dissabte, 21 d’abril de 2012

paraules boniques de cuina que no hauríem de perdre

El mes passat, en explicar la recepta de la truita oberta de carxofes i bacallà, parlava de deixatar els ous per fer la truita. Fa uns quants dies, una companya de feina, quan ho va llegir, es va acostar i, amb veu baixa, com si li fes vergonya, em va preguntar què volia dir deixatar.
Em va fer una mica de pena, perquè vaig ser conscient que segurament hi ha molta gent que no ha sentit ni usat mai aquesta paraula, que al Vallès Oriental, i en algunes altres comarques, és com s'ha dit tota la vida l'acció de batre els ous per fer una truita, encara que en el diccionari aparegui una definició una mica diferent.
L'anècdota em va fer recordar un article que tenia a mig fer des de fa més d'un any, després que en una sessió del Fòrum Gastronòmic de Girona de l'any passat, sentíem la presentació que feia el Pep Nogué d'un grup de cuina tradicional i, mentre les cuineres, de Salt en aquest cas, anaven preparant els seus plats, el presentador i les mestresses parlaven d'entendrir la carn, d'amorosir-la, perquè no quedés estellosa
No sé si va ser el Kike o la Txell, amics i autors del bloc La cuina vermella, qui va comentar com li agradava una d'aquestes paraules, i vam començar a parlar dels mots relacionats amb la cuina i el menjar que poc a poc van desapareixent. Teníem clar que és un tema que mereixia reflexió, que mereixia un post com aquest, i que mereix que algú hi dediqui més temps i més capacitat que la d'aquest blocaire, per fixar i immortalitzar totes aquestes expressions abans no caiguin totalment en el desús i l'oblit.
Se m'acut que probablement quan cuinem una carn dura tots parlem del temps o el macerat necessari per estovar-la. I aquí ens quedem, quan podríem dir, com les cuineres de Salt d'aquell dia o com hem sentit a casa, i potser fins i tot encara diem algun cop, que l'hem d'entendrir, o fer-la més amorosa.
Mira que són paraules boniques, estretament lligades amb la terminologia dels sentiments, cosa que diu molt a favor de l'acció de cuinar. Potser per això els meus amics, asseguts davant meu, escoltant les cuineres tenien tots dos el cap inclinat cap a un costat i el recolzaven sobre el cap de l'altre.
Parlant-ne, van sortir altres paraules que ens agraden i que no sé si es fan servir gaire, com la que deia al principi, deixatar (els ous). Pensant-hi, després n'he anat apuntant d'altres: m'agrada rampoines, que fa servir molt una amiga estimada, com a sinònim de restes que tenim a la nevera sobrants d'altres àpats i que, a vegades, ens ajuden a sortir del pas quan no tenim res més, però que fins i tot ens poden portar a crear un plat nou i original.
M'agrada romancejar per la cuina, donar-hi voltes, sense un propòsit clar o amb excuses i romanços per no començar a fer el que toca. I m'encanta péixer algú, sobretot ara que ja tinc els fills grans i saben menjar sols, i el fet de fornir d'aliment algú ficant-l'hi a la boca, ja no és una obligació paternal, sinó un joc, un plaer molt més divertit sobretot si es practica amb la parella. No fa gaire, amb la meva amiga de les rampoines, en parlàvem, d'aquest verb, i ens va assaltar el dubte de si el participi és peixut o pascut. Escriure aquest post m'ha anat bé per comprovar que, efectivament, tal i com vam concloure després d'una curosa anàlisi, és pascut.
En aquest diccionari de procediments culinaris que publica en línia el Termcat, hi he trobat un munt de paraules, com acaramel·lar, sinònim de caramel·litzar, i que és una paraula potser més viva referida a la situació amorosa d'una parella: 'els he vist molt acaramel·lats' era una expressió habitual anys enrere, i diria que encara es fa servir; almenys, ho espero, perquè és ben bonica, sobretot si tens la sort de formar part del caramel.
També m'agrada més dir agafar-se que enganxar-se, per referir-me a un aliment que no es vol desprendre de la cassola, i he trobat candir, que no recordava, per 'banyar amb almívar un aliment, generalment fruita, per endolcir-lo o conservar-lo'. Amb sucre candi, suposo, i perdoneu la broma.
Ja veieu que la cosa de la cuina va molt paral·lela a la cosa de l'amor i el sexe, i no et dic res si rescatem el verb trempar com a sinònim d'amanir o condimentar una menja per donar-li olor o fer-la més saborosa....
Pel que fa al pa, concretament al pa de barra, hi ha qui prefereix una llesca i qui demana sempre el crostó,  tot i que per a mi sempre serà el ronyó, una accepció que no trobo al diccionari per definir el tros de la punta de la barra, però que al meu poble sempre s'ha fet servir en aquest sentit.
M'hi podria estar hores, però potser ningú ha arribat ja a llegir  fins aquí; ara, m'agradaria haver desvetllat en els lectors alguna curiositat sobre aquest tema i, per què no, el record d'alguna paraula relacionada amb la cuina i la manipulació dels aliments que tenieu oblidada i que no us agradaria que es perdés.
Si és així, digueu-me-la, si us plau, deixeu-me un comentari amb aquesta paraula que us agrada o que temeu que es perdi. I, sobretot, fem tots un esforç per transmetre la nostra riquesa lèxica, perquè ja em direu si dir que una carn ha quedat dura és igual que dir que és estellosa... on vas a parar, amb els matisos que té aquesta paraula!
Pitjor encara, n'hi ha algunes que no tenen sinònim, i si es perd aquella paraula, s'acabarà perdent també la funció. Els que no deixaten els ous els poden batre, però em pregunto: com en deuen dir del fet de ficar el menjar dins la boca als nens aquelles persones que no saben que es diu péixer?

45 comentaris:

  1. Tens molta raó!!! vaig aprendre la paraula péixer i el seu significat ara fa 4 anys a classe de català, quan feia el nivell suficiència (antic nivell C) no ho havia sentit mai i em va encantar!
    Encara que la meva llengua de petita és la castellana, m'agraden els mots de sempre a la cuina tan en català com en castellà, normalment defineixen molt bé el que volem expresar.
    Petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. gràcies, marylou! tens tota la raó, la riquesa lèxica ens permet explicar més bé allò que volem dir, que no pas si ho reduïm tot a unes poques paraules. i segurament en el castellà passa el mateix que en el català.

      Elimina
  2. Bon recull.
    Una paraula que trobo que la gent no coneix i jo faig servir normalment és: ganyip (fruita seca). M'agrada després de sopar treure ganyips o per anar d'excursió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. hola, molsa! m'agrada que esmentis aquesta paraula, perquè jo no la coneixia fins fa poc, un parell de mesos. una amiga muntanyenca me la va ensenyar, perquè la fa servir molt, en un sentit una mica més ampli, per referir-se tant a la fruita seca com a altrs coses lleugeres o no cuinades per menjar quan fas pausa en una caminada.
      moltes gràcies per l'aportació!

      Elimina
  3. Jo hi afegiria les diversitats de mots que hi ha per anomenar els aliments i que també s'estan perdent, la meva àvia a les pastanagues els hi deia carrotes (zona de l'Alt Urgell), i anaves al mercat i en podies trobar. Ara sols trobes pastanagues.

    ResponElimina
    Respostes
    1. és veritat, sara maria, n'hi ha un munt, i carrotes és un nom ben bonic que ha gairebé no se sent!

      Elimina
  4. Manel, quina pensada més bona que has tingut!!! M'ha encantat el teu post. Per cert, posats a dir-ne, ací en va una pròpia de Beneixama: feridellos: totes les pastes petites que es fan per Nadal. Per cert, al País Valencià, de les pastanagues en diem "carlotes" (amb o oberta), molt semblant al mot que explica la Sara Maria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. gràcies, francesc, per la teva aportació. ja saps que m'encanten les paraules que anem aprenent llegint al teu bloc.

      Elimina
  5. Parlant de pastanagues: coneixeu les safranòries? Són igual que les pastanagues, però de color morat, de petita en menjava. A la meva zona (la Ribera d'Ebre), pels pobles de Benissanet i Móra d'Ebre fa anys que ja no se'n veuen, no se si s'ha perdut la llavor...,

    ResponElimina
    Respostes
    1. ostres, em pensava que safrarnòria era una mena de calc del castellà per a la pastanaga (zanahòria), no sabia que eren una variatet diferent. gràcier per aquesta aportació!

      Elimina
  6. Jeje, jo sóc de La Selva interior i dic deixatar els ous i ronyó de pa. Tot plegat és qüestió de la nostra situació geogràfica, perquè jo mai he dit péixer, tot i que sabia què volia dir.
    Feliç dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. tens tota la raó, en cada zona fem servir unes paraules o unes altres, l'important és que les fem servir i no es perdit.
      espero que hagis tingut un bon dia de sant jordi, també.

      Elimina
  7. I a cada zona mots propis que a vegades es confonen d'una zona a l'altra!

    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
    Respostes
    1. aquesta és la riquesa del nostre país, oi, glòria?
      un petó.

      Elimina
  8. Per sort a casa encara fem servir la majoria de les paraules que has dit: amorosir, crostó, péixer, trempar... Sobretot fem molta cuina de rampoina, jajaja!! però és una pena com anem perdent paraules, i no només en cuina!!
    petonets

    ResponElimina
    Respostes
    1. tens tota la raó, no només a la cuina. era el tema d'aquest post, però es podria dir el mateix de la majoria de sectors i professions, i és una llàstima, oi?

      Elimina
  9. Un post ben bonic! I molt adequat a la diada de demà ;)
    T'haig de dir ben contenta que a casa meva sempre s'ha dit deixatar! Je je je...

    ResponElimina
    Respostes
    1. i jo estic content que m'ho diguis i que ho seguiu dient! una abraçada

      Elimina
  10. A alguns pobles del Segrià, dels entrepans se'n deia badalls, però la normalització lingüística ha fet desaparèixer la paraula i ara només mengem entrepans... els nens del poble ja no saben què és un badall...llàstima!
    Rosa. cuinaalfoc.blogspot.com

    ResponElimina
    Respostes
    1. quin nom més maco, oi? llàstima que es perdi, perquè si a tot arreu mengem entrepans... és una mica pobre. gràcies per l'aportació, rosa.

      Elimina
  11. Assaonar, assaonament, humitejar, abiaixar o esgaiar (sesgar), caldejar, carcanada (caparazón), cerfull, aiguanaf (agua de azahar), ... ...

    Peró la que més m'agrada es grenyal, per indicar el punt "al dente" en la cocció de l'arròs.

    Fem un diccionari????

    ResponElimina
    Respostes
    1. ostres, xesco, n'hi ha algunes que he de reconèixer que no les havia sentit mai. i estic d'acord amb tu que grenyal és una paraula fantàstica que hem de reivindicat en lloc de l'italianisme 'al dente', que sempre fem igual i passem les coses de fora per davant de les nostres!
      realment, hauríem de mirar si existeix un diccionari com aquest que proposes, que diria que no, i potser sí que ens ho hauríem de plantejar!

      Elimina
  12. M'agrada aquesta entrada, amb el seu permís, la utilitzaré amb els meus nens i nenes.
    M'ha fet gràcia que en Xesco anomenés aiguanaf. Quan feiem brunyols amb la meva àvia, sempre n'hi posàvem un raig. Un dia vaig comprar "agua d'azahar" per fer madalenes i quan vaig obrir l'ampolla i la vaig olorar , em va venir un reguitzell de records i sensacions de quan era petita, ........era "aiguanaf", la ignorant de mi, no sabia que era el mateix!!
    Una paraula que m'agrada molt utilitzar, i no té res a veure amb la cuina, és... galipàndria!!
    Bona diada de Sant Jordi i ara més que mai, no deixem perdre totes aquestes paraules tant nostres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. hehehehe... tens tots els permisos que calgui, anna, els teus alumnes ajudaran a mantenir algunes d'aquestes paraules i quan siguin grans recordaran què és l'aiguanaf.
      cuida't que no agafis una galipàndria, amb aquest temps boig que fa ;-)

      Elimina
  13. acabo de llegir en un bloc l'expressió 'llescar pa', que per a mi encara és ben viva, tot i que intueixo que està en decadència en favor de la molt menys explícita i rica 'tallar pa'.

    ResponElimina
  14. Quina gran idea, s'imposa una recopil.lació com suggereix en Xesco!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. s'imposa, s'imposa, a veure si ens hi posem!

      Elimina
  15. Bon dia Manel!

    Aquí els vermells, moltes gràcies per la referència.

    Recordem perfectament aquest dia que estava registrat al quadern de camp de La cuina vermella amb data 20 de març de 2011. També que els verbs que van fer servir les cuineres de Sils ens van fer compartir, a cau d'orella, que potser tants mots amorosos ens havien empès a cuinar plegats. Nogensmenys: Valen més arengades amb amor que pollastre amb dolor...

    PS. Moltes gràcies per participar en el #kike50... aviat rebràs resposta del teu bocí d'aquest regal 1.0

    ResponElimina
    Respostes
    1. hola, vermells!
      celebro que recordeu la data, perquè jo tinc ben viva l'anècdota que explico i la tendresa que us va despertar el tema.
      respecte al meu bocí d'aquest regal 1.0, per què no me'l porteu personalment en persona i celebrem a quatre com en va de bé cuinar plegats per ajuntar els cors?

      Elimina
  16. Doncs a mi m'agraden molt les "escopinyes" i al Vallès no mengem fuet sinó "petador", ni mengem quicos sinó "xurruqes". Quantes paraules per descobrir i quina descoberta d'entrada. Gràcies, generós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. això del petador sí que em va deixar distret quan ho vaig sentir, sembla que en lloc del fuet de menjar parleu del fuet de fustigar. i les xurruques m'agraden més que no pas els kikos, que semblen vinguts de fora, oi?
      gràcies a tu per la teva aportació, marina!

      Elimina
  17. A casa sempre he deixatat els ous, he romancejat per tota la casa, he fet plats amb les rampoines de la nevera, he amorosit el tall, lis he peixat el menjar als nens, que quan anaven a comprar el pa és menjàvem el crostó, però mai havíem trempat l’amanida, paraula que junt amb grenyal he après a les classes de cuina d’en Pep Noguè, molt bona pensada el fer un petit recull de paraules no gaire habituals.
    Encara que he de reconèixer que algun cop no les he escrit per por a que no fossin del tot correctes

    ResponElimina
    Respostes
    1. sion, celebro que siguis dels meus :-)
      i no pateixis, que allò que s'ha dit sempre és correcte, encara que a vegades no surti al diccionari.

      Elimina
  18. Això de deixatar m'ha tornat a la infantesa, ho deia la meva àvia.
    I pensant en l'avia m'ha vingut una altra paraula que utilitzava sovint a la cuina: xicra (tassa petita).
    Quantes paraules que es van perdent ...

    ResponElimina
    Respostes
    1. tens raó, sefa, es van perdent, i se'n creen de noves, però em sembla que en guanyem menys de les que desapareixen.... gràcier per la teva aportació!

      Elimina
  19. Ostres, he "xalat" amb aquest bloc,quines paraules tant boniques tenim! la majoria de les que nomenes les fem servir a casa meva...som de la Garrotxa, com el Pep Nogué, que ve a ser més o menys de la meva "quinta"!;P

    Boníssima la idea de la recopil·lació

    Susanna

    ResponElimina
    Respostes
    1. xalar, quina gran paraula, també, aplicada a la cuina... encara que no siguem de la mateixa comarca, m'agrada veure que compartim coses com aquestes. gràcies per la visita!

      Elimina
  20. Hehehe, es nota que vivim en zones properes, jo també faig servir totes aquestes paraules, no m'han sonat gens estranyes.
    La meva dona el primer dia que em va sentir a parlar de péixer (i de les seves formes conjugades complicadas, com ara "has pescut la criatura"), es pensava que m'inventava alguna paraula. Ella en deia "donar el menjar".
    Altres coses que a mi em costa de fer entendre és que el que cau del pa no són les molles, sinó les engrunes...
    A mi sempre m'ha fet molta gràcia anomenar els fruits secs acompanyats amb moscatell (o més concretament, amb "vi bo"), el que tothom diu postres de músic, nyoca o bé grana de capellà. Quan ho demanes en un restaurant, solen quedar força distrets XD

    ResponElimina
    Respostes
    1. vivim molt a prop, és veritat. de fet vaig treballar molts anys a el 9 nou i allà vaig aprendre a dir-ne nyoca de les postres de músic, grana de capellà també en deien aquí, però s'ha perdut.
      i tens raó, cal reivindicar la paraula engrunes, i el verb engrunar, ben diferent, com dius, de la molla del pa, tota una altra cosa!
      ah! i el vi bo, que no he sabut mai si era moscatell, mistela o què dimonis era, però amb vi bo ens enteníem tots!

      Elimina
    2. A casa feia referència a qualsevol vi dolç de postres, el vi generós ;-)

      Elimina
  21. Doncs una de ben maca que m'han xiuxiuejat i no només fa referència a les coses de la cuina és la de "tastaolletes" que en ser dita ve al cap la imatge d'un pardalet cuiner voleiant i picotejant a munt i avall, ben encuriosit, sense acabar de menjar res. Llàstima que un mot així de tendre descrigui una virtut tan poc afavoridora, que com en totes les coses, l'excés d'inquietud pot donar peu a la lleugeresa d'esperit.
    I una més, un terme que porta connotacions esportives, perquè tot i desconèixer l'etimologia d'aquest mot aplicat al menjar sobrer, a què poden fer referència els "relleus" si no és a la cursa diària que tenim dins la nevera a veure què és el que s'acaba primer i el que queda al darrera ignorat i ressec; i com hem de còrrer a omplir-la de nou per donar contingut a tots aquests mots evocadors, vells i nous, amb la cuina de cada dia.
    Au doncs... salut i paraules!

    ResponElimina
    Respostes
    1. benvinguda, gata sueca!
      efectivament, tastaolletes em sembla una paraula ben bonica, tan a la cuina com a la vida, que n'hi ha molts que ho són!
      relleus no seria una paraula que pot caure en el desús, al contrari, em sembla una aportació teva que defineix molt bé tot això que expliques: la veritat és que a vegades sí que ens passem el temps en una mena de cursa de relleus, i potser valdria la pena que ens ho agaféssim amb més calma.
      fins aviat!

      Elimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...