de Castell a Castell

De Castell a Castell, es podria haver dit aquest post. Què coi, ben mirat no està pas tan malament: li deixo aquest mateix títol. Més que res, perquè il·lustra prou bé allò que us vull explicar. També es podria haver titulat 'cuina nova, vida nova', que potser és més adient per a un bloc gastronòmic, però ja vaig fer un post amb aquest nom fa tres anys, quan em vaig separar, i no és pas qüestió de repetir-se, oi?

Tot a punt per a la primera paella paella, amb foc de gas, a la nova cuina.

Per què Castell i no castell? És que, de fet, no he anat d'un castell a un altre, sinó d'un poble anomenat Castellterçol a un altre que es diu Castellar del Vallès i que des del dia de Reis és on vivim la Marina, la meva companya, i jo. He deixat el poble on vaig néixer i on he passat la major part de la meva vida per iniciar-ne una de nova a l'altre Vallès, amb la tristesa de tenir la família, i sobretot els meus fills, una mica més lluny, però amb la il·lusió d'obrir una nova etapa amb una persona meravellosa amb qui ja fa uns mesos que vam decidir compartir la vida.
Canvi és sinònim de molta feina, primer per buscar el lloc, després per condicionar-lo, després per fer el trasllat, de manera que no us ha d'estranyar que aquest bloc hagi quedat una mica arraconat durant aquest temps. Que no pas abandonat, que segueixo tenint-lo molt present, i més que li tindré gràcies a l'empenta de la Marina, gran cuinera com sabeu els qui la coneixeu i seguiu el seu bloc, que m'estimula i fa que sigui un repte sorprendre-la i satisfer-la a cada àpat.
Hi ha hagut altres canvis que han ajudat a fer més espaiades les entrades al bloc, sobretot un canvi d'horari a la feina que m'impedeix ser a casa al migdia; habitualment era a l'hora de dinar que cuinava i feia les fotos pel bloc, aprofitant la llum natural de què gaudeix el meu àtic, i ara no ho tinc tan fàcil.

El resultat, l'arròs del dinar d'ahir.

La nova cuina és gran i encara més lluminosa que la de l'àtic, de manera que no he de tenir problemes per a les fotos. No és nova ni ultramoderna, però creiem que és prou còmoda per poder-hi treballar de gust fent això que tant ens agrada. I d'estris sí que no n'hi faltaran, ja us podeu imaginar que entre tots dos hem aplegat una bona quantitat de trastos que en part hem hagut de guardar al traster perquè per gran que sigui la cuina, i per prestatges nous que hi hem posat, no hi cabia pas tot de cap manera.
Us deixo una foto de la cuina on treballaré a partir d'ara, tal com vaig fer fa tres anys, i demà mateix començo a publicar cosetes que hi he fet quan he parat per un moment de clavar claus a la paret i de muntar mobles d'Ikea.