dilluns, 26 de març del 2012

amanida de llenties amb rovellons a la vinagreta


anem al gra (19)

Quan el temps o la imaginació van escassos, a la cuina ens dediquem a repetir allò que tenim més costum de fer, ja siguin verdura i planxa, per als que vigilen més la dieta, o bé pasta i pizza, per als que no tenen manies o no saben fer res més. O aquells plats que ens surten més bé i tenim més per mà, com un arròs, un estofat o un rostit, aquells que ens agrada més cuinar però no tenim la xispa d'altres temporades.
Hi ha, però, una alternativa, que és agafar una recepta i versionar-la, ja sigui alguna cosa que hem vist fora o alguna recepta pròpia a la que donem un aire nou. 
L'amanida de llenties és un dels plats més antics d'aquest bloc, i amb el temps l'he anat enriquint amb ingredients, el darrer, uns rovellons amb vinagreta. 
Les llenties donen molt de joc, conec gent que hi està enganxada i en menja molt sovint, i realment és un llegum molt complert. No només per les seves propietats, sinó per com es pot preparar. 
Al principi del bloc feia campanya a favor de coure el llegum a casa, perquè la majoria de la gent no ho fa, prefereix comprar-lo cuit en establiments especialitzats, o directament en conserva, que no dic que no sigui bo, i jo també en menjo, però és clar que no té comparació si el fem a casa. Unes mongetes acabades de coure, ben calentones, regades amb un fil d'oli d'oliva verge, és un plaer que no pot donar el mateix llegum en conserva, per més que l'escalfem al microones.
Amb les llenties passa una mica el mateix: si en posem a coure mig quilo amb una ceba a la que haurem clavat un parell de claus (d'espècie), un os de pernil, una fulla de llorer i unes pastanagues, tenim menjar per dies, i diferent.
Per exemple, quan les llenties estiguin cuines, en traiem una part i les escorrem, i a les de l'olla els afegim un bon tros de xoriç tallat a rodanxes, que acabi de coure uns minuts. Les servim amb una mica del seu suc, la pastanaga tallada també a rodanxes, una mica de pebre vermell i un bon raig d'oli d'oliva, i tenim un plat de cullera fantàstic. 
Les llenties que hem tret abans les rentem i reservem en un bol, ben escorregudes, i hi afegim ceba i pastanagues crues tallades en una 'brunoise' fina, de la mida de les mateixes llenties. Hi posem també cogombres en vinagre tallats de la mateixa mida, i uns rovellons a la vinagreta, també tallats petits.
Els bolets els vaig comprar, com sempre, a can Coll, tenen pots de rovellons a trossos i de rovellons botó, que són més car perquè són els petits i sencers. És una conserva que es pot fer a casa; de fet, en vaig comprar perquè fa anys que els meus pares no en fan (o no me'n donen) i m'agradava molt com els quedava, amb un gust de vinagre una mica pujat, d'aquells que et fa tancar un moment els ulls quan te'l menges, però que després et deixa un gust molt agradable. La veritat és que no n'he menjat mai més com aquells, els demanaré la recepta i quan sigui temporada en faré i us explicaré la recepta.
Tornem a l'amanida: afegim la ceba, la pastanaga, el cogombre i els rovellons picats a les llenties, i ho amanim amb oli d'oliva i vinagre al gust, per anar bé que es noti. Un amanida que va bé a qualsevol hora, sobretot ara que ja no fa fred, i que es guarda molt bé uns quants dies a la nevera.

dimecres, 21 de març del 2012

truita oberta de carxofes i bacallà


Potser ja està inventat, o potser no, però mentre rumiava com fer una truita de carxofes amb bacallà se m'ha ocorregut el nom de truita oberta, o truita destapada, gairebé abans fins i tot de pensar el concepte. Sovint m'ho plantejo: en els éssers suposadament superiors de l'escala evolutiva, que hauríem de ser nosaltres, els humans, què és primer, la paraula o la cosa?
És un debat filosòfic apassionant. Sobretot, pensar les paraules que no expressen coses, sinó emocions i sentiments. Com l'amor: qui devia ser que va sentir aquesta atracció sovint irracional cap a un altre ésser humà i va identificar-lo com un sentiment que podia tenir un nom, i li va posar? Els nostres avantpassats més primitius potser també tenien aquest sentiment, però no el devien poder expressar, perquè ni la paraula ni el concepte existien encara: no podien dir t'estimo.
M'he desviat una mica per explicar que això no és més que una truita de carxofes i bacallà, que no recordo haver-ne fet mai abans, que quan hi vaig pensar tenia clar que quedaria molt bona, i que a l'hora d'imaginar com la prepararia, si plana o cargolada, em va venir al cap el concepte i el nom que us regalo per si algú el vol aprofitar: truita oberta.

La truita oberta no té gaire secret: les carxofes, pelades i tallades, es fregeixen en una paella, o millor encara, se salten amb poc oli, que si són tendres i les tallem primes no necessiten massa cocció. Quan s'han enrossit, si no estan prou fetes, podem tapar la paella i s'acabaran de fer en un moment. Quan estan a punt, les reserven.
A la mateixa paella, si pot anar al forn, o en una safata que ofereixi la mateixa possibilitat, prèviament untada amb oli, hi aboquem els ous deixatats (m'encanta aquesta paraula, faria truites només per poder dir o escriure que deixato els ous! clac clac clac clac clac) i amb el punt de sal que creguem necessari segons ens hagi quedat de salat el bacallà (sempre cal provar-lo en cru per trobar aquest punt de sal). Hi posem a sobre les carxofes i el bacallà, pebrem al gust, hi afegim algunes herbes picades si ens abelleix (jo hi vaig posar julivert i una punta de farigola) i ho entrem al forn fins que l'ou està quallat al nostre gust.
Amb deu minuts n'hi va haver prou, els primers cinc amb el foc fort, i els darrers, amb el grill, de manera que l'ou es va inflar una mica.

diumenge, 11 de març del 2012

quatre anys, sis-centes entrades i mig milió de visites després...

... aquí seguim. Potser no som els mateixos, però aquí seguim. Segur que molts de vosaltres no hi éreu, quan fa quatre anys va començar a caminar aquest bloc, però n'hi ha uns quants que sí, i em sembla que els tinc força identificats. Però ni tan sols aquests, ni jo, no som els mateixos, encara que mantinguem els mateixos noms.
En el meu cas, aquests quatre anys han estat molt i molt importants, no ho sabeu pas; o potser sí. No diré que han estat els més importants de la meva vida perquè abans me n'han passat moltes, de coses, i algunes ben meravelloses: néixer, enamorar-se per primera vegada i, sobretot, els fills, són experiències que marquen per tota la vida. Després d'aquests, no tinc cap dubte que els darrers quatre anys he viscut alguns dels moments més meravelloses que recordo. I també algun dels més tristos, per no dir el que més.
Els que em llegiu amb paciència des de fa temps heu pogut seguir, d'una manera més o menys explícita, algunes d'aquestes experiències vitals, perquè no m'ha recat explicar-les quan em feien feliç, ni tampoc quan les coses no han anat tan bé. Excepte una sobre la qual un dia vull escriure abastament però que requereix molta profunditat i reflexió
Ara, el bloc, com a reflex de la meva situació personal, està una mica al ralentí, perquè, com ja he explicat aquí, la vida a vegades passa per davant i és bo que així sigui, perquè tampoc no vull ser un esclau ni un addicte a aquest lloc, per més que l'estimo molt i us estimo a tots vosaltres.
Però quan es tracta precisament d'amor, d'amor a una filla i d'amor a una dona, els altres queden en segon terme, i aquestes dues passions em xuclen ara amb tal força, i per motius ben diferents, que exhaureixen la meva capacitat de creació i de comunicació.
Per això, el quart aniversari del bloc, que s'escau avui mateix, i que coincideix amb la superació dels 600 articles publicats i a punt d'arribar a 500.000 visites rebudes, és per a mi un motiu d'alegria i satisfacció, però també d'una certa tristesa perquè no coincideix amb un moment àlgid de la meva vida blocaire com va ser, per exemple, l'any passat.
Però igual que fa dos anys vaig passar una època allunyat del bloc i després vaig tornar amb força renovada, ara em sento d'una manera semblant, i ja us aviso que 'cuinar és generós' no és pas un bloc mort, sinó que segueix viu, i molt viu, perquè jo no el vull enterrar i, sobretot, perquè vosaltres el manteniu viu amb les vostres visites diàries, hi hagi novetats o no n'hi hagi.
Amb aquest escalf, amb l'amor dels meus fills Aleix i Lara i amb la força extraordinària que em dóna la Marina, no patiu que el bloc seguirà, com a mínim, quatre anys més. Moltes, moltíssimes gràcies, a ells i a tots vosaltres.

dimarts, 6 de març del 2012

carxofes farcides de fals botifarró d'arròs amb la seva crema


Potser perquè no ho he escampat massa en aquests quatre anys, o simplement és que no interessa, però tinc ben pocs seguidors (que jo conegui) del bloc al meu poble: segurament els podria comptar amb una mà, almenys els que a vegades me'n parlen i veig que estan al cas del que vaig fent.
Un d'aquests és el Lluís Bou, la primera part del nom de la carnisseria Lluel, a dues passes de casa, on elabora amb la seva dona, l'Elisabet, una xarcuteria molt remarcable. Com la botifarra negra que he fet servir avui per fer aquestes carxofes; quan l'he anat a comprar, el Lluís m'ha comentat la darrera entrada, sobre la baixada d'activitat d'aquest bloc, i jo li he avançat que precisament tenia al cap preparar aquestes carxofes, un plat que em ve de gust dedicar-li perquè de lectors com ell, que em comentin les coses pel carrer o a la botiga, no n'hi ha gaires!

Per preparar aquest platet, primer de tot es netegen les carxofes, aprofitant només el cor, i buidant el centre per facilitar el farciment. Es bullen uns minuts en aigua amb sal i una mica de farina o de julivert, perquè no ennegreixin, i es reserven.
En una paella es fregeix ceba tallada fina, fins que està ben tova i rosseta, s'hi afegeix botifarra negra sense pell i tallada a daus i, amb el foc baix, es deixa que es vagi desfent.
Finalment, hi afegirem arròs bullit, i amb aquesta barreja, que és com un botifarró de ceba i arròs sense ser-ho, omplim els cors de carxofa. A la botifarra amb ceba i arròs que ens ha quedat hi afegim una mica de farina, deixem que s'enrosseixi una mica, i hi aboquem llet o aigua de bullir l'arròs, o bé les dues coses, com he fet jo; li fem arrencar el bull remenant bé i procurant que el conjunt no quedi massa espès.
Passem la barreja pel túrmix i tindrem una crema que ens servirà per napar les carxofes. Servim així mateix o, si volem, afegim una mica de formatge per sobre i gratinem.
Aquesta cremeta de fals botifarró ha quedat espectacular, i com que me'n va sobrar, se m'han acudit unes quantes aplicacions molt prometedores... ja us tindré informats!

divendres, 2 de març del 2012

de si val la pena anar fent... i unes albergínies escabetxades


Porto dies enfeinat a viure, ja ho he dit aquí i els habituals prou que ho deveu haver notat, que no estic tant pel bloc; de fet, cuino menys, en general, i sobretot, menys coses noves. O potser és que vaig acabar l'any passat una mica esgotat, perquè íntimament penso que vaig treballar molt i amb uns resultats no pas dolents, parlant del bloc, és clar, però no només.
A banda d'això, m'estic replantejant moltes coses sobre la cuina, sobre cap a on anar, si cal seguir evolucionant seguint modes i tendències, o és millor mantenir una línia pròpia, malgrat el risc que et diguin que t'estanques o estàs desfassat... Jo sóc de natural crític, amb els altres i amb mi mateix en primer lloc, i per ensenyar el que faig he d'estar molt segur que val la pena i pot tenir algun interès, perquè en el bloc, com a la vida, fer les coses per inèrcia acaba portant a l'avorriment i a les ganes de parar.
Ja em perdonareu aquesta introducció pseudoreflexiva que segurament no porta enlloc, i que no sé si calia abans de presentar aquestes albergínies en un escabetx suau que, a mi, em van agradar molt i s'expliquen molt més fàcilment.

La recepta és de fa setmanes, quan vaig tornar a fer fer aquest escabetx suau de costella de porc amb verdures i mongetes del ganxet i vaig repetir amb un llom arrebossat en escabetx suau. Després de preparar dos plats de carn d'aquesta manera, em vaig plantejar quina verdura podria escabetxar, i se'm va ocórrer fer albergínies, que ja he dit aquí que m'agraden molt.
La preparació és senzilla: les albergínies, tallades gruixudetes (mig centímetre, o més, si ho preferiu), les vaig fer a la planxa, només pintades amb una mica d'oli i salades, i les vaig anar reservant en un taper gran.
En una altra paella fonda, hi vaig posar un raig d'oli, ceba tendra tallada a la juliana, porro i pastanaga en rodanxes i uns grans d'all sencers, amb pell i tot, només amb un cop. Vaig sofregir una mica la verdura i hi vaig incorporar uns grans de pebre negre, unes fulles de llorer i unes branques de farigola i romaní, un got d'oli, una mica menys de vinagre de Xerès, i una mica més d'aigua. Només cal esperar que arrenqui el bull, tapar, abaixar el foc i deixar coure l'escabetx una estona, amb deu minuts n'hi ha prou. El deixem temperar i l'aboquem sobre les albergínies, refredem i guardem.
Com sempre, els escabetxos són millors una mica reposats; d'un dia per l'altre, o dos dies després, les albergínies estaran a punt per ser menjades, soles o acompanyant un peix a la planxa, per exemple.