dimarts, 30 de desembre del 2014

llom de lluç amb anelles tricolors de pebrots i oli de llimona



Acabem l'any, i segurament la majoria l'acabarà menjant bé, almenys, més bé, o en més quantitat, d'allò que és habitual. I abans d'acabar l'any, us deixo una darrera entrada amb una recepta senzilla però molt gustosa, cuinada ahir, un d'aquests dies entre festes que allò que convé és menjar sa i lleuger per compensar una mica els excessos, una expressió que no per tòpica deixa de ser certa.

la recepta

Per preparar aquest plat, vaig fer servir pebrotets de colors d'aquells que ara és fàcil trobar a les fruiteries i que queden molt bé sencers però també tallats a rodanxes, com vaig fer jo. N'hi havia de vermells, de grocs i de taronges, i encara hi vaig afegir rodanxes de pebrot verd i una ceba tendra tallada també a rodelles.
Ho vaig salar i ho vaig posar a saltar tot en un wok amb oli, amb el foc alt, durant uns cinc minuts, fins que els pebrots van perdre la duresa, però sense desfer-se. Durant la cocció hi vaig tenir també un pebrotet de bitxo, per donar-li un toc picant, que a casa ens agrada, però això va a gustos.
Un cop saltats, vaig posar els pebrots al plat, formant una línia ampla de banda a banda, perquè fessin la forma dels lloms de lluç, més llargs que amples. Aquests els vaig salpebrar i els vaig coure al mateix wok, amb una mica més d'oli, el temps de torrar-se per fora i fer-se per dintre, però sense que la carn quedés seca, uns tres o quatre minuts.
Vaig posar els lloms sobre els pebrots i ho vaig esquitxar tot amb julivert picat. Finalment, vaig regar el peix amb oli de llimona d' Aromatiks, que li va donar un toc molt interessant, més subtil que no pas regar el peix amb un raig de llimona.

Res més, només desitjar-vos un gran any 2015, que sigui per a tothom almenys tan bo com ho ha estat per a nosaltres aquest que acaba , que ha portat a casa molta felicitat. Bon any!

divendres, 19 de desembre del 2014

puré de xirivia amb bròquil i pebrotets picants


Estic content, amb aquest plat: és d'aquells que no et vénen de cop, sinó que a poc a poc, dins el cap, el vas imaginant, posant i traient ingredients, i encara l'acabes de definir just abans de servir, i el resultat final t'agrada i, sobretot, agrada a la persona per a qui l'has cuinat. És d'aquells que gaudeixes i fan gaudir els altres, i això sempre omple a un cuiner.
És un plat una mica allunyat dels que acostumo a fer, o dels que ensenyo aquí, per ser més precisos, perquè de plats només amb verdures en faig sovint, encara que no tots els expliqui, és clar. Aquest sí, aquest va ser el dinar d'ahir i avui ja us l'ensenyo perquè m'agrada molt el resultat.
Vam comprar xirivies amb la idea de fer-ne puré, perquè n'he fet altres vegades i a la Marina li agrada molt, i el mateix dia vam comprar també el bròquil, però sense idea de cuinar-los junts, i mira com han acabat, maridats i molt ben maridats, ja que els dos sabors encaixen molt bé i es veuen potenciats pels pebrotets picants que els acompanyen.

La recepta

Per preparar el plat per a dues persones vaig fer servir quatre xirivies grosses i un bròquil (en sobra); les primeres les vaig pelar i posar a bullir en aigua amb sal fins que fan estar toves, les vaig escórrer i les vaig tornar a portar al foc amb un raig de llet; quan aquesta va estar calenta, vaig triturar amb el túrmix, afegint una mica més de llet per obtenir la textura desitjada. Hi podia haver posat nata, però volia fer un plat lleuger i a més la nata en els purés trobo que emmascara una mica el gust de la verdura. Vaig deixar a punt de sal i hi vaig posar una mica de pebre blanc i de nou moscada. Aquest puré el vaig posar al fons del plat.
A sobre hi va el bròquil, que haurem separat en branques i bullit en aigua amb sal fins que té el punt desitjat: a mi m'agrada que quedi un xic cruixent.
Finalment, el plat es rega amb els pebrotets picants, que vaig fer picant petits pebrotets de colors verd, vermell i groc i amanint-los amb una mica de sal i oli picant, amb l'ajut d'un xic més de bitxo picat perquè l'oli que tenim no és gaire fort. Però això, és clar, va a gust de cadascú.
Només falta posar-hi una mica de cibulet picat per sobre i a dinar!

dimarts, 16 de desembre del 2014

cassola de faves i pèsols amb camagrocs, costella i botifarra negra


Com cada diumenge que passo el dia a casa els pares, abans d’ahir també vaig fer el dinar, i com gairebé sempre, vaig preparar un plat de cassola recorrent al congelador, com explicava en un post recent titulat arròs de costella i gambes, o un altre arròs de malalt.
Diumenge, no sé ben bé per què, de seguida vaig pensar en un platillo de faves i pèsols, i com que hi havia costella congelada, cap a la cassola que se'n va anar. Uns camagrocs secs van donar un toc tardoral al plat, i la botifarra negra va ser el producte fresc (a més de ser un dels meus preferits).
La recepta és senzilla: en una cassola d'alumini amb oli i foc mitjà vaig posar a fregir la costella tallada a trossos petits i salpebrada; un cop enrossida, hi vaig afegir una ceba petita tallada d'una mida entre el pèsol i la fava, i cinc minuts després un gra d'all. Mentrestant, havia posat els camagrocs secs a rehidratar en aigua calenta durant mitja hora, i els vaig afegir a la cassola després de l'all perquè se sofregissin durant uns minuts més abans d'abocar-hi les faves i els pèsols. Si les faves són grosses, s'hi han de tirar abans, si són fines o baby es couran en el mateix temps que els pèsols. 
Remenem bé el conjunt i hi afegim l'aigua de rehidratar els bolets ben colada; abans també hi podem tirar un raig de brandi o de vi blanc i deixar evaporar l'alcohol abans d'afegir-hi l'aigua. Deixem que arrenqui el bull, tapem, abaixem el foc i amb deu o quinze minuts tindrem el plat a punt. La botifarra negra, que ja és cuita, s'hi posa poc abans del final, just perquè s'escalfi.

divendres, 12 de desembre del 2014

ostres... més d'un milió!

Foto: Marina Antúnez
Quan ho he vist, he estat temptat de no dir res, perquè cada vegada m'agrada menys això de l'autobombo, però renoi, és una xifra tan rodona que no me n'he pogut estar: cuina generosa supera el milió de visites!
Suposo que el traspàs devia succeir entre abans d'ahir i ahir, però me n'he adonat avui, i si ho dic és només perquè em sembla de bona educació donar les gràcies quan et fan un regal, i entre tots els que ara em llegiu i el que han vingut alguna vegada durant aquests últims anys heu fet saltar el marcador de visites de blogger a les set xifres, una fita que no està malament per a un blog en català, malgrat que comenci a ser ja una mica veterà.
Fa més sis anys que l'alimento i durant aquest temps hi he anat abocant una bona part de mi, només la que vull fer pública, és clar, però una part important, al cap i a la fi: ho sabeu prou bé els lectors, que no sou pocs, que us manteniu fidels des d'aquell llunyà 2008 i que a vegades m'heu demostrat que sabíeu coses meves que jo ni recordava.
Segueixo mirant i m'adono que he publicat fins ara 800 entrades justes (aquesta és la que fa 801), la majoria receptes pròpies que us he explicat com m'agrada fer-ho, tal com raja, que és com m'agrada també cuinar, deixant-me endur per l'instint, els records, els coneixements adquirits...
També veig que acabem de passar de 10.000 comentaris, un motiu més d'agraïment, ja que si a més de tenir la paciència de llegir, la teniu de dir-me alguna cosa sobre allò que us he explicat, no trobaré les paraules per donar-vos les gràcies.
En fi, que sense adonar-me'n han passat els anys, han anat apareixent articles nous i heu seguit venint amb fidelitat o bé ocasionalment, però heu vingut i per a mi això és el que importa, saber que hi ha algú a l'altra banda i que val la pena seguir esforçant-se per tota aquesta gent. 
Per tant, us seguiré donant la tabarra, no patiu, mentre em segueixi agradant la cuina i la comunicació en el sentit més ampli i proper que és el que permet un blog com aquest.
Podria recórrer al tòpic i donar-vos un milió de gràcies, però no ho faré. Només us diré: Gràcies i cap als dos milions!

dimecres, 10 de desembre del 2014

mongetes arlet amb sardines 'anxovades', tomàquet i pesto de ruca






No és pas un plat dedicat a la meva filla petita, malgrat que porta el seu nom, perquè no tasta res més que la llet materna, pobreta, i encara li falta temps per poder menjar els platets que penjo aquí. Són les mongetes que es diuen com ella; almenys, així figura en el paquet d'aquests fesols de la varietat petita de la Vall d'en Bas. Les vaig comprar (envasades cuites) perquè em va cridar l'atenció el nom i perquè feien molt bona pinta, les cultiva i envasa una petita empresa garrotxina, Masia Can Guidic, i vaig començar a donar voltes a una recepta amb aquest ingredient, fins que vaig trobar un altre producte nou al súper, unes sardines anxovades. Ho diu l'envàs en castellà, perquè suposo que són sardines conservades en sal, dessalades i envasades en oli. També em van semblar prou bones.

Ambdós ingredients es potencien en aquesta amanida, que combina elements cuits (les mongetes), en conserva (les sardines) i frescos (el tomàquet i la ceba) amb els múltiples ingredients integrats en la salsa pesto. 
Aquest pesto l'havia preparat la Marina per un altre plat que ahir explicava al seu blog: em va agradar molt, per això el vaig incorporar a un plat meu de seguida que vaig poder. No és el pesto tradicional que es fa amb un grapat d'alfàbrega, un bon raig d'oli, una mica d'all, una cullerada de pinyons i una cullerada de formatge parmesà o similar, sinó que en lloc de l'alfàbrega, s'hi posa ruca, que és una herba que personalment m'agrada mol.
Vaig muntar el plat posant una fila de mongetes a la base i a sobre hi vaig posar tomàquet picat (volia posar-hi tomàquet fresc però no en tenia i amb tomàquet en conserva casolà ben escorregut va quedar molt bo) amanit amb sal i el pesto. A sobre hi vaig posar anelles de ceba morada, prèviament posades una estona en aigua freda per treure'ls una mica la fortor, i les sardines escorregudes de l'oli. Per sobre, ho vaig tornar a amanir amb una mica d'aquest oli de les sardines i una mica més de salsa pesto.

dilluns, 8 de desembre del 2014

corball sobre daus de carbassó guisats amb el seu brou i puré de cigrons amb oli picant


Em fa l'efecte que darrerament he posat pocs plats de peix al blog, potser perquè a casa els prepara més sovint la Marina que jo, però el cert és que m'encanta cuinar-ne, tant com s'ha fet tota la vida, en una cassola amb un bon suquet, com de la manera més moderna que s'ha estès des de la revolució culinària del segle passat, simplement torrat en una planxa o paella calenta pel cantó de la pell i acabat molt menys temps per l'altra cara. D'aquesta manera, el comensal pot menjar el peix sol, amb tot el seu sabor, o barrejar-lo amb la salsa i l'acompanyament escollit.
Així és com vaig preparar un corball que vam comprar la setmana passada, un peix de carn ferma i gustosa no massa freqüent a les nostres peixateries, potser perquè fa enrere algun comprador amb la seva pell més fosca que la del lluç, el llobarro o l'orada, però que es troba a un preu molt bo i amb la garantia que no és un peix de piscifactoria com solen ser la majoria dels esmentats abans, sotmesos a un consum massiu.
És un peix que han adoptat molts grans xefs, tant per servir cuinat com cru en forma de ceviches o tiraditos, i que permet als cuiners oferir un bon peix amb un cost baix. L'alta cuina, ho escrivia en un article que sortirà un dia d'aquests, recorre molt sovint a productes barats, com aquest mateix peix, la cansalada o els ous, que tant de protagonisme tenen darrerament, i els afegeix el plus d'una elaboració diferent i sovint complexa.
Aquest plat meu d'avui no és complex, però va quedar ben bo. Amb el cap i les espines i unes quantes verdures vaig preparar un fumet, que surt més gustós que fet amb lluç, per exemple.
Mentrestant, en una paella amb un raig d'oli i foc fort hi vaig posar carbassó tallat a daus mitjans regulars, el vaig saltar uns minuts i després hi vaig afegir un cullerot del fumet de corball, vaig salpebrar el conjunt i ho vaig deixar coure, a foc baix i amb la paella tapada, durant cinc minuts més.
El peix, salpebrat per ambdues bandes, el vaig coure en una altra paella amb poc oli i a foc fort, primer per la banda de la pell, fins que va ser rosseta i el peix mig cuit, i després el vaig girar perquè s'acabés de fer, però mantenint aquell punt melós que no hem de fer perdre amb una cocció excessiva.
Vaig servir el peix sobre els daus de carbassó i acompanyat d'un puré de cigrons: es fa posant cigrons cuits al vas de la batedora amb un bon raig d'oli i triturant-ho bé. Jo vaig fer servir meitat oli d'oliva verge i meitat oli d'oliva picant (macerat amb bitxo vermell) per donar-li un toc diferent; també hi podria haver posat una mica d'all.

divendres, 5 de desembre del 2014

més idees per al dinar de nadal i cap d'any: els meus preferits del 2014

Aquest blog ja té uns quants anys de vida, tant com sis, gairebé set, i més de set-centes receptes publicades, cosa que em permet, de tant en tant, fer una repassada de la feina feta i destacar-ne, si trobo que s'ho val, allò que més m'agrada de la meva pròpia feina. Ho vaig fer fa quatre anys amb un resum dels meus preferits del 2010, vaig repetir el 2011 en dues parts (aquí i aquí): em va servir per recopilar i, alhora, per donar idees a les moltes persones que cada any per aquestes dates visiten més que mai aquest blog buscant idees per als àpats de Nadal i Cap d'Any, com les que vaig donar aquí l'any passat. Aquest any he decidit, doncs, ajuntar els plats que més m'han agradat dels que he creat aquest any, i fer-ho en un recull que pugui servir per donar idees per aquestes festes. És una selecció personal, perquè aquest és un blog personal, i per tant hi trobareu les meves neures: a vegades m'ha apretat per fer servir espècies orientals, i he cuinat de diverses maneres els braons i les galtes de porc, de manera que hi dedico la secció de carns, perquè agafeu idees que tant us poden servir per fer  braons de porc com de xai o alguna peça similar de vedella. I també, és clar, hi trobareu a faltar les meves mancances, bàsicament, les postres.
Entreu, sou a casa vostra, i si us abelleix, preneu el que vulgueu.

aperitius, amanides i entrants


Musclos en escabetx

Amanides de tomàquet i de mongetes amb arengades


Croquetes de pastanaga amb maionesa especiada

Pebrotets dolços en tempura amb essència de gambes

Llesquetes de peix, maionesa i envinagrats


primers plats


Mandonguetes o croquilles

'Ensaladilla' russa Robin Food


Escudella barrejada

Llenegues amb pedrers confitats i greix d'ànec


peixos



Bacallà amb gambes en pil-pil lleuger sobre llit de carbassó

Turbot o rèmol a la planxa amb verdures al romesco

Tonyina amb pebrot fumat i germinats de porro, i amb ceba confitada amb salsa de soja

Cataplana de cigrons amb gambes, calamars, musclos i cloïses





Lluç en salsa verda amb gambes vermelles  

Salmó a l'aroma de vi blanc de la terra alta amb ceba confitada

Bacallà amb carxofes cruixents sobre salsa de pebrots verds


arrossos




Risotto amb musclos i algues wakame

Arròs amb calamarcets farcits de sobrassada i espinacs


Risotto taronja de carbassa i pastanaga amb espècies orientals

Un arròs de peix



braons i galtes




Braons al vi negre amb bolets, primera part d'una recepta 
doble


Galtes amb bolets i salsa de trompetes


Galtes de porc a l'estil àrab


També m'agraden

Farcellets de col farcits de braons rostits amb el seu suc i bolets

Fideus xinesos amb verdures i brou de gallina

Calamars amb verdures confitades i mongetes

Careta amb samfaina i botifarra negra

Arròs ràpid amb capipota i botifarra negra

dimarts, 2 de desembre del 2014

idees per menjar sense coberts

Diuen que a les puntes dels dits hi ha uns enzims que faciliten la digestió, però no deu ser pas aquest el motiu que cada vegada mengem més sense coberts; més aviat ho atribuiria al fenomen de les tapes, a l'eat street o street food, a la consolidacó dels kebabs com a locals de menjar ràpid i econòmic i a la moda de la cuina mexicana, de la cuina oriental en general i de la japonesa en particular. I si no, penseu en les darreres vegades que heu sortit a menjar fora de casa i recordeu quantes heu optat per les tapes, montaditos, sushi, burritos, kebab o noodles.
Aquest és el tema del darrer article que he publicat a Gastronosfera, que podeu llegir aquí, i que inclou unes quantes receptes de diversos països on mengen sense coberts i unes quantes que poter ja heu llegit en aquest blog, com la kefta de vedella amb salsa especiada de iogurt grec que ilustra aquesta entrada.
Si us agrada i hi voleu deixar algun comentari, serà benvingut, i sinó, també!

dilluns, 1 de desembre del 2014

arròs ràpid de verdures al wok


el principal aliment del món (76)

De maneres de preparar l'arròs n'hi ha moltes: a la paella, a la cassola, en rissoto, sec, caldós... però simplificant podríem dir que n'hi ha dues: coure l'arròs en aigua i barrejar-lo amb altres ingredients i coure'l juntament amb aquests en aigua o un brou. És a dir, per entendre'ns, l'arròs a la cubana i la paella. Digueu-me simplista, però crec que m'enteneu.
Òbviament, té molt més prestigi i generalment és més bo un arròs cuinat en una paella amb carn, peix, verdures i el seu brou, però no menyspreem un arròs simplement bullit i barrejat amb una salsa o saltat amb altres ingredients. Aquest que us proposo avui en seria un exemple, i us puc assegurar que és ben bo i gustós, i més senzill de fer que una paella.
Vaig fer servir arròs de l'anomenat de tres colors, una barreja d'arrossos diferents que es venen en un mateix paquet: arròs vaporitzat, arròs vermell i arròs salvatge. La Marina n'havia cuit el dia abans i en va quedar força, de manera que em vaig empescar aquest platet per aprofitar-lo.
En un wok amb oli calent vaig saltar ceba vermella, espàrrecs, pebrot verd i vermell, albergínia ratllada, all i col, tot tallat a la tires i lleugerament salat, uns cinc minuts, fins que les verdures van perdre rigidesa però mantenint-se al dente; aleshores hi vaig afegir un bon raig de salsa de soja, vaig seguir saltant un minut més, hi vaig posar l'arròs, vaig barrejar bé i vaig saltar durant un altre minut perquè s'escalfés i ja estava a punt per servir.
El resultat era tan bo com sembla.