una disculpa i una explicació

Abans de res deixeu-me demanar disculpes per aquest llarg silenci de gairebé tres setmanes sense publicar res en el bloc, després de més d'un any i mig de tenir-hi presència com a mínim un parell de cops a la setmana. Moltes gràcies als que ho heu notat i us heu interessat per si em passava res. La culpa és meva per no haver penjat abans una nota com aquesta per avisar que estaria uns dies sense publicar.
És evident que hi ha un motiu, sempre hi és, però no és una excusa. Simplement, no deia res perquè tenia ganes de seguir explicant coses però m'ha estat materialment impossible, ha anat passant el temps i això ja és impresentable.
El motiu, que repeteixo que no és excusa, és que la meva vida està fent un tomb molt important, que dura ja uns mesos, però que aquestes darreres setmanes s'ha accelerat. Abans de l'estiu amb la meva dona vam decidir separar-nos, i vaig haver de començar la recerca d'un lloc on anar a viure, recerca que d'altra banda no va durar gaire perquè de seguida vaig trobar un àtic molt cèntric, a Castellterçol mateix, i a un peu assequible. L'única dificultat ha estat trobar un banc que em deixés els diners, cosa relativament senzilla, però que a més me'ls deixés en unes condicions assumibles, cosa que ja ha estat més complicada.
Finalment, dimecres passat vaig firmar la hipoteca i la compra del pis, i la cursa per adequar-lo i poder-hi anar a viure s'ha convertit en una cosa frenètica. L'àtic no ha estat habitat mai i per tant no tenia ni aigua, ni llum, ni gas, ni res més que el mobiliari de la cuina i els sanitaris del bany, de manera que aquests dies els dedico a empaitar les companyies de serveis, a presentar arreu els mateixos papers, i quan em queda una estona, a muntar mobles (això de l'Ikea és un gran invent, però porta molta feina!) amb l'ajuda a vegades dels meus fills i el meu pare. Alhora toca anar fent el trasllat i preparar-ho tot per anar-hi a viure ben aviat, suposo que la setmana vinent.
Per això, quan surto de la feina el vespre, cada dia em proposo asseure'm com he fet avui i redactar una nota, però sempre ha quedat pendent alguna cosa durant el dia que em distreu.
Perdoneu, doncs, tants dies sense de silenci, i gràcies per la vostra fidelitat. Espero que aviat podré reprendre l'activitat amb normalitat, no sé si amb el mateix nom o no, perquè la filosofia que va inspirar aquest bloc, que cuinar és un acte que es fa principalment per als altres, deixarà de tenir sentit la major part dels dies perquè ho faré per a mi sol. Però ja trobarem la manera de reconduir el bloc i prometo ensenyar-vos abans que res la nova cuina, a la qual espero treure tant profit com a la que aviat hauré de deixar.

P.S.: us deixo una foto dels panellets que vam fer dissabte amb la Lara, perquè ja n'estic tip de veure cada dia els peus de porc de l'últim post!