cassoleta de ceba caramel·litzada amb reducció de pedro ximénez

Hi ha coses que són boníssimes i no cal parlar-ne més. Com les cassoletes de pasta de full i, sobretot, les de pasta brisa. Les podeu fer o les podeu comprar fetes, com faig jo, i no cal gastar-se molts diners: al Mercadona en venen unes de pasta brisa molt bones. Amb elles faig aquesta delícia. O la d'avui. Més senzilles, impossible, i us arreglaran una safata d'entrants o de canapès que necessiti alguna cosa diferent, original, dolça, contrastada... una mica de vida.
Les cassoletes de formatge i melmelada de tomàquet que vaig publicar aquí fa un any i mig han tingut un gran succés, les he vist reproduïdes en diversos blocs (alguns citant la procedència, d'altres... bé, ja sabeu què fan d'altres), les he aconsellat a molta gent i no me les descuido mai quan faig entrants variats. O quan vull fer un petit obsequi, quan es desperta, a algú que s'ho mereix. I l'èxit encara em sorprèn, gratament.
Aquesta cassoleta d'avui, de ceba caramel·litzada amb una reducció de vi Pedro Ximénez, estic segur que tindrà el mateix succés. No vull pas dir que sigui una idea molt original ni he descobert la sopa d'all, perquè la ceba caramel·litzada és una delícia que moltíssima gent coneixeu. I jo, que la conec i l'admiro, fins ara no recordo haver-ne fet, o si n'havia fet, fa ja molt de temps.
Fins que dies enrere, un divendres al matí amb poca feina o poques ganes de fer-la, m'hi vaig posar: ceba tallada en juliana posada en una paella amb un raig d'oli, a foc molt baix, una mica de sal perquè suï i es vagi fent ben poc a poc. Arriba un moment que la ceba corre el perill de cremar-se, i aleshores és quan s'hi ha d'anar afegint aigua, tantes vegades com faci falta, fins que, al cap d'una o dues hores, quantes més millor, ens cansem de vigilar-la i, abans d'apagar el foc, hi tirem una mica de sucre, al nostre gust.
El resultat, aquesta ceba súperconfitada i endolcida amb el sucre, el guardem en un bol filmat i se'ns conserva bé a la nevera uns quants dies, fins que la necessitem. La necessitem per fer què? Per exemple, aquestes tartaletes, o per acompanyar múltiples plats. Ja en parlarem.

Jo les vaig fer el mateix divendres que havia caramel·litzat la ceba, perquè tenia convidats a sopar, més ben dit, a fer un pa amb tomàquet i pernil perquè havia comprat una paleta i tenia ganes de compartir-la. Però no només de pa amb pernil viu l'home, i bé havia de fer unes quantes cosetes més, de manera que vaig fer cassoletes d'ensaladilla russa, gotets de cema de verdures amb 'quenelle' de formatge i pernil i cassoletes de sobrassada i mel, una altra delícia que vaig treure de La maleta de Boston i que m'assegura l'èxit des de fa dos o tres anys.
Doncs bé, un cop tenia a punt la safata, se'm va ocórrer omplir unes cassoletes que havien quedat amb la ceba caramel·lizada, i per augmentar la seva dolçor, hi vaig posar per sobre un rajolí de vi Pedro Ximénez reduït. Es pot fer posant el vi al foc i esperant amb paciència que es vagi espessint, però també en venen ja preparat que és ben bo i t'estalvia la feina; a més, es guarda durant molt de temps.
El Pedro Ximénez és un tipus de raïm amb el qual es fa un vi dolç extraordinari que, si no l'heu provat, us l'aconsello perquè realment és una meravella.

Quan tenia escrit el post, he pensat posar la marca de les minicassoletes que faig servir habitualment, i veig que es diuen "Confitelas". Estan fetes a Múrcia, en un poble de nom curiós: Torres de Cotillas. No és per fer un acudit fàcil, però el meu poble es diu Castellterçol i també en tenim un munt, encara que no les apilotem formant torres.