s'escalfés i ja estava a punt per servir.
El resultat era tan bo com sembla.

dijous, 27 de novembre de 2014

llenties amb samfaina especiada i salsitxa alemanya per al tàper - gran recapte 2014

Aquest divendres i dissabte, 28 i 29 de novembre, se celebra una nova edició del Gran Recapte d'Aliments que promou el Banc d'Aliments per recollir articles bàsics perquè les persones més necessitades del nostre entorn rebin ajuda alimentària. Com cada any, es poden donar els aliments en els punts de recollida que durant tots dos dies estaran instal·lats als principals mercats i supermercats, o fer una donació a través del web clicant aquí.
Com cada any també, els blogs de cuina catalans contribuïm a la difusió de la iniciativa i aportem receptem que es puguin elaborar amb els aliments bàsics que es demanen en aquest Gran Recapte, i que són bàsicament llegums, oli, llet, farinetes infantils i conserves de carn i peix. Les receptes dels anys anteriors les podeu veure a Blogs contra la fam. I com cada any, Cuina generosa se suma a la iniciativa, enguany amb una recepta de llenties, com fa dos anys, acompanyades de samfaina i d'una conserva de carn, salsitxes de bratwurst alemanyes.
Per preparar aquest plat, primer de tot posarem a coure les llenties (en el meu cas, pardines) en una olla cobertes d'aigua freda, una pastanaga, una ceba punxada amb un parell de claus d'espècie i un os de pernil. Quan arrenqui el bull, abaixem el foc i les deixem coure dolçament, procurant que no els falti mai aigua, fins que estiguin cuites. Aleshores les escorrem i reservem.
A banda preparem la samfaina, jo vaig utilitzar la samfaina especiada que us vaig explicar dies enrere aquí i que es fa posant a coure en una paella amb una mica més d'oli, i en aquest ordre, ceba, pebrot verd, pebrot vermell, albergínia i carbassó, tot tallat a daus, i un all picat que hi afegeixo quan les verdures comencen a estovar-se. Aleshores hi poso també un tomàquet ratllat i a vegades, com en aquest cas, una mica de tomàquet concentrat, salpebro el conjunt, tapo la paella, abaixo el foc i deixo que el conjunt es vagi cuinant.
Per donar un toc oriental a aquesta salsa tan catalana, a més de sal i pebre hi vaig posar mitja culleradeta de comí, de curri i de pebre vermell dolç, i una mica de pebre vermell picant.

Un cop a punt la samfaina es barreja amb les llenties calentes i s'acaba el plat amb una salsitxa de bratwurst escalfada, pelada i tallada a rodanxes.
Jo em vaig fer aquestes llenties per al tàper que m'emporto a la feina, i el resultat em va agradar molt. Proveu-ho si us agrada la idea i, sobretot, no us descuideu de fer la vostra donació demà o demà passat, hi ha molta gent que ho necessita.

dimecres, 26 de novembre de 2014

amanida en gotet per desengreixar un sopar



Quan prepares un àpat a base de platets diferents perquè els convidats tinguin ocasió de tastar diverses preparacions, la tendència és posar coses bones per impressionar, del tipus canapès de fetge d'ànec i per l'estil, i a vegades ens oblidem de posar ni que sigui una tapeta que faci més lleuger un àpat que pot arribar a fer-se pesat i li doni una mica de frescor. És el paper que sol fer normalment l'amanida, però és clar que no podem pas posar una plata d'enciam ben amanida ben amanida, com diu la cançó. Aleshores, preparar un gotet d'amanida refrescant es presenta com una solució que ens ajudarà a alleugerir el sopar, i que pot ser ben senzilla tot i que no cal que sigui simple.
La setmana passada, en un d'aquests sopars, i després de la reflexió precedent, vaig optar per aquest gotet que veieu a la foto, aprofitant que ja tenia preparada una amanida de llenties que a casa agrada molt, similar però amb algunes diferències respecte a la que anys enrere vaig explicar aquí. Si no ho heu fet mai, proveu-ho, a tothom li agrada una mica d'amanida fresca entremig de les gambes, les croquetes i els canapès.
Per preparar aquest gotet, primer havia fet l'amanida de llenties, que va bé que tingui una mica de repòs, per exemple, des del dia abans. Primer bullim les llenties pardines (o les comprem fetes, millor que no pas fer-les servir de pot), les rentem i les escorrem bé. En un bol gran, les barregem amb pastanaga crua tallada a dauets de la mida de les llenties, que li donarà el toc més cruixent, ceba tendra, cogombrets i tàperes en vinagre tallats de la mateixa mida. Amanim amb oli, sal i vinagre al gust, i deixem reposar. Anem amb compte amb el vinagre i posem-n'hi de bo, i poc, tornem a tastar quan l'amanida hagi reposat unes hores i n'hi afegim aleshores si cal.
A l'hora de servir, posem a la base dels gotets unes fulles d'herba dels canonge, les amanim amb sal i oli i a sobre hi posem una bona cullerada de llenties, que ja hi aportaran el toc àcid. Acabem amb un pessic de brots d'alfals, que amanirem amb una mica més d'oli, i ja tenim a punt aquesta amanida individual.

diumenge, 23 de novembre de 2014

arròs de calamars de llauna: arròs de can passavia II


el principal aliment del món (75)

Fa ja uns quants anys, més de sis, explicava en aquesta pàgina un arròs ràpid que vaig anomenar arròs negre de can passavia perquè a vegades me'l feia en arribar a casa al vespre, amb molta gana i poca paciència. Amb el temps l'he anat fent i millorant quan tenia més temps, però la base és la mateixa, arròs i una (o vàries) llauna de calamars en la seva tinta. El que faig quan em vaga i tinc més temps és més ric, i molt més saborós, tant que vaig aconseguir l'aprovació satisfeta de la Marina i la seva germana Clara la darrera vegada que el vaig preparar, aquest que veieu a les fotos.
Em va fer molta gràcia veure fa tres o quatre anys que el cuiner Pere Planagumà, del restaurant Les Cols, dues estrelles Michelin, feia un arròs semblant, que anomena 'arròs de pagès amb calamars de llauna' i que diu que és típic de la Garrotxa. No és ben bé igual al meu, perquè a més de l'arròs i els calamars porta també salsitxes i carxofes, i els calamars no són tots amb la seva tinta, de manera que no queda tan fosc, però em va fer molta gràcia la coincidència.
La versió que faig més treballada de l'arròs de can passavia, que ja no és tant de passavia, consisteix a preparar a la cassola un bon sofregit de ceba, pebrot verd, pebrot vermell i all, tot ben picat, que s'ha de deixar confitar una bona estona, almenys mitja hora, si pot ser una mica més, afegint-hi si cal una mica de brou.
Quan ja tinc el sofregit ben fosc i confitat, hi tiro els calamars: en aquest cas dues llaunes de calamarcets farcits i amb una salsa de la seva tinta, per això cada un el vaig partir en dos; a vegades també faig servir calamars a trossos, però sempre procurant que siguin d'una marca de qualitat.


Un cop ajuntats els calamars i tota la seva salsa amb el sofregit, hi afegeixo l'arròs, en aquest cas tres mesures, i el vaig remenant perquè s'impregni del sabor del conjunt durant dos o tres minuts. Aleshores hi tiro el fumet de peix (en aquest cas era fet amb cap de rap i verdures), dues mesures llargues per cada una de cereal; reparteixo bé l'arròs i deixo que cogui, primer a foc alt durant 7 o 8 minuts, i després a foc més baix, fins uns 15 o 18 minuts, segons la varietat que faci servir. Tapo un parell o tres de minuts més perquè reposi i ja està a punt per servir i gaudir. Fet ben bé així com us he explicat, aquest darrer dia que us comento va quedar especialment bo. 

divendres, 21 de novembre de 2014

truita de carbassa i carbassó




Dimecres vam tenir convidats a sopar, i, com fa molta gent, especulaven que essent com som una parella de cuiners afeccionats i bloguers, a casa cada àpat deu ser un festival: probablement no els falta raó, però no pel que s'imaginaven, sinó perquè intentem que, fins i tot en els àpats més senzills, en el dia a dia més rutinari, no hi manqui mai una xispa, una cosa nova que ens faci sorprendre l'altre. Més o menys això és el que els vam dir, i la Marina hi va afegir que a vegades, com tothom, també mengem una truita amb pa amb tomàquet. Això sí, procurem que la truita a dins no sigui mai igual.
L'endemà, a l'hora de pensar què podíem menjar, el primer que em va venir al cap va ser una truita, i li vaig oferir a la meva companya la possibilitat que fos d'albergínia o carbassó. Va triar carbassó, però en teníem poc, i en canvi teníem un tros de carbassa, que com sabeu són de la mateixa família, de manera que, per què no?, vaig optar per una truita de cucurbitàcies.
Com gairebé sempre, el primer que vaig posar a la paella va ser mitja ceba tallada a daus, després la carbassa, també tallada a daus, i el carbassó, aproximadament la meitat d'aquest que de carbassa, perquè no en tenia més a mà. A foc mitjà-alt vaig deixar que el conjunt s'anés enrossint, movent la paella sovint, i al cap d'uns deu minuts, hi vaig tirar un raget d'aigua, sal i pebre, vaig abaixar el foc i vaig deixar que les verdures s'estofessin una estona amb la paella tapada, cinc o deu minuts més.
Mentrestant, vaig batre quatre ous amb sal i una mica més de pebre acabat de moldre, i vaig quallar la truita quan les verdures eren ben cuites, procurant de deixar-la rosseta per fora i una mica sucosa a l'interior
El dolç de la carbassa li dóna un gust sensacional a aquesta truita.

dimecres, 19 de novembre de 2014

tonyina amb samfaina d'espècies orientals


La tonyina és un gran peix, a casa ens agrada molt, i de totes maneres: cuita o crua, fresca o seca (moixama)... Segurament no en mengem tanta com voldríem, que hi ha tantes coses per tastar que a vegades no repeteixes prou de les que més t'agraden, però darrerament n'he fet un parell de vegades amb samfaina, una manera força tradicional de preparar-la aquí, una mica allunyada de les fórmules japoneses que ara semblen les úniques que podem emprar.
I que consti que m'encanta la tonyina crua, en sushi o sashimi, i el tataki em sembla una gran manera de cuinar la tonyina, només cuita lleugerament per fora i crua per dintre. Però se'n fa un gra massa, i quan veus que a tot arreu fan tatakis, et passen les ganes de fer-ne a casa, encara que no en mengis pas cada dia als restaurant. Només és que cada vegada més, les modes em cansen i si puc en fujo...
Això no vol pas dir tampoc passar a l'altre extrem, cuinar la tonyina en excés, com feien i encara fan alguns restaurants, però es pot fer una tonyina ben tendra i melosa amb una samfaina ben catalana, i si li donem un toc d'espècies exòtiques, com vaig fer en aquest darrer cas, crec que trobem un equilibri més que acceptable.
Per preparar aquest plat, vaig coure la tonyina en una paella calenta amb un raget d'oli, només mig minut per banda per segellar la carn, i la vaig reservar. En la mateixa paella hi vaig fer la samfaina, posant a coure, amb una mica més d'oli, i en aquest ordre, ceba, pebrot verd, pebrot vermell, albergínia i carbassó, tot tallat a daus, i un all picat que hi afegeixo quan les verdures comencen a estovar-se. Aleshores hi poso també un tomàquet ratllat i a vegades, com en aquest cas, una mica de tomàquet concentrat, salpebro el conjunt, tapo la paella, abaixo el foc i deixo que el conjunt es vagi cuinant.
En aquesta ocasió, volia donar un toc diferent a aquesta salsa tan catalana, i a més de sal i pebre hi vaig posar mitja culleradeta de comí, de curri i de pebre vermell dolç, i una mica de pebre vermell picant.
Un cop a punt la samfaina, només és qüestió de posar la tonyina a la paella, cobrir-la amb la samfaina, tapar i deixar coure un parell de minuts, el temps just perquè s'escalfi i es cogui una mica més, però sense que es passi, que la tonyina massa cuita, ja ho he dit, perd molt, per no dir que no val res.

dissabte, 15 de novembre de 2014

'ensaladilla' russa robin food

 

Seguim confessant debilitats, tot i que aquesta probablement no serà cap novetat: m'agraden els programes de televisió de cuina. M'agraden molt, que no vol pas dir que me'n miri cada dia. Des dels primers dels mític Arguiñano i Jaume Pastallé, ben diferents, fins ara, n'he vist uns quants. Però, a diferència d'aquelles èpoques, ara no cal ser a l'hora davant del televisor ni programar el vídeo, pots recuperar els programes per internet a l'hora que vulguis o puguis, i això és el que faig de tant en tant, mirar-me'n algun. I dels que fan ara, sens dubte, el que més m'agrada és "Robin Food: atracón a mano armada".
Em vaig acostumar a mirar-lo de tant en tant per internet perquè fins la temporada passada l'emetia la televisió basca, però ara s'ha passat a Tele5, i segueixo sense mirar-me'l en directe, però aquí es poden recuperar els seus programes.
David de Jorge, Robin Food, és un cuiner criat amb en Martín Berasategui, el gran cuiner de Lasarte, que deu ser soci seu en la productora televisiva i un cop a la setmana també es posa davant la càmera per explicar un parell de receptes. Des que s'ha aprimat tant, i sobretot des que és a Tele5, trobo que David de Jorge s'ha moderat, ja no és tan gamberro, i ha canviat la seva salutació habitual, Viva Rusia!, amb el puny alçat, per un Viva Prusia! que ja deixa anar poques vegades. Però em segueix agradant el seu estil desenfadat, enamorat de la cuina i del menjar, modern però ben assentat en la tradició, i amb un optimisme contagiós que fa fàcils elaboracions que no sempre ho són.
Abans d'ahir vaig veure un capítol en què explica la seva versió de l'ensaladilla russa, i em van venir unes ganes enormes de tastar-la. Però no hi vaig pensar més fins que ahir, a l'hora de dinar, no teníem gran cosa i em vaig posar a preparar aquesta versió, amb alguns ingredients menys que ell, però amb un resultat realment molt i molt bo. Us explico com la fa i què hi posa, a veure què us sembla.
Primer de tot, he de dir que no és una ensaladilla gaire vegetal, perquè com a ingredients frescos només porta patata, pastanaga i ceba. Les patates no recordo com les va coure, però jo les vaig bullir amb pell, tres de ben maques, i les pastanagues, també tres, a part, pelades però senceres, en abundant aigua i sal. En un tercer pot vaig bullir dos ous, només deu minuts, perquè no es passin.
També vaig picar 2 cogombres en vinagre grossos, mitja ceba tendra i un grapat d'olives negres, una llauna de tonyina escorreguda i esmicolada i unes quantes anxoves tallades petites. Robin Food també hi posa llagostins cuits i pernil tallat a dauets, però no en tenia.
Quan les patates, les pastanagues i els ous són freds, preparem l'amanida: en lloc de tallar els ous i les verdures a daus, el que fa és aixafar-los amb una forquilla, però no com si en volguéssim fer un puré, sinó simplement per trencar-los, pressionant amb les punxes de la forquilla per anar esmicolant les peces, però sense arribar a aixafar-les del tot.
Es barreja tot això amb la ceba, les olives, la tonyina, les anxoves i els cogombres i s'hi afegeix una bona quantitat de maionesa, que lligui bé tot els elements.
Ara us diré un secret: poques vegades faig la maionesa a casa; com que m'agrada suau, faig servir la que trobo que s'adapta més a l'ensaladilla i a altres preparacions com la salsa tàrtara, i és la maionesa del Mercadona, una que va amb uns pots grossos de tapa verda. Pel meu gust, és la que va millor per a la russa, segurament per la seva suavitat. En qualsevol cas, si us la feu a casa, el David de Jorge recomana posar-hi tres quartes parts d'oli d'oliva i una de girasol, per aconseguir això mateix, una salsa més suau. I acompanya l'ensaladilla amb uns bastonets de pa, uns picos. Jo no en tenia i hi vaig posar unes torradetes amb un gust suau d'all que hi van quedar molt bé.

dimecres, 12 de novembre de 2014

tofu estofat al curri amb verdures i mongetes


Les proteïnes ens són més que necessàries, imprescindibles, i en les dietes habituals s'obtenen bàsicament de la carn, el peix, els làctics, els ous, els llegums i alguns fruits secs. En altres àrees del món, però, la seva font de proteïnes principal és diferent, i a molts indrets és la soja la que aporta a les dietes aquest element tan necessari per al desenvolupament de les persones.
El nostre cos és com un laboratori, que s'ocupa de sintetitzar les proteïnes, com les vitamines i tot els nutrients que necessitem, per treure'n el màxim profit, però amb l'edat aquestes processos es poden anar espatllant. És el que li passa al meu pare, que no aprofita tota la proteïna que ingereix, i per això cal augmentar-n'hi la quantitat.
L'altre diumenge vaig dinar amb la mare i la vaig intentar convèncer de les bondats de la soja com a alternativa a la carn i el peix, i per això li vaig fer comprar tofu i li vaig preparar aquest estofadet amb el qual vam dinar tots dos i en va quedar encara per al sopar del pare.
Per fer-lo vaig utilitzar 250 g de tofu de Castellterçol (de Natursoy, és clar), dues pastanagues maques, una bona ceba, mig carbassó gros, mig pebrot vermell, un gra d'all, uns 200 g de mongetes cuites que tenia la mare a la nevera i curri en pols.
Vaig posar a sofregir en una paella ampla i fonda amb oli les pastanagues i la ceba tallades a daus grossets, després hi vaig afegir el pebrot i cinc minuts més tard, el carbassó, vaig deixar sofregir a foc mitjà cinc minuts més i hi vaig tirar l'all ben picat, el tofu tallat a daus grossos i una culleradeta de curri; vaig donar un parell de voltes al conjunt, ho vaig salar i hi vaig tirar mig got d'aigua, vaig abaixar el foc i vaig tapar perquè s'anés estofant durant uns deu minuts més. Abans de servir, vaig rectificar de sal, hi vaig moldre una mica de pebre negre a sobre i hi vaig afegir una mica més de curri.
El tofu, si l'heu tastat, sabeu que no té massa gust, però amb aquest estofadet gustós de verdures i d'espècies va quedar la mar de bo. A més de sa i nutritiu, no cal dir-ho!

dilluns, 10 de novembre de 2014

peus de porc amb bolets


Sóc dèbil, ho he dit moltes vegades, i en tinc moltes, de debilitats, però els menuts, i els peus de porc en general, en són una de les importants. Que no vol dir que en mengi cada dia, ni tan sols cada setmana, però les ganes, ai les ganes, les ganes sempre hi són. Per això, avui, per celebrar l'èxit de participació de la jornada d'ahir, em tornaria a fer aquest plat en el qual hi té un paper destacat una altra delícia, també de les meves preferides: els bolets.
Els peus els he cuinat de moltes maneres i al blog n'he explicat unes quantes, com els clàssics amb gambes, amb rabassoles, carxofes i botifarra negra,  arrebossats amb salsa de tomàquet, herbes i camagrocs, a la jardinera, en amanida tèbia amb morro i verdures, tebis amb vinagreta a l'antiga... Aquests d'avui són molt més senzills que alguns d'aquests que us dic, però iguals de bons; els vaig preparar ja fa dies, quan encara podíem anar a buscar bolets, i tot i la seva senzillesa, són bons bons.
Els peus s'han de comprar en un lloc de confiança, i, en qualsevol cas, sempre va bé escaldar-los abans de posar-los a bullir en una olla ràpida, per anar bé, amb un bouquet garni (un lligat d'herbes, amb julivert, romaní, llorer, farigola...), una pastanaga, una ceba i un porro. Si no tenim cap lligat fet hi podem posar una branca de farigola, una fulla de llorer, uns grans de pebre i un parell de claus d'espècie. I sal abundant, és clar. A l'olla ràpida queden ben tous amb mitja horeta, si es couen en una olla normal triguen almenys una hora i mitja.
Per preparar els bolets, cal netejar-los bé de sorra i restes del bosc, si pot ser amb un drap humit o passant-los lleugerament sota l'aixeta, mai deixant-los en remull, perquè la majoria absorbeixen molta aigua i perden sabor i aroma. Els tallem i els saltem en una cassola amb all picat. Quan estan mig cuits, afegim els peus a la cassola, hi aboquem una mica del brou de coure els peus i una branqueta de romaní i deixem coure fins que les manetes, que segurament haurem bullit amb antelació, s'estovin i deixin anar la gelatina que lligarà la salsa del plat.
I a menjar-los, si cal (que cal) amb l'ajut dels dits.

dijous, 6 de novembre de 2014

llenegues saltades amb col i botifarra negra


De les llenegues que la Clara i el Jaume ens van portar dissabte, una part les vaig cuinar amb pedrers i greix d'ànec, com us vaig explicar dies enrere, unes altres les va fer servir la Marina en un pollastre amb llenegues, i unes quantes que van quedar les vaig saltar al vespre amb un altre ingredient poc habitual, i que també va donar com a resultat un plat curiós i ben bo.
Efectivament, mai no havia preparat bolets amb col, però com que juntament amb els bolets també ens van portar una col ben formosa, una part la vaig tallar en juliana gruixuda (la resta va servir per fer un bon trinxat o baieton) i la vaig saltar en una paella calenta amb les llenegues tallades i un granet d'all. Amb set o vuit minuts a foc alegre estaran a punt per afegir-hi la botifarra tallada a trossos, se salteja un parell de minuts més i ja està a punt de servir, amb un toc d'oli d'all i julivert.

dimarts, 4 de novembre de 2014

cataplana de cigrons amb gambes, calamars, musclos i cloïses




La cataplana, la cassola portuguesa que vaig estrenar dies enrere amb unes galtes amb bolets i salsa de trompetes, al seu país d'origen es fa servir molt per cuinar plats de peix, per això dissabte, que era festa i tenia ganes de cuinar un platet una mica especial, vaig pensar que hi faria una sarsuela, per veure com quedava un plat tan català cuinat al vapor amb aquest estri. Per raons que no fan al cas, al final no tenia peix però sí que acabava de coure cigrons menuts (aquí podeu trobar la millor manera de coure'ls) i el resultat va ser aquest platillo, que no està pas gens malament; i el que queda per a l'endemà, encara és més bo!
Per a dues persones, primer de tot, vaig posar oli a la cataplana i hi vaig fregir quatre gambes maques, les vaig enretirar i en el mateix oli vaig fer un sofregit de ceba; pebrot vermell i all, tot ben picat. Després de deu minuts de cocció, hi vaig afegir un parell de tomàquets de penjar ratllats, una mica de sucre i sal, un calamar maco tallat a rodanxes i vaig tancar la cassola perquè s'anés cuinant al vapor, a foc baix, durant uns 10 minuts.
Passat aquest temps, vaig obrir la cataplana, hi vaig tirar un raig de vi blanc i quan es va haver evaporat l'alcohol, hi vaig afegir els cigrons, que encara eren calents, i una cullerada del seu suc. Vaig tornar a tapar la cassola cinc minuts més, hi vaig tirar un bon grapat de musclos i de cloïsses, cinc minuts més tapada perquè s'obrissin i ja només faltava posar-hi les gambes, deixar que s'escalfessin durant un minut més, empolsar-ho de julivert picat i servir.
Com en tots aquests platillos, hi hagués anat bé una picada de pa fregit, all i julivert, i fins i tot unes avellanes, però aquest cop no ho vaig fer, i va quedar una salsa més clareta, però molt gustosa i bona.
Si us agrada, proveu a fer-la, ja sigui en una cassola de les que fem servir aquí habitualment o bé en una cataplana, que podeu comprar en aquest enllaç; els lectors d'aquest blog les podeu adquirir amb un 10% de descompte introduint el codi
O8YA2JL4.








diumenge, 2 de novembre de 2014

llenegues amb pedrers confitats i greix d'ànec


El Jaume és molt boletaire, molt, i la Clara també; no sé si ho era tant o s'hi ha tornat, però aquests dies gaudeixen d'allò més caçant bolets, per ells i per regalar. Ahir van venir a veure'ns, o a veure la seva neboda Arlet, per ser més precisos, i van portar per als pares una bona bossa de llenegues i unes quantes llengües de bou.
Abans de marxar, el Jaume em va deixar anar una mena de repte, em va dir que esperava veure aviat a les xarxes l'ús que en feia de les llenegues, i d'alguna manera vaig entendre que esperava un plat que tingués alguna cosa nova. No tenia massa coses a la nevera que cuinar les llenegues, que per a mi estan immillorables saltades amb una mica d'all i julivert, o fetes al forn, com em va explicar el Jaume que les fa. Però no les podia pas cuinar així, i les volia preparar ahir mateix, perquè avui no seré a casa al migdia i no podré cuinar.
De manera que em vaig esprémer una mica la neurona fins que vaig recordar una petita joia que tenia encetada a la nevera, una llauna de pedrers d'ànec confitats en el seu greix que vam portar a l'estiu del Pirineu francès. I com que tenia un biberó ben carregat amb oli d'all i julivert, ho vaig tenir clar.
Només vaig haver de treure els pedrers del greix i partir-los per la meitat, posar una cullerada d'aquest greix en una paella i enrossir-hi una mica els pedrers abans de posar-hi les llenegues netes i tallades. També hi vaig posar a mitja cocció una mica d'all picat, i vaig saltar el conjunt en total uns deu o dotze minuts, el temps suficient perquè els bolets deixessin anar la seva aigua i es cuinessin amb aquest suc i el greix de l'ànec. Aleshores hi vaig tirar un raig d'oli d'all i julivert, ho vaig emplatar i vaig acabar amb un cop de molinet de pebre i una mica més d'oli miraculós.
La llenega és un bolet deliciós es prepari com es prepari, i a nosaltres ens agrada molt, per això agraïm als cuñaos que ens en portessin, perquè aquest any em sembla que nosaltres ja no en podrem anar a buscar. I espero que aquesta combinació hagi estat prou sorprenent per al Jaume, tenint en compte que van marxar a dos quarts de nou i una hora més tard ja sopàvem; a nosaltres ens va agradar molt, trobo que aquests bolets i l'ànec lliguen molt bé i no serà pas la darrera vegada quer els casaré.
Ah! Tens raó, les llengües de bou: en vaig fer un remenat que va completar el sopar.

dissabte, 1 de novembre de 2014

mil i un usos de la carbassa a la cuina

Crema de carbassa i gambes
S'acosta Tots Sants, festivitat de moniatos i panellets, tot i que cada vegada més gent la celebra a l'americana i incorpora Halloween amb tot el seu ritual, incloses les carbasses buidades i tornejades per convertir-les en cares per fer por. Perquè les carbasses sempre han tingut moltes utilitats, des de servir de flotadors per als nostres avis i besavis que no sabien nedar fins a cantimplores per als peregrins que feien al Camí de Sant Jaume.
A més, la paraula carbassa sovint té connotacions negatives, sobretots per als mals estudiants quan recullen les notes, o per als enamorats no correspostos a qui l'estimat o estimada donarà carbasses si no en vol saber res. 

Però en el terreny estrictament culinari, la carbassa té mil i una utilitats, la seva carn dolça és ideal per fer cremes i purès, però també galetes i pastissos, i es pot tallar a daus i saltar, estofar o fer a la planxa com qualsevol altra verdura. Sense oblidar les pipes de carbassa, les llavors torrades o salades que podem servir d'aperitiu o posar a les amanides per donar-los un toc cruixent: porten un aminoàcid que ens ajudarà a equilibrar el sistema nerviós, el nostre estat emocional i la son. 
En el darrer número que he publicat a Gastronosfera us n'explico més coses i us proposo una dotzena de receptes que us donaran una idea de la varietat d'elaboracions, antigues i modernes, que es poden fer amb aquest fruit.
I si us agrada, ja ho sabeu, comenteu o cliqueu al 'm'agrada'.

dijous, 30 d’octubre de 2014

fideus xinesos amb verdures i brou de gallina


Ahir li vaig dir a la Marina que avui faríem un dinar asiàtic, i hem tingut dinar asiàtic. He fet una amanida de pastanaga ratllada molt fina i condimentada amb vinagre d'arròs, uns rotllets de primavera que vam comprar congelats, i que hem acompanyat amb una salsa thai (dolça/picant), i una sopa de fideus xinesos (chow mien).
M'agraden molt, aquests fideus xinesos, són bons i ràpids de fer, perquè només s'han d'introduir en aigua bullent, apagar el foc i en quatre minuts estan cuits. Després es poden saltar al wok amb verdures, carns, etc., com he fet altres vegades i ja he explicat aquí (amb bolets d'aquí, amb llom i xampinyons, amb verdures).
Avui he decidit cuinar-los diferents, perquè al matí he comprat mitja gallina i estava fent un brou fosc com vaig explicar aquí, i he pensat que podria preparar una sopa amb aquests fideus a l'estil de les sopes japoneses ramen, que tant de moda s'han posat darrerament, i que en realitat tenen el seu origen en les sopes de fideus xineses.
Per això, he tallat en juliana ceba tendra, pebrot verd i vermell, pastanaga i unes fulles de col, i ho he saltat tot al wok amb un raig d'oli i un pols de sal, fins que les verdures han perdut la duresa, però mantenint-se al dente. Aleshores hi he tirat un bon raig de salsa de soja i hi he abocat els fideus crus, sortits del paquet. Els he cobert amb el brou de gallina bullent i he tapat el wok. En cinc minuts teníem la sopa feta, a punt de servir en el bol per menjar; un toc de pebre negre de molinet li ha donat el punt final, tot i que també hi hagués anat bé, si no fos que ara no ens convé, un toc picant, amb una mica de bitxo fresc tallat i saltat amb la resta de verdures.
Us recomano fer servir els bastonets xinesos per menjar-vos els fideus i les verdures, i, en acabar, beure el brou directament del bol. Bon profit!

dimarts, 28 d’octubre de 2014

llesquetes de peix, maionesa i envinagrats


Un mos deliciós, mal m'està el dir-ho. I d'aprofitament, que és sovint quan surten les coses més bones perquè esmolem  la imaginació.
Les vaig fer divendres passat, per donar sortida a un llucet fregit que ens havia quedat del dia abans; eren uns llucets grossos i no ens els vam acabar, de manera que tenia tot un exemplar fred a la nevera i, per preparar el montadito, en vaig separar la carn de les espines i la vaig picar, la vaig posar en un bol i hi vaig afegir un parell de cullerades soperes de maionesa suau, un parell de cogombres agredolços grossos, mitja ceba tendra i unes quantes tàperes, tot tallat a daus petits, i un grapat de julivert, ben picat.
La barreja la vaig posar sobre llesques de pa de barra llarga, ben cruixents, i va quedar unes llesquetes molt recomanables, que es poden fer amb qualsevol altre peix blanc que ens hagi quedat a la nevera, o que fregim expressament; fins i tot podria quedar bé amb una carn de gallina o de pollastre que haguem bullit per fer un brou, o que haguem cuit a la planxa.
10N2014: Aquest cap de setmana en vaig tornar a fer, però canviant el lluç per llobarro cuit al forn que havia quedat de dinar, i només hi vaig afegir, a més de la maionesa, cogombres agredolços, ceba de Figueres i julivert, tot picat, i el resultat ens va agradar encara més. Sobre una llesca de pa de llavors, un mos deliciós.

dilluns, 27 d’octubre de 2014

us agradaria cuinar amb una autèntica cataplana portuguesa?

Dies enrere us vaig parlar de la meva primera experiència amb la cataplana, una cassola original de Portugal, de forma esfèrica formada per dues meitats unides per una frontissa i que es poden ajuntar i tancar hermèticament amb un sistema semblant a les carmanyoles de tota la vida, cosa que permet cuinar els aliments al vapor i sense perdre les propietats dels aliments.
Estan fetes de coure per fora, cosa que les fa realment maques, i es poden portar a la taula tancades, de manera que no es veu ni s'olora el contingut fins que s'obren davant dels comensals.
KPHome les importa en exclusiva, amb diferents mides tant per a cuines de gas com de vitro i d'inducció. Ara, aquesta empresa ofereix als lectors de Cuina generosa la possibilitat d'obtenir la vostra cataplana amb un 10% de descompte visitant la botiga aquí i introduint en el moment de la compra el codi O8YA2JL4. Bona cuina!

diumenge, 26 d’octubre de 2014

trinxat amb tempura de col, ou escalfat i oli de tòfona

Dimarts vaig comprar una col formosa, les mares alletadores ja entendran el perquè. Però és clar que només en necessitàvem unes fulles, de manera que amb la resta de la col vaig preparar un trinxat o baieton, com l'anomenem al Moianès. Però un trinxat un xic diferent, sense la rosta de cansalada, amb una tempura de la mateixa col per donar-li textura cruixent i un ou per completar l'aport proteic. A veure si us agrada.
Per preparar el baieton, bullim la col amb un parell de patates en aigua amb sal. Mentrestant, agafem un bon tros de cansalada blanca i el tallem a trossos petits que posarem a fondre en una paella perquè deixin anar tot el greix.
Quan les patates i la col són cuites, escorrem bé el líquid (reservant-ne un xic per si volem fer el trinxat més cremós) i l'aixafem amb una llossa de fusta o un aixafador, dins l'olla mateix, hi afegim la cansalada fosa i el seu greix, remenem bé i reservem.
També prepararem una tempura amb farina especial per aquesta mena d'arrebossat i aigua molt molt freda, que simplement barrejarem fins aconseguir una pasta semilíquida; hi afegim una mica de sal. Agafem una fulla de col i en fem tires fines que anirem sucant en la massa de l'arrebossat i fregirem en oli calent, amb un minut n'hi ha prou; traiem i reservem sobre paper absorbent.
També prepararem els ous escalfats o poché: cobrim un bol petit amb paper film, l'untem amb oli de tòfonai hi aboquem un ou sencer a dintre; salem i tanquem el paquet cargolant el film fins que l'ou agafi la forma que volem. Posem els paquets a coure en un cassó amb aigua bullent, durant tres o quatre minuts, perquè quedi la clara cuita i el rovell cru.
Per servir el plat, posem el trinxat o baieton al fons, l'ou a sobre i la col en tempura pels costats, i reguem amb un rajolí d'oli de tòfona; també hi podríem posar oli de ceps, o bé un oli picant com els Aromatiks d'Esparreguera.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...