hamburguesa amb samfaina i crema de formatges

Confesso que sóc un pecador, mereixedor de l'expulsió de qualsevol confraria de gastrònoms o d'escriptors de literatura culinària: m'agraden les hamburgueses. La carn picada, en general, en totes les seves variants: el bistec tàrtar, el bistec rus, les mandonguilles... i les hamburgueses. 
Encara que tradicionalment s'associïn amb el menjar ràpid i de poca qualitat, que siguin un símbol de l''american way of life', encara que tot això col·lideixi amb arcaics principis que guardo gelosament en algun racó de la meva memòria, m'agraden les hamburgueses. Vull pensar que no venen de Nord-amèrica sinó de l'alemanya Hamburg, i per tant, el pecat és menor, però no aconsegueixo enganyar-me ni a mi mateix.
Potser per això procuro que, almenys, quan en faig, siguin bones, preparades a la carnisseria davant meu, o preparades a casa amb un sol tipus de carn picada, o barrejant-ne més d'una, amb la proporció que més m'agradi, i amb els tocs afegits que  segons el cas vulgui donar a la carn (una punteta d'all, julivert, ceba tendra, tabasco, soja... la imaginació és lliure). I que tinguin un toc de qualitat, ni que siguin fetes 'a l'americana', com els agrada als meus fill, perquè tinguin clara la diferència entre l'hamburguesa que els dóna el seu pare i la que poden menjar al McDonalds. Tot i que els segueix agradant anar a aquests llocs i a vegades no tinc més remei que acompanyar-los...
El meu fill ja se les prepara ell i ho fa amb tots els ets i uts, amb tots els ingredients seleccionats i ben presentats, amb la seva maionesa, el seu ketchup, les rodanxes de tomàquet, les fulles d'enciam, el formatge... i l'hamgurguesa, es clar, amb un panet amb granets de sèsam per sobre. O, millor encara, amb un bon panet del forn.
L'altre dia, però, quan preparava el dinar per a l'Aleix, vaig pensar de presentar-li una hamburguesa d'una altra manera, amb el tomàquet i l'enciam amanits en un costat del plat, el pa en forma de torradetes i l'hamburguesa banyada amb una crema de formatges. Ho va trobar estrany, però s'ho va menjar molt de gust i li va agradar.
Com que va dinar abans que jo perquè se n'anava a treballar, vaig tenir temps de preparar-ne una variant més al meu gust, amb un bon acompanyament de verdures. En aquest cas, les verdures de la samfaina que en aquell moment estava preparant, però sense el tomàquet: ceba, pebrot verd, pebrot vermell, albergínia i carbassó, tot tallat a una mida regular i ben fregidet i salpebrat.
A la base del plat, la crema de formatges, feta amb una mica de llet (és més senzill amb nata, però no m'agrada gaire utilitzar-la) i una barreja de formatges, un gorgonzola italià i un emmental francès, desfets en la llet calenta fins que agafa consistència. A sobre la crema, l'hamburguesa, en aquest cas només de vedella, no massa feta, i al capdamunt, la samfaina (sense tomàquet).
Mirant la foto, m'adono que l'hamburguesa gairebé no es veu, coberta per la verdura i el formatge; serà que inconscientment l'amago per allò que deia al començament?