una pizza

No hi ha cosa més versàtil que la pizza. Per això el comentari només es pot dir "una pizza". Ni tan sols, "la meva pizza". Una de les meves pizzes. Una dels milions de pizzes que es fan i es mengen. De fet, la d'aquest vespre. Única, irrepetible, mai l'havia fet exactament així i mai l'hi tornaré a fer.
He fet servir una base preparada, perquè encara no domino l'art de la fleca. Era de can Tarradellas, tot i que prefereixo les Buittoni i les del Lidl. Aquestes són quadrades, del tamany de tota la placa del forn, i a casa ens agraden força.
Al gra: per fer-la més cruixent sense cremar el formatge, he posat primer cinc minuts la base al forn, untada ja amb el tomàquet, mentre saltava en una paella verdura en juliana: pastanaga, pebrot verd, pebrot vermell, ceba tendra i espàrrecs; a vegades també hi poso porro, carbassó, xampinyons... el que hi ha a la nevera. Escampo la verdura per sobre el tomàquet, ja enriquit amb orenga i alguna altra herba o espècie al gust, i per sobre el formatge mozzarella ratllat. Al forn, i a gaudir.
A casa l'han trobat massa torrada, potser m'he passat, però a mi no em molesta pas.
Senzilla, una més. Amb la pizza no es pot pontificar.