conill a la cassola en quaranta minuts

M'adono que fa dies que publico coses petites, coques, tapetes, aperitius, i encara que moltes d'aquestes preparacions es poden servir en plat gran i ració complerta, per un moment he tingut la sensació que m'havia encallat en un determinat format... sobretot perquè encara tinc altres coses del mateix estil per portar aquí i pot semblar massa. I pot fer pensar que a casa només mengem racions mini, i no és pas el cas. A costat dels entrants de petit format, segueixo cuinant a la cassola, plats amb fonament, els arrossos de sempre, els rostits, els menuts... Tant quan tinc temps com quan vaig amb pressa i faig alguna cosa per sortir del pas, com aquest conill, que malgrat la urgència va quedar prou bo.
Els dies que surto a entrenar entre setmana vaig una mica de cul, perquè al matí, a primera hora, encara fa fred, i em fa mandra agafar la bici fins que el sol escalfa una mica, i aleshores és tard i quan torno tinc el temps just per fer el dinar abans no arribin els meus fills de classe i no sigui la meva hora de marxar. Per això miro de deixar alguna cosa feta el dia abans, o al matí... o com a mínim, la deixo preparada al cap per arribar i posar-m'hi abans de treure'm el maillot i que vagi fent xup-xup mentre em dutxo. 
Dimecres va ser un dia d'aquests, vaig fer més quilòmetres dels previstos i vaig arribar passada la una, de manera que tenia menys de tres quarts per cuinar un conill sencer que havia posat a descongelar al matí i que, per sort, ja havia cuinat mentalment mentre pedalava.
Per preparar-lo, primer vaig tallar el conill (prefereixo fer-ho al meu gust, però a la carnisseria us ho faran, i al súper també el venen trossejat) i el vaig posar a rostir, salpebrat, en una cassola d'alumini amb oli i uns grans d'all sencers, perquè es daurés mentre tallava una ceba a la juliana, la tirava a la cassola i deixava que a foc ràpid s'anés fent tot plegat, netejava i tallava uns xampinyons, també cap a la cassola, uns minuts perquè tot plegat s'acabés d'enrossir, i un bon raig de conyac. Mentre l'alcohol s'evaporava, vaig ratllar un tomàquet i vaig afegir al rostit una cullerada de farina; un cop aquesta va estar ben escampada i cuita, hi vaig posar el tomàquet, sal i sucre (contra l'acidesa del tomàquet). Com que la quantitat de tomàquet no és massa gran i la cassola ampla, s'escampa i es cou ràpid, de manera que al cap de pocs minuts ja hi vaig poder posar brou (en tenia de verdures) fins a mig cobrir el conill i deixar que, mentre em dutxava i m'afaitava, s'anés fent, primer amb el foc fort, després més baix i amb la cassola tapada, fins que la carn va ser prou tova. 
També hi vaig posar una branqueta de farigola i una de romaní, i hi podria haver posat una picada si hagués tingut temps, però la veritat és que no la vaig trobar a faltar. A més, els quaranta minuts i escaig transcorreguts entre el moment de posar la cassola al foc i el de treure-la a la taula no donava per gaire més que per fer el que he explicat i bullir arròs per servir amb el conill, ben cobert amb la salseta.
Com que al final només vam ser l'Aleix i jo a dinar, en va quedar força, i l'endemà estava encara més bo.

conill confitat amb herbes del bosc

Molts dies al matí, sobretot ara que fa molt de fred i no puc agafar gaire la bicicleta, surto a caminar pel bosc, cosa que, ho aclareixo per als que llegeixen amb mentalitat de ciutat, tampoc no vol pas dir que em desplaci molts quilòmetres, perquè el tinc a cinc minuts de casa. Però em va bé sortir a passar fred, caminar a bon pas, mirar-me el poble des del collet de Sant Fruitós, amb distància, i aprofitar també, mentre camino, per meditar i observar amb la mateixa distància els records passats, els problemes actuals i les incògnites de futur.

En aquestes sortides, aprofito per collir herbes aromàtiques, perquè em fa mandra posar testos a casa, i també em pregunto quina necessitat en tinc si puc sortir a collir-les amb ben poca estorna i escàs esforç. Generalment porto romaní, que n'hi ha per tot arreu tant com vulgueu, farigola, sajolida i julivert, que són les herbes que més conec. La reina, sens dubte, és la farigola, que pràcticament va bé amb tots els plats, i a més se'n poden fer infusions que són desinfectants i tant serveixen per beure-se-les com per banyar els ulls, en cas d'infecció, pere exemple.

A mi, però, m'agrada molt el romaní, malgrat que cal anar amb compte perquè el seu sabor és molt fort i si no vigiles domina en el plat.

Aquestes darreres setmanes heu pogut llegir que feia servir aquestes herbes, per exemple, en els escabetxos, i per aromatitzar olis. En la recepta d'avui, compleixen aquesta mateixa missió, i converteixen aquest plat en una exquisidesa. No recordo la primera vegada que la vaig fer, però la melositat de la carn del conill cuita a baixa temperatura i amb totes les aromes de les herbes del bosc em va quedar gravada al paladar, i dies enrere vaig tornar-ne a fer.

No té cap secret: netegem i trossegem el conill (li treiem tot el greix, que gairebé no en té però val la pena que no en quedi gens perquè no enterboleixi l'oli i li poguem donar després un altre ús), el salpebrem i el posem al fons d'un cassó, el cobrim d'oli i l'acostem al foc, que mantindrem ben baix perquè vagi confitant la carn, ja que si el foc és fort, el que farem és fregir-la. Hi posem també una branqueta de farigola, romaní, sajolida i julivert, i un parell de grans d'all. El temps, compteu una hora llarga, però no em feu gaire cas i aneu punxant la carn fins que trobeu que se separa fàcilment de l'òs.

Es pot servir calent, tebi o fins i tot fred, i un cop apagueu el foc, o abans, retireu les herbes, si no voleu que en tingui molt gust. Com que hi haurem posat força oli, un cop s'hagi refredat, veureu que el poc greix que haurà desprès el conill es precipita al fons en forma de gelatina, colem la resta i el guardem en un pot perquè ens donarà aroma i potència a tota mena de guisats ja que el conill apenes hi haurà deixat gust i el que quedarà és el de les herbes.

Es pot menjar sol però jo el vaig fer amb dos acompanyaments. Un eren unes patates bullides amb pell, pelades, tallades a rodanxes gruixudes i passades per la planxa amb un rajolí de l'oli de la cocció del conill. L'altre, un flamet d'arròs bullit, escorregut i saltat en una paella o wok amb oli de la cocció, ceba i pebrots de tres colors tallats en 'brunoise' (quadradets petits).

conill en escabetx suau amb mongetes

La majoria dels que veniu aquí segur que visiteu habitualment altres blocs, i sabeu que n'hi ha de molts tipus. Alguns ofereixen excel·lents receptes, amb molt bones fotos, però són receptes que han tret de revistes, o de grans cuiners; altres, et sorprenen cada dia amb una recepta original. Alguns blocaires escriuen molt bé però potser la seva cuina no està al mateix nivell, o a l'inrevés, l'escriptura no està al nivell de la cuina. Alguns donen receptes i altres donen idees, suggereixen restaurants, o animen a tastar un producte.
Jo en miro molts, alguns per amistat, altres per autèntica devoció; en alguns, aprenc coses, en d'altres m'ho passo bé, i algun em va enganxar per la seva frescor i s'ha convertit en un lloc molt estimat. 
I finalment n'hi ha que tenen la capacitat de sorprendre cada dia, com decuina.net, de l'Òscar-Starbase, un dels personatges més populars i estimats de la gastrosfera catalana. Dimecres va venir a casa a esmorzar amb 'la reina del seu cor', com anomena ell la Cris, i vam tenir ocasió de conèixer-nos tots tres més bé al voltant d'un esmorzar 'de forquilla'. 
Quan vaig veure que feia fotos a la cuina i a la taula, hàbit força comú entre la fauna gastroblocaire, ja m'ho vaig pensar, que en parlaria en el seu bloc, i vaig estar a punt de demanar-li que no publiqués res, perquè no m'agraden aquestes coses, però encara m'agrada menys coartar la llibertat de la gent, i al final no li vaig dir. El mateix dimecres, al vespre, va publicar aquesta crònica que, com ja li vaig escriure en un comentari, em va fer enrojolar i dir-li 'sevillanu!', parafrasejant una amiga que m'ho havia dit moltes vegades a mi quan volia dir-me exagerat, 'salamero'.
Si voleu saber com va anar l'esmorzar, explicat amb molta més gràcia que no pas podria fer-ho jo, visiteu el seu bloc, perquè aquí només us parlaré d'un dels plats que vaig preparar. Però sí que us diré que van passar les hores sense ni adonar-me'n i de seguida es van fer les dues, perquè el temps amb aquesta parella passa volant i els temes de conversa no s'esgoten; espero que aviat tindran continuïtat.
A la Cris i a l'Òscar, però sobretot a ell, el que més els va agradar van ser les patates amb pell fregides amb cigrons i cansalada, amb botifarra negra, un plat que m'agrada molt posar quan faig esmorzars d'aquests 'de forquilla' perquè l'èxit és assegurat.
Com que també hi havia uns ous ferrats trufats i altres coses, el conill escabetxat amb mongetes o fesolets de Santa Pau va passar una mica desapercebut, però era el primer cop que el feia, i com que me'l vaig haver d'acabar jo en els dos dies següents, vaig poder avaluar bé el resultat, i no n'estic pas descontent.
Les mongetes les havia cuit a casa, ja he explicat sovint com ho faig i ho tornaré a fer aviat en un altre article que tinc preparat i esperant ser publicat quan trobi un forat, i el conill el vaig fer amb un escabetx molt suau, gens agressiu.
Per a les carns, sempre faig servir un escabetx a base d'oli, vinagre i aigua, a parts iguals, i en aquest cas, encara hi vaig afegir una mica més d'aigua i oli, perquè quedés poc àcid. A més, és clar, d'uns grans d'all sencers, fulles de llorer, farigola i romaní, i uns grans de pebre negre. Vaig posar el conill dins de l'escabetx en fred, i vaig deixar que s'escalfés i s'anés cuinant a foc suau, fins que la carn gairebé es desenganxava de l'os.
La nit abans de l'esmorzar, vaig posar mongetes en una cassoleta, unes peces de conill i una part de l'escabetx, cobrint el gra, i abans de posar-nos a la taula, vaig escalfar la cassola al foc fins que el plat va estar tebi. Com tots els escabetxos, es pot menjar tebi, calent o fred, però en aquest cas, tebi estava prou bé.

el principal aliment del món (27)

arròs amb conill i bajoques

La Bajoqueta és el pseudònim d'una amable lectora tarragonina d'aquest bloc, que també en té un anomenat A la taula i al llit al primer crit, però la paraula bajoca apareix al diccionari en primer lloc per definir la tavella d'alguns llegums com les faves i els pèsols, però més comunament al sud de Catalunya i al País Valencià designa el que al meu poble anomenem mongetes tendres i en altres llocs, mongetes verdes. Per tant, aquest arròs a la cassola l'hauria d'haver anomenat 'amb conill i mongetes tendres', però el cert és que bajoca, i bajoqueta, són paraules que m'agraden molt i feia temps que les volia utilitzar. No és, doncs, un arròs fet a l'estil valencià, com el nom podria donar a entendre, sinó un dels arrossos a la cassola que faig habitualment combinant carn i verdures i que aquest cop porta bajoques perquè és el que tenia a mà (a la nevera). I perquè combinen amb el conill i van donar un resultat ben bo.
Disquisicions a banda, per fer aquest arròs vaig posar una cassola de ferro al foc amb oli d'oliva i hi vaig fregir un tall de cansalada viada tallada a tires d'un centímetre i el conill tallat petit i salpebrat, fins que la carn es va enrossir, i aleshores hi vaig tirar ceba i pebrot verd i vermell, tot ben picat, vaig deixar sofregit una estona i hi vaig afegir les bajoques i unes tires més grosses dels dos pebrots. Quan la ceba ja va ser rossa, hi vaig posar els pèsols (si són comprats congelats s'hi poden tirar més tard), un all picat i unes cullerades de tomàquet triturat, sal i sucre. Aleshores és qüestió de deixar fer el sofregit, almenys durant un quart d'hora.
Com que aquest arròs es fa sense brou, ara hi podríem tirar l'aigua calenta i deixar que el brou es fes amb la carn i les verdures de la cassola, però en aquest cas vaig preferir titar-hi l'arròs, remenar-lo bé perquè s'impregnés del sofregit, i posar-hi l'aigua, que s'anirà convertint en brou al mateix temps que cou l'arròs. En 15 minuts estarà a punt, perquè la cassola aguanta molt l'escalfor i si li deixem més, al cap d'una estona estarà passat. Al final hi podem afegir un bon raig d'oli d'all i julivert d'aquest que darrerament he utilitzat en moltes receptes i que, si s'ha fet amb cura i sense passar-se amb l'all, ressaltarà molt el seu sabor.

conill estofat amb verdures i mongetes seques

Aquest és un d'aquells plats que neixen una mica per casualitat, fruit de l'experiència a la cuina barrejada amb la necessitat de no repetir els plats, i que et solucionen tot un àpat, perquè porta una bona varietat d'ingredients.
El conill, tallat a la mida que més us agradi i salpebrat, s'enrosseix amb oli en una cassola baixa, i quan ja és ros, s'aparta cap a les vores i al centre s'hi posa a sofregir, amb el foc una mica més baix i per aquest ordre de més a menys duresa, pastanaga tallada a rodanxes, pebrot verd i vermell, ceba a trossos grossets, carbassó a rodanxes i pèsols, s'hi afegeix un raig de xerès (jo li vaig posar dolç i li va donar un toc molt agradable), es deixa evaporar l'alcohol, un raig d'aigua i es deixa fer amb la cassola tapada i el foc baix; també hi vaig posar un bri de romaní.
No trigarà gaire a ser cuit, i quan ja estigui a punt, hi afegim mongetes seques cuites, millor si són fetes a casa, i sinó, com en el cas de la foto, de conserva, que n'hi ha de ben bones. Si fa falta, hi afegim una mica més d'aigua, o de brou, si en tenim, i després de cinc minuts fent xup-xup ja és a punt de servir.
El dia que el vaig fer, anava de tard i vaig haver de marxar sense tastar-lo, però l'endemà crec que era encara més bo.

conill a la cassola amb botifarra, patates i bolets

Dilluns tenia un conill que ens va donar la germana de la Maria i uns bolets (llengua de bou) que ens va portar l'Eduard, poc temps per cuinar i ganes de fer un sol plat, complert i ràpid: el resultat va ser un conill amb botifarra, bolets i patates a la cassola que vaig enllestir en tres quartets.
El plat ens va sortir d'allò més econòmic, perquè les patates són de l'hort del pare, de manera que de compra només hi vaig posar la botifarra, el pebrot i la ceba. La gana també ens va sortir gratis.
Les patates del pare són d'una varietat que ara no recordo, surten molt bones però requereixen una cocció una mica llarga, de manera que el primer que vaig fer va ser pelar-les, partir-les en tres trossos (eren petites) i posar-les a fregir en una cassola baixa amb oli calent. Quan van estar dauradetes, hi vaig posar el conill i ho vaig salpebrar tot; quan la carn també va estar rosseta, hi vaig posar la botifarra en porcions individuals i la ceba i el pebrot verd tallats a trossos grossets. Uns minuts a foc fort i hi vaig tirar un raig de conyac. Un cop evaporat l'alcohol, vaig gairebé cobrir amb aigua, sempre a foc fort, i quan va arrencar el bull, vaig tapar la cassola i abaixar el foc, remenant de tant en tant, fins que la carn va ser tendra.

A banda vaig saltar els bolets nets en una paella amb oli, all i julivert, i els vaig afegir a la cassola a meitat de la cocció, així com unes herbes de la Provença.

Amb aquests ingredients, va sortir un plat únic complert, acompanyat amb una bona amanida d'enciam.

el principal aliment del món (9) - arròs de muntanya

A l'estiu, la meva afició a fer arrossos a la cassola o a la paella baixa una mica, però en segueixo fent sovint, a vegades per petició popular, com aquest que em va demanar la meva dona diumenge.
Els avis ens havien portat dissabte unes mongetes tendres de l'hort i un conillet criat a casa i teníem pollastre de pagès, de manera que els ingredients van venir rodats.
Pel que fa a l'arròs, aquest cop no vaig utilitzar el de gra rodó del Delta que faig servir habitualment, sinó que vaig provar amb una varietat italiana, l'arborio, que vaig comprar per fer risotto i que fet així a la cassola també em va agradar força, perquè queda molt solt i sencer, i absorbeix prou bé els gustos.
Com sempre, primer vaig preparar un brou fosc amb pastanaga, ceba i porro i les parts menys nobles del pollastre, que vaig rostir en una olla amb oli, i quan va estar tot ben torrat, però no cremat, ho vaig cobrir amb aigua i hi vaig tirar una fulla de llorer.
Mentre es feia el brou, a la cassola hi vaig posar a sofregir amb uns grans d'all sencers el conill i el pollastre i uns trossets de costella de porc, que hi dóna molt bon gust, tot ben salpebrat; després hi vaig posar les mongetes i pebrot verd i vermell tallat a tires, ceba ben picada i una mica més de pebrot picat també ben petit. Quan va estar tot ben sofregit, vaig treure els alls i hi vaig afegir tomàquet ratllat perquè s'anés confitant a foc lent una bona estona, amb un pessic de sal i de sucre.
Un quart abans de dinar, vaig apujar el foc i hi vaig abocar pèsols congelats i l'arròs, 100 grams per persona (de fet el meu fill no hi era, però al vespre o l'endemà li agrada igual i no em perdonaria si no n'hi guardés), el vaig remenar bé perquè s'impregnés dels gustos del sofregit, i vaig cobrir amb el brou. La mida exacta no la vaig mirar, perquè utilitzant com en aquest cas una cassola de ferro colat és més difícil que s'enganxi i si falta líquid, se n'hi afegeix fins que queda al nostre gust.

conill amb conyac

Dies enrere, els meus sogres ens van portar un conill dels que crien ells i em va venir al cap una recepta que anys enrere feia molt sovint i que fa temps que no faig, una recepta del llibre de la Montserrat Seguí "Cuinar és senzill", que, com ja he explicat algun cop, va ser el primer llibre de cuina que em va regalar la meva dona i que, al seu torn, jo he regalat força vegades.
Suposo que deu ser casualitat, però el mateix dia que vaig fer el conill, dijous passat, vaig veure al bloc Samfaina d'Arts una iniciativa per recollir receptes d'aquests llibre realitzades i publicades per blocaires gastronòmics, que anomenen "MEME cuinar és senzill". No m'ho vaig pensar ni un segon i els vaig anunciar que publicaria aquest conill per participar en la iniciativa, l'accés a la qual podeu trobar al capdamunt de la columna dreta d'aquesta pàgina.
El plat en qüestió va ser un fix a la cuina de casa durant molt de temps, perquè no és complicat de fer, com la majoria de les receptes del llibre, i perquè malgrat la senzillesa dels ingredients i de l'elaboració, dóna un resultat òptim; haig de dir que després de tant de temps de no preparar-lo ni menjar-lo, em vaig fer un tip de sucar pa a la salsa.
Com que no és meva, avui puc fer una excepció i donar la recepta exacta per a quatre persones:
· 600 g de conill
· una ceba
· mitja tasseta de conyac
· 20 grams de farina
· 375 cc de brou
· 150 grams de xampinyons
· sal, pebre i julivert
Tallem el conill a trossos i el posem a daurar en una cassola amb poc oli, assaonat amb sal i pebre, i el reservem; en el mateix oli sofregim la ceba picada petita i, quan es comenci a daurar, hi posem una cullerada de farina, remenem uns segons i hi tirem el brou i el julivert trinxat petit. Tornem a posar el conill a la cassola i el reguem amb el conyac, tapem i deixem coure poc a poc fins que sigui tendre, amb mitja hora o tres quarts n'hi haurà prou.
Poc abans d'acabar la cocció, hi afegim els xampinyons que haurem saltat en una paella a banda, nets i partits per la meitat, i quan servim el conill el cobrim amb la salsa i emposalt amb julivert.
Bon profit.