dissabte, 18 de setembre de 2010

l'amanida del cor trencat


“Ja sé que per a tu una amanida no deix de ser una amanida”, em va escriure la meva amiga cuinera quan em va enviar la foto... “però hi ha moltes classes d’amanides!”, vaig reconèixer jo, quan em va explicar la seva història.
Una amanida no passa d’amanida i no té cap interès per a mi (per això em deia el que em deia) quan no és més que un munt de verdures o d’hortalisses apilotades en un bol i amanides amb un raig de vinagre, oli i sal. Interès zero: faig com els nens, me la menjo perquè m’hi obligo, però amb tota la desgana del món.
Una altra cosa és una senyora amanida, amb entrebancs, amb ingredients ben pensats perquè combinin, amb una salseta una mica més treballada que el raig d’oli i vinagre... una amanida com cada dia se’n veuen més arreu, i tampoc no cal omplir-la amb esferificacions i escumes, però ja m’enteneu què vull dir.
I finalment hi ha amanides (i plats) no només pensades per agradar el paladar, sinó per despertar sentiments, fins i tot perquè expliquin coses, amanides (o plats) on cada ingredient té una funció que va més enllà de donar un determinat gust o un determinat color al conjunt. Com aquesta amanida que vaig batejar del cor trencat, o del cor robat.
Quan la meva amiga em va enviar aquesta foto, vaig pensar que era una amanida molt bonica, amb els seus colors, les seves flors, les salsetes ben posades. Però quan vam començar a comentar-la i em va anar explicant el perquè de cada cosa, em vaig sentir atrapat per la història que es representava visualment en aquell plat...
La va fer, segons que em va explicar, pensant en un amic seu que acabava de patir un desengany amorós, per això si us hi fixeu, els tentacles del pop han tret el cor del tomàquet i han ocupat el seu lloc, hi deixen taques negres de dolor, les olives negres, i el fan plorar, les cebes.
Em vaig treure el barret i li vaig demanar si era possible que hagués pensat tot allò per fer una amanida: és clar, em va respondre, jo sempre penso coses quan cuino.
I què representen, els tentacles del pop, en el teu imaginari?
Les mans que s’aferren i no et deixen; però quan el pop és cuit, si el cous bé, esdevé tendre, i els tentacles, les ventoses, perden tot l’efecte. L’enciam verd i les flors són vida. I el cor a la fi esdevé tan sucós com quan era dins.
L’amic de la meva amiga li va explicar que ell en el lloc del cor hi sentia un buit molt gran. És clar, va respondre ella, encara hi ha el pop i la ceba i les olives on hi hauria d’haver el cor. Fins que els tentacles s’acabin d’estovar.

La recepta de l'amanida és senzilla: necessitem un bon enciam i uns bons tomàquets, en aquest cas la cuinera en va fer servir de la varietat 'palosanto'; en qualsevol cas, han de ser tomàquets plens, amb un bon cor. Aquest el traurem i l'arreglarem, i en el seu lloc hi posarem els tentacles del pop cuit, la ceba tendra tallada i tires de pebrot verd: no deixa de ser un 'salpicón' a dins del tomàquet.
Posarem el tomàquet en un cantó del plat, el cor al costat i al voltant l'enciam i floretes comestibles (fins que les prohibeixin!).
Per amanir, farem servir salsa pesto i oli. 
 
                                                                                      Elaboració i foto: Maiblog

10 comentaris:

  1. Només la Mai podia fer una amanida així!
    T'asseguro, Manel, que d'ara endavant em miraré les amanides d'una altra manera!
    A mi aquesta em té el cor robat!
    Bon cap de setmana

    ResponElimina
  2. Molt maca, l'amanida! Si algú torna a dir que la cuina no transforma les nostres vides en quelcom millor, se li ha d'ensenyar amb caràcter d'urgència!

    ResponElimina
  3. Molta bellesa per a un despertar de dissabte, Manel.

    En el texte, en la imatge i en l'esperit de tot plegat.

    Aliment per al cor.

    ResponElimina
  4. Mai hagués dit que una amanida pogués explicar d'una manera tan bella una història d'amor o desamor. Em sembla francament commovedor...

    ResponElimina
  5. No hauria dit mai que una amanida pogués significar tantes coses. Mentre llegia, he mirat la foto diverses vegades per assaborir-la millor.

    ResponElimina
  6. Doncs mira...m'ha fet pensar aquesta amanida...Espectacular el plat i molt interessant tot el que l'autora ha volgut reflectir. Esperem que la propera amanida tingui un tomàquet sencer, una base d'amanida de tots els verds possibles, cap oliva negra, i alguna fruita "dolça"...(per exemple).Una salutació!

    ResponElimina
  7. A mi em passa el mateix que a tu amb les amanides, però aquesta m'ha commocionat molt. La foto és preciosa!!

    ResponElimina
  8. Potser si que una amanida és una amanida però aquesta és espectacular...una abraçada

    ResponElimina
  9. Quanta poesia voldria tenir tanta poesia i sentiment com aquesta amanida. ESPLÈNDIDA!
    BESADES

    ResponElimina
  10. Que maca l'amanida, es una passada
    sembla un jardí.
    La foto de la hamburgesa es impresionnat,
    Petons.

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...