mongetes amb ceps i tòfona
Les mongetes seques o blanques, en qualsevol de les seves varietats, són una menja humil molt descuidada per la gastronomia actual, que no hi ha dedicat grans plats, com si només servissin per fer el típic plat de seques amb botifarra, i no és pas en absolut així. Ni són tampoc un simple acompanyament, sinó que poden constituir l'element principal del plat amb molta dignitat, tant les que tenen cognom com les que només porten el nom de pila, perquè a vegades sembla que a Catalunya només siguin bones les mongetes de Santa Pau o les del ganxet.
En aquesta secció dedicada precisament als llegums ja he defensat el seu ús freqüent i la seva cocció a casa, per no dependre de les conserves, tot i que n'hi ha de molt bones, com aquestes "alubias pochas" de la casa Ferrer que vaig fer servir diumenge passat perquè no vaig tenir la previsió de coure'n amb antelació.
Aquestes mongetes les vaig vestir de gala posant primer a sofregir a foc lent una ceba petita tallada en juliana, i afegint-hi després ceps tallats a trossos, fins que van ser cuits; aleshores hi vaig posar les mongetes ben rentades i escorregudes, només dos minuts. Tot seguit, hi vaig afegir un bon cullerot de brou fosc de pollastre ben concentrat, i vaig deixar que s'anessin amalgamant els gustos durant uns minuts fins que, en el moment de retirar del foc, hi vaig ratllar tòfona d'estiu. L'aroma de bosc que deixen anar els ceps i la tòfona em van omplir la cuina i haguessin fet venir gana al més desganat.
Lògicament, ara no és temporada de ceps i la tòfona d'estiu ja s'ha acabat, com vaig explicar aquí, però el cep es conserva molt bé sec i, encara millor, congelat, que és el que vaig fer servir, i les últimes tòfones de la temporada també les vaig congelar. Tots dos productes me'ls subministren la Montse i el Manel, de conserves Coll, bons amics i responsables d'aquesta petita indústria envasadora de bolets i tòfones de qualitat radicada a Castellterçol.
Aquestes mongetes es mereixien un bon vi negre i els el vaig oferir.
Realment et superes cada dia més.
ResponEliminaLes mongetes si que les has vestit de gala amb els ceps (m'agraden amb deliri) i les tofones.
Felicitats per aquest plat de festa major
Jo en sóc un fanàtic, de les mongetes del ganxet, tant és així que quan vénen amics que són de fora de Catalunya, o bé he anat jo a casa d'ells, o bé quan vull enviar un detall, sempre els obsequio amb un saquet (una bossa d'aquelles que als nanos abans ens posaven el berenar per anar a col·legi) ple de mongetes del ganxet. Per a mi, una de les delícies gastronòmiques del nostre país.
ResponEliminaAh, i a casa, cada setmana es couen mongetes. Simplement bullides i amb un ragi d'oli d'oliva és una de les meves menges predilectes.
Imagina't, que ara que són gairebé les tres de la matinada, men f..., perdó: me'n menjaria un plat. :))
Mongetes...que nombre mas bonito en catalán, no?
ResponEliminaEi Manel,
ResponEliminaA Castellterçol deu fer fresqueta, no? Es un plat important aquest!!
Torno a envejar-te els ingredients, tan abast com es veu que els tens tu i d'altres, hem de caminar una mica per aconseguir-los...
PTNTS
Dolça
dolorss, benvinguda de nou a aquesta cuina; durant la teva llarga absència, se t'hi ha trobat a faltar.
ResponEliminaenric, això de coure gra cada setmana està molt bé, ho hauria de fer tothom, perquè les mongetes com tu dius estàn boníssimes, o les llenties acabades de coure, també amb una mica d'oli i de pebre vermell, o...
su, efectivamente, igual que la palabra judías tiene dos significados en castellano, las "mongetes" también significan judías y monjitas.
dolça, efectivament aquí avui ja hauré de sortir amb jersei, i em sembla que les sopes fredes i amanides d'estiu les haurem d'anar substituint per plats més consistents.
M'agraden molt els fesols cuits i de mil maneres però els efectes secundaris són "divorciatius". Per tant, per mor de l'estabilitat matrimonial, procure no menjar-ne. En fi, que és un plat boníssim que només tastaré si Oreto se'n va de viatge o això. Salutacions.
ResponEliminaAquestes mongetes tenen una pinta...a mi m’agraden molt els llegums, encara que siguin tant sols amb un bon raig d’oli d’aquell tant bo!
ResponEliminaPerò aquestes segur que les faig!!
Després del plat un aerored i tot solventat!!jejeje.
ResponEliminaptnts
Dolça
francesc, llegeix què diu la dolça més avall, però si el problema és molt greu, millor esperar a estar sol.
ResponEliminaxaro, coincidim amb l'afecció als llegums, que a més alimenten molt i contra el que sembla, no costen pas de fer, un cop trobes el truquet.
dolça, gràcies pel conserll! petons.
Manel,
ResponEliminaSí que les has vestit de gala aquestes mongetes, sí.
Jo, la veritat, no en sé gaire de coure llegum. Algun cop he fet mongetes i m'han quedat que perden la pellofa, m'entens?. Què faig malament?.
Així doncs, ho solucions comprant-ne al mercat en una parada que trobo que el fan molt bo, encara que estic segura que no és el mateix.
Ara me'n vaig a fer, per a demà, la caponata amb la recepta de la Maria, que a més porta les mides dels ingredients, ja,ja. Ja us ho explicaré!!.
Fins aviat
glòria, jo les faig com explico aquí
ResponEliminahttp://cuinagenerosa.blogspot.com/2008/04/anem-al-gra-3.html
però, si no tens paciència i les compres en una parada de confiança, són com fetes a casa, les que sí que perden molt, la majoria, són les de pot.
ja em diràs com t'ha anat la caponata, però, sobretot, deixa-la reposar!
que bona aquesta recepta, manel!! Una delícia de mongetes amb aquest ingredients..
ResponEliminaNúria
Ei, Manelet! Aquesta comunió de gustos és digna d'un Vallesà! Suposo que les mongetes eren de Gallecs??
ResponEliminagràcies, núria, el que no sé és si les mongetes s'adapten a la dieta montignac, però espero que les puguis provar.
ResponEliminaparella, em sap greu, però aquest cop no eren mongetes vallesanes, eren "pochas" de conserva (ho he fet constar, eh?), però ja sabeu que normalment sí que gasto productes de casa (a la Roca cullen unes mongetes del ganxet magnífiques).
Enric, i tant..!!A més Montingac les recomana...creu totalment a la dieta mediterrànea...I aquestes sense greix, li agradaria fins i tot a ella amb aquests ceps i tòfones...!!
ResponEliminaNúria
M'encanta la combinació!
ResponEliminaPotser la provo el divendres. Tinc gent a sopar i una tòfona blanca a la nevera...
anna, suposo que vols dir una tòfona blanca d'estiu, perquè si fos una tòfona blanca d'albi, seria una dona molt i molt afortunada i et suggeriria altres plats per utilitzar-la.
ResponEliminaespero que et surti molt bo el sopar.
Manel , de gala dius??? i ara!! ja voldrien en molts sopars de gala menjar-se unes monjetes així.... les de Santa Pau, les del Ganxet, de la Cara Bruta , les de Castellfollit de Boix...... les " pochas " i els fesol tous....quina qualitat!! i a més , aquests ceps,les tòfones..... és un plat rodó.
ResponEliminaSi et plau , com crec que ets un gran entès de tòfones i bolets....... fes-me´n cinc cèntims.
Salutacions i fins ben aviat.
mai, gràcies pel comentari.
ResponEliminasobre tòfones i bolets, no és que hi entengui molt, és que al meu poble se'n fan molts i a mi m'encanten. a més, tinc amics que s'hi dediquen i m'assessoren quan cal, de manera que qualsevol cosa et pugui explicar, ho faré amb molt de gust.