pebrots farcits de pollastre amb samfaina, amb beixamel de 'piquillos'

Cada any, a final d'octubre, coincidint amb el canvi d'hora, la Federació Catalana de Ciclisme organitza la Diada Montserratina, en la qual ciclistes de tot Catalunya s'apleguen a Montserrat, ja sigui fent tot el trajecte des de casa seva, o només la darrera pujada des de Monistrol. Nosaltres hi anem cada any des de Castellterçol en bici, 125 km en total, en la que sol ser la darrera sortida llarga de la temporada abans del parèntesi hivernal. Ahir era el dia, però a les sis del matí, quan em vaig despertar, el vent udolava fort i empenyia la pluja contra la finestra. Vaig esperar una hora, vaig trucar un company a veure què faria, i van decidir tornar-nos-en al llit, perquè una cosa és que se't posi a ploure durant una sortida i arribis moll com un ànec, i l'altra és sortir amb pluja i passar-te sis hores xop.

A més de dormir, el temps em va permetre ahir fer d'altres coses, com mantenir una reunió mig amistosa mig professional de la qual en va sortir algun projecte prou engrescador, i tenir més temps per fer el dinar abans d'anar a treballar. Fruit de les inclemències meteorològiques, que al migdia ja havien desaparegut, són aquests pebrots farcits de pollastre amb samfaina, amb beixamel de 'piquillos'.
La recepta va sortir d'una manera totalment improvisada, al matí vaig trobar una llauna de pebrots del 'piquillo' que em va fer recordar que feia molt de temps que no en preparava, i també tenia una albergínia graffiti que volia gastar i un pit de pollastre rostit.
Per això, a l'hora de fer el dinar, vaig posar els pebrots en una paella a fregir, amb el foc ben baix, amb un raig d'oli i un gra d'all laminat, perquè aquests pebrots, tot i que ja estan cuits, sempre va bé acabar-los de coure i enriquir-los d'aquesta manera.

D'altra banda, vaig posar a sofregir ceba picada i l'albergínia tallada també a daus petits, i com que no m'acabava de fer el pes, hi vaig posar també pebrot vermell, pebrot verd i carbassó. Finalment, una cullerada de tomàquet ben concentrat, el que els italians anomenen 'passatta'. L'havia fet posant una llauna de tomàquet triturar a coure en un cassó amb oli, sal i sucre, i li vaig deixar ben bé un parell d'hores, remenant sovint i afegint-hi una mica d'aigua quan calia, fins que va quedar un concentrat de tomàquet deliciós. També hi vaig posar herbes: orenga, alfàbrega i farigola. És ideal per fer arrossos i altre plats estalviant temps perquè no has d'esperar que el sofregit es vagi confitant.
Finalment, a aquesta barreja que sense voler s'havia convertit en una samfaina hi vaig posar el pit de pollastre rostit que m'havia quedat  de divendres, tallat a daus petits, i amb una cullereta, vaig anar farcint els 'piquillos'.
Mentre s'acabava de fer la samfaina, vaig començar a fer la beixamel, amb mantega, farina i llet, però poca, perquè també hi vaig posar el suc de la llauna dels pebrots, que va donar a la salsa un gust ben original.
Ja només faltava posar els pebrots farcits en una safata, napar-los amb la salsa, posar-hi una mica de formatge parmesà a sobre i gratinar uns minuts abans de portar a taula.
Marxar a treballar em va costar menys gràcies a aquests pebrotets
I amb el farcit que va quedar, i la resta de la beixamel, una barreja per farcir unes cassoletes de pasta de full que, gratinades, em faran desitjar que arribi l'hora de plegar aquest vespre.