l'amanida del cor trencat

“Ja sé que per a tu una amanida no deix de ser una amanida”, em va escriure la meva amiga cuinera quan em va enviar la foto... “però hi ha moltes classes d’amanides!”, vaig reconèixer jo, quan em va explicar la seva història.

Una amanida no passa d’amanida i no té cap interès per a mi (per això em deia el que em deia) quan no és més que un munt de verdures o d’hortalisses apilotades en un bol i amanides amb un raig de vinagre, oli i sal. Interès zero: faig com els nens, me la menjo perquè m’hi obligo, però amb tota la desgana del món.

Una altra cosa és una senyora amanida, amb entrebancs, amb ingredients ben pensats perquè combinin, amb una salseta una mica més treballada que el raig d’oli i vinagre... una amanida com cada dia se’n veuen més arreu, i tampoc no cal omplir-la amb esferificacions i escumes, però ja m’enteneu què vull dir.

I finalment hi ha amanides (i plats) no només pensades per agradar el paladar, sinó per despertar sentiments, fins i tot perquè expliquin coses, amanides (o plats) on cada ingredient té una funció que va més enllà de donar un determinat gust o un determinat color al conjunt. Com aquesta amanida que vaig batejar del cor trencat, o del cor robat.

Quan la meva amiga em va enviar aquesta foto, vaig pensar que era una amanida molt bonica, amb els seus colors, les seves flors, les salsetes ben posades. Però quan vam començar a comentar-la i em va anar explicant el perquè de cada cosa, em vaig sentir atrapat per la història que es representava visualment en aquell plat...
La va fer, segons que em va explicar, pensant en un amic seu que acabava de patir un desengany amorós, per això si us hi fixeu, els tentacles del pop han tret el cor del tomàquet i han ocupat el seu lloc, hi deixen taques negres de dolor, les olives negres, i el fan plorar, les cebes.

Em vaig treure el barret i li vaig demanar si era possible que hagués pensat tot allò per fer una amanida: és clar, em va respondre, jo sempre penso coses quan cuino.

I què representen, els tentacles del pop, en el teu imaginari?
Les mans que s’aferren i no et deixen; però quan el pop és cuit, si el cous bé, esdevé tendre, i els tentacles, les ventoses, perden tot l’efecte. L’enciam verd i les flors són vida. I el cor a la fi esdevé tan sucós com quan era dins.

L’amic de la meva amiga li va explicar que ell en el lloc del cor hi sentia un buit molt gran. És clar, va respondre ella, encara hi ha el pop i la ceba i les olives on hi hauria d’haver el cor. Fins que els tentacles s’acabin d’estovar.

La recepta de l'amanida és senzilla: necessitem un bon enciam i uns bons tomàquets, en aquest cas la cuinera en va fer servir de la varietat 'palosanto'; en qualsevol cas, han de ser tomàquets plens, amb un bon cor. Aquest el traurem i l'arreglarem, i en el seu lloc hi posarem els tentacles del pop cuit, la ceba tendra tallada i tires de pebrot verd: no deixa de ser un 'salpicón' a dins del tomàquet.
Posarem el tomàquet en un cantó del plat, el cor al costat i al voltant l'enciam i floretes comestibles (fins que les prohibeixin!).
Per amanir, farem servir salsa pesto i oli. 
 
                                                                                      Elaboració i foto: Maiblog