dissabte, 6 de desembre de 2008

pollastre amb gambes


Amb un mar i muntanya és difícil que algú acabi de dinar descontent, i amb aquest pollastre amb gambes, diria que és pràcticament impossible. Almenys, no m'entra al cap que algú es pugui resistir a sucar pa en una salsa que reuneix els millors gustos del món marí, del món vegetal i dels animals que corren per terra. Igual com vaig fer amb els peus de porc amb gambes, en aquest cas també vaig reduir la cocció de la part comestible d'aquest crustaci al mínim imprescindible.
Per preparar la salsa, posem a sofregir els caps de les gambes en una cassola amb ceba, pebrots verds i vermells, porro, api, pastanaga i all, tot ben picat, i quan estiguin les verdures toves, hi aboquem una copeta de conyac, flamegem i afegim unes cullerades de salsa de tomàquet i una mica d'aigua, i deixem fer tapat una estona. Posem al vas i triturem amb el túrmix, passem pel colador xinès i tornem a la cassola.
Mentrestant, haurem fregit el pollastre salpebrat i lleugerament enfarinat en una paella amb oli  ben calent, fins que estigui ben rosset, i el posem a la cassola amb la salsa ja colada. Afegim una mica d'aigua si la salsa és massa espessa i deixem coure fins que el pollastre està tendre, comprovant el punt de sal i sense deixar que la salsa s'assequi.
Quan tinguem el pollastre fet, passem les cues de les gambes per la paella un minut, posem el pollastre al plat, la salsa per sobre i finalment les cues de les gambes.
Hi ha molta gent que fa el pollastre amb els escamarlans, i de la mateixa manera que fan amb les gambes, les posen al sofregit molta estona, de manera que els crustacis queden cuits en excés i perden bona part del seu encant.
D'aquesta manera, s'aprofita tot el seu sabor i la carn es menja poc feta, al punt, i no tova i mig desfeta.

24 comentaris:

  1. Manel
    Tens raó és impossible que algu quedi descontent després de menjar aquest pollastre amb gambes.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Manel, quanta raó que tens! Quina bona pinta! En general els mar i muntanya solen agradar a tothom, oi?

    ResponElimina
  3. Si senyor,
    tot un clàssic... que jo mai he provat. Potser que amb la teva recepta em decideixi.

    ResponElimina
  4. Manel, el mar i muntanya sempre queda molt bé....i aquest me l'apunto...
    Que bó ha d'estar!!

    Núria

    ResponElimina
  5. josep, ja veus que segueixo fen-te arrossets i pollastre, que sé que t'agraden.

    encara hi ha llocs, fora de catalunya, que s'estranyen de la combinació, però aquí triomfa sempre.

    maria, no em diguis que no has provat el pollastre amb gambes o amb escamarlans que gairebé no m'ho puc creure...

    núria, amb les teves mans, si en fas un dia segur que et sortirà per sucar-hi pa.

    ResponElimina
  6. Ostres, maria, jo també m'he quedat ben parada... no pot ser que no l'hagis provat mai! és un clàssic! Haurem de demanar que a la propera trobada en Manel ens en porti un tupper per poder-lo tastar... és que té una pinta boníssima!

    ResponElimina
  7. Per aclamació popular, em sumo a la crida de la Gemma: a la propera trobada volem carmanyola de pollastre amb gambes!
    petons.

    ResponElimina
  8. De debó¡ és un plat el mar i muntanya-com molt bé dius- que hi entra de tot una mica sucat en pa, riquísim de segur que sí¡¡ Salutacions Josepb -menja de bacallà-

    ResponElimina
  9. gemma, cuina vermella, em sembla que més que un tupper hauria de ser un contàiner, potser serà millor que ho fem a l'inrevés i aneu vosaltres al pollastre en lloc d'esperar que el pollastre vingui a vosaltres. s'imposa una excursió a castellterçol.

    josepb., sucar pa també és el que m'agrada més a mi, ho confesso. salut i gràcies per venir.

    ResponElimina
  10. Manel,

    Jo també m'afegeixo a la idea de la carmanyola i per descomptat, a sucar pa en aquesta salseta tant abellidora (com diria el Francesc).

    Fins aviat

    ResponElimina
  11. Este plato era uno de mis favoritos de pequeña en los veraneos en el Montseny con mi abuela que cocinaba de maravilla y cuando volvía a Madrid y alguna vez lo comentaba, todos se extrañaban de la combinación. Gracias por la receta. Me has hecho volver a la infancia.
    Disculpa el comentario en castellano, pero aunque lo hablo y lo leo, no se escribir el catalán, es lo que tiene ser de Madrid. Beatriz.

    ResponElimina
  12. Tuuuuuuper...vole tuuuuper...i visita a castellterçol!!!!! Queda dit!!! jejeje!!! La meva sogra el fa boníssim...i és que com dius ningú es pot resistir a aquest plat...i a sucar pa!!! ;)
    Petunets,
    Eva.

    ResponElimina
  13. quin goig aquestes gambes, el plat està per sucar-hi pa!!! probaré de fer-lo un dia, me l'apunto!

    ResponElimina
  14. Jajaja...jo m'hi apunto tambè i porto pà fet Ca la Nuri!!

    Núria

    ResponElimina
  15. Maneeeeeel!, que gairebé no ens coneixem, i és que fas més del que puc abastar, de debò! De tota manera, i com que tens aquell “espieta” amb què vas dir que et miraves per saber d’on et venien les visites, suposo que ja deus veure que entro al teu bloc tot sovint.

    Escolta una cosa: això que dius al final de posar a l’últim moment les gambes perquè si no es desfan i perden substància, no hi estic massa d’acord:

    La veritat és que no l’he fet mai amb gambes, el pollastre, sinó que sempre l’he fet amb escamarlans, i potser al tenir aquests darrers la closca més dura que no les de les gambes no he tingut mai por que s’estovessin durant una cuita més perllongada, i mai he tret de dins la closca de l’escamarlà la carn desfeta, ja que al fregir-los en un bon principi a foc viu, la carn queda completament compacta.

    De tota manera –penso, eh?, i no pas afirmo- al coure junts pollastre i, en el meu cas, escamarlans, s’harmonitzen, sense destacar, cap dels dos sabors.

    Una abraçada!

    ResponElimina
  16. glòria, aquesta carmanyola s'està fent molt grossa, i la meva cuina és molt petita, però ja se m'acudirà alguna cosa.

    beatriz, encantado de tenerte por aquí y para nada debo disculparte por el castellano, tengo otras amigas muy queridas en cuenca y en madrid que también los dejan y a ellas, como a ti, os agradezco el esfuerzo por leer en catalán.
    me alegra que este plato te traiga gratos recuerdos, es verdad que fuera de aquí se estilan poco (ahora tal vez un poco más), pero siempre puedes sorprender con él a unos invitados, seguro que les gusta.
    hasta pronto, amiga :)

    eva, vaig fent llista i mirarem a veure com ho podem arreglar, necessitaré una cuina industrial!

    núria, bona idea això del pa de ca la nuri, com aquell que tenies ahir al bloc.

    enric, sí que fa temps! jo també passo pel teu bloc, però darrerament cuines poc, i d'òpera no hi entenc un borrall, però els teus articles de literatura em segueixen encantant. o sigui que no pateixis que no és obligatori deixar comentaris, al contrari; i a més téns tota la raó, d'aquí a n minut sortirà un altre plat al bloc.
    sobre això que dius d'harmonitzar sabors, com que la salsa la faig amb els caps de les gambes i el pollastre s'hi cou a dins, ja agafa la potència del crustaci. en canvi, les gambes no hi guanyen res de fer-se més a dins de la salsa, perquè de gust de pollastre no n'agafaran pas, i realment són molt més bones fetes al punt.
    amb els escamarlans és diferent, perquè com bé dius van més protegits i fins i tot fan més goig sencers, però
    de tota manera no m'agraden tampoc massa fets. aleshores, el que faig és fregir-los en oli a la cassola, els retiro i en aquell olli hi fregeixo el pollastre i hi faig el sofregit, amb tot el gust que han deixat els escamarlans, i no els torno a la cassola fins als minuts finals, perquè no estiguin massa fets.
    en fi, m'encanta poder argumentar amb tu, ja ho veus, a veure si ben aviat podem fer-ho en persona.

    ResponElimina
  17. anna, perdona però se t'he saltat sense voler! això de contestar diversos comentaris a l'hora ja ho té.
    em va saber greu perdre'm abans d'ahir la classe del lienas, vaig veure que tu sí que hi eres, però jo tenia un altre curs molt més avorrit.
    espero que ens veurem ben aviat en una pròxima trobada. :DD

    ResponElimina
  18. Manel, aquell es més aviat tovet i dolçet...però podría mirar de fer un tipus xapata o algú més cruixent...i amb semmilles, que et sembla??jeje

    ResponElimina
  19. Quin mar i muntanya més bo i saludable.
    Salut!!!

    ResponElimina
  20. núria, quedes encarregada oficialment de la secció de la farina, amb llavors i sense, de tota manera.

    olles, bo ho era, i saludable tot el que es menja de gust jo crec que també ho és, si saps no passar-te, és clar!
    salut!

    ResponElimina
  21. Desde luego yo no me resistiría.... pringaría mucho pan en esa salsita!!!! Qué rico!!! Besos!!!!!

    ResponElimina
  22. Jo em menjaria el tall i desprès començaria amb el pa fins deixar el plat ben net!!!

    ResponElimina
  23. no m'he equivocat!! el pollastre du gambes no???

    ResponElimina
  24. salvia, la salsita está para eso, para pringar pan y para pringarse los dedos, si hace falta.

    xaro, a casa som molt de sucar pa i no hem de rentar mai els plats, sempre queden com una patena :)

    anna, no t'has pas equivocat, sí que porta gambes, per què ho preguntes? que m'he equivocat en alguna cosa?

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...