pizza de calçots amb romesco i botifarra

   

De tant en tant, per sopar m'agrada fer pizza. Si tinc temps, elaboro la massa, que és una cosa que porta feina però que es pot amortitzar, per exemple, fent-ne més de la necessària i congelant la que sobra per un altre dia. Amb el canvi de casa, la veritat és que encara no tinc gaire temps per estar-me estona a la cuina, de manera que en aquest cas, no us he pas d'enganyar, vaig comprar una base de pizza fresca ja preparada.

I, sobre la pizza, què? Qualsevol cosa. El seu gran avantatge, allò que l'ha fet tan universal, em sembla, és una gran versatilitat, i la possibilitat d'adaptar-la als productes i als gustos de cada país i de cada persona. Si no tens gaire imaginació o et manca temps, una base de tomàquet més formatge, pernil dolç, olives, xampinyons, alguna anxova o tonyina si t'agrada, és més que suficient per tenir una pizza gustosa i ràpida de fer.

Que t'agrada cuinar, és a dir, combinar ingredients, experimentar nous gustos i sensacions? Només cal posar-s'hi.

Abans pensava que per a una pizza hi havia tres coses bàsiques i fonamentals, la massa, la salsa de tomàquet i el formatge, especialment la mozzarella. Ah! i l'orenga, és clar. Ara ja no crec ni en això. Intocable només hi ha la base, i probablement el formatge, perquè sinó, ja parlem d'una altra cosa, d'una coca, per exemple.

En aquesta pizza d'avui només vaig respectar aquests dos ingredients, ja que sobre la base, en lloc de salsa de tomàquet o tomàquet cru, hi vaig posar una capa de salsa romesco (aquí explico com fer-la, seguint la recepta ortodoxa del Camp de Tarragona) i, a sobre, mozzarella ratllada.  

Ara podríem debatre si el formatge ha d'anar sobre la salsa o sobre els ingredients que hi posem al damunt, i si n'hi ha d'haver el just per formar una fina capa quan es fon, o bé ho ha de cobrir tot. Depèn. 

Normalment, poso el formatge al final, que cobreixi els ingredients, i m'agrada abundant, sense que arribi a semblar una pizza de formatge sense res a sota. Però en aquest cas, vaig posar-lo directament sobre la salsa, i en poca quantitat, em va semblar més adient, i hi vaig afegir orenga. 

Finalment, al damunt, els ingredients que donen nom a la recepta, els calçots i la botifarra crua. Els calçots els havia pelat i partit per la meitat i els havia passat per una paella perquè es torressin una mica i es fessin per dintre, de manera que al forn s'acabessin de coure i no quedessin crus. I la botifarra estava tallada simplement a rodanxes gruixudes; també n'hi hauria pogut posar més, però era per sopar i tampoc no la volia carregar massa.

La veritat és que la idea de fer aquesta pizza tan catalana em va venir el dia abans, que tenia poc temps per sopar i em vaig fer l'entrepà de la foto més petita: els calçots, passats per la planxa, la botifarra també feta a la planxa, i el pa untat, per una banda, amb salsa romesco, i per l'altra, amb un allioli suau. En vaig gaudir molt.