dimecres, 7 de gener de 2009

el (fals) retorn de la cuina tradicional (que mai no se n'havia anat)

Dies enrere es va inaugurar un nou restaurant a Barcelona impulsat pel gran cuiner Fermí Puig, que com a principal atractiu ofereix la cuina catalana tradicional de tota la vida. Se suma a altres projectes també molt publicitats pels mitjans barcelonins com el que ha promogut l'admirat xef Carles Gaig, o el que diuen que és a punt d'inaugurar també a Barcelona un cuiner no menys admirat, en Nandu Jubany, que té a Calldetenes un dels restaurants preferits per la meva dona i jo.
Tots tres tenen en comú que volen recuperar l'autèntica i tradicional cuina catalana, i el dia de la inauguració, en Puig va oferir als periodistes (llegiu la crònica de la Mar aquí) bunyols de bacallà, sopa de farigola, capipota, truita de bacallà i ceps i crema catalana. Fantàstic menú. Diu la Mar que tot era molt bo. No ho dubto.
El que passa és que a vegades, per no dir gairebé sempre, a la premsa barcelonina pequen de babaus i ens venen unes motos que no van ni amb rodes, perquè no en tenen. A què ve ara promocionar dia sí dia també aquest retorn a la cuina tradicional catalana, destacant que es mima la selecció del producte i que s'elabora bé, i a bon preu, diuen (50 euros al Petit Comitè)?
No ens enganyem, aquests tres cuiners que he esmentat són, dins de la constel·lació de cuiners estrellats catalans, els que menys s'han allunyat de la cuina catalana, l'han sabut adaptar i enriquir, però no se n'han anat a les antípodes a inspirar-se, ans al contrari, tots tres han fet sempre una cuina molt arrelada al país.
Però és que vendre aquest suposat retorn d'una cuina que no se n'ha anat mai em sembla molt de morro. És cert que hi ha molts cuiners que han caigut en el parany de la imitació i han omplert les cartes de tempures i peix cru (com si aquí no ens hi haguéssim menjat sempre el bacallà esqueixat, per exemple), d'escumes i esferificacions a vegades ridícules, i han abandonat allò que sabien fer bé per fer una cuina que no dominen i que no aporta res de nou.
Però a qualsevol poble, almenys al meu i a la majoria dels que conec, hi ha restaurants que no han deixat mai de fer capipota, bunyols de bacallà i crema catalana, l'han fet sempre amb els millors productes i amb la més acurada elaboració. Restaurants que no han tret mai de la carta el fricandó, que ara sembla que sigui el darrer descobriment dels gurmets de la capital, ni la sopa de mandonguilles o de fredolics, ni uns peus ben elaborats per sucar-hi pa. I que no cobren 50 euros per donar-te això, ni tan sols 40, sinó moltes vegades 30 o fins i tot menys. En conec uns quants, per no dir molts.
Els barcelonins, que moltes vegades són els principals clients de cap de setmana d'aquests restaurants, haurien de saber-ho i no deixar-se enganyar pel circ mediàtic que promociona el que cal en cada moment en funció d'uns interessos determinats per intentar marcar tendència, encara que sigui distorsionant la realitat.
Però el que sap menjar i volta una mica pel país suposo que no es deixarà enganyar. O almenys ho espero. Els que no han parat de menjar aires i escumes i ara descobreixin amb alegria els bunyols i el capipota, benvinguts, però que es preguntin què han estat fent els darrers anys i quant els ha costat. Potser no ho fan perquè se'ls quedaria cara de tonto.

12 comentaris:

  1. Bona tarda Manel, aplaudeixo les teves paraules, deu ser que jo també
    soc de la cuina de tota la vida, i per a mi no es un retorn , ni molt menys, clar però per algunes persones si que ho és ja que havien perdut el sentit de menjar un bon cap i pota o el estimat fricandó, o tots els àpats que nosaltres no hem deixar de gaudir.
    Bé estic d´acord amb tu en Nando fantástic, del cert. Es un home que captiva amb la seva cuina, i sobre tot, el que m´agrada es que adapta coses, sense que se li envagi la olla.
    Jo faria un discurs però ja m´he allargat massa. Gracies. Petons.

    ResponElimina
  2. BRAVO, BRAVO,BRAVÍSSIMO!!!!!!!!!!!!!
    Ets el meu ídol , que t´he de dir !!!!!, fa díes en el meu post tombava una mica aquests temes, és el pudor dels cuiners davant molts temes i un d´ells és aquest.
    La cuina de tota la vida és a casa teva, a la meva, a la de la mare de la pepi, a la del Pep.... i a la de molts restaurants que porten molts anys cuinant com a casa i son els parents pobres que no saben fer escumes pero fan una escudella amb dos parells !!!!
    Els que omplen els cistells i carros de la compra de merdes precuinades no són el reflexe de tots, però Manel no ens enganyem , això, per tots , són pàgines escrites a diaris i revistes, campanyes de màrketing i t´asseguro que no se´n salva ni el més pintat, per molt simpàtic que sembli i en conec uns quants.
    Com a colofó i salvant la humanitat de totes les porqueries que menjem , apareixen ells amb " l´slow food " com a contrapartida del " fast food " enssenyant a menjar pel mòdic preu de 25 euros una hamburguesa o 12 euros un sandwich.
    Però ben dificilment sabran fer mai els teus peus de porc ni les meves sopes de farigola, per molt bones que les facin, perquè tu i jo portem molts anys menjant-les i fent-les i no les vam descobrir ahirNo m´enrollo, que me´n vaig amic meu.
    una abraçada.

    ResponElimina
  3. Manel,
    Cent per cent d'acord amb tu. Aquí del que es tracta és de muntar un circ per tal de que la gent es faci ressó de la inuguració d'un nou restaurant. Evidentment que 50€ es un preu "modic" si ho comparem amb segons quins restaurants mediàtics, però està clar que, com molt be dius, es pot menjar el mateix i igual de bó per molt menys. El que passa es que Barcelona es una ciutat-aparador i qui mana es l'estupid disseny.

    ResponElimina
  4. Bravo Manel!! M'ha agradat molt aquest article. Com si la cuina tradicional s'hagués deixat de fer a tot arreu....!!??? si que es veritat que els cuiners més top si s'havien allunyat molt d'aquesta cuina!! I ara sembla que està de moda tornar a apropar-se a la cuina tradicional....

    Núria

    ResponElimina
  5. mome, la veritat és que a mi m'agrada tant la cuina tradicional com la més moderna, el que no suporto és que ara algú decideixi que toca menjar segons què, quan a més mai hem deixat de manjar-ho i molts restauradors ho han seguit fent al marge de les modes.

    mai, t'agraeixo els comentaris i la vehemència, ja veig que el tema et toca.
    amb això de l'slow food estic amb tu, a vegades sembla que ens prenguin per tontos i potser és que ho som.

    josep, sempre hi ha qui ens vol fer anar d'un cantó a l'altre, i a vegades som nosaltres mateixos que ens prestem a participar en aquest circ.

    gràcies, núria, d'aquests cuiners top que dius, alguns s'havien allunyat molt de la cuina tradicional, però la majoria dels bons la utilitzen com a punt de partida.

    francesc, celebro que coincidim com altres vegades.
    salut!

    ResponElimina
  6. Hola Manel!
    Estic molt d'acord amb tu: la cuina tradicional catalana no ha marxat mai. Sempre s'ha continuat fent.
    No estic tant d'acord, però, amb la interpretació que fas del comportament de la premsa. No crec que sigui voluntat de distorsionar la realitat per part dels barcelonautes. Crec que és la incapacitat dels periodistes del cap i casal per mirar més enllà de Collserola...
    Crec, sincerament, que alguns mitjans de Barcelona han estat incapaços d'entendre que fora de Barcelona es continua fent bona cuina tradicional i que, en tot cas, havia desaparegut de Barcelona o era molt dificil de trobar.
    En defensa seva voldria dir que, sincerement, en els darrers anys ha estat més fàcil trobar un falafel, un sashimi o una escuma de qualsevol cosa que bona cuina tradicional. Però estic d'acord que tot el rebombori que s'ha montat es deu a al barcelocentrisme que tot ho empapa. Ho sigui, una certa incapacitat per deixar de mirar-se el melic.
    Tot això t'ho dic, imagino que ja ho saps, des del més profund respecte. Podria haver firmat el teu post...

    Salut!

    ResponElimina
  7. massitet, tens tota la raó amb això del barcelocentrisme, només cal veure que fins i tot les estrelles mitchelin estan repartides la majoria fora de barcelona però els diaris segueixen parlant i recomanant el 90% del temps dels restaurants de la capital, ni que siguin ben mediocres o un racó amb tres taules al qual la gran majoria de la gent no anirà mai.
    i això pot ser per diversos motius, per la incapacitat de mriar més enllà de collserola, com bé dius, però també per comoditat i, sobretot, perquè és més fàcil deixar-se "comprar" per un senyor que et convida i t'ensabona i el veus gairebé cada dia perquè el tens a costat de casa que no pas haver de sortir i buscar i investigar de veritat què es cou a una hor ao dues de casa.
    incapacitat (i falta de voluntat) per deixar de mirar-se el melic, com bé dius.

    ResponElimina
  8. Completament d'acord amb tu. Res més a afegir, de veritat...

    Salut, company!

    ResponElimina
  9. Subscric tot el que s’ha dit en aquest post, però deixa’m afegir també, Manel, que cada cop hi més gent que es “meravella” que, per exemple, hagis fet un fricandó, i és que els nens dinen a l’escola, els pares fora de casa i a l’hora de sopar passen amb qualsevol cosa que sigui ràpida de fer (als congelats “La Sirena”, per exemple, on venen molts preparats, tenen obert fins les 10 del vespre per facilitar la compra a moltíssima de la gent que arriba tard a casa). Si a les cases no hi ha algú a qui li agradi la cuina, aquest és el panorama, pel que no m’estranya que hi hagi gent a qui li sembla que cinquanta euros sigui un preu “mòdic” per pagar un àpat preparat en aquests restaurants, no em cap el més mínim dubte, com déu mana, ja que el fet que a moltes cases on menjar, per seguir amb l’exemple, un fricandó entri dins la quotidianitat, és un fet que resulta gairebé inversímil a moltes altres.

    Una abraçada, bon amic.

    ResponElimina
  10. enric, tens tota la raó, però em sembla que aquesta és ja una guerra perduda, perquè em sembla que a cada generació l'interès per la cuina, tradicional o no, es va perdent. en algun moment havia pensat que amb la crisi, la gent pensaria que és més barat cuinar a casa que comprar els plats preparats o congelats, per exemple, fer-se una "ensaladilla", però la veritat és que amb el preu que van alguns d'aquests preparats i les verdures fresques, per exemple, a vegades surten més econòmiques les preparacions.
    en fi, això de la cuina de casa (no la de la gemma) algun dia s'hauria d'estudiar seriosament.
    una abraçada, amic.

    ResponElimina
  11. Amic Manel,

    subscrivim fil per randa el que descrius al post i les qüestions que és complementen als comentaris d'amics i coneguts. A La cuina vermella no solem parlar de restaurants ja que, en realitat, hi anem poc. A més, ens vam proposar una "línia editorial" -perdoneu la gosadia- de només publicar referències si el resultat ens impressionava.

    Nosaltres vam anar l'any passat al Petit Comité per aquestes dates a celebrar un aniversari. La sensació que vam tenir és coincident amb la teva: hi ha un papanatisme manifest!

    Al sortir del restaurant el que vam concloure és que l'èxit d'aquesta "moda gastronòmica" es basa en que s'ha perdut a les cases barcelonines la cuina que nosaltres encara podem fruir, per exemple, a casa dels pares o l'àvia de la Txell o casa teva. Encara perdura a les nostres papil·les el platillo que ens vas preparar. Sembla que posar al plat unes croquetes de rostit és el súmmum pels paladars acostumats a la croqueta Findus. Però és que a Barcelona s'ha abandonat la cuina catalana i aquesta ha passat a ser exòtica, vés per on!

    Potser és això que en diuen globalització i que Barcelona és com un parc temàtic a 3 € la croqueta!

    ResponElimina

Gràcies pel vostre comentari. Qualsevol crítica o suggeriment que em feu procuraré tenir-los en compte

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...