retorn al pollastre al forn

Fa anys que m’he acostumat a fer el pollastre rostit, amb ceba, alls, conyac o vi ranci, farigola i romaní, i poca cosa més, algun dia ja us penjaré la recepta. Com que faig servir pollastres criats per la família o comprats al carnisser de confiança, n’hi ha prou perquè quedi un plat deliciós acompanyat amb un puré de patata: els nens es tornen bojos amb el suc fosc que queda i el fan servir per banyar el puré i per sucar-hi més i més llesques de pa.
Diumenge, però, vaig tornar tard de la sortida amb bicicleta dels diumenges i vaig pensar que un pollastre al forn, que no havia fet feia anys, m’aniria bé per poder fer altres coses mentre es coïa i poder dinar a una hora prudent. Per això vaig tallar patates gruixudes, les vaig fregir una mica i vaig cobrir amb elles el fons d’una plata d’anar al forn. A sobre hi vaig posar pastanaga a rodanxes, també fregides, ceba tallada fina i unes rodanxes de tomàquet. A sobre, el pollastre tallat a octaus per una cocció més ràpida, ben salpebrat, un raig de vi blanc, un xic d'aigua, un raig d’oli i una branca de romaní florit que havia collit el mateix matí al costat de la carretera. En tres quarts d'hora, amb el forn preescalfat i el gratinador en marxa, vaig tenir el pollastre prou ros i cuit per servir. El resultat no és d’una plasticitat que sedueixi, però us puc assegurar que no en va quedar gens, i som quatre, i abans havíem fet un pica-pica un xic dispers amb “nachos’ amb formatge, els nens, pop a la gallega i salmó fumat. Un vi de Castella-Lleó, Finca la Estacada roble 2005, va acompanyar prou bé el pollastre (i tampoc no en va quedar).