quins ous! (9)

falsa magdalena de truita de patates amb tòfona i salsa de ceps

Que cuino menys, és un fet i una evidència. Vull dir que cuino menys coses publicables, perquè cuinar, ens agradi (com és el cas) o no ens agradi, amb més traça o menys, és una cosa que hem de fer tots diverses vegades al dia.
Però quan estàs acostumat a pensar coses noves per sorprendre les persones que viuen amb tu o les que convides a menjar a casa, el fet de limitar-te a la cuina de supervivència o a allò que la meva filla anomena plats "normals", et fa sentir que has perdut alguna cosa que, quan tens temps o pares una estona per casa, intentes recuperar.
Durant aquests dies de parada del bloc no he fet massa coses, però alguna n'hi ha que veig amb interès per presentar-vos, com aquesta falsa magdalena de truita de patates amb tòfona i salsa de ceps que vaig idear per a una amiga que venia a sopar i que vam cuinar mentre per la finestra vèiem i sentíem l'esclat de llum i foc d'unes quantes colles de diables de tots els Països Catalans que s'havien reunit a Castellterçol per parlar de la seva afició i per fer-nos-en gaudir.
Quan li havia demanat a la convidada què voldria per sopar, em va contestar "truita de patates", com volent dir que amb qualsevol cosa es conformava. I truita de patates va menjar, o més ben dit, truites, perquè per a satisfacció meva va repetir d'aquesta versió d'un plat tan popular.
Era un dissabte de juliol, de manera que la tòfona emprada era tòfona d'estiu o tòfona blanca (no confondre amb la italiana), obsequi del meu bon amic Manel Coll, i lògicament amb tòfona negra d'hivern hagués queddat millor, espero poder-ho provar aviat, però el resultat va ser prou bo.

La falsa magdalena és una recepta que ha corregut molt pels blocs, amb un altre nom, i la meva aportació no ha estat altra que rebatejar-la i afegir-hi la tòfona; no té més secret que fregir les patates i la ceba, tallades petites, fins que són ben toves, s'escorren i es barregen amb els ous batuts, tot convenientment salat. A aquesta barreja jo hi vaig afegir tòfona ratllada fina i vaig omplir uns motlles de silicona. Cap al forn a uns 180º i en deu minuts o menys està la truita prou quallada, només cal vigilar que no estigui massa feta o massa crua pel gust de cadascú, punxant-la amb un escuradents o una agulla llarga.
Mentre preparem la truita, saltegem uns ceps amb ceba tallada petita en una paella amb una mica d'oli, i quan estan fets, hi afegim brou de pollastre o de verdures, rectifiquem de sal i pebre, hi ratllem una mica més de tòfona i ho deixem coure uns minuts abans de passar per la batedora per obtenir una crema fina.
Ho vaig fer així perquè la meva amiga no pot menjar farina de blat, però la idea inicial era fer una beixamel de ceps i tòfona, fent el mateix sofregit i afegint-hi després la farina, enrossir-la una mica, abocar-hi llet, coure-ho tot junt i passar-ho després igualment per la batedora després de posar-hi la tòfona.
I si no us importen les calories, la feu amb nata líquida, que és un recurs ben fàcil i que difícilment queda malament.

(Perdoneu la qualitat de les fotos, però les vaig haver de fer amb el mòbil, prometo tornar-ne a fer i canviar-les ben aviat)