"a veces llegan cartas..."

"A veces llegan cartas con sabor amargo, con sabor a lágrimas (...) a veces llegan cartas que te dan la vida, que te dan la calma..." Ja em perdonareu, però a vegades, quan tinc una idea i em poso a escriure, penso primer el títol, i aquest moltes vegades em porta a una cançó. No ha de ser necessàriament una cançó del meu gust, sinó que sol ser una cançó de fa temps, de quan hi havia menys oferta de canals de televisió i d'emissores de ràdio, i menys producció de discos, de manera que les cançons d'èxit duraven molt de temps i, si tenien una tornada enganxosa, no te la treies del cap. I a vegades encara hi són, ni que hagin passat qui sap els anys, com aquesta de les cartes que no sé de qui és, però que cantava el Raphael i que han versionat molts cantants més perquè no és pas del tot lletja.

Em va venir al cap ahir, després de rebre la carta d'un lector d'aquest bloc, de nom Arseni, que m'escrivia per donar-me les gràcies per les meves receptes i pels escrits que les acompanyen. Era una carta senzilla, però molt sincera, com totes les coses que es fan sense esperar res a canvi, d'una persona jubilada que diu, textualment, que viu "enganxada" a aquest bloc.

Li vaig contestar de seguida, com faig sempre amb qui ha tingut l'atenció de perdre una estona donant-me el seu parer d'una manera tan personal, i li vaig dir que el seu havia estat un magnífic regal de Reis per a mi: potser li va semblar exagerat, però no ho és pas. Posar cara i nom a un dels lectors que cada dia s'acosten a aquest lloc és una cosa que m'emociona i que agraeixo.

No és pas el primer, però tampoc és una cosa tant freqüent: la majoria de lectors passen, agafen el que els convé , i se'n van. I tornen, o no, suposo, segons si els ha agradat o no el que han trobat aquí, i jo els agraeixo igualment la visita. Però és clar que m'arriba més que algú, de tant en tant, tingui el detall de dir-me que li agrada venir, que li agrada llegir-me, que ha provat alguna recepta i li ha quedat bé...

En fi, no sé pas perquè ho deia, tot això, segurament només perquè en tenia ganes després de llegir la carta de l'arseni, com en vaig tenir dies enrere quan em va escriure l'anna, amb qui vam intercanviar una bona colla de llargues cartes, o quan m'escrivia la Iolanda consultant-me coses sobre la cuina de l'arròs. 

Potser m'he posat a escriure per dir-los que estic molt content que siguin a l'altre banda, ells i els que ara mateix esteu llegint, encara que no hagueu deixat mai cap comentari ni m'hagueu escrit al correu particular, però veniu, i torneu, i d'alguna manera noto el vostre escalf i això m'anima a posar-me a cuinar i a escriure cada dia. 

Gràcies.