cuinar per a cuiners

A vegades em trobo que gent que ha vingut a menjar molt sovint a casa, gairebé mai no m'ha convidat a casa seva, i al principi em mosquejava una mica, fins que un dia algú es va sincerar i em va dir: ens agradaria molt convidar-te, però cada vegada que en parlem comencem a pensar què et podem fer i ens fa por no estar a l'alçada i no et diem res.
Reconec que em vaig enfadar una mica, per diverses raons, i vaig intentar fer entendre al meu amic que el fet que a mi m'agradi cuinar i quedar bé amb els convidats, no vol dir que tothom hagi de passar-ho bé de la mateixa manera, i que si convidar-me a sopar ha de ser un motiu d'angoixa, val més deixar-ho,
Des d'aleshores, sempre que algú em parla d'anar a casa seva el primer que li dic és que jo gaudeixo amb les coses més senzilles, amb un bon pa amb tomàquet amb pernil, amb uns formatges, qualsevol cosa preparada i oferta com a signe d'amistat i d'estima em fa feliç. I no deixo que em preparin coses elaborades ni complicades, si no són aficionats a la cuina.
Ahir em vaig sentir com aquests amics meus, perquè em venien a veure no un, sinó dos cuiners, una parella que són primer i segon xef a la seva empresa. I a més, molt bons amics.
Què els pots donar a dos cuiners amb anys i anys d'experiència, si tu no ets més que un cuiner aficionat que no té ni la tècnica ni els coneixements que tenen ells? Els pots sorprendre? Pots fer alguna cosa millor que les que fan ells a casa o a la feina? No pas.
Aleshores només pots intentar agradar i sorprendre amb el producte i amb el receptari local, sobretot si, com és el cas, ells viuen a molts quilòmetres i saps que hi ha elaboracions que no coneixeran ni hauran tastat mai, i potser els farà gràcia la variació. Un menú com el que m'agrada que m'ofereixin a mi, bo i senzill.
Vet aquí la meva conclusió després de donar-hi unes quantes voltes, oferir un menú que podríem qualificar d'"intel·lectual" i alhora gastronòmic, perquè està pensat per guanyar-se els entesos a través del cervell i del gust. Un menú que, ja ho veureu, és també senzill. Una contradicció? Crec que no ho és, almenys no ho va ser per als meus amics, perquè la seva resposta va ser positiva, i no són persones que menteixin, ni tenien cap necessitat de fer-ho.
Com que em feia gràcia ensenyar el meu poble a la Mai, al Ton i al seu fill Aleix, que eren els convidats, i volia tenir temps per a la sobretaula i per passejar, els vaig citar a migdia, i vaig convidar també la Maria i la Lara (el meu Aleix treballava). La idea era fer allò que ara s'anomena un 'brunch', contracció de les paraules angleses que designen l'esmorzar i el dinar. Per desgràcia, per culpa de les carbasses (a Sant Feliu feien la Fira de la carbassa i van col·lapsar la carretera), van arribar que ja era hora de dinar, i per això hi ha algunes coses que no hauria posat en un dinar convencional.
El fil conductor de l'àpat van ser els dos productes més destacats de Castellterçol i del Moianès, els embotits, en el seu sentit més ampli, i els bolets, ara que tot just comença la temporada. Per desgràcia, de bolets aquí encara se'n fan pocs, per això vaig recórrer al meu proveïdor i amic Manel Coll per tenir bolets frescos (llenegues i camagrocs), congelats (rossinyols) i secs (rabassoles o múrgules), amb els quals vaig confeccionar aquest menú:

- Pa amb tomàquet 
- Plata de formatge i embotits amb formatge de cabra semicurat de Montbrú (Moià), llonganissa de Ca la Isabel (Moià), botifarra d'ou i catalana trufada de Cal Molí Xic (Castellterçol).
- Amanida de brots tendres amb foie mi-cuit, codonyat i festucs, amb una vinagreta de mel i reducció de Pedro Ximénez.
- Amanida d'escarola amb daus de patates amb pell, daus de bacallà, tomàquet ratllat i olivada.
- Rodanxes de tomàquet amb formatge de cabra gratinat.
- Truita de rabassoles i botifarra negra.
- Botifarres amb bolets (crua de Cal Molí Xic i negra de Ca la Isabel, llenegues i camagrocs).
- Pollastre de pagès rostit amb rossinyols
- Pastes seques de Cal Miró (Castellterçol).
Per beure, un Dehesa la Granja del 2005 (VT Castilla) i un Casa de la Ermita reserva del 2004 (DO Jumilla).

Ja veieu que el menú no tenia més secret que allò que ara els cuiners moderns insisteixen a remarcar: 'producte, producte, producte', com si fins ara la matèria primera no l'haguessin mirat gaire.

Com que algunes coses no tenen més secret que l'origen, com els embotits, altres ja han estat publicades aquí (la truita, els tomàquets i les botifarres amb bolets) i un plat no és més que una variació d'altres també publicats (el pollastre amb rossinyols), aquesta setmana us posaré la recepta de les amanides, ja que totes dues les vaig crear especialment per aquest àpat.