Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llegums. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llegums. Mostrar tots els missatges

dimarts, 31 de gener del 2017

deu receptes per quedar bé amb un pot de cigrons

És l'hora de sopar i no teniu res pensat ni preparat, o teniu una vista inesperada i no sabeu què donar-li? Amb un pot de cigrons i quatre coses més podeu sortir del pas i quedar la mar de bé amb les receptes fàcils, nutritives i vistoses que explico avui a Gastronosfera.
La planta dels cigrons és de les més antigues que es cultiven, se n'han trobat de més de 7.000 anys d'antiguitat, però els egipcis antics no gaudien de la comoditat d'un invent, la conserva, que ens pot salvar un àpat amb el llegum més tòpic. No hi ha res més senzill i nutritiu que obrir un pot i preparar un plat de cigrons.
Els cigrons van ser un emblema del desarrollisme franquista i van ajudar a pal·liar la gana de la postguerra, potser per això algú els pot veure com un aliment poc modern, però la seva riquesa en proteïnes i hidrats d'absorció lenta i la baixa presència de greixos saturats el fan un ingredient imprescindible per a vegetarians, vegans i per qualsevol que necessiti una bona aportació d'energia, com els esportiste
s, sense renunciar al plaer de menjar.
És un dels productes més versàtils de la nostra cuina, amb un pot podem fer un entrant de moda com l'hummus, una amanida ideal per al tàper, una crema, un saltat ràpid o un plat de luxe afegint-hi unes cloïses o unes gambes, fins i tot podem preparar un pastís amb farina de cigrons.
És clar que el millor és comprar uns bons llegums secs i coure'ls nosaltres mateixos, però no sempre tenim temps per fer-ho o no hem pensat a posar els cigrons en remull el dia abans. En aquest casos, comptem amb uns aliats fiables i molt molt econòmics, els clàssics pots de cigrons, que al nostre país tenen una gran qualitat i uns preus molt assequibles, poc més de mig euro els més barats.

dimecres, 2 de novembre del 2016

aprofitar els fracassos

A la cuina, mira que ho hem dit vegades, les coses no sempre surten com volem, a vegades et trobes amb autèntics fracassos. De tot se n'aprèn, però, i a la cuina, quan una cosa no surt bé, hem de mirar d'aprofitar tot el que puguem.
Una companya de feina està casada amb un murcià i de tant en tant em parla de plats d'aquella zona; la darrera vegada, em va explicar que faria michirones, un plat que té com a base les faves seques que es rehidraten i es cuinen cobertes d'aigua amb pernil, cansalada, xoriç, alls i llorer. És a dir, d'una manera semblant a com fem les faves a la catalana. Quan m'ho va dir, vaig recordar que havia comprat, temps enrere, faves seques, perquè em van fer gràcia i, com que no n'he cuinat mai, no havia sabut com fer-les i s'havien quedat al rebost.
Ja us podeu imaginar que de seguida vaig posar les faves en remull, gairebé dos dies, com diuen les receptes que vaig consultat, i passat aquest temps les vaig posar a l'olla amb una cabeça d'alls, llorer, sal, pebre vermell i un trio de compango asturià: morcilla, cansalada magra i xoriç, tot fumat, que són les carns que els asturians posen a la fabada.
Ho vaig deixar arrencar el bull i coure a foc suau durant una hora i mitja, sense aconseguir que s'estovessin, de manera que me'n vaig anar a dormir, que era molt tard, i l'endemà vaig fer una segona cocció. El resultat: les faves seguien dures.
Probablement, eren a casa feia massa temps, el cert és que no recordo des de quan, i no hi va haver manera, o sigui que no vaig tenir més remei que escórrer les faves i llençar-les. 
Però em va quedar un brou que feia molt bona pinta, i va resultar molt bo, si bé fort de gust, i també em van quedar els embotits, que no podia pas llençar.



Per això, l'endemà en vaig fer una paella de fideus que em vaig menjar en dos dies (un al tàper de la feina) i que l'Arlet també va tastar, i no semblava pas que li desagradessin, tot i que us podeu imaginar que van quedar amb un gust potent.
La recepta és molt senzilla. Com que tenia el brou tan gustós, vaig optar per la tècnica dels fideus rossejats: posem oli que cobreixi bé el fons de la paella, hi posem els fideus (vaig fer servir els del número quatre) i els deixem enrossir, a foc mitjà; els aboquem en un colador per escórrer bé l'oli (que podem aprofitar perquè els fideus no deixen gust i no l'hem recremat) i els tornem a la paella.
Hi aboquem el brou bullint, que cobreixi bé els fideus, i deixem que es vagin fent el temps que estableix el fabricant, afegint-hi, si cal, més brou. 
Tallem el xoriç i el botifarró a rodanxes i la cansalada a talls de mig dit, i els afegim a la paella uns minuts abans d'acabar la cocció dels fideus. Servim amb cibulet abundant per sobre, per refrescar una mica el plat i donar-li color.

dimecres, 5 d’octubre del 2016

cigrons amb calamars farcits en la seva tinta


Quant fa que no penjo una entrada nova? Gairebé un mes i mig, i els mesos anteriors, juliol i agost, no van ser mesos gaire productius. És clar que entremig hi ha hagut les vacances d'estiu, i al juny em vaig casar i tampoc estava gaire pel blog, però malgrat tot és molt de temps i ja és hora de tornar-hi, oi?
Com sempre, he anat acumulant plats nous, però començaré pel darrer, no perquè sigui millor que altres, sinó perquè és el que ha fet saltar la xispa per tornar a escriure i publicar al blog, i això sol ja justifica que comenci amb el plat que ahir em va servir de dinar.
I ara que me n'adono, la darrera recepta també tenia com a base els cigrons, que ja és casualitat, perquè no crec que n'hagi fer cap més cop en tot aquest temps, però mira, les coses van com van.
És una recepta molt senzilla, ja ho veureu, només té la feina de coure els cigrons, si no és que preferiu comprar-los cuits. Jo us recomano, com he fet sempre, coure els llegums a casa, surten molt més barats, pots comprar-los de més qualitat i fer-los al teu gust, i amb una cuita en tens per molts dies i per fer molts plats diferents; , i si cal es poden congelar, que no perden gens. 
Abans d'ahir vaig coure cigró menut, però és pot fer servir qualsevol varietat. Per consultar com coc els cigrons, mireu aquí.
La resta, un sofregit i una llauna de calamarcets farcits en la seva tinta, que sigui de qualitat: ja sabeu que en sóc força partidari, de les conserves, per receptes ràpides i que queden boníssimes, com aquest deliciós arròs.

la recepta per a 4 persones

En una cassola amb oli i a foc viu posem a sofregir una ceba tallada a daus petits, sense deixar de remenar perquè no es cremi, i quan comenci a enrossir-se, hi afegim un parell d'alls picats, remenem un minut més i hi posem dos o tres tomàquets picats també a daus petits, als quals prèviament haurem tret la pell i les llavors.
Sofregim quatre o cinc minuts més, salem, hi posem unes fulles de farigola, al gust, i hi aboquem els cigrons amb un raig del suc de la cocció; deixem que cogui tres o quatre minuts i hi afegim el contingut de dues llaunes de calamarcets farcits amb salsa i la seva tinta.
Remenem bé, deixem a foc mig-baix durant uns cinc minuts, pequè s'uniformitzin els sabors, afegint-hi si cal una mica més del suc de la cocció dels cigrons (o aigua, si els heu comprat ja cuits i sense suc o els feu servir de conserva). I ja són a punt de menjar, queden molt gustosos i ja veieu que de feina n'hem tingut poca.
Bon profit!

dimecres, 3 d’agost del 2016

amanida de mongetes, tomàquet ratllat, olivada, coriandre...


És estiu, i toca posar al blog (i menjar) plats frescos, encara que soni a tòpic i en bona part ho sigui, perquè a mi em segueix venint de gust un bon rostit de tant en tant i altres plats considerats més d'hivern.
Aquesta és una amanida ideal per endur-se en el tàper a la feina, que és el que vaig fer jo ahir, perquè encara he de seguir baixant cada dia a Barcelona quinze dies més.
No us atabalaré gaire amb les bondats de la proposta, només us diré que me la vaig menjar davant l'ordinador perquè no podia esperar acabar la feina i anar a dinar, i me n'hagués menjat dues racions més. 
Amb els ingredients crus, i especialment amb les fulles de coriandre, és un plat molt fresc encara que la mongeta tingui mala fama de ser un llegum pesat o difícil de digerir.

la recepta

Les mongetes les podeu comprar cuites o coure-les a casa; en aquest cas, aquí us explico la manera com ho faig jo.
Per a dues racions, necessitarem un parell de tomàquets madurs de bona mida, mitja ceba tendra, una cullerada de daus de pernil salat, una d'olivada d'olives negres, dues de blat de moro dolç, un parell de cogombrets en vinagre, un grapat de fulles de coriandre, oli d'oliva, vinagre i sal.
Ratllem els tomàquets, descartant la pell, i tallem la ceba tendra a la juliana fina. Posem les mongetes a la base del plat, a sobre el tomàquet ratllat i amanit amb oli i sal, i per damunt repartim l'olivada i la resta d'ingredients. Acabem amb les fulles de coriandre picades i un raig d'olii una mica de vinagre.
O bé remenem bé tots els ingredients en un bol i els servim junts.

diumenge, 5 de juny del 2016

estofat gustós de verdures i cigrons


Aquesta pot ser una recepta d'aprofitament, d'aquelles que ajuden a buidar la nevera, perquè es pot fer amb les verdures que tinguem més a mà, que no cal que siguin senceres. També és una recepta ràpida si es disposa d'un dels ingredients principals, tot i que a simple vista gairebé no es vegin: els cigrons, cuits a casa, i el suc de la seva cocció. Si no, caldrà coure els cigrons, que és una inversió que val la pena perquè té un gran rendiment, no porta gaire feina i la diferència al paladar és notable.
Dies enrere en vaig fer, i a part dels que ens vam menjar acabats de sortir de l'olla, simplement amb un raig d'oli, en vaig fer també una amanida amb salsa pesto.
Per coure els cigrons, en aquest cas cigrons menuts, faig servir la recepta de la meva mare, que ja us vaig explicar en un post anterior, el podeu trobar aquí.

la recepta

En una cassola ampla de parets baixes, o una sauté, posem a fondre greix d'ànec, que donarà molt de sabor a l'estofat; si no en tenim, podem fer servir llard de porc, o fondre cansalada, o simplement utilitzar oli d'oliva.
Hi posem a sofregir, per a unes tres racions, 2 pastanagues tallades a rodelles amples, 1 nap blanc gros tallat a daus, 1/2 pebrot vermell tallat de la mateixa mida, 2 carxofes a quarts (o partides per la meitat si són petites), mitja dotzena de mongetes verdes i una dotzena de xampinyons a quarts. Passats uns minuts, hi afegim els ramells de mig bròquil (el que es ven sencer, millor que no pas l'anomenat bròculi que trobem més fàcilment, de color més fosc) i 1 porro tallat a rodelles amples.
Seguim sofregint uns minuts més, salem i hi afegim una cullerada de farina, remenem bé, perquè es torri una mica la farina, hi afegim els cigrons i el suc de coure'ls, fins a la meitat de les verdures.
Tapem i deixem coure a foc suau fins que les verdures estiguin cuites al nostre gust, més toves o al dente.
També hi podem posar un bitxo petit, si li volem donar un toc picant, o canviat alguna de les verdures en funció dels nostres gustos o del que tinguem a la nevera.

dilluns, 30 de maig del 2016

cigrons al pesto

Aquest matí m'he preparat un tàper per menjar a la feina, i l'he fet amb ingredients que tenia a la nevera: cigrons menuts cuits a casa, salsa pesto també casolana i tomàquets cirerols. Els cigrons els vaig coure divendres o dissabte, feia dies que no en fèiem i la Marina ho trobava a faltar, perquè és una gran fan d'aquest llegum, i a mi també m'agrada molt. El primer dia me'ls vaig menjar tot just sortits de l'olla, amb un raig d'oli, que és la millor manera. Per avui se m'ha ocorregut amanir-los amb salsa pesto, potser recordant una altra recepta que vaig fer fa temps de cigrons amb bacallà i pesto vermell. Avui, però, tenia pesto verd, perquè l'altre dia ens van regalar uns quants testos amb herbes aromàtiques i, com que n'hi havia un d'alfàbrega, no vaig resistir la temptació de preparar aquesta exquisida salsa italiana.
Abans de ficar l'amanida al tàper, l'he fotografiat i he penjat la foto a l'Instagram i al Facebook; m'ha sorprès que ha tingut molt bona acollida i els comentaris indicaven que no és habitual aquesta barreja. Ho he buscat i, efectivament, s'havien fet receptes semblants, però poques, per això m'he animat a explicar-vos aquí aquesta recepta tan senzilla i, a la vegada, tan gustosa.

la recepta

En primer lloc cal tenir els cigrons cuits, o coure'ls, no és difícil i donen molt de si. Temps enrere us vaig explicar com els faig preparo, que és com em va ensenyar la mare, queden molt bons i no es desfan. Ho trobareu aquí.
Per preparar la salsa pesto, he posat al got de la batedora un manat d'alfàbrega, tres dits d'oli, un gra d'all sense el cor, una mica de sal, dues cullerades soperes de formatge parmesà i una d'avellanes (normalment es fa amb pinyons, però queda bé també amb altres fruits secs com l'avellana o l'ametlla). Es tritura tot i es reserva.
La resta és senzill: amanim els cigrons amb la salsa, hi posem a sobre els tomàquets tallats a rodanxes, els amanim també amb una mica més de salsa i ja està a punt per servir.
Si hi volem afegir proteïna, hi podem posar daus de mozzarella o de formatge fresc, però amb aquests tres únics ingredients queda la mar de bo; almenys, a mi m'ho ha semblat i per això us ho explico.

divendres, 18 de desembre del 2015

amanida de llenties i bacallà cru amb emulsió de mostassa


Dissabte passat vam visitar amb un grup reduït de bloguers l'Espai Tonyina d'Arenys de Munt, una botiga de productes del mar que val molt la pena visitar i de la qual us parlaré més àmpliament un altre dia.
Després de la visita ens van obsequiar amb alguns dels productes que elabora l'empresa propietària de la botiga, Frime, entre els quals hi havia bacallà esqueixat, presentat en làmines tallades fines i ja dessalades, que vaig fer servir per elaborar aquest plat.
La base és una amanida de llenties, una de les primeres receptes que vaig penjar al blog i que podeu trobar explicada aquí (també en trobareu una versió amb rovellons a la vinagreta).

la recepta

Coem les llenties o les comprem ja cuites, les escorrem bé i les posem en un bol. Pelem un parell de pastanagues i les tallem a làmines fines, de les làmines en fem bastonets i els tallem transversalment de manera que quedin petits daus de pastanaga.
Piquem a la mateixa mida una ceba tendra no gaire grossa, tres o quatre cogombres agredolços i una bona cullerada de tàperes, i ho afegim tot al bol de les llenties. Salem la verdura i amanim el conjunt amb un bon raig de vinagre i oli abundant, al gust. Reservem.
Per preparar l'emulsió de mostassa, posem en un bol una cullerada de mostassa de Dijon, hi afegim un rajolí de vinagre, un cop de molinet de pebre negre i oli d'oliva verge. Amb un batedor de varetes batem bé la barreja, afegint-hi oli si cal, fins que emulsioni, és a dir, que agafi una textura com una maionesa.
En un plat fons posem al centre les llenties, fent una muntanyeta, les cobrim amb làmines de bacallà dessalat i pintem el peix amb l'emulsió de mostassa, que quedi ben cobert.
Finalment, amanim unes fulles verdes (jo vaig fer servir ruca i fulles dels canonges) i les posem sobre el bacallà, donant volum al plat. Reguem el conjunt amb una mica d'oli i ja podem servir.
També vaig fer una versió de l'amanida sense llenties, amb el bacallà pintat amb l'emulsió de mostassa i les fulles per sobre.

dijous, 19 de novembre del 2015

cassola de mongetes d'ull negre, carxofes, musclos i calamars


En el penúltim post, parlava de la importància del sabor com a objectiu màxim que hem de buscar a la cuina, amb les tècniques que sigui, sobretot si el producte no és excel·lent, d'aquells que pràcticament no els has de fer res més: unes gambes no necessiten gaire més que un minut de planxa forta i una mica de sal, no cal que hi donem més voltes.
Aquesta recepta d'avui va sortir com totes, de la conjunció de diverses coses, i també tenia un objectiu clar: un plat en el qual predominés el sabor. I crec que ho vaig aconseguir força.
Es va escaure m'havien quedat mongetes d'ull negre de la darrera vegada que en vaig comprar (i que vaig cuinar amb embotits asturians, com podeu veure aquí) i els vaig coure sense tenir gaire clar quin ús en faria. Més tard vaig pensar que les podria cuinar amb marisc, i vaig comprar musclos i calamars.
També es va escaure que hores després vam comprar al forn carxofes cuites: sí, al forn, heu llegit bé. El que hi ha prop de casa aprofita el forn de coure pa per coure també hortalisses (pebrots, albergínies, cebes, carxofes...) i els ven juntament amb les coques, barres i rodons de pa. Ens van fer gràcia les carxofes, que estaven ja netes i a punt per menjar, i ens les vam endur.
No em demaneu com van anar a parar a la cassola de mongetes, però em devia semblar que casarien bé amb la resta d'ingredients, i així va ser. 

la recepta

En primer lloc coem les mongetes, que hem de remullar abans amb aigua freda un parell o tres d'hores (no cal tenir-les en remull tota la nit). Canviem l'aigua i les posem a coure en fred; quan l'aigua comenci a bullir, traiem l'escuma amb les impureses que puja a la superfície, abaixem el foc i deixem coure a foc lent fins que les mongetes estiguin al punt. Salem i deixem refredar en l'aigua de la cocció.
En una cassola amb oli sofregit ceba, pebrot verd i pebrot vermell, abundants i ben picats, fins que la ceba és transparent i el sofregit es va enfosquint, hi afegim l'all i els calamars tallats a rodanxes i continuen la cocció durant uns minuts més.
Mentrestant, obrim els musclos al vapor, els traiem a mesura que es vagin obrir i separem la carn de les cloves. Colem i reservem el suc de la cocció.
Afegim les mongetes cuites i escorregudes al sofregit, remenant bé, hi posem també les carxofes i hi aboquem el suc de la cocció dels musclos. Deixem coure a foc baix, amb la cassola tapada, uns minuts més. En l'últim moment hi afegim els musclos que teníem reservats.
Si fem servir carxofes fresques, les pelem, tallem en vuit trossos cadascuna i les afegim al sofregit de ceba i pebrots abans de posar-hi els calamars.

dijous, 29 d’octubre del 2015

puré de cigrons al coriandre amb botifarra i amanida de colrave i cap de vedella



La setmana abans de la celebració de la fira Mercat de Mercats, la gran festa dels mercats de Barcelona que es converteix en una cita ineludible per conèixer productors, venedors i cuiners, l'organització va convidar uns quants bloguers de cuina per proposar-nos un repte que de seguida em va engrescar: preparar una tapa amb ingredients que ens dirien a darrera hora. La millor es presentaria en una ponència durant la fira com 'la tapa del bloguer'.

La cita era davant el mercat del Clot, des d'on els responsables de Mercats de Barcelona ens van dur a un obrador proper, de Xarcuteries Bosch, on ens esperaven Xavier Bou, responsable d'aquesta cansaladeria, Jordi Herrera, xef propietari del restaurant Manairó (1 estrella Michelín) i Àngels Fisas, pagesa i paradista al mercat de la Concepció que fa agricultura ecològica a Molins de Rei.
Respresentaven els tres eixos de la fira: els productors i venedors, els "artistes de mercat" i els cuiners. 
Fisas ens va parlar de les fruites i verdures ecològiques que conrea, Bou ens va presentar una 'botifarra d'amanida' feta amb enciams de la primera, i Herrera va elaborar un plat amb els productes de tots dos.
I això mateix és el que ens van proposar als bloguers que ens hi vam atrevir: elaborar en 20 minuts una tapa (freda) que portés la botifarra del Xavi Bou (ja estava cuita a la planxa) i les fruites i verdures de Molins que triéssim. El xarcuter, la pagesa i el cuiner serien els jurats.
Vint minuts! Doncs el resultat en general va tenir un bon nivell que va sorprendre el xef, segons va dir ell mateix després de tastar els plats i triar el guanyador. Que va ser el d'un gran gurmet i bloguer, Lluís Rey Tiriti, que va fer aquesta mandonguilla d'aprofitament (a la darrera foto apareix a l'esquerra, al meu costat).


El llarg títol que encapçala aquest article és el nom de la tapa que vaig preparar jo, en la qual vaig fer servir per primera vegada una verdura que em va agradar molt, la colrave. 
Em va semblar que era un bon títol, perquè gairebé es triga més a llegir-lo que el temps que vaig tenir per pensar i preparar aquesta tapa, de la qual em sento prou orgullós. 
Us explico com la vaig fer.

la recepta

La preparació del plat no és complicada: en primer lloc aixafem amb una forquilla en un bol un parell de cullerades soperes de cigrons, hi afegim coriandre picat i un bon raig d'oli, fins que quedi un puré fi i cremós. El posem al centre del plat, amb una alçada de tres o quatre centímetres.
Tallem la botifarra a rodanxes i les posem sobre els cigrons.
Tallem també una rondanxa d'un centímetre de gruix de colrave, la pelem i la tallem a daus petits. També tallem a daus un tros de cap de vedella cuit, triant sobretot la part gelatinosa, de manera que ens quedin uns daus transparents
Preparem una vinagreta amb oli i vinagre, aproximadament 3-1, sal i pebre, i amanim la colrave i el cap de vedella. Repartim aquesta amanida per sobre la botifarra i al voltant del plat i acabem el plat amb uns germinats i cebollí picat.

Jordi Herrera sembla mirar amb desig el meu plat

Alguns dels participants amb els tres membres del jurat, a la dreta 
Fotos de Mercats de Barcelona

dimarts, 27 d’octubre del 2015

mongetes d'ull negre amb bitxo i 'morcilla' i cansalada asturianes

Ja és ben cert que una imatge val més que mil paraules.
Ahir vaig penjar aquesta foto a l'instagram mentre em preparava el tàper per endur-me a la feina l'endemà, i en poca estona va tenir una bona colla de 'm'agrada' i alguns comentaris elogiosos; un d'ells, d'una amiga bloguera, la Neus, em preguntava si tenia la recepta al blog. 
Doncs no, ni la tenia ni pensava posar-la, perquè no deixa de ser un plat com el que em faig moltes vegades i que no explico, però un cop rumiat bé, vaig pensar que potser sí que valia la pena, perquè em permetria també explicar altres coses, com la importància de coure llegum a casa, per exemple (aquí trobareu unes quantres receptes amb llegums de tota mena).
El fet és que aquestes mongetes les vaig comprar la setmana passada, em van fer gràcia pel seu color diferent, després vam saber que es diuen d'ull negre, les raons tampoc són difícils de deduir. No costen gaire de coure, amb un parell d'hores de remull previ n'hi ha prou, i amb una hora o una mica més d'ebullició queden prou bé. El dia que les vaig bullir en vaig saltar unes quantes amb una mica de cansalada, i vaig pensar que no quedaven prou bé, que serien molt més bones guisades amb salseta, com la majoria de mongetes, que tenen una textura una mica farinosa.
Per això, ahir a la tarda, en arribar a casa, vaig veure a la nevera les mongetes cuites i vaig recordar que encara tenia un paquet de compango asturià envasat al buit: el dinar d'avui ja estava decidit.
El compango, ho vaig explicar quan vaig fer la paella 'asturiana',  són les tres carns fumades bàsiques per a una bona fabada: cansalada viada, xoriç i morcilla asturiana. 
A més, ahir un company de feina que té hort, el José Luís, em va portar uns quants bitxos acabats de collir, i en vam fer conserva en vinagre amb una part, però la resta tenia clar que els volia fer servir per guisar, per assegurar-me que piquen tant com diu.
El resultat de tota aquesta conjunció de fets més o menys encadenats són aquestes mongetes que, tot sigui dit, acabades de fer eren molt bones, però avui, un cop reposades, estic segur que ens en lleparem els dits... i bufarem una estona, perquè els pebrotets no són precisament inofensius!

la recepta

Les mongetes, ja ho he dit abans, es deixen en remull un parell o tres d'hores i ja es poden posar a coure, amb aigua freda nova que les cobreixi bé, deixant que bullin a foc mitjà i espantant-les (afegint-hi aigua freda per aturar la cocció) un parell o tres de cops). Quan ja estiguin gairebé cuites, hi afegim la sal. Escorrem i reservem.
Tallem a daus petits mitja ceba, mig pebrot verd i una quantitat similar de pebrot vermell, una pastanaga i un gra d'all. Tallem a rodanxes mig bitxo verd fresc, o menys, o gens, si no ens agrada el picant.
En una cassola amb oli hi posem a sofregir un parell de talls de cansalada i les verdures, sense l'all ni el bitxo, i quan la ceba comenci a agafar color, hi afegim l'all i una cullerada de postres de polpa de nyora. Remenem durant un parell de minuts i hi afegim morcilla al gust, el bitxo, les mongetes i aigua, sense arribar a cobrir. Rectifiquem de sal i deixem coure tapat a foc baix durant 10 o 15 minuts, procurant que no quedi sec i afegint-hi aigua si cal. 
A mitja cocció també hi vaig posar una branqueta de farigola i una de romaní.
Com tots aquests guisats, sempre és millor que reposin fins l'endemà, abans de menjar-nos-los.

dimarts, 21 de juliol del 2015

hummus de mongetes i cacauets


Aquest hummus ha sortit del mateix lloc que el puré de pèsols amb alvocat que us vaig explicar en el darrer post, ens el va ensenyar el cuiner Isma Prados durant una presentació d'entrepans saludables organitzada per Fripan. 
Ja sabeu que normalment només publico receptes meves, però aquestes dues em van semblar interessants per fàcils de fer i pel resultat que donen, ja que amb poca feina allarguen molt, i a més s'adiuen força a aquesta època de l'any. Amb retocs, això sí, especialment en aquest hummus.
Com sabeu, l'hummus és una preparació originària del sud de la Mediterrània que tant trobem a Grècia com al nord d'Àfrica, es un puré de cigrons amb tahina (pasta de sèsam), llimona, all, oli d'oliva i julivert.
Darrerament he vist sovint variacions consistents a cambiar alguns o bona part dels ingredients, com seria aquesta de l'Isma, que substitueix els cigrons per mongetes i la pasta de sèsam per cacauets torrats. Em va agradar el resultat quan el vaig tastar, però a la recepta que ens van facilitar li he tret cacauets i hi he afegit menta, que dóna al plat un tot molt més fresc que compensa la untuositat dels dos ingredients principals.
Vaig fer servir aquest hummus tant per picar, utilitzant picos per agafar-lo, com en un plat de salmó que vaig acompanyar amb aquest puré i l'esmentat de pèsols.
Aquest és bo, però pel meu gust, el de pèsols és superior.

la recepta

L'Isma proposa utilitzar mongetes de pot, convenientment rentades i escorregudes: jo també vaig fer servir mongetes de conserva, però de cultiu ecològic, que tenen un color més fosc. Si les bullim nosaltres, en lloc d'aigua podem fer servir suc de la cocció del llegum.
Al vas de la batedora hi posem 340 g de mongetes escorregudes, 80 g de cacauets torrats salats, uns 110 g d'aigua mineral, el suc de mitja llimona, pebre vermell picant o harisssa (pasta àrab de bitxo vermell) i optativament, un gra d'all.
Triturem bé, afegint-hi si cal una mica més d'aigua fins obtenir la textura desitjada.
Servim acompanyat de pa àcim (sense llevat), tipus pita, tortilla mexicana o similar, o bé d'un picos o alguna mena de pa similar. Per sobre del puré hi tirem pebre vermell, un raig d'oli d'oliva verge i menta abundant picada ben fina.

dimecres, 10 de juny del 2015

mongetes amb cansalada (cuita a baixa temperatura i amb suc de rostit vegetal)


El cas de la cansalada (nom ben antic, que ve de 'carn salada') és ben curiós, perquè és un ingredient principal a la cuina catalana però sovint no s'ensenya, perquè és considerada una part poc noble d'un tan poc noble animal com el porc, que tant i tan bé ens ha permès menjar en èpoques de vaques grasses com de vaques magres.
Fa poc l'hi vaig dedicar un article (que podeu llegir en aquest enllaç de Gastronosfera) en el qual destacava la paradoxa que aquesta parc del porc, amb un alt contingut de greix, que per a molta gent va ser durant molts anys l'única 'carn' que es podien permetre, ha esdevingut un producte recurrent a molts restaurants d'alt nivell.
És clar que ja no es prepara com abans, fregida a la paela per fondre'n el greix i amb ell amanir una patata i col, uns cigrons o unes mongetes, sinó que es cou amb tècniques noves i s'acompanya sovint d'ingredients de luxe.
Va ser el gran Santi Santamaria el que va crear un plat que encara es pot trobar en alguns restaurants, la cansalada amb caviar, perquè el cuiner de Sant Celoni tenia debilitat per aquest producte tan humil. Com jo mateix, i molta més gent que potser abans no gosava confessar-ho i ara veu la cansalada consagrada a la carta dels millors restaurants.
A diferència de la cansalada cruixent que posem sobre un bon trinxat, per exemple, ara la tendència és servir la cansalada melosa, untuosa, a vegades torrada per fora, i això s'aconsegueix bàsicament coent-la a baixa temperatura, ja sigui confitada en oli, en aigua o envasada al buit i submergida en aigua que no arribi a bullir.
A casa, com ja he explicat alguna vegada (en una recepta en què l'acompanyava amb puré cremós de naps i botifarra negra), encara que no tinguem un 'roner' ni un aparell per envasar al buit, també podem coure la cansada a baixa temperatura i aconseguir un resultat similar al dels grans xefs.
Per això, hem de demanar al nostre carnisser que ens envasi al buit un tros de cansalada del coll o de ventresca de dos o tres dits d'ample, ben magre, que tingui més carn que greix. La posem en una cassola i la cobrim d'aigua, la portem al foc i deixem que cogui, amb el foc al mínim, que no arribi a bullir o que ho faci molt lentament, un parell o tres d'hores.
El resultat serà una peça molt i molt melosa, que es desfa a la boca, i que podem servir calenta o tèbia, acabada de coure, amanida amb sal i pebre, o bé deixar-la refredar, tallar-ne trossos i marcar-los en una paella ben calenta sense oli, perquè es torri per fora i quedi melosa per dintre, com vaig fer en el plat que he enllaçat abans. 

la recepta

Aquesta recepta d'avui és una versió una mica sofisticada de les tradicionals mongetes amb cansalada, un plat contundent però menys embafador que el tradicional, que es fa fregint les mongetes en el greix resultant de fregir la cansalada. 
Vaig fer servir cansalada del coll acabada de coure al buit a baixa temperatura com us he explicat abans i la vaig regar amb el suc de rostit vegetal que us vaig explicar fa quinze dies i que trobareu clicant l'enllaç.
Les mongetes poden ser comprades cuites o bullides a casa, millor si les feu vosaltres, perquè aleshores només les haureu de treure calentes de l'olla, les escorreu i poseu al plat. A sobre hi posem la cansalada calenta i tallada a trossos d'un centímetre de gruix, i la napem amb el suc de rostit vegetal. 
Podria haver utilitzat suc de rostit de carn, però el plat té prou greix i un suc de rostit vegetal no farà augmentar la sensació grassa.
Amb una mica de julivert o porradell per sobre, o si voleu, amb unes fulles verdes (ruca, créixens, fulls dels canonges...) per refrescar el plat, us asseguro que és una delícia que bé ens hem de poder permetre de tant en tant.

dilluns, 4 de maig del 2015

amanida de pèsols crus amb tomàquet i faves amb carxofes al cava

 
Diuen en castellà que qui té un amic té un tresor; si en lloc d'un en són dos, encara millor. I si són tan generosos que són ells els que haurien de portar el nom d'aquest blog, ja no cal dir res més. Aquests amics generosos tenen hort, que és una gran cosa que tothom hauria de poder tenir, i com que els agrada compartir, i sabent com saben que gaudim amb les verdures fresques i que les faves a mi en tornen boig, dissabte ens en van regalar un munt, ben tendres, pèsols i altres delícies acabades de collir.
Amb aquestes coses cal ser ràpid: només arribar ja vaig desgranar uns quants pèsols per fer l'amanida, i vaig netejar les faves per al segon plat: com podeu veure, gràcies als nostres amics vam gaudir d'un sopar ben senzill però d'aquells de treure's el barret. Regat, és clar, amb el cava que vam encetar amb l'excusa de condimentar les faves!

amanida de pèsols crus amb tomàquet i ceba tendra


Els pèsols acabats de collir són dolços, és un plaer desgranar-los i menjar-los a peu de mata mateix. O a casa, al cap només d'un parell d'hores. Ens agraden tant crus que no vaig tenir cap dubte a fer-ne una amanida, que és tan senzilla com desgranar uns quants pèsols, tallar mitja ceba tendra i un bon tomàquet, amanir-ho tot amb sal, un raget de vinagre balsàmic i un oli d'oliva de la millor qualitat possible. No cal res més.

faves amb carxofes al cava


Les faves procuro comprar-les sempre ben tendres i les cuino amb la beina o tavella, molts ja ho sabeu perquè n'he publicat unes quantes (les trobareu totes aquí). Evidentment, unes favetes acabades de collir no podien tenir un altre destí que la paella, i com que també teníem un parell de carxofes, vaig penar que lligarien prou bé. Oi més amb un raget de cava bo.
Les faves tan tendres només necessiten una rentada i tallar-los els extrems: en el moment de fer-ho, sense acabar de tallar, estirem la punta cap els laterals per assegurar-nos que no tinguin fils. Un cop netes, les tallem en trossos de dos o tres dits i les reservem. Les carxofes les vaig netejar i partir per la meitat.
En una paella calenta fem fondre amb un xic d'oli unes tires fines de cansalada salada, i en aquest greix hi saltem les faves i les carxofes durant un parell de minuts, juntament amb un gra d'all picat; quan es comencen a enrossir, salpebrem el conjunt, hi aboquen mitja copa de cava, abaixem el foc, tapem la paella i deixem que les verdures s'acabin de coure amb el vapor del vi; amb deu minuts n'hi haurà prou si el producte és tendre.
Un parell de minuts abans de tancar el foc, hi tirem una mica de menta picada.

dimecres, 10 de desembre del 2014

mongetes arlet amb sardines 'anxovades', tomàquet i pesto de ruca






No és pas un plat dedicat a la meva filla petita, malgrat que porta el seu nom, perquè no tasta res més que la llet materna, pobreta, i encara li falta temps per poder menjar els platets que penjo aquí. Són les mongetes que es diuen com ella; almenys, així figura en el paquet d'aquests fesols de la varietat petita de la Vall d'en Bas. Les vaig comprar (envasades cuites) perquè em va cridar l'atenció el nom i perquè feien molt bona pinta, les cultiva i envasa una petita empresa garrotxina, Masia Can Guidic, i vaig començar a donar voltes a una recepta amb aquest ingredient, fins que vaig trobar un altre producte nou al súper, unes sardines anxovades. Ho diu l'envàs en castellà, perquè suposo que són sardines conservades en sal, dessalades i envasades en oli. També em van semblar prou bones.

Ambdós ingredients es potencien en aquesta amanida, que combina elements cuits (les mongetes), en conserva (les sardines) i frescos (el tomàquet i la ceba) amb els múltiples ingredients integrats en la salsa pesto. 
Aquest pesto l'havia preparat la Marina per un altre plat que ahir explicava al seu blog: em va agradar molt, per això el vaig incorporar a un plat meu de seguida que vaig poder. No és el pesto tradicional que es fa amb un grapat d'alfàbrega, un bon raig d'oli, una mica d'all, una cullerada de pinyons i una cullerada de formatge parmesà o similar, sinó que en lloc de l'alfàbrega, s'hi posa ruca, que és una herba que personalment m'agrada mol.
Vaig muntar el plat posant una fila de mongetes a la base i a sobre hi vaig posar tomàquet picat (volia posar-hi tomàquet fresc però no en tenia i amb tomàquet en conserva casolà ben escorregut va quedar molt bo) amanit amb sal i el pesto. A sobre hi vaig posar anelles de ceba morada, prèviament posades una estona en aigua freda per treure'ls una mica la fortor, i les sardines escorregudes de l'oli. Per sobre, ho vaig tornar a amanir amb una mica d'aquest oli de les sardines i una mica més de salsa pesto.

dilluns, 8 de desembre del 2014

corball sobre daus de carbassó guisats amb el seu brou i puré de cigrons amb oli picant


Em fa l'efecte que darrerament he posat pocs plats de peix al blog, potser perquè a casa els prepara més sovint la Marina que jo, però el cert és que m'encanta cuinar-ne, tant com s'ha fet tota la vida, en una cassola amb un bon suquet, com de la manera més moderna que s'ha estès des de la revolució culinària del segle passat, simplement torrat en una planxa o paella calenta pel cantó de la pell i acabat molt menys temps per l'altra cara. D'aquesta manera, el comensal pot menjar el peix sol, amb tot el seu sabor, o barrejar-lo amb la salsa i l'acompanyament escollit.
Així és com vaig preparar un corball que vam comprar la setmana passada, un peix de carn ferma i gustosa no massa freqüent a les nostres peixateries, potser perquè fa enrere algun comprador amb la seva pell més fosca que la del lluç, el llobarro o l'orada, però que es troba a un preu molt bo i amb la garantia que no és un peix de piscifactoria com solen ser la majoria dels esmentats abans, sotmesos a un consum massiu.
És un peix que han adoptat molts grans xefs, tant per servir cuinat com cru en forma de ceviches o tiraditos, i que permet als cuiners oferir un bon peix amb un cost baix. L'alta cuina, ho escrivia en un article que sortirà un dia d'aquests, recorre molt sovint a productes barats, com aquest mateix peix, la cansalada o els ous, que tant de protagonisme tenen darrerament, i els afegeix el plus d'una elaboració diferent i sovint complexa.
Aquest plat meu d'avui no és complex, però va quedar ben bo. Amb el cap i les espines i unes quantes verdures vaig preparar un fumet, que surt més gustós que fet amb lluç, per exemple.
Mentrestant, en una paella amb un raig d'oli i foc fort hi vaig posar carbassó tallat a daus mitjans regulars, el vaig saltar uns minuts i després hi vaig afegir un cullerot del fumet de corball, vaig salpebrar el conjunt i ho vaig deixar coure, a foc baix i amb la paella tapada, durant cinc minuts més.
El peix, salpebrat per ambdues bandes, el vaig coure en una altra paella amb poc oli i a foc fort, primer per la banda de la pell, fins que va ser rosseta i el peix mig cuit, i després el vaig girar perquè s'acabés de fer, però mantenint aquell punt melós que no hem de fer perdre amb una cocció excessiva.
Vaig servir el peix sobre els daus de carbassó i acompanyat d'un puré de cigrons: es fa posant cigrons cuits al vas de la batedora amb un bon raig d'oli i triturant-ho bé. Jo vaig fer servir meitat oli d'oliva verge i meitat oli d'oliva picant (macerat amb bitxo vermell) per donar-li un toc diferent; també hi podria haver posat una mica d'all.

dijous, 27 de novembre del 2014

llenties amb samfaina especiada i salsitxa alemanya per al tàper - gran recapte 2014

Aquest divendres i dissabte, 28 i 29 de novembre, se celebra una nova edició del Gran Recapte d'Aliments que promou el Banc d'Aliments per recollir articles bàsics perquè les persones més necessitades del nostre entorn rebin ajuda alimentària. Com cada any, es poden donar els aliments en els punts de recollida que durant tots dos dies estaran instal·lats als principals mercats i supermercats, o fer una donació a través del web clicant aquí.
Com cada any també, els blogs de cuina catalans contribuïm a la difusió de la iniciativa i aportem receptem que es puguin elaborar amb els aliments bàsics que es demanen en aquest Gran Recapte, i que són bàsicament llegums, oli, llet, farinetes infantils i conserves de carn i peix. Les receptes dels anys anteriors les podeu veure a Blogs contra la fam. I com cada any, Cuina generosa se suma a la iniciativa, enguany amb una recepta de llenties, com fa dos anys, acompanyades de samfaina i d'una conserva de carn, salsitxes de bratwurst alemanyes.
Per preparar aquest plat, primer de tot posarem a coure les llenties (en el meu cas, pardines) en una olla cobertes d'aigua freda, una pastanaga, una ceba punxada amb un parell de claus d'espècie i un os de pernil. Quan arrenqui el bull, abaixem el foc i les deixem coure dolçament, procurant que no els falti mai aigua, fins que estiguin cuites. Aleshores les escorrem i reservem.
A banda preparem la samfaina, jo vaig utilitzar la samfaina especiada que us vaig explicar dies enrere aquí i que es fa posant a coure en una paella amb una mica més d'oli, i en aquest ordre, ceba, pebrot verd, pebrot vermell, albergínia i carbassó, tot tallat a daus, i un all picat que hi afegeixo quan les verdures comencen a estovar-se. Aleshores hi poso també un tomàquet ratllat i a vegades, com en aquest cas, una mica de tomàquet concentrat, salpebro el conjunt, tapo la paella, abaixo el foc i deixo que el conjunt es vagi cuinant.
Per donar un toc oriental a aquesta salsa tan catalana, a més de sal i pebre hi vaig posar mitja culleradeta de comí, de curri i de pebre vermell dolç, i una mica de pebre vermell picant.

Un cop a punt la samfaina es barreja amb les llenties calentes i s'acaba el plat amb una salsitxa de bratwurst escalfada, pelada i tallada a rodanxes.
Jo em vaig fer aquestes llenties per al tàper que m'emporto a la feina, i el resultat em va agradar molt. Proveu-ho si us agrada la idea i, sobretot, no us descuideu de fer la vostra donació demà o demà passat, hi ha molta gent que ho necessita.

dimecres, 26 de novembre del 2014

amanida en gotet per desengreixar un sopar



Quan prepares un àpat a base de platets diferents perquè els convidats tinguin ocasió de tastar diverses preparacions, la tendència és posar coses bones per impressionar, del tipus canapès de fetge d'ànec i per l'estil, i a vegades ens oblidem de posar ni que sigui una tapeta que faci més lleuger un àpat que pot arribar a fer-se pesat i li doni una mica de frescor. És el paper que sol fer normalment l'amanida, però és clar que no podem pas posar una plata d'enciam ben amanida ben amanida, com diu la cançó. Aleshores, preparar un gotet d'amanida refrescant es presenta com una solució que ens ajudarà a alleugerir el sopar, i que pot ser ben senzilla tot i que no cal que sigui simple.
La setmana passada, en un d'aquests sopars, i després de la reflexió precedent, vaig optar per aquest gotet que veieu a la foto, aprofitant que ja tenia preparada una amanida de llenties que a casa agrada molt, similar però amb algunes diferències respecte a la que anys enrere vaig explicar aquí. Si no ho heu fet mai, proveu-ho, a tothom li agrada una mica d'amanida fresca entremig de les gambes, les croquetes i els canapès.
Per preparar aquest gotet, primer havia fet l'amanida de llenties, que va bé que tingui una mica de repòs, per exemple, des del dia abans. Primer bullim les llenties pardines (o les comprem fetes, millor que no pas fer-les servir de pot), les rentem i les escorrem bé. En un bol gran, les barregem amb pastanaga crua tallada a dauets de la mida de les llenties, que li donarà el toc més cruixent, ceba tendra, cogombrets i tàperes en vinagre tallats de la mateixa mida. Amanim amb oli, sal i vinagre al gust, i deixem reposar. Anem amb compte amb el vinagre i posem-n'hi de bo, i poc, tornem a tastar quan l'amanida hagi reposat unes hores i n'hi afegim aleshores si cal.
A l'hora de servir, posem a la base dels gotets unes fulles d'herba dels canonge, les amanim amb sal i oli i a sobre hi posem una bona cullerada de llenties, que ja hi aportaran el toc àcid. Acabem amb un pessic de brots d'alfals, que amanirem amb una mica més d'oli, i ja tenim a punt aquesta amanida individual.

dimecres, 12 de novembre del 2014

tofu estofat al curri amb verdures i mongetes


Les proteïnes ens són més que necessàries, imprescindibles, i en les dietes habituals s'obtenen bàsicament de la carn, el peix, els làctics, els ous, els llegums i alguns fruits secs. En altres àrees del món, però, la seva font de proteïnes principal és diferent, i a molts indrets és la soja la que aporta a les dietes aquest element tan necessari per al desenvolupament de les persones.
El nostre cos és com un laboratori, que s'ocupa de sintetitzar les proteïnes, com les vitamines i tot els nutrients que necessitem, per treure'n el màxim profit, però amb l'edat aquestes processos es poden anar espatllant. És el que li passa al meu pare, que no aprofita tota la proteïna que ingereix, i per això cal augmentar-n'hi la quantitat.
L'altre diumenge vaig dinar amb la mare i la vaig intentar convèncer de les bondats de la soja com a alternativa a la carn i el peix, i per això li vaig fer comprar tofu i li vaig preparar aquest estofadet amb el qual vam dinar tots dos i en va quedar encara per al sopar del pare.
Per fer-lo vaig utilitzar 250 g de tofu de Castellterçol (de Natursoy, és clar), dues pastanagues maques, una bona ceba, mig carbassó gros, mig pebrot vermell, un gra d'all, uns 200 g de mongetes cuites que tenia la mare a la nevera i curri en pols.
Vaig posar a sofregir en una paella ampla i fonda amb oli les pastanagues i la ceba tallades a daus grossets, després hi vaig afegir el pebrot i cinc minuts més tard, el carbassó, vaig deixar sofregir a foc mitjà cinc minuts més i hi vaig tirar l'all ben picat, el tofu tallat a daus grossos i una culleradeta de curri; vaig donar un parell de voltes al conjunt, ho vaig salar i hi vaig tirar mig got d'aigua, vaig abaixar el foc i vaig tapar perquè s'anés estofant durant uns deu minuts més. Abans de servir, vaig rectificar de sal, hi vaig moldre una mica de pebre negre a sobre i hi vaig afegir una mica més de curri.
El tofu, si l'heu tastat, sabeu que no té massa gust, però amb aquest estofadet gustós de verdures i d'espècies va quedar la mar de bo. A més de sa i nutritiu, no cal dir-ho!

dimarts, 4 de novembre del 2014

cataplana de cigrons amb gambes, calamars, musclos i cloïses




La cataplana, la cassola portuguesa que vaig estrenar dies enrere amb unes galtes amb bolets i salsa de trompetes, al seu país d'origen es fa servir molt per cuinar plats de peix, per això dissabte, que era festa i tenia ganes de cuinar un platet una mica especial, vaig pensar que hi faria una sarsuela, per veure com quedava un plat tan català cuinat al vapor amb aquest estri. Per raons que no fan al cas, al final no tenia peix però sí que acabava de coure cigrons menuts (aquí podeu trobar la millor manera de coure'ls) i el resultat va ser aquest platillo, que no està pas gens malament; i el que queda per a l'endemà, encara és més bo!
Per a dues persones, primer de tot, vaig posar oli a la cataplana i hi vaig fregir quatre gambes maques, les vaig enretirar i en el mateix oli vaig fer un sofregit de ceba; pebrot vermell i all, tot ben picat. Després de deu minuts de cocció, hi vaig afegir un parell de tomàquets de penjar ratllats, una mica de sucre i sal, un calamar maco tallat a rodanxes i vaig tancar la cassola perquè s'anés cuinant al vapor, a foc baix, durant uns 10 minuts.
Passat aquest temps, vaig obrir la cataplana, hi vaig tirar un raig de vi blanc i quan es va haver evaporat l'alcohol, hi vaig afegir els cigrons, que encara eren calents, i una cullerada del seu suc. Vaig tornar a tapar la cassola cinc minuts més, hi vaig tirar un bon grapat de musclos i de cloïsses, cinc minuts més tapada perquè s'obrissin i ja només faltava posar-hi les gambes, deixar que s'escalfessin durant un minut més, empolsar-ho de julivert picat i servir.
Com en tots aquests platillos, hi hagués anat bé una picada de pa fregit, all i julivert, i fins i tot unes avellanes, però aquest cop no ho vaig fer, i va quedar una salsa més clareta, però molt gustosa i bona.
Si us agrada, proveu a fer-la, ja sigui en una cassola de les que fem servir aquí habitualment o bé en una cataplana, que podeu comprar en aquest enllaç; els lectors d'aquest blog les podeu adquirir amb un 10% de descompte introduint el codi
O8YA2JL4.








divendres, 25 d’abril del 2014

ous trencats... amb cigrons



Per Setmana Santa vam anar a Sòria, una província força desconeguda aquí, em sembla, i que té prou atractius per justificar el viatge: un d'ells és sens dubte el costum de menjar sempre amb l'aperitiu, o en sortir de tapes, en entrepà i de moltes altres maneres, els típics torreznos. Com segur que molts sabeu, són tires de cansalada viada fregides fins que queden molt i molt cruixents, i es consumeixen a molts llocs de Castella. A Sòria, però, els adoben abans amb sal i pebre vermell i són realment addictius, tot i que s'han de consumir amb moderació, és clar, perquè és una tapa extraordinàriament calòrica.
Cap a casa no ens vam endur cansalada preparada per fer-ne torreznos, que també en venen, sinó un producte molt més sa i que ens agrada molt: cigrons. Cigrons menuts que al saquet porten la llegenda: "posiblemente los más tiernos del mundo". No serà tant, vam pensar, orgullosos del cigró menut del Vallès.
No vaig trigar ni dos dies a comprovar que la propaganda no era exagerada, ja que el dimarts mateix els vaig posar en remull com fa la mare (trobareu totes les explicacions aquí) i l'endemà els vaig coure. Entre els trucs de la mare i la qualitat del llegum, amb poc més d'una hora van ser cuits, i aleshores em vaig plantejar com me'ls menjaria: segurament la millor opció és escórre'ls i, bo i calents, amanir-los només amb un raig d'oli, i si voleu, amb una mica de pebre vermell, i atacar-los directament.
Se'm va ocórrer, però, preparar una versió dels populars ous estrellats, originaris també de les castelles, però amb cigrons en lloc de patates, de manera que vaig passar per la paella uns talls de pernil salat tallats fins, perquè cruixents, i em vaig fer dos ous ferrats amb puntetes ben cruixents.
Vaig servir els cigrons calents al plat, el pernil a les vores i els ous a sobre, els vaig trencar perquè el rovell líquid amarés els cigronets... i a gaudir!