Quan estudiava a Barcelona, vivia en un pis amb dos o tres companys, i un d'ells es feia molts dies per sopar el que anomenava "espagueti a la carbonara". Els bullia, s'hi tirava crema de llet i pebre negre, i deia que eren tan bons. Per això durant anys vaig tenir una prevenció molt forta contra la salsa carbonara, una de les més fines de la cuina italiana.
Efectivament, la carbonara no es fa amb crema de llet, tot i que als restaurants d'aquí ho segueixin fent així. És molt més subtil i complexe a l'hora.
Posem la pasta a coure en aigua salada abundant (80 o 100 grams per persona, segons la gana), i posem a sofregir en una paella ceba tallada molt fina i tires de bacó, que vagin suant, i quan tot estigui dauradet, traiem el greix (si voleu, el podeu deixar) i hi afegim un raig de vi blanc, que deixarem evaporar.
A part, barregem en un bol ous (1 per cap), formatge parmesà ratllat, sal i pebre negre, i ho batem bé com si volguéssim fer una truita.
Un cop cuita la pasta, la barregem amb l'ou i la tirem a la paella, la posem al foc i deixem que l'ou es faci una mica, però tenint en compte que ha de quedar una salsa, no una truita, per tant no s'ha de deixar quallar del tot perquè no quedi sec. A l'hora de servir, hi podem molinar pebre negre i, si voleu, julivert picat.
Si us agrada l’ou cru, barregeu la pasta amb la ceba i el bacó i serviu-la, i un cop al plat, tireu-hi un rovell d’ou a sobre abans no es refredi, barregeu i poseu-hi formatge. Per mi, encara queda millor.
Quina pasta? La que vulgueu, jo trobo que, a més dels espagueti, com queda més bé és amb els macarrons, o, encara millor, amb els macarrons ratllats ('penne rigate') o els 'rigatoni', macarrons ratllats però més grossos.
No us descuideu de servir parmesà ratllar a banda per a qui en vulgui més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte