dijous, 9 de setembre de 2010

mort accidental d'una cuinera

Per la meva pantalla d'editor d'una agència de notícies passa cada dia alguna víctima mortal d'un accident laboral, d'un homicidi o la major part de vegades, d'un accident de trànsit. Al final, t'hi acostumes, es converteix gairebé en una rutina llegir la dissort de persones que no tenen cara. Fins que un dia coneixes els protagonistes, les víctimes, com m'ha passat aquesta nit, just abans de plegar, quan darrere les inicials d'un matrimoni de Castellterçol mort a la tarda en accident de trànsit a la Garrotxa hi he pogut posar les cares de Jaume Bonfill, de 67 anys, i Enriqueta Mercadé, de 68.
En llegir la informació, el cor m'ha fet un salt no només perquè eren veïns del meu poble, i per tant, per força eren coneguts, sinó perquè tots dos estaven estretament vinculats a una part de la meva vida, la infància i l'adolescència.
Ànimes de l'Esbart Rosa d'Abril, en el qual vaig ballar uns anys, apassionats per les arts, persones molt estimades al poble, per a mi eren també els germans grans de dos dels meus més íntims amics de la infància i adolescència, el Jordi i la Noemi. 
Però sobretot, l'Enriqueta va ser la meva professora de llatí, aquella mestra de la qual tots ens hem enamorat durant la pubertat i de qui guardem un record molt especial per aquest fet.
L'Enriqueta, a més, i per això s'escau avui que la recordi en aquesta pàgina personal i sobretot gastronòmica, va ser una gran afeccionada a la cuina i autora de llibres que val la pena tenir, llegir i practicar. Recomano sobretot el primer, que porta un títol tan bonic com és "Receptes per estimar". Després, també amb la col·laboració de Josefa Contijoch, va escriure "Més receptes per estimar"; fa dos anys, aquest cop en solitari, va publicar un llibre ben útil en època de crisi, "Receptes per arribar a final de mes".
No vaig tenir la sort de menjar cap plat cuinat per l'Enriqueta, però llegint el seu primer llibre, que va tenir l'amabilitat d'enviar-me quan va sortir publicat el 2003, vaig copsar clarament el seu amor per la cuina.
Lamentava en el pròleg que "la cuina es va perdent", i deia que amb aquest llibre pretenia aportar el seu "òbol per al manteniment d'un dels monuments més colossals de la humanitat: la cuina casolana, passada de l'àvia a la mare, i de la mare a nosaltres".
I acabava destacant "les virtuts terapèutiques de l'acció de cuinar" i recomanant a tothom que ho faci, especialment "les persones en estat de crisi". 
Cuina per estimar, per ser més feliç, per sortir de crisis personals i riure's de la vida, deia, resumides en 131 receptes, la majoria d'elles, amb un petit text introductori carregat d'humor i optimisme. I amb afirmacions com aquesta, que vista ara sembla premonitòria: "no oblideu que viure és difícil, cuinar, no".
A la meva antiga professora de llatí i al seu home, que a Castellterçol seran recordats durant molt de temps, només els puc dir una de les poques frases que recordo en la llengua que em va ensenyar: Requiescat in pacem.

8 comentaris:

  1. De vegades hi ha posts que no voldríem haver de fer. Quina mala sort!!! Ho sent, de veritat. Ànims!!

    ResponElimina
  2. Ho sento Manel, tens tota la raó sobre com la mort ens frega a les notícies i no la notem fins que de sobte la trovem a la cara.

    I els títols dels llibres ja deixen clar quina vocació i quin angle de visió tenia l'Enriqueta Mercadé sobre la cuina i la vida.

    Ànims.

    ResponElimina
  3. Jo ara amic de tots dos i sens dubte és una gran pèrdua.

    ResponElimina
  4. A vegades la vida et dona aquest cops que costen d'assimilar.....

    petons

    ResponElimina
  5. Quin greu em sap Manel, la notícia m´ha deixat parada , recordes que fa uns dies en parlavem?
    una abraçada

    ResponElimina
  6. Tu ho has dit tot!
    Ànims i a tenir-ne sempre un bon record.
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  7. Sempre és dolorós que se'n vagin per sempre persones tan estimades. Sort que sempre en queda el record dels moments viscuts, i les seves obres (que tu, sens dubte, valoraràs encara més).
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Hi ha noticies que no voldriem haver de llegir mai, lamentablement ho hem de fer. Quan marxen persones estimades cal pensar en els bons moments i les coses bones que han compartit amb nosaltres.
    Una abraçada

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...