diumenge, 5 de setembre de 2010

un somni de ciclista fet realitat


Si us dem
ano als que no sou especialment afeccionats al ciclisme el nom d'un port de muntanya mític, a la majoria us vindrà al cap aquest. Segurament als mateixos Pirineus, però sobretot als Alps i a les Dolomites hi ha ports més durs, més bonics i més espectaculars, però hi ha un nom que va indissolublement associat al Tour de França, i al ciclisme en general, i aquest és el Col du Tourmalet.
Doncs per als afeccionats a aquest esport, i per als qui el practiquem assíduament, el Tourmalet també és un mite; la meva mare va dir ahir que és com la Meca per als musulmans, un lloc on s'ha d'anar almenys una vegada. Jo vaig poder fer realitat ahir el somni de molts ciclistes i vaig viure un dels moments més feliços que m'ha donat aquest esport.
Enguany se celebren 100 anys de la primera ascensió d'aquest coll durant una etapa del Tour, el 21 de juliol de 1910, i qui va passar primer va ser Octave Lapiz, un gran campió a la seva època. Enguany jo he complert 50 anys, la meitat. I quan vaig llegir que el Tour celebrava aquesta efemèride, ho vaig tenir clar: aquest era l'any que havia de fer realitat el somni de pujar al Tourmalet. I vaig posar una data: el 14 de juliol, festa nacional a França i dia del meu aniversari.
Les coses, però, no sempre surten com un vol, i aquell dia era al Cabo de Gata gaudint d'una setmana de vacances, però la idea no me la treia del cap, i divendres, aprofitant que aquests dies faig les vacances que em quedaven, vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar tot sol cap al Pirineu francès, a Saint-Lary Soulan, regió d'Aure, departament dels Alts Pirineus.
Ahir de bon matí, després d'esmorzar, vaig sortit d'aquest poblet turístic, dedicat sobretot a l'esquí, direcció a Arreau, per començar una etapa de ciclisme d'alta muntanya, amb molta por de no poder-la acabar perquè el millor moment de forma de l'any el vaig tenir al maig-juny i, després de les vacances d'estiu, no havia tornat a agafar un bon to.
Com que anava sol, el repte era difícil: havia de sortir i arribar al mateix lloc perquè ningú no em vindria a buscar, de manera que havia de fer dos cops el Col d'Aspin, que el Tour sol posar també abans del Tourmalet. Malgrat ser menys famós, és un port dur, de primera categoria, que en una sortida normal de dissabte seria la perla, però que ahir era només l'aperitiu.
Un aperitiu de 12 quilòmetres d'ascensió, amb un pendent mitjà del 6,5% que en els 7 darrers s'enfila per sobre del 8%. Tot un repte, que per l'altre vessant té una baixada de la mateixa llargada que enllaça amb l'inici del Tourmalet.
Aquest mític port té una longitud de més de 17 quilòmetres, dels quals 12 amb un pendent mitjà superior al 8%, i moltes vegades arriba i supera el 10%, és realment un colós que provoca un gran respecte. Almenys, a mi me'l provocava, i després de pujar-lo, li segueixo tenint.
Malgrat la duresa de l'ascensió anterior a l'Aspin, pujant al Tourmalet em vaig trobar molt bé, dimarts havia anat a veure la fisio (gràcies, Rosa) per estar a punt, i havia cuidat l'entrenament i l'alimentació, però em vaig sorprendre a mi mateix atacant les primeres rampes amb un ritme lleuger que em permetia avançar un bon nombre de ciclistes. El temor, en aquests casos, és tenir un defalliment i que aquells que has avançat et tornin a passar i et mirin em cara de llàstima mentre tu et vas descomponent.
Per sort, i amb gran sorpresa
de la meva part, no va ser així, i en poc més d'una hora i mitja vaig coronar el port. Després de passar no poques dificultats, sobretot a l'estació d'esquí de la Mongie, on els pendents semblen cada vegada més pronunciats i et fa la sensació que d'un moment a l'altre et quedaràs aturat i no podràs continuar.
Arribar a un cim somiat com aquest provoca una barreja de sentiments difícil de descriure, entre l'eufòria i el plor, fins a l'extrem que les rampes finals, amb pendents superiors als 13%, gairebé ni es noten de tanta emotivitat que t'esclata per dintre i t'empeny a pedalar fins als peus del monument a Octave Lapiz, on sempre hi ha un gran nombre de ciclistes que han fet la mateixa ruta que tu o han pujat per l'altre vessant.
Un cop a dalt, com els alpinistes que arriben a l'Everest, no et pots entretenir a fer gaire més que unes quantes fotos de
record, posar-te la jaqueta i començar el descens abans no et refredis, perquè a aquestes alçades, a més de 2.000 metres, per més que faci bo com ahir, sempre hi fa fred i la suor de la pujada es pot convertir ràpidament en una capa de glaç adherida a la teva pell.
Un descens vertiginós et porta de nou a Sainte Marie de Campan, on comença una nova ascensió a l'Aspin, ara pel vessant que abans has baixat, i que per sort és una mica menys dur que l'altre cantó i et permet arribar a dalt amb les forces justes per encarar un altre descens rapidíssim cap a Arreau i arribar fins a Saint Lary, després de pedalar més de 100 quilòmetres, carregar la bicicleta al cotxe i iniciar la tornada cap a casa.
Val la pena fer més de 700 quilòmetres de cotxe en dos dies per anar a patir sobre la bicicleta enfilant pujades gairebé impossibles?
El ciclisme és com l'amor, et dóna tantes estones de goig i de plaer com de sofriment, però qui pot renunciar-hi quan hi està enganxat?


18 comentaris:

  1. Manel,
    Quin nivell!, osti tu com l'Armstrong. No tothom pot dir que ha fet el Tourmalet i el Col d'Aspin. Des de la meva ignorància, m'imagino que, per dura que sigui l'ascensió, la baixada te molt més risc oi?.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. No he pogut deixar de llegir-te...Estava no tant com tú, imagino...però molt emocionada, per aquest fita aconseguida per tú. Estic molt contenta per tú. Felicitats Manel!! Deu ser molt dura aquesta pujada...així que no cal dir que estàs molt preparat.

    Una abraçada molt forta.

    Núria

    ResponElimina
  3. Estava plenament convençuda que el faries, que aconsseguiries aquesta fita, tant com estic segura que n´has sortit renovat , no del tot....però si amb aires nous , unes fotos magnífiques es veu que es un paissatge impressionant , el que fa que recordi la meva promesa , l´any vinent sens falta hi serem uns quants mes allà dalt.
    petons amic meu

    ResponElimina
  4. 'Gallina de piel'

    jo tampoc sóc de la colla ciclista però la passió que hi poses emociona.

    :)

    ResponElimina
  5. felicitats!!! jo seria incapaç!
    quines vistes!

    ResponElimina
  6. Te sigo desde hace mucho tiempo me gustan tus comentarios , no siempre te comento pero si que te sigo, no entiendo de bicicletas pero tengo un sobrino que su afición es como tu, la bicicleta y hace unos recorridos, excursiones ectr...que son una pasada, pero te felicito has hecho lo que te gusta y con todo un esfuerzo de voluntad.
    Me gusta tu nuevo formato de blog y no dejes de crear ... pues por mi parte aprendo mucho tanto de tus escritos como de tu cocina. Saludos

    ResponElimina
  7. Caram, Manel, quina feta! Enhorabona! Ho has descrit tan bé que m'has aconseguit emocionar. No sóc gens ciclista i ho has endevinat molt bé: només em venia al cap el cim del Tourmalet. Has posat unes fotos precioses. Enhorabona

    ResponElimina
  8. Et felicitem Manel,

    un cop més has acconseguit un objectiu marcat i a mes l'has gaudit amb força.
    A per altres reptes!!!!

    Francesc i Rosa

    ResponElimina
  9. Amic nostre, estem feliços i emocionats, aconseguir una fita, un somni no té preu.
    L'esforç i la tenacitat valen la pena. Gràcies per ensenyar-nos a no defallir. Mil petons.

    ResponElimina
  10. Enhorabuena campeón
    ¿cómo va todo???

    besos

    ResponElimina
  11. Manel, felicitats per aquesta gran fita! Ja saps que jo entenc al 100% totes aquestes sensacions i sentiments que descrius tan bé... I ja ho crec que val la pena fer 700km per gaudir de tot això! Sigui en bici, escalant o caminant, l'esforç sempre es veu recompensat ;)

    ResponElimina
  12. M'encanta veure que ho has aconseguit!
    Jo, no en dubtava pas!
    Un ptó
    M

    ResponElimina
  13. Això amb un parell de classes d'spinning també ho puc fer jo!;)
    FELICITATS!

    ResponElimina
  14. Enhorabona poder fer els reptes pendents es molt gratificant i enriquidor, i t’omple d’alegria. Ara pel proper!!!!
    Molts petons

    ResponElimina
  15. Moltíssimes felicitats. Has estat molt i molt valent d'anar-te-n'hi sol!

    Per cert, la primera foto des de dalt de tot (la que es veu la paella, la mongie i 3 cotxes) és boníssima! Reflecteix a la perfecció el brutal desnivell.

    ResponElimina
  16. Felicitats per aconseguir el repte imposat.
    Una abraçada

    ResponElimina
  17. moltes gràcies per deixar-me compartir amb vosaltres aquest moment, de veritat que em feia molta il·lusió i us agraeixo els comentaris. però prometo no donar gaire més la tabarra amb la bici i seguir, avui mateix, amb cosetes de cuina.
    gràcies per ser-hi.

    ResponElimina
  18. Manel,

    Felicitats per aquesta magnífica etapa de muntanya. Segur que la vas gaudir del tot, paissatge, ruta, duresa... somni fet realitat!

    Salutacions de la colla ciclista,
    ja ens podem anar preparant tots plegats per poder-te seguir amb aquests entrenaments que fas.

    Manel

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...