Embotits amb esperit social i integrador

Som un país de porc. No sé si avui mengem més pollastre, però la nostra cultura gastronòmica, la nostra memòria, està tan estretament lligada a la carn de porc i els seus derivats que és impossible explicar el país sense tenir-ho en compte. Perquè, si Espanya la podríem resumir en un pernil ibèric, hi ha res més català que el fuet, la llonganissa o la botifarra, si descomptem el pa amb tomàquet?

És clar que el pais està canviant, ara sabem que no podem menjar embotits tres cops al dia i no és saludable abusar de la carn i els seus derivats, però això no vol dir prescindir-ne, almenys jo no en seria pas capaç, he nascut en un poble que sempre ha fet grans embotits i els segueix fent, i he voltat prou per saber que el mateix passa als quatre cantons del país.

Hi ha embotits de tota mena, els millors, és clar, són aquells que només porten carn (de la part del porc que sigui), sal i pebre, i aquests normalment són els que s'elaboren als obradors de cada poble, arreu del país. Centenars d'obradors que cada setmana preparen les carns, les separen, les amaneixen, emboteixen llonganisses, fuets, botifarres de tota mena i color, en couen algunes, n'assequen unes altres, primes, gruixudes, amb la carn ben picada, amb trossos de menuts... una meravella. 

Suposo que molts d'aquests obradors noten la competència de la potent indústria càrnia, que ofereix una cosa semblant, que no serà mai igual, i això posa en perill la seva continuïtat.

No sé si això va influir en el que va passar amb embotits Mallart, un obrador centenari situat a la Llacuna, a l'Anoia, a l'àrea que alguns anomenen Gran Penedès, que des de fa quatre anys ha passat de ser un negoci familiar a convertir-se una empresa amb una finalitat social i esperit integrador que gestiona la Fundació Mas Albornà, una entitat sense ànim de lucre que treballa des del 1969 per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat, trastorn mental i risc d'exclusió.

La jubilació dels darrers propietaris posava en perill la continuïtat de l'obrador, ja que l'únic fill és una persona amb discapacitat intel·lectural que no podia gestionar sola el negoci, i la Fundació Mas Albornà se'n va fer càrrec. D'aquesta manera, es preserva la continuïtat de l'empresa familiar, mantenint la tradició però convertida en "una iniciativa social que aporta valor i compromís als productes que elabora".

Mallart elabora els productes més típics dels nostre país, tant cuits (botifarra d'ou, negre, de ceba, blanca, bisbe o peltruc...) com frescos (salsitxa, botifarra fresca, xistorra, xoriço crioll...) o curats (llonganissa, secallona, sobrassada, xorís picant...).

Però també treballen el producte gastronòmic més conegut a la zona, el gall del Penedès, que venen tant fresc com en conserva. Des d'un excel·lent brou fet aquest pollastre fins a un confit i unes aletes en escabetx.

Un d'aquests productes, el paté rústic de gall del Penedès, va ser reconegut l'any passat com a 'Gust més original' en la darrera edició del Fòrum Gastronòmic. Es tracta d'un paté elaborat de forma artesanal a l'obrador de la Llacuna, amb el suport de la Fundació Alícia, cuinat a la catalana, és a dir, amb orellanes, panses i pinyons.

Productes, tots ells, que porten el segell de la tradició i alhora el del compromís social, ja que gràcies a l'elaboració d'embotits i derivats del gall penedesenc, la fundació pot "continuar fent créixer el projecte, creant noves oportunitats de feina i millorant la vida de les persones", com explica l'entitat. Productes amb esperit social i integrador.

He elaborat un parell de receptes amb l'excel·lent sobrassada Mallart.

Biquini trufat de sobrassada

La sobrassada per ser bona ha de tenir poc greix, no valen aquelles que poses a la paella i es desfan perquè amb prou feines hi ha carn i només greix i pebre vermell. Tant si fem el biquini com les croquetes amb una d'aquestes 'sobrassades', ens quedaran unes receptes greixoses i embafadores, que no ens podrem menjar amb els dits sense quedar empastifats.

Sobre una llesca de bon pa de motlle escampem una cullerada de salsa de tòfona, hi posem a sobre dues llesques d'un formatge que fongui bé (jo uso havarti) i, per sobre, quatre talls de sobrassada que estirarem amb els dits per cobrir la llesca, sense arribar a les bores.

Untem una paella o planxa antiadheren amb una mica de mantega, no cal passar-se, i hi posem els biquinis a sobre. Els pressionem bé amb una espàtula i, quan el pa estigui torrat, hi posem una mica més de mantega i torrem l'altre costat, tornant a pressionat bé el pa per aconseguir un biquini planxat.

El vaig acompanyar amb una amanida de col xinesa amb ceba tendra i pastanaga. 

 

Croquetes de sobrassada

'Tot és croquetable' és una màxima del meu amic Xesco que segueixo des de fa anys, i en tenir una sobrassada bona com aquesta, em vaig plantejar fer-ne també unes croquetes, per què no?

Vaig tallar ben petita ceba tendra i la vaig posar a sofregir en una cassola a foc suau amb una bona cullerada de mantega. La vaig deixar una bona estona, fins que va quedar ben tova, hi vaig afegir un granet d'all picat i farina, en una quantitat una mica superior a la de mantega, ja que la sobrassada ja hi aportarà greix.

Remenem bé la farina i la deixem coure almenys deu minuts, a foc suau, perquè la croqueta no tingui gust de farina crua, i hi afegim la sobrassada esmicolada amb els dits. L'anem aixafant amb una espàtula, poca estona, perquè no es cremi, i hi afegim la llet calenta. Remenem amb una batedora manual, perquè no es facin grumolls, fins que la massa es vagi espessint i es desenganxi de les vores; salpebrem amb cura, que la sobrassada ja hi aporta sal, i, si cal, hi afegim més llet, fins a obtenir una massa espessa.

Deixem reposar la massa un parell d'hores a la nevera, tapada amb paper film perquè no faci crosta, i preparem ou batut, farina blanca i farina de galeta per a l'arrebossat.

Donem forma a les croquetes al nostre gust (jo les vaig fer rodones), les passem per la farina blanca, després per l'ou i finalment pel pa ratllat, i les fregim en oli abundant, fins que estiguin ben rosses per tots els costats. 

Les dipositem sobre paper absorbent perquè hi deixin l'excés d'oli i servim.

croquetes de pernil i de bolets... amb massa de coliflor

'Tot és croquetable' és una màxima de l'admirat Xesco Bueno que segueixo al peu de la lletra, i de tant en tant croquetejo coses que no s'havien croquetejat abans, almenys que jo sàpiga, i em surten aquestes coses: truquetes, croquilles o mandonguetes, donuquetes... en fi, en aquest enllaç en trobareu unes quantes.
Les d'avui són de pernil i de bolets, res de nou, en principi... si no fos que aquestes no porten una base de beixamel, sinó que la massa comuna dels dos tipus de croquetes és... coliflor!
Coliflor, sí, sola, sense farines. La idea, que he aplicat altres vegades a les croquetes, com aquestes de pastanaga, és que si aconseguim una base prou compacta perquè no es desfaci en fregir les croquetes, no cal afegir-hi llet ni farina, que fan les croquetes més pesants i no aptes per a les persones intolerants a la lactosa o al gluten.
Proveu de fer aquestes croquetes, o les de pastanaga, aptes a més per a persones vegetarianes si fem les de bolets.

la recepta

La base de les croquetes és la coliflor, de manera que el primer que hem de fer és bullir una coliflor. Separarem els ramells del tronc i tallem aquesta part més gruixuda a làmines fines, perquè es coguin abans.
Bullim la coliflor coberta de líquid amb sal, que pot ser aigua o millor meitat aigua i meitat llet, em va agradar molt el resultat.
Un cop la coliflor estigui ben tova, l'escorrem molt bé, pressionant fins i tot la verdura perquè deixi anar tot el líquid, que guardarem. Amb aquesta barreja d'aigua i llet amb gust de coliflor vaig fer una altra recepta que us explicaré el pròxim dia.
Posem la coliflor en un bol i l'aixafem bé, però no cal aconseguir un puré fi, simplement que no quedin trossos gaire grossos. Rectifiquem de sal si cal i amanim amb una mica de pebre negre mòlt. En fem dues parts.
A la primera, hi barregem pernil salat picat a daus.
A la segona, hi afegim un sofregit de ceba i bolets, tant si són frescos, quan en sigui època, com de cultiu (xampinyons, xiitake o una barreja, que ara se'n troben de tota mena).
Deixem refredar unes hores a la nevera i preparem les croquetes com fem habitualment: agafem porcions de massa, els donem forma (jo les vaig fer rodones) i les passem per farina blanca, per ou batut i per pa ratllat.
Fregim en oli abundant el temps que triguin a enrossir-se, ja que la massa ja és cuita.

croquetes de carn d'olla... i un entrepà de croquetes

Quan publiques alguna cosa al blog o a les xarxes socials, tant és que sigui Twitter com Instagram o Facebook, no saps mai les reaccions que tindrà el que ensenyes o expliques. Segurament, ningú sap per què un vídeo o una foto es converteix en viral i s'escampa per tot el món, i probablement el primer sorprès és l'autor.
No patiu, que no he fet cap recepta ni cap foto que s'hagi escampat de forma viral, però al meu nivell, infinitament modest, no deixa de sorprendre'm i em costa d'entendre la reacció de la gent davant les coses que penjo: sovint ho faig amb il·lusió, perquè m'ha quedat una recepta xula i una foto que fa venir gana, i amb prou feines té resposta, i altres vegades que penjo una foto gairebé perquè no sé què fer, té molt més èxit.
Això m'ha passat aquesta setmana amb una foto que vaig penjar a Instagram i a Facebook. Aquests dies que ha fet tant bo, en lloc d'endur-me la carmanyola a la feina, prefereixo fer-me un entrepà (complert, això sí!) i menjar-me'l assegut al sol llegint un llibre, fora de la redacció, perquè el pitjor de dinar a la feina és que ni per menjar desconnectes, sempre acabes parlant  del mateix amb els companys. 
Darrerament m'he fet un parell de vegades el mateix entrepà, un de croquetes de carn d'olla, perquè, com ja us vaig explicar dies enrere, aquest final d'hivern he tornat a fer escudella amb tots els ets i uts, de manera que al final tenim un bon brou per uns quants dies, puc fer un trinxat amb les verdures de l'escudella o unes verdures braves, i lògicament també puc preparar croquetes amb la carn d'olla.
Doncs bé, amb les croquetes em faig uns bons entrepans, untant una cara del pa amb maionesa i l'altra amb mostassa, i completant amb unes fulles de ruca que li donen un toc amarg que m'agrada molt. 
Això de l'entrepà de croquetes no sé d'on ho vaig treure, però em pensava que tothom n'havia vist, però es veu que no, i a banda de la sorpresa de les meves companyes quan els vaig comentar què duia per dinar, també vaig sorprendre un bon nombre de seguidors, que ho van trobar una idea la mar d'original. I la foto a l'Instagram, la que acompanya aquestes línies, és la que ha tingut més 'm'agrada' des que sóc a la xarxa. 
Per tant, un entrepà que vaig fotografiar una mica perquè sí, perquè en tinc costum i gairebé ho faig d'esma, s'ha convertit en la foto que més ha agradat de totes les que he fet, i us ben prometo que per mi n'hi ha de molt més maques, i que mostren preparacions molt més elaborades i bones. En fi, que no pensava parlar aquí ni de les croquetes ni de l'entrepà, però ho faig gairebé per petició popular. Com potser hauré d'explicar el darrer arròs, que dijous va tenir un succés semblant al de l'entrepà de croquetes, però aquest cop més al Facebook, vés a saber per què!

la recepta

La recepta de l'entrepà ja us l'he explicat, no és pas difícil, i es pot adaptar al gust de cadascú, amb pa amb tomàquet en lloc de maionesa i mostassa, per exemple, o amb tomàquet a rodanxes i fulles d'enciam... en fi, al gust de cadascú.
Pel que fa a les croquetes, tampoc no tenen gaire secret. Quan faig escudella, hi tiro molta verdura (naps, xirivies, pastanagues, patates, col, porro, api...) i també força carn: uns ossos de vedella i d'espinada de porc, un quart o mig pollastre o gallina, i uns trossos de carn de vedella i porc. De tot això, un cop acabada l'escudella, en guardo la carn sense os, desosso el pollastre i també trec la carn de l'espinada, que és molt gustosa, com tota la que està enganxada als ossos. Ho passo tot per la picadora i ho reservo, i preparo les croquetes de dues maneres.
Una és afegir a la carn una mica de patata i de pastanaga de la mateixa escudella, que ajuden a lligar la massa i que les croquetes no es desfacin.
Si no ho faig així, preparo una beixamel amb una cullerada de mantega, una bona cullerada de farina que deixo enrossir una mica, i llet, no massa, per obtenir una salsa ben espessa. Quan ho he barrejat bé i no hi ha grumolls hi afegeixo la carn d'olla picada, barrejo bé i segueixo la cocció fins que el conjunt espessa i es comença a desenganxar de les vores de la cassola. A vegades també hi afegeixo un rovell o dos d'ou, i aleshores utilitzo les clares per a l'arrebossat de les croquetes.
Ja només queda deixar refredar, formar les croquetes com més ens agradin (quadrades, rodones, cilíndriques...) i passar-les per farina blanca, ou batut i farina de galeta i fregir-les en oli calent.
Si voleu veure més croquetes, aquí trobareu donuquetes, mandonguetes o croquilles, truquetes, arancini i altres variants originals i més clàssiques

croquetes de pastanaga amb maionesa especiada

Ahir dimecres, a la ràdio parlaven de croquetes, i sentir la gent que trucava explicant com les feia la seva mare (sempre les millors, és clar!) o bé a quin restaurant les havia menjat boníssimes, em va fer venir ganes de preparar-ne a casa; i, aquesta vegada, unes de normals, després de les mandonguetes de dies enrere, les donuquetes i les truquetes.
Bé, les d'avui són normals entre cometes, o en cursiva, perquè no són habituals; més ben dit, són noves, i una mica diferents. M'explico. Una oient va explicar que les millor croquetes que havia menjat, en un restaurant que no va precisar, eren de pastanaga: no en va donar la recepta, ni els ingredients, és clar, però només de sentir-ho se'm van activar les neurones, perquè a casa de pastanagues no en falten mai, ja que és una de les hortalisses preferides de la Marina.
De seguida vaig tenir clar com prepararia la massa d'aquestes croquetes, i que portarien espècies, perquè la pastanaga m'agrada molt amb curri, i amb comí, com ja l'he fet altres vegades (per exemple, una amanida de pastanaga amb taronja i curri).
Vaig pelar quatre pastanagues, les vaig tallar a daus petits i els vaig posar a sofregir en una paella amb oli, mentre pelava una ceba mitjana, la tallava una mica més petita que la pastanaga i l'afegia a la paella. Ho vaig sofregir tot plegat uns cinc minuts, hi vaig afegir un raig de vi blanc, vaig tapar la paella i vaig abaixar el foc perquè s'anés fent la pastanaga, alhora que hi vaig tirar les espècies: curri, comí i cúrcuma, no massa, una cullerada de cafè petita per aquesta quantitat de cadascuna; a mitja cocció hi vaig haver d'afegir una mica d'aigua.
Quan la pastanaga va estar tova, vaig aixafar una mica els daus amb una forquilla, sense fer-ne un puré, perquè es notessin els trossos, hi vaig afegir una cullerada de farina, la vaig fer enrossir una mica i hi vaig afegir llet, poc a poc, sense parar de remenar, mentre la massa la va anar absorbint. També hi vaig posar sal i pebre negre.
La massa és a punt quan es desenganxa fàcilment de la paella, aleshores només cal posar-la en un plat fons o en un bol, tapar-la amb paper film i guardar-la unes hores a la nevera abans de preparar les croquetes.

Els pètals són de bojac, i es poden menjar

Un cop freda la massa, se n'agafa una cullerada, se li dóna la forma rodona, quadrada, cilíndrica o rectangular que vulguem, es passa per farina blanca, per ou batut i per farina de galeta, i es fregix en oli calent fins que l'arrebossat és ros.
Per acompanyar, vaig preparar una maionesa especiada. Vaig fer servir una maionesa suau de pot i hi vaig posar tres espècies en pols: comí, curri i cúrcuma, en proporció similar, fins que vaig trobar el punt.
Fetes així, a les croquetes s'hi noten els trossos de pastanaga i de ceba, i la Marina va apuntar que li haurien agradat amb una textura més fina, però el gust ens va encantar, i la maionesa va volar!

mandonguetes o croquilles

Com recorda sovint el meu amic Òscar, un altre amic comú, cuiner i mestre de cuiners, en Xesco, afirma que tot és croquetable. Com que compartim filosofia culinària en la majoria de coses, no li duré pas la contrària: al contrari, tornaré a donar-li la raó amb aquesta nova croqueta de nom estrany i fusionat de dos element. Després de fer croquetes de truita o truquetes, i de fusionar els donuts i les croquetes en les donuquetes, avui us presento les croquilles o mandonguetes.
Com a tothom, o gairebé, a mi m'agraden les croquetes, fins i tot les congelades, però en aquest blog trobareu poques receptes clàssiques, potser perquè ja n'hi ha moltes a la xarxa, i prefereixo idear croquetes originals com les esmentades o bé adaptar receptes d'altres països, com les croquetes d'albergínia i gambes que vaig fer a partir de les polpette di menlanzane, o les croquetes de risotto de ceps amb cor de foie que em van inspirar els arancini sicilians. O sigui que no trobareu aquí croquetes de pernil, de carn d'olla o de bacallà. 
La d'avui torna a ser una croqueta de fusió, com el seu nom indica: la fusió de la croqueta i la mandonguilla, la croquilla o mandongueta, trieu el nom que més us agradi. El secret no és altre que preparar un farcit lleuger, un arrebossat molt cruixent i coure-les al punt perquè no quedin seques, ja que no porten beixamel. Però si les fem de la mida adequada i les fregim a foc mitjà, l'èxit és assegurat. Sobretot, si les acompanyem, com és el cas, amb una salsa multiús, aquella salsa que vaig explicar fa temps i que va molt bé per a moltes preparacions.
Aquestes croquetes me les he fet avui per dinar i n'he guardat unes quantes a punt de fregir, i no hi he estat pas gaire estona.  Primer, és clar, cal fer les mandonguilles: he fet servir mig quilo de carn barreja de porc i vedella al 50%, l'he amanit amb sal i pebre, julivert i un all molt picat, i l'he lligat amb un ou sencer i un rovell, una mica de pa ratllat i la molla d'una llesca de pa amarat de llet.
Ben remenat tot plegat, ha de quedar una massa que es pugui treballar i aguanti la forma, però no seca, per això hi he posat un rovell d'ou més del que faig habitualment, i la molla de pa sucada.
Amb aquesta massa he fet les mandonguilles, de mida mitjana, perquè es cogui bé la carn sense que es cremi l'arrebossat, i les he passat per farina de cigró, per donar-li un toc diferent, la clara d'ou batuda i farina de galeta.
Després les he fregit, i això és molt important, en oli d'oliva calent però sobretot que no fumegi, perquè si fos massa calent de seguida quedarien torrades per fora però la carn no estaria feta. A mig foc, es van torrant poc a poc mentre la cocció arriba al centre de la croqueta, i queda la mar de bo.
N'he fet algunes posant al centre un dau de formatge tipus feta amb herbes, que es fon durant la cocció i sorprèn en obrir la croqueta.
Ben sucadetes amb la salsa (feta amb un bon sofregit de ceba, pebrot verd, pebrot vermell, api, all, tomàquet i orenga, tot ben triturat com us explico aquí) he de dir que el resultat és sorprenent, perquè el gust és molt semblant al de les mandonguilles amb salsa tradicionals, però l'arrebossat molt cruixent fa un contrast interessant.
Salut!

croquetes d'albergínia i gambes

Després de fer les croquetes d'albergínia a la italiana (polpette di melanzane) em van venir al cap un munt de possibilitats per fer les mateixes croquetes afegint-hi altres ingredients, o cuinant-les amb alguna salsa... El que he fet primer, però, són unes croquetes diferents, no a l'estil de les italianes, sinó més a l'estil català. A veure què us semblen!
Primer de tot vaig sofregir en una paella amb oli quatre gambes grosses, les vaig reservar i vaig posar els caps a coure en un cassó amb aigua, pastanaga, ceba i api, per fer un brou curt. Amb vint minuts n'hi ha prou perquè gambes i verdures traspassin el seu sabor a l'aigua i facin un bon fumet.
En l'oli de fregir les gambes hi vaig posar mitja ceba picada petita, després una albergínia de la mateixa mida, i vaig deixar que s'anés fent tot plegat; a mitja cocció hi vaig afegir un all també picat, i quan em va semblar que l'albergínia estava prou cuita, hi vaig afegir una cullerada de farina.
Un cop la farina es va enrossir una mica i va perdre el gust, hi vaig tirar un rajolí de llet i un raig generós del bou de les gambes, hi vaig afegir sal i pebre i vaig remenar bé perquè la pasta de les croquetes s'anés lligant. Ha de quedar una massa espessa, de manera que només hi afegirem brou si veiem que n'hi falta, fins que adquireixi una consistència notable. Aleshores és el moment de treure del foc i deixar refredar unes hores a la nevera abans de donar forma a les croquetes. 
Cal dir que també hi vaig posar una culleradeta de cafè de pols de bolets, concretament de pols de camagrocs, però és un ingredient clarament optatiu.
Per fer les croquetes, un cop endurida la massa, vaig fer boles rodones i les vaig passar per farina blanca, ou batut i farina de galeta, abans de fregir-les en oli d'oliva abundant.
Estan fetes de seguida, ja que la massa ja és cuita i només hem d'enrossir-les per obtenir una crosta exterior cruixent i un interior ben melós.

croquetes d'albergínia - polpette di melanzane

Deixem un moment l'arròs a banda, vull dir que deixem a banda l'arròs, no que deixem de menjar arròs a banda... ai, quin embolic! Tornem a començar.
Avui no porto un plat d'arròs, faig un petit descans, i vinc amb un producte que també m'agrada molt, l'albergínia, perquè dissabte vaig fer aquest plat italià de nom tan bonic, 'polpette di melanzane', que no vol dir res més que mandonguilles d'albergínia.
És un plat força popular a Itàlia, i tant es fan amb aquest nom mandonguilles, cuinades amb una salsa com si fossin de carn, com es fan croquetes, arrebossades i fregides... o bé arrebossades i cuites al forn, com vaig fer jo en aquesta ocasió, si bé he de dir que les croquetes sempre queden més bones fregides en oli, encara que no siguin tan saludables com aquestes d'avui.
Les 'polpette' són fàcils de fer, i després de fer aquestes primeres, ja en tinc al cap unes de més sofisticades, farcides amb un altre ingredient, i servides sobre una salsa escaient... però això serà un altre dia.
Per fer aquestes croquetes o mandonguilles, primer vaig coure al forn dues albergínies (a Itàlia hi ha qui les bull i després les escorre bé), obertes per la meitat, amb uns talls a la carn i un raig d'oli per sobre, fins que van ser cuites. Les vaig refredar i vaig treure'n la carn, la vaig picar bé amb el ganivet i la vaig posar en un bol gros, on hi vaig barrejar un ou sencer, un parell de cullerades de formatge ratllat (vaig fer servir parmesà i format de maó sec), una cullerada de julivert, sal pebre negre i una mica de farina de galeta, la necessària perquè la massa agafés consistència.
Un cop feta la barreja, la vaig deixar una estona a la nevera i vaig començar a fer les boles, de mida generosa, i les vaig arrebossar amb farina de galeta. També les podia haver passat per ou batut i fregir-les, però vaig optar per coure-les al forn per fer-les més lleugeres.
Les mateixes boletes, sense arrebossar, són unes mandonguilles vegetals que es poden servir simplement amb una salsa de tomàquet o amb el sofregit que feu habitualment per cuinar les mandonguilles.

truquetes o croquetes de truita feta amb ou trufat

Quan li he dit a la Lara que havia fet aquestes croquetes, el seu comentari ha estat: tu les croquetes normals així així, però ets el rei de les croquetes estranyes. Ella, diu, prefereix les que comprem ja preparades a la xarcuteria.
M'ho ha dit al migdia, baixant cap a Barcelona, quan li he explicat que per dinar m'havia fet unes croquetes noves i diferents i, és clar, li han recordat les donuquetes, i la versió dels 'arancini' sicilians que vaig fer l'ay passat, que són parentes de les croquetes, però no són les que qualifica de 'normals'.  
Aquesta versió bé la podríem batejar com 'truquetes' i definir com croquetes de truita feta amb ou trufat; se m'han acudit avui mateix, quan al matí he començat a veure els blocs de cuina envaïts literalment per croquetes de totes mides, formes i farcits, seguint la convocatòria de 'La recepta del 15'.
Ja sabia que es feia, perquè tinc una amiga que es defineix com a molt feinera, i ho és, tant que ja va publicar la seva versió fa dies; tot i així, avui ha estat com un xoc veure tantes receptes diferents de cop. 
També he tingut una alegria, en veure que el Miquel reproduïa en el seu bloc els meus 'arancini' amb risotto i cor de foie, sempre anima veure que algú es pren la molèstia de reproduir una de les teves receptes.
Potser per això he començat a rumiar què podia fer amb el que tenia a la nevera, i he recordat els ous que ja vaig fer servir per la recepta anterior, els cigronets 'negres' amb ou trufat cuit a baixa temperatura. Són ous que han estat guardats uns quants dies dins d'un pot amb un parell de tòfones negres fresques, i, per tant, estan amarats de la seva aroma.
He decidit fer-ne una senzilla truita, batent els ous i ratllant-hi una mica de tòfona. He quallat la truita en una paella ben ampla, perquè quedés fina, l'he deixat refredar i l'he cargolat ben cargolada. Un cop aconseguit un cilindre llarg, n'he tallat porcions regulars, les he passat per ou batut i farina de galeta, i cap a l'oli bullent; en un minut estaven rosses i a punt de menjar.
Queden curioses, perquè si no es tallen, de fora no es veu que l'arrebossat amaga una truita cargolada, i queden bones bones, perquè un ou trufat és un gran què. Tot i que a la Lara segurament no li haurien agradat com les 'normals'. 
Amb aquestes croquetes participo a 'La recepta del 15', encara que, com sempre, ho faci a quarts de quinze.